06
de novembre
del
2018
Actualitzat
a les
6:25h
Ferran Latorre es va convertir l'any passat en el primer alpinista català en coronar els 14 vuitmils del planeta. Ho va fer després d'una difícil ascensió a l'Everest que el va fer reflexionar sobre l'alpinisme, els límits, la salut i la felicitat. De tot plegat en parla a Alma, la xarxa social social, una nova manera de parlar de la realitat social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l'Obra Social “la Caixa”. Alma vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.
He coronat els 14 vuitmils i no sé si he escalat bé o malament, però sé que he emocionat fent-ho, que és el que pretenia. Ha estat un camí llarg, de molts anys. Un miracle. I he après que les coses impossibles poden deixar de ser-ho.
Quan tenia 13 anys em vaig prometre que pujaria l’Everest. Havia fet el primer tresmil de la meva vida a Aigüestortes i m’estava llegint Victòria en solitari de Peter Habeler. Suposo que, entre l’èpica de l’ascensió i l’impacte de la literatura en la meva ment de preadolescent, va sorgir aquest desig tan romàntic. He tardat 34 anys a fer-ho i he voltat molt per aconseguir-ho –anteriorment havia pujat els altres 13 vuitmils del món–, però he mantingut aquesta il·lusió infantil com un tresor fins que el 27 de maig del 2017 la vaig fer realitat, tancant un cercle esportiu i vital.
No soc un heroi de la societat ni un símbol de res. I no ho dic per falsa modèstia, sinó perquè la muntanya et recorda els teus límits i et fa tornar humil. Et fa ser conscient de la màgia d’estar viu i del misteri que suposa deixar d’estar-ho. Per això, una de les coses que més agraeixo és haver sobreviscut i poder-ho explicar.
L’últim tram de l’ascensió va ser molt dur i vaig acabar necessitant oxigen. A 39 de febre, sense els meus companys i amb una meteorologia horrible, però mai no em va passar pel cap abandonar. Sabia que pujaria l’Everest, perquè no podia no pujar-hi! Sabia que qualsevol circumstància ho endarreriria, ho faria més difícil…, però en cap cas no ho impediria.
Passió i amor. Aquestes són les flames que sempre cal mantenir vives. Crec que la motivació per aconseguir les coses no s’ha de focalitzar en els aspectes racionals o en els avantatges que et poden oferir, sinó en els sentiments i l’amor: pels fills, per la música, per la literatura, per un paisatge… pel que sigui! Els sentiments són la cosa més bàsica i simple, però també la més poderosa del món.
Jo no porto els patrocinis amb fredor i distància; no sóc un motorista que es col·loca l’adhesiu i dóna gas a la moto. A mi m’enorgulleix sincerament que hi hagi una entitat com l’Obra Social ”la Caixa” al darrere d’una història com la meva. Sento que tinc el suport no només d’una empresa, sinó de persones que s’hi impliquen totalment, molt més enllà del pur mercantilisme. També m’enorgulleix que científics tan potents com el doctor José Manuel Soria de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona hagin volgut comptar amb mi per investigar malalties respiratòries greus, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), des del Projecte Sherpa Everest 2017. Les malalties relacionades amb la falta d’oxigen són molt més freqüents del que ens pensem. I sé per la meva experiència en les altures que és una sensació molt dura el fet de tenir el cos tan al límit, la vida penjant d’un fil, com si fossis una flamarada molt dèbil que qualsevol bufada de vent pot pagar.
Sempre he dit que l’alpinisme era com conquerir una cosa inútil. Per això, ara em sembla molt bonic que la conquesta d’una cosa inútil finalment sigui útil. Durant l’expedició ens han fet electrocardiogrames, estudis químics, fisiològics… Però el més important és que, a través de la sang, determinaran com ha canviat la nostra genètica al llarg del procés d’aclimatació, des que vam sortir de casa fins que vam arribar al cim. Tot, per identificar els mecanismes fisiològics de l’adaptació a la falta d’oxigen a partir de l’expressió de tot el genoma (els 22.000 gens).
