Filiprim: anàlisi

La presa de pèl de la DUI

«És tan eloqüent saber que allò ningú s'ho creia! Les cares dels protagonistes després de la DUI, les cares de funeral, de tragèdia, de derrota», opina Toni Vall tot analitzant «El dilema» de «Salvados»

per Toni Vall , 30 d'octubre de 2018 a les 13:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una vergonya. El que explica el Salvados de diumenge passat és una vergonya. És colpidor tornar a veure les cares de la gent del carrer, els manifestats als carrers de Barcelona el dia 27 d'octubre de l'any passat. D'això tracta El dilema, crónica de dos rupturas, aquest reportatge de Jordi Évole i el seu equip, una mica pel·liculero però bastant efectiu i, sembla ser, que molt ajustat a la realitat: de la decisió crucial de Carles Puigdemont: convocar eleccions o fer una DUI?

És un producte informativament impecable, rodat i muntat amb gran habilitat, amb testimonis molt rellevants, protagonistes i ben informats: polítics i periodistes. Alguns dels entrevistats certament interessants, com l'empresari Joaquim Coello, que va visitar els dies previs Íñigo Urkullu per a aconseguir que intercedís en el conflicte. Encara que més o menys ja sàpigues els detalls més substancials d'allò que explica El dilema, posseeix el gran mèrit de tornar-t'ho a explicar i encara que facis mesos que n'estiguis fart, encara que t'hagis tornat apolític, t'hi quedes bastant enganxat. Valors audiovisuals, de relat, de narrativa, molt competents.

El documental de Salvados sobre l'última setmana d'octubre Foto: Salvados


El fons de la qüestió, a més a més, apareix més cru i més despullat que mai. Per què Puigdemont va decidir la DUI i no les eleccions? La conclusió és clara: no quedar com un traïdor, no decebre una parròquia d'indignats que cridaven a la Plaça de Sant Jaume i bramaven a Twitter mentre al Palau de la Generalitat un grup de gent reunida intentava prendre una decisió. Tampoc als membres del seu Govern i dels partits que en formaven part i que el van directament amenaçar de trencar el govern.


S'explica molt clarament que tots els que van estar implicats en aquella decisió, tots els que tenien responsabilitats de Govern sabien que la DUI era poc més que una pantomima sense cap mena d'efecte. Veien a la tele les cares de la gent plorant d'emoció i d'alegria –com colpeix veure que algú que s'ha empassat fins a tal extrem una mentida, una venda de fum, una presa de pèl- i van tirar pel dret. Ja llavors tocava la fibra veure-ho, ara és fins i tot encara més bèstia. Hi ha entrevistats –Manuel Campo Vidal, Rafael Catalá- que expliquen que existien unes certes garanties de no aplicació del 155. D'altres, Garcia Albiol, Enric Millo- diuen que s'hauria aplicat tant si com no.

És un producte informativament impecable, rodat i muntat amb gran habilitat, amb testimonis molt rellevants, protagonistes i ben informats


En realitat és igual perquè és tan eloqüent saber que allò ningú s'ho creia! Tornem a veure les cares dels protagonistes després de la DUI, les cares de funeral, de tragèdia, de derrota. Qui podia creure's res amb aquelles cares? Qui nassos podia creure's res amb aquelles cares? I després la qüestió de l'exili. Se'ns diu molt clarament: hi havia consellers –Raül Romeva- que no van ser informats de la marxa de Puigdemont a Brussel·les. Bé, si els mateixos protagonistes, un any després, expliquen de manera tan clara el desori que va ser allò, només cal que sumem dos més dos per a extreure'n conclusions.

Fa certa angúnia escoltar Gabriel Rufián mentir tan descaradament sobre les intencions del seu famós tuit "155 monedas de plata". És tan gran la frivolitat i la irresponsabilitat que posa de manifest el reportatge. És tan gran la impotència de tenir la certesa que les coses es van fer tan i tan malament. I saber-ho a més a més per boca dels que ho van fer tan i tan malament. Les cares d'emprenyats de Puigdemont i Forcadell perquè l'un volia una cosa i l'altre en volia una altra de diferent. L'escenificació d'un teatret. Les cares d'uns polítics que sabien que no anaven enlloc, que estaven mentint, que no tenien res preparat per a sostenir res, però que tot s'hi valia perquè els altres, els seus oponents, el govern espanyol, estava tacat per la batussa policial de l'1-O i davant d'això no es podia fer marxa enrere.

Salvados projecta l'escenificació d'un teatret. Les cares d'uns polítics que sabien que no anaven enlloc, que estaven mentint, que no tenien res preparat per a sostenir res


I després hi ha la presó, és clar, la terrible presó. No només terrible per si mateixa, no només terrible pels que la pateixen injustament. Terrible perquè és l'argument que utilitzen els que justifiquen la necessitat del desori que explica el reportatge de Salvados i el desori que ha vingut després fins a arribar a avui mateix. La presó de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i, després, la presó dels polítics independentistes és, junt amb les garrotades infames de l'1-O, el relat que ara mateix sosté l'escenificació. No hi ha res més a les altes esferes.

Una altra cosa són les "baixes" esferes. Un no deixa de ser independentista per culpa d'un fracàs tan estrepitós. Aquesta és la força de tot plegat i seu el gran privilegi. Quan es parla de la personalitat del procés, de la seva idiosincràsia popular, de la massa social, de la força de les arrels, es parla precisament d'això. No es parla de la categoria dels seus polítics. Això està claríssim.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació