05
de novembre
del
2018
Actualitzat
a les
14:09h
Sembla mentida però encara ara, vuitanta anys després que acabés la Guerra Civil i quaranta-tres anys més tard de la mort de Franco, hi ha famílies que no saben on és aquell familiar que va desaparèixer durant el conflicte bèl·lic. Segons la docuficció La guerra inacabada -emesa a TV3 el passat mes de juliol- l'any 2016, només a Catalunya, encara hi havia 5.063 famílies que reclamaven un parent desaparegut durant la Guerra Civil.
Més enllà de la feina que està fent, des de l'any passat (excepte durant el temps que el 155 va prohibir-la), el Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat en el marc del Pla de fosses, ha estat importantíssima la tasca de recerca de plataformes i col·lectius com l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya o, també, la manresana Memòria i Història.
Aquesta entitat -impulsada pels bagencs Joaquim Aloy, Jordi Basiana, Jorge Caballero, Dolors Cabot, Laura Casaponsa, Pere Gasol i Conxita Parcerisas- va publicar, l'any 2004 (a través del seu portal web memòria.cat) una llista amb els noms i cognoms dels 296 soldats morts a Manresa entre el 19 d'abril del 1938 i el 18 de gener del 1939, que van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri de la ciutat.
La difusió del document, localitzat a l'Arxiu Comarcal del Bages, pretenia (i pretén) "recordar unes persones i una generació estroncada per la guerra i el feixisme i contribuir a recuperar la memòria històrica, una tasca absolutament ineludible", exposaven els membres de l'entitat, tot afegint que "la nostra voluntat és facilitar, també, el retrobament d'alguns desapareguts per part dels seus familiars".
Setanta-nou anys desaparegut
Catorze anys després, aquests objectius encara es compleixen. I és que el dissabte 27 d'octubre, Miguel Vicente Garcia, un valencià veí de l'Oliva, va estar més a prop que mai del seu bestiet, Salvador Llidó Garcia, germà de la seva àvia paterna. Un bestiet que quan va començar la guerra va ser reclutat i enviat a la caserna de Figueres i que a mitjan 1938 ja no va enviar cap més carta a la seva família. Tenia 24 anys i n'han hagut de passar setanta-nou fins que no s'ha localitzat on el van enterrar. Els seus pares van finar sense saber on havia mort. I també la seva germana, l'àvia del Miguel.
"Jo sempre havia sentit a dir que l'àvia tenia un germà que havia desaparegut durant la guerra, però allò, per a mi, era una història aliena", explica Garcia, que afegeix que "no va ser fins que vaig sentir a parlar del Pla de fosses de la Generalitat que vaig començar a indagar en el tema". El mes de gener d'aquest any es va posar en contacte amb l'Ajuntament d'Oliva i va parlar amb Ana Maria Morell, una regidora, "que em va explicar que havia trobat una pàgina web d'una entitat de Manresa en la qual hi havia una llista amb noms i cognoms de soldats desapareguts". La seva sorpresa va ser majúscula quan va descobrir que un dels noms coincidia amb el del seu bestiet.
"La regidora va parlar amb el portaveu del Grup de la Memòria Històrica de València, Matías Alonso, i ell li va facilitar el contacte de Joaquim Aloy, un dels membres de Memòria i Història de Manresa", explica, indicant que "en un primer moment no les tenia totes, perquè només sabia que allà hi havia enterrat un home amb el mateix nom".
Els dubtes se li van esvair quan va saber que Salvador Llidó havia mort el 2 de gener del 1939 a l'hospital militar número 3 de Manresa (on ara hi ha l'institut Lluís de Peguera). "Vaig fer una mena de croquis cronològic i tot em va quadrar": "sabia que l'havien destinat a Figueres i que, al desembre del 1938 hi havia hagut un enfrontament artiller (ell era artiller) entre les tropes republicanes i franquistes a Seròs, en el marc de l'anomenada ofensiva de Catalunya. Vaig calcular que el devien ferir llavors i que el van traslladar en un hospital de Manresa".
De fet, i segons l'article La retirada de les forces republicanes de la ciutat de Manresa (gener del 1939) publicat per Joaquim Aloy l'any 1993, l'ofensiva a Catalunya va acabar amb un exèrcit republicà "pràcticament desfet". A Manresa "tothom podia anar comprovant que el front de guerra cada dia era més a prop": "l'ensulsiada es notava només veient dia a dia el pas de columnes republicanes en retirada", escrivia.
El relat que havia construït Miguel Vicente Garcia, doncs, era totalment versemblant.
"El que fan col·lectius com Memòria i Història no té preu"
Dissabte 27 d'octubre, el besnebot de Salvador Llidó va viatjar fins al cementiri de la capital del Bages. I es va estar una bona estona davant la fosa on hi ha enterrat el seu bestiet, juntament amb 295 soldats més. "Vaig sentir una satisfacció que no es pot explicar", diu: "fins ara, l'oncle del meu pare era un desaparegut, però ara ja no; ara ja sabem on podem portar-li un ram de flors".
Amb el convenciment absolut que si no hagués estat per l'entitat Memòria i Història la localització de les restes del seu parent encara seria una incògnita, Garcia exclama que "la feina que fan aquest tipus de col·lectius no té preu". "Ells s'han atrevit a fer una cosa que les administracions, en els últims quaranta anys, no han tingut valor d'enfrontar", manifesta, tot assenyalant que "moltes famílies d'aquests desapareguts van patir molt i van morir amb la gran pena de no saber què se n'havia fet".
Més enllà de la feina que està fent, des de l'any passat (excepte durant el temps que el 155 va prohibir-la), el Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat en el marc del Pla de fosses, ha estat importantíssima la tasca de recerca de plataformes i col·lectius com l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya o, també, la manresana Memòria i Història.
Aquesta entitat -impulsada pels bagencs Joaquim Aloy, Jordi Basiana, Jorge Caballero, Dolors Cabot, Laura Casaponsa, Pere Gasol i Conxita Parcerisas- va publicar, l'any 2004 (a través del seu portal web memòria.cat) una llista amb els noms i cognoms dels 296 soldats morts a Manresa entre el 19 d'abril del 1938 i el 18 de gener del 1939, que van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri de la ciutat.
La difusió del document, localitzat a l'Arxiu Comarcal del Bages, pretenia (i pretén) "recordar unes persones i una generació estroncada per la guerra i el feixisme i contribuir a recuperar la memòria històrica, una tasca absolutament ineludible", exposaven els membres de l'entitat, tot afegint que "la nostra voluntat és facilitar, també, el retrobament d'alguns desapareguts per part dels seus familiars".
Setanta-nou anys desaparegut
Catorze anys després, aquests objectius encara es compleixen. I és que el dissabte 27 d'octubre, Miguel Vicente Garcia, un valencià veí de l'Oliva, va estar més a prop que mai del seu bestiet, Salvador Llidó Garcia, germà de la seva àvia paterna. Un bestiet que quan va començar la guerra va ser reclutat i enviat a la caserna de Figueres i que a mitjan 1938 ja no va enviar cap més carta a la seva família. Tenia 24 anys i n'han hagut de passar setanta-nou fins que no s'ha localitzat on el van enterrar. Els seus pares van finar sense saber on havia mort. I també la seva germana, l'àvia del Miguel.
"Jo sempre havia sentit a dir que l'àvia tenia un germà que havia desaparegut durant la guerra, però allò, per a mi, era una història aliena", explica Garcia, que afegeix que "no va ser fins que vaig sentir a parlar del Pla de fosses de la Generalitat que vaig començar a indagar en el tema". El mes de gener d'aquest any es va posar en contacte amb l'Ajuntament d'Oliva i va parlar amb Ana Maria Morell, una regidora, "que em va explicar que havia trobat una pàgina web d'una entitat de Manresa en la qual hi havia una llista amb noms i cognoms de soldats desapareguts". La seva sorpresa va ser majúscula quan va descobrir que un dels noms coincidia amb el del seu bestiet.
Placa que presideix la fossa comuna del cementiri de Manresa i que homenatja totes les víctimes que hi reposen Foto: Jordi Maymó
"La regidora va parlar amb el portaveu del Grup de la Memòria Històrica de València, Matías Alonso, i ell li va facilitar el contacte de Joaquim Aloy, un dels membres de Memòria i Història de Manresa", explica, indicant que "en un primer moment no les tenia totes, perquè només sabia que allà hi havia enterrat un home amb el mateix nom".
Els dubtes se li van esvair quan va saber que Salvador Llidó havia mort el 2 de gener del 1939 a l'hospital militar número 3 de Manresa (on ara hi ha l'institut Lluís de Peguera). "Vaig fer una mena de croquis cronològic i tot em va quadrar": "sabia que l'havien destinat a Figueres i que, al desembre del 1938 hi havia hagut un enfrontament artiller (ell era artiller) entre les tropes republicanes i franquistes a Seròs, en el marc de l'anomenada ofensiva de Catalunya. Vaig calcular que el devien ferir llavors i que el van traslladar en un hospital de Manresa".
De fet, i segons l'article La retirada de les forces republicanes de la ciutat de Manresa (gener del 1939) publicat per Joaquim Aloy l'any 1993, l'ofensiva a Catalunya va acabar amb un exèrcit republicà "pràcticament desfet". A Manresa "tothom podia anar comprovant que el front de guerra cada dia era més a prop": "l'ensulsiada es notava només veient dia a dia el pas de columnes republicanes en retirada", escrivia.
El relat que havia construït Miguel Vicente Garcia, doncs, era totalment versemblant.
"El que fan col·lectius com Memòria i Història no té preu"
Dissabte 27 d'octubre, el besnebot de Salvador Llidó va viatjar fins al cementiri de la capital del Bages. I es va estar una bona estona davant la fosa on hi ha enterrat el seu bestiet, juntament amb 295 soldats més. "Vaig sentir una satisfacció que no es pot explicar", diu: "fins ara, l'oncle del meu pare era un desaparegut, però ara ja no; ara ja sabem on podem portar-li un ram de flors".
Amb el convenciment absolut que si no hagués estat per l'entitat Memòria i Història la localització de les restes del seu parent encara seria una incògnita, Garcia exclama que "la feina que fan aquest tipus de col·lectius no té preu". "Ells s'han atrevit a fer una cosa que les administracions, en els últims quaranta anys, no han tingut valor d'enfrontar", manifesta, tot assenyalant que "moltes famílies d'aquests desapareguts van patir molt i van morir amb la gran pena de no saber què se n'havia fet".