Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Un senyor de Barcelona: crònica

Ja no hi ha gats a Barcelona

«De gats, als pisos i les cases, n’hi ha a cabassos. De gats carinyosos, manyacs, bonics fins i tot, tothom en coneix algun. Dels salvatges i egoistes, violents i romàntics no se’n canta gall ni gallina»

per Toni Vall, 1 de novembre de 2018 a les 10:30 |
Un gat | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

L’altre dia vaig veure un gat. Un gat ros sota un cotxe aparcat al Poblenou. Feia cara de badoc famèlic. Ensumava els llambordins d’aprop de la Super Illa i mirava a dreta i esquerra amb ànim desmenjat, només interessat a trobar un col·lega de fatigues o potser una rata recent sortida de les obres interminables de Les Glòries. Me’l vaig quedar mirant una estona, no gaire perquè anava just de temps per a arribar a Betevé sense fer tard. Era una presència volàtil, esllanguida. Però del que de veritat feia cara era d’absència. Si m’ho haguessin preguntat hauria dit talment que aquell era l’últim gat de Barcelona.

A la ciutat, que jo recordi, sempre hi he vist gats. A Sarrià era fàcil creuar-se amb ells. Gaudien d’un oci indolent, s’afartaven amb viandes exquisides que un veí els deixava dins d’un tros de plàstic. Res de llet! Uns trossos de tonyina o un potet de whiskas, només faltaria. Vagarejant pels descampats i els solars, els felins tafanejaven. Feien equilibris sobre el mur d’una casa derruïda o a la bastida d’una obra. Gats salvatges, nascuts de gats domèstics que sortien a desfogar-se, a complir amb les necessitats imposades pel zel. A passejar i a llepar-se els bigotis.



I hi havia, esclar, els gats de l’Eixample. Els coneixia molt bé, aquests. Podrien amb la seva pesta infame tots els interiors de les illes. Saltaven a la terrassa de casa i s’afilaven les urpes al tronc del nesprer que sobrevivia com podia al parterre de rajoles verdes i blanques. Anaven sols o en manada. N’hi havia dotzenes. Apareixien i desapareixien amb alegre esperit recreatiu. Se’ls enfotia tot tres raves. Al tercer pis d’un edifici veí, una senyora amb bata treia el cap per la finestra i els tirava menjar passat a la terrassa del principal. Una autèntica porcada. 

A un botiguer malpensat i amb mala bava se li va acudir que potser els del restaurant xinès recent inaugurat estaven omplint l’olla més del compte

Un bon dia, els gats van desaparèixer dels patis i els terrats. A un botiguer malpensat i amb mala bava se li va acudir que potser els del restaurant xinès recent inaugurat estaven omplint l’olla més del compte. El cert era que els processos de rehabilitació dels interiors d’illa anaven en augment. Els gats, doncs, ja no creixien ni es reproduïen sinó que anaven de dret al sot. Encara en veia algun, de tant en tant, perdut, sol, esprimatxat. El saludava i li deia que no volia veure’l mai més. 

A Barcelona ja no hi ha gats. Enteneu-me, vull dir gats autèntics. De gats, als pisos i les cases, n’hi ha a cabassos. De gats carinyosos, manyacs, bonics fins i tot, tothom en coneix algun. Dels salvatges i egoistes, violents i romàntics no se’n canta gall ni gallina. No els trobo a faltar. La nostàlgia no arriba a tant. Per cert, ara recordo que deu fer uns set o vuit anys, en uns baixos del carrer de la Perla, a Gràcia, una brigada de valents va capturar uns trenta gats, bruts com una guilla, més garrins que una cort de porcs. Sis o set gàbies plenes d’aquestes feres, desguitarrats de tant esgarrapar-se. Quina impressió. Se’ls van endur a l’exili etern, al paradís dels gats, a la pàtria dels miols i els roncs esmorteïts. Ningú els gratarà darrere l’orella ni els pentinarà.

 
L’altre dia vaig veure un gat a Barcelona. Era un pària, un pobre desgraciat. Ja no hi ha gats a Barcelona. 

Un gat sota un vehicle estacionat. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació