06
de novembre
del
2018
Actualitzat
a les
11:29h
Ho faig cada dia. Cada dia em moco amb una bandera. Tinc en un calaix de l’armari una colla de mocadors que fa anys vaig encarregar a una merceria del barri. Cada un d’ells és una bandera d’un país diferent. No són de fibra ni de tergal, no us penseu, cotó 100%. Si no en època de passa d’al·lèrgies em quedaria la pell ben encetada. Em van costar uns diners! Doncs això, cada mocador és una bandera. En tinc de tots els continents: la neozelandesa, la birmana, la salvadorenya, la cubana, la finlandesa, la porto-riquenya, la dels Estats Units, la canadenca, la quebequesa, l’espanyola, la catalana, l’estelada, la suïssa, la portuguesa... En total, una trentena ben bona.
M’agraden els mocadors de tela malgrat que són una peça de roba en cert desús. La gran culpa deu ser dels mocadors de paper, suposo. A la gent em sembla que cada cop li deu fer menys gràcia dur a la butxaca un tros de tela mullat per les seves pròpies secrecions. És molt més fàcil i còmode usar i llançar un kleenex. Un raonament de calaix, està clar. Trobo que ja és prou avorrida la vida com perquè a més a més els mocadors de tela siguin llisos. Molt millor estampats. Molt millors amb colors lluents! I què millor que aprofitar-se del poderós pantone de tons i formes geomètriques que ofereix la vexil·lologia, o sigui l’estudi de les banderes.
Recordeu la famosa cita del film Espartac, de Stanley Kubrick? “Jo també sóc Espartac”, van exclamant successivament els companys del gladiador quan aquells que els tenen sotmesos i vexats pregunten qui de tots ells és Espartac. Doncs jo també sóc Dani Mateo. Jo també em moco amb banderes. L’altre dia els integrants d’Està passant es van mocar amb una bandera per fer el mateix exercici que va fer el còmic a El intermedio i que li ha provocat una allau d’insults a les xarxes, reaccions irades de polítics curts de gambals i d’anunciants que han retirat la publicitat del programa de La Sexta on ell intervé.
La psicologia humana és ben misteriosa i indesxifrable. En quin moment algú és capaç d’entrar en ira quan veu que algú es moca, o fa broma, o juga amb una bandera que suposadament és del seu país? Dic suposadament perquè encara està per demostrar que algú pertanyi a algun lloc en concret. Quines lectures has fet, quins professors has tingut si ets capaç d’esdevenir un energumen quan veus que algú es moca amb la teva bandera? Si la bandera esdevé plena de mocs o si és cremada sense pietat, per exemple. Si uns fatxes cremen l’estelada se t’eriçarà un sol pèl del cos? Si uns hiperventilats amb sobredosi de cervesa cremen la bandera espanyola en ple akelarre indepe arquejaràs la cella més del compte?
Quina importància té una bandera? Cada dia retrocedim una mica més en el nostre camí inexorable cap a l’abisme. Cada dia més estúpids. Dani Mateo, esforçant-se per a explicar la seva acció, ha dit que era una broma, una representació sarcàstica, una llicència poètica. No cal, Dani, no cal. Si algú no entén això a la primera, no val la pena que se li expliqui res més. No entendrà res ni farà cap esforç per fer-ho.
El deliri identitari a què estem arribant és sens dubte el gran mal del nostre temps. El que ens està arrossegant per camins pantanosos. Tots aquests fatxes que guanyen eleccions i que omplen a vessar pavellons esportius. I espereu-vos perquè encara no han tocat sostre. Ja ens podem anar preparant. Aquesta obsessió per la pàtria, per la bandera, pel sentiment de pertanyença, per saber realment qui sóc, d’on sóc i què vull. El messianisme, creure’s que existeixen els desitjos col·lectius i les ànsies d’esdevenir qui sap què.
Algú es moca amb una bandera i el volen linxar. Espera, que just ara em ve un esternut. Mooooooooc!!!!
M’agraden els mocadors de tela malgrat que són una peça de roba en cert desús. La gran culpa deu ser dels mocadors de paper, suposo. A la gent em sembla que cada cop li deu fer menys gràcia dur a la butxaca un tros de tela mullat per les seves pròpies secrecions. És molt més fàcil i còmode usar i llançar un kleenex. Un raonament de calaix, està clar. Trobo que ja és prou avorrida la vida com perquè a més a més els mocadors de tela siguin llisos. Molt millor estampats. Molt millors amb colors lluents! I què millor que aprofitar-se del poderós pantone de tons i formes geomètriques que ofereix la vexil·lologia, o sigui l’estudi de les banderes.
Recordeu la famosa cita del film Espartac, de Stanley Kubrick? “Jo també sóc Espartac”, van exclamant successivament els companys del gladiador quan aquells que els tenen sotmesos i vexats pregunten qui de tots ells és Espartac. Doncs jo també sóc Dani Mateo. Jo també em moco amb banderes. L’altre dia els integrants d’Està passant es van mocar amb una bandera per fer el mateix exercici que va fer el còmic a El intermedio i que li ha provocat una allau d’insults a les xarxes, reaccions irades de polítics curts de gambals i d’anunciants que han retirat la publicitat del programa de La Sexta on ell intervé.
Estem a favor de @DaniMateoAgain i de l'humor, per això també ens hem mocat amb una bandera #EstàPassantTV3
— Està passant (@estapassanttv3) 5 de novembre de 2018
> https://t.co/ZmwFJBaKiEpic.twitter.com/6yFl39FMVx
La psicologia humana és ben misteriosa i indesxifrable. En quin moment algú és capaç d’entrar en ira quan veu que algú es moca, o fa broma, o juga amb una bandera que suposadament és del seu país? Dic suposadament perquè encara està per demostrar que algú pertanyi a algun lloc en concret. Quines lectures has fet, quins professors has tingut si ets capaç d’esdevenir un energumen quan veus que algú es moca amb la teva bandera? Si la bandera esdevé plena de mocs o si és cremada sense pietat, per exemple. Si uns fatxes cremen l’estelada se t’eriçarà un sol pèl del cos? Si uns hiperventilats amb sobredosi de cervesa cremen la bandera espanyola en ple akelarre indepe arquejaràs la cella més del compte?
Quina importància té una bandera? Cada dia retrocedim una mica més en el nostre camí inexorable cap a l’abisme. Cada dia més estúpids. Dani Mateo, esforçant-se per a explicar la seva acció, ha dit que era una broma, una representació sarcàstica, una llicència poètica. No cal, Dani, no cal. Si algú no entén això a la primera, no val la pena que se li expliqui res més. No entendrà res ni farà cap esforç per fer-ho.
El deliri identitari a què estem arribant és sens dubte el gran mal del nostre temps. Aquesta obsessió per la pàtria, per la bandera, pel sentiment de pertanyença, per saber realment qui sóc, d’on sóc i què vull
El deliri identitari a què estem arribant és sens dubte el gran mal del nostre temps. El que ens està arrossegant per camins pantanosos. Tots aquests fatxes que guanyen eleccions i que omplen a vessar pavellons esportius. I espereu-vos perquè encara no han tocat sostre. Ja ens podem anar preparant. Aquesta obsessió per la pàtria, per la bandera, pel sentiment de pertanyença, per saber realment qui sóc, d’on sóc i què vull. El messianisme, creure’s que existeixen els desitjos col·lectius i les ànsies d’esdevenir qui sap què.
Algú es moca amb una bandera i el volen linxar. Espera, que just ara em ve un esternut. Mooooooooc!!!!
Españolitos