On seré el 27 de maig vinent? Segurament a l’Everest. Però allà no acabarà tot… Un dels llibres més venuts de la història de l’alpinisme és La conquête de l’Annapurna de Maurice Herzog, que parla del primer vuitmil conquerit per l’ésser humà. L’última frase del llibre és: “En la vida dels humans sempre hi haurà altres Annapurnes”. I a mi encara em queden molts Annapurnes. El més important, ser feliç.
He coronat els 14 vuitmils i no sé si he escalat bé o malament, però sé que he emocionat fent-ho, que és el que pretenia. Ha estat un camí llarg, de molts anys. Un miracle. I he après que les coses impossibles poden deixar de ser-ho.
Quan tenia 13 anys em vaig prometre que pujaria l’Everest. Havia fet el primer tresmil de la meva vida a Aigüestortes i m’estava llegint Victòria en solitari de Peter Habeler. Suposo que, entre l’èpica de l’ascensió i l’impacte de la literatura en la meva ment de preadolescent, va sorgir aquest desig tan romàntic. He tardat 34 anys a fer-ho i he voltat molt per aconseguir-ho –anteriorment havia pujat els altres 13 vuitmils del món–, però he mantingut aquesta il·lusió infantil com un tresor fins que el 27 de maig del 2017 la vaig fer realitat, tancant un cercle esportiu i vital.
"La muntanya et recorda els teus límits i et fa tornar humil"
No soc un heroi de la societat ni un símbol de res. I no ho dic per falsa modèstia, sinó perquè la muntanya et recorda els teus límits i et fa tornar humil. Et fa ser conscient de la màgia d’estar viu i del misteri que suposa deixar d’estar-ho. Per això, una de les coses que més agraeixo és haver sobreviscut i poder-ho explicar.
L’últim tram de l’ascensió va ser molt dur i vaig acabar necessitant oxigen. A 39 de febre, sense els meus companys i amb una meteorologia horrible, però mai no em va passar pel cap abandonar. Sabia que pujaria l’Everest, perquè no podia no pujar-hi! Sabia que qualsevol circumstància ho endarreriria, ho faria més difícil…, però en cap cas no ho impediria.
Passió i amor. Aquestes són les flames que sempre cal mantenir vives. Crec que la motivació per aconseguir les coses no s’ha de focalitzar en els aspectes racionals o en els avantatges que et poden oferir, sinó en els sentiments i l’amor: pels fills, per la música, per la literatura, per un paisatge… pel que sigui! Els sentiments són la cosa més bàsica i simple, però també la més poderosa del món.
"Quan et falta oxigen sents que la teva vida està penjant d’un fil"
Jo no porto els patrocinis amb fredor i distància; no sóc un motorista que es col·loca l’adhesiu i dóna gas a la moto. A mi m’enorgulleix sincerament que hi hagi una entitat com l’Obra Social ”la Caixa” al darrere d’una història com la meva. Sento que tinc el suport no només d’una empresa, sinó de persones que s’hi impliquen totalment, molt més enllà del pur mercantilisme.
"Em sembla molt bonic que la conquesta d’una cosa inútil finalment sigui útil"
Sempre he dit que l’alpinisme era com conquerir una cosa inútil. Per això, ara em sembla molt bonic que la conquesta d’una cosa inútil finalment sigui útil. Durant l’expedició ens han fet electrocardiogrames, estudis químics, fisiològics… Però el més important és que, a través de la sang, determinaran com ha canviat la nostra genètica al llarg del procés d’aclimatació, des que vam sortir de casa fins que vam arribar al cim. Tot, per identificar els mecanismes fisiològics de l’adaptació a la falta d’oxigen a partir de l’expressió de tot el genoma (els 22.000 gens).
On seré el 27 de maig vinent? Segurament a l’Everest. Però allà no acabarà tot… Un dels llibres més venuts de la història de l’alpinisme és La conquête de l’Annapurna de Maurice Herzog, que parla del primer vuitmil conquerit per l’ésser humà. L’última frase del llibre és: “En la vida dels humans sempre hi haurà altres Annapurnes”. I a mi encara em queden molts Annapurnes. El més important, ser feliç.