Els carters de petons de Junqueras

Amics del vicepresident són el motor de Free Junqueras, una plataforma paradigma de la Catalunya mestissa que pentina el territori per demanar la llibertat dels presos i exiliats

Els membres del moviment Free Junqueras
Els membres del moviment Free Junqueras | Adrià Costa
01 de novembre del 2018
Actualitzat el 02 de novembre a les 6:59h
Sabien que aquella no era una trucada qualsevol. Era Tots Sants i la Neus els havia demanat a tots tres que vinguessin a casa seva i no podien fallar. Allà, abrigats pels llibres d'una biblioteca domèstica, van rebre l'encàrrec: "L'Oriol ens va dir que marxava i que no tornaria en molt de temps. Que ens cuidéssim, i que cuidéssim dels seus". Quedaven pocs minuts perquè emprengués el camí cap a Madrid. "El que faci falta", van respondre ells.

Va ser el darrer dia que el Maxi Calero, el Lolo Calero i el Domingo Alfonso van veure Oriol Junqueras fora de la presó. Aquest dijous fa tot just un any. L'endemà, l'Audiència Nacional l'enviaria a Estremera i des d'aquell mateix moment aquest trident de Sant Vicenç dels Horts, d'arrels andaluses i extremenyes, es convertirien en els seus màxims escuders.

"No és que siguem independentistes, som oriolistes", confessa el pinyol impulsor de Free Junqueras, la plataforma que s'ha organitzat per reivindicar la llibertat del líder d'ERC i de la resta de presos polítics. No són només activistes; són els amics que cuiden dels arbres fruiters que el dirigent republicà té en el seu hort, els que canvien la bateria del cotxe de la família -el Domingo és mecànic- si fa falta, els que compren una piscina perquè en Lluc -6 anys- i la Joana -2 anys- es diverteixin a l'estiu i no trobin a faltar tant el pare, o els que arriben a la presó carregats d'acudits.

Els que, abans del seu empresonament, han compartit amb tot un vicepresident esmorzars de calçots -sí, a les nou del matí-, un entrepà d'ous ferrats o llargues converses a la taula de formigó del pati de la casa del líder ERC. Els que han rigut amb ell quan alguna vegada sortia de casa amb pantalons curts i mitjons llargs i els que sempre han estat allà quan els necessitava. Ara sobretot.

"Ens va dir que marxava i que no tornaria en molt de temps. Que ens cuidéssim, i que cuidéssim dels seus"

Des de que van rebre l'encàrrec del "papa" -com de vegades li diuen afectuosament- els membres de Free Junqueras s'han convertit en tot un exèrcit actiu i compenetrat. Per dos motius: perquè són el reflex de la Catalunya plural i mestissa unida pel front antirepressiu i perquè ho fan desbordats d'entusiasme.

Pentinen el territori i festes majors, i organitzen tot tipus d'actes per denunciar la repressió i demanar la llibertat de presos i exiliats. Riuen molt, i ploren també molt. Criden, s'enfaden, es reconcilien en qüestió de segons, s'abracen, es consolen, s'ajuden i ajuden. Són una pinya. Aquest dijous seran un dels motors de l'acte que es celebrarà a la presó de Lledoners, on recordaran que fa un any que Junqueras està privat de llibertat, juntament amb la resta de presos polítics. Hi ha 98 autocars confirmats.

 

Més enllà del merchandising amb el rostre del líder d'ERC, "els free" -com són coneguts- llueixen samarretes del Betis i del Reial Madrid, i el Maxi, que és de Malcocinado (Badajoz) i que té 62 anys, la de l'"Atlètic de Junqueras". S'hi sumen altres com l'Adela Soto -que es va fer independentista a partir de la mateixa nit que Junqueras va entrar a Estremera- i que està disposada a fer 300 entrepans i plantar-se en plena Diada enmig de la Diagonal per recollir diners per a la "caixa de resistència".

"Per vèncer el setè de cavalleria hem de reunir molts indis"

"Semblem desorganitzats, però al final tot ens surt bé. El secret és que hi posem el cor", explica Paula Herenas. Xavier García s'encarrega de difondre comunicativament l'activitat del grup. El centre de comandament del moviment és al bar Atlántida, on cada divendres a la nit es reuneixen amb canyes, patates braves i xoriço sobre la taula i tenint molt present que "l'oblit és la mare de la desesperació". Tenen clar, per tant, que no poden parar quiets fins que els presos polítics surtin. No és només aquesta lluita el que els mou, sinó també la de d'expandir la "doctrina Junqueras". 

El Domingo l'explica: "Per vèncer el setè de cavalleria hem de reunir molts indis". Parlen del projecte independentista, on s'hi han implicat de ple en els darrers anys, i de la necessitat de muscular-lo trencant fronteres. El Maxi s'ha bressolat en el comunisme, i el seu germà penjava abans la bandera espanyola al balcó. "La independència no és quelcom que es declari i s'apliqui, és un vehicle per arribar a la República", assegura Calero, que no es defineix obertament com a independentista sinó com a "lluitador per l'autodeterminació". Ho explica enmig d'un àpat a Cal Sagristà, un dels restaurants preferits de Junqueras a Sant Vicenç dels Horts.

"Aquest és un poble ric i divers on s'ha fet l'exercici de trencar barreres mentals i físiques", explica Maite Aymerich

"Amb quatre canyes i dos bastons, els Free Junqueras han unit el poble, on les vies han estat una barrera física", explica el Josep, responsable del restaurant. "Rellevar l'Oriol a l'alcaldia és un repte important, perquè ell és una persona amb molt de carisma. Aquest és un poble ric i divers on s'ha fet l'exercici de trencar barreres mentals i físiques", explica Maite Aymerich, actual alcaldessa de Sant Vicenç, que s'afegeix a la taula. La clau dels Free Junqueras i del projecte que el líder ERC va perfilar des de l'alcaldia del municipi, explica, és no preguntar a la gent "d'on ve" sinó "cap a on va", una consigna amb voluntat aglutinadora que els republicans situen com el paradigma del seu projecte per a Catalunya.

El Maxi, el Lolo i el Domingo han anat ja quatre vegades a visitar el seu amic Junqueras a la presó. La primera, a Estremera, va ser el 23 de desembre de l'any passat, a les portes del Nadal. Aquell dia, recorden, jugava el Barça contra el Madrid. Abans d'arribar a la presó, van aturar-se al restaurant El Quijote, just al costat, on van invertir l'estona de l'esmorzar en inculcar que a Catalunya "no hi ha cap problema de convivència" tot reivindicant els seus orígens andalusos i extremenys.

Per arribar a Estremera havien agafat el cotxe per recórrer els més de 640 kilòmetres que els separaven de Junqueras. Cap distància era un obstacle per fer-li arribar molts missatges, però sobretot un en concret. Als seus sis anys, el Lluc no és gaire avesat a fer petons. Aquell dia, però, el Domingo en portava un a la seva galta que havia d'arribar sí o sí fins al seu pare. "Oriol, el Lluc m'ha donat un petó per a tu", li va dir. I el missatge, va traspassar el vidre.  
 

Un dels membres de la plataforma, amb una xapa amb el rostre de Junqueras. Foto: Adrià Costa