27
d'octubre
del
2018
Actualitzat
a les
8:21h
Pagar el lloguer, l'hipoteca, les factures, comprar o mantenir un cotxe, un imprevist que fa tremolar el compte corrent, la nevera buida, la feina, la canalla... i el temps lliure? Una història que pot resultar molt familiar per a molts. Aquesta és pràcticament la manera de viure al món occidental del segle XXI. Es pot trencar amb això?
Una parella de Sabadell, l'Anna (1982) i el Víctor (1984) ho han fet. Han deixat les seves feines "còmodes" i han venut allò que duu el seu nom. S'han comprat un Toyota Land Cruiser, de 23 anys, amb la voluntat de recórrer el planeta. Són uns amants de viatjar i conèixer noves cultures. El que fan ara, però, va més enllà. Han sortit de la zona de confort i ja fa set mesos que dura.
- Quan comencen a planificar aquesta aventura? Hi ha algun desencadenant que els fa donar el pas per deixar-ho tot?
- Farà cosa d’un parell d’anys. Tots dos ens sentíem infeliços la manera que estàvem vivint la nostra vida. Treballàvem sense parar, amb un nivell d’estrès i d’autoexigència altíssim. Arribàvem tard a casa, no teníem temps per a nosaltres mateixos ni tampoc per al nostre entorn, només teníem ganes d’asseure’ns al sofà i mirar al sostre, quedar-nos en blanc per un moment, just abans d’anar a dormir. I així era cada dia. Fins que, de cop i volta, un dia a l’arribar a casa després de la feina, vam treure el tema i ens ho vam plantejar seriosament. Vam tornar a recuperar la il·lusió al saber que, encara que quedava una mica lluny, se’ns obrien davant nostre un munt d’opcions diferents i noves per reconduir la nostra vida.
- Quina és la reacció de la família i amics quan els ho diuen?
- Una mica de tot. Els amics i germans ho van entendre de seguida, ens va sorprendre molt. Es van interessar pel quan, el com i el perquè. Fins i tot, crèiem que s’han contagiat de la nostra emoció. En canvi, els pares no s’ho creien, o no s’ho volien creure. Entenem que és un tema generacional. Per a ells ens hauríem d'haver casat, tenir fills i comprar-nos una casa. Però amb el temps han entès que aquesta no era la vida que volíem. En un principi, estaven preocupats per no comprendre cap a on anava la nostra vida, però, sobretot, per no saber quan tornarien a veure’ns. De fet, la mare del Victor encara compta els dies que portem fora de casa.
- Coneixen algú que hagi fet alguna cosa semblant?
- Sabíem de gent que havia fet alguna cosa similar, vam llegir alguns blogs i algunes pàgines de consells, però no vam aprofundir-hi gaire. Volíem fer-ho a la nostra manera, sense tenir molta idea quina era, i no volíem que ens influenciés res. Ara bé, sí que ens vam documentar per saber què era recomanable portar al cotxe en certs països o quina documentació requerien algunes fronteres. En aquest sentit, hem d'agrair l'agència de viatges de Sabadell Rift-Valley Expeditions, que ens ha ajudat molt.
- Més enllà de família i amics, què és el que més enyoren?
- Sense dubte, el menjar! L’arròs a la cassola, el caldo de la mare, un bon pernil, el fuet, una xocolata desfeta de la granja Viader, l’oli d’oliva de veritat... I també alguns bons costums, com ara anar a sopar als restaurants de sempre de Sabadell, anar al teatre, a fer un gelat tot passejant per Barcelona, els dinars dels diumenges, el partits del Barça al Camp Nou, i al bar, i pujar al Pre-Pirineu a gaudir de la natura. En definitiva, petites coses que no serien tan especials si no les féssim amb els amics i la família, que són realment els que més trobem a faltar.
- Quan els pregunten qui són i d'on venen, què expliquen? I quina és la reacció de la gent?
- Hi ha gent que només veient la matrícula ja s’apropa. És molt divertit, se'ls veu a venir. "Veniu d’Europa? Conduint? Amb aquest cotxe? Per quins països heu passat? I on dormiu?", són les preguntes més recurrents. Fins i tot, alguna vegada ens han convidat a dinar per seguir xerrant. Com hem dit: hem sentit sempre una gran rebuda allà on hem anat. És fantàstic!
- Per què primer a Àfrica?
- Teníem una necessitat de posar-nos al límit per tal de poder explotar i recomençar. No podíem haver escollit un altre continent per fer-ho, treu el millor i pitjor de cadascú. No et deixa indiferent. Et sorprèn entre una i mil vegades al dia, t’acull amb un somriure, et desespera, et preocupa, et fa reflexionar, et mata a riure... Buscàvem això, els contrastos, i sabíem que, amb aquesta magnitud, només ho podíem trobar aquí.
- Següent destí?
- Ni idea. Una altra cosa que hem après en aquest viatge és a decidir sobre la marxa. Hem viscut tota la vida en una societat que t’obliga a pensar en els pròxims 50 anys. unes obligacions que venen imposades i ens estrenyen el coll, ens ofegaven. Així que ara fem tot el contrari. Tanmateix, tenim ganes de bussejar, volem un destí on puguem fer un curs de professionalització per tal de poder treballar com a guies sota l’aigua en alguna altra part del món. Sona molt bé l'Illa Mauricio.
- Fins quan tenen previst viatjar?
- Tant de temps com els estalvis ens ho permetin. Tenim moltes ganes de seguir gaudint d’aquesta experiència, ens està aportant molt a nivell personal i com a parella. Ens està ajudant a comprendre moltes coses que des del sofà de casa resultava impensable poder fer-ho. Volem continuar el viatge per seguir sent feliços, així que estem segurs que trobarem la manera de fer diners i gaudir d’aquesta oportunitat una mica més.
- Es pot convertir en una manera de viure?
- I tant! Hem conegut molta gent que ho ha fet. Famílies senceres viatjant amunt i avall. Aprens a viure amb molt menys, a fer del teu cotxe i la teva tenda de campanya casa teva. Però tot té un preu. No tot és meravellós ni idíl·lic, encara que molta gent ho cregui. Aquest tipus de vida no està fet per a tothom. Si les ganes piquen, per què no llençar-s’hi?
- En cas que tornin, quines perspectives tenen?
- De moment no ho contemplem, encara queda una mica lluny. Pensem en l'ara i la resta ja vindrà.
- Com és el creuament de fronteres i gestió de visats en aquest continent?
- És la pitjor part de l'aventura, a més els visats són molt cars. I a les fronteres? Podríem escriure un llibre. La policia a l'Àfrica és corrupta. I això és un fet. Els policies que ens hem anat trobant, i més els de duanes, ens han volgut treure diners. A la frontera de Mauritània amb Mali, ens volien fer pagar uns diners extres. I la justificació no era una altra pel dia de la setmana i l’hora que era. Ens vam negar rotundament.
A la frontera de Nigèria amb Camerun, ens van rebre amb una tanqueta, trinxeres, militars amb armilles antibales, granades i casquets de bales al terra, vam estar hores i hores allà negociant amb el policia fins que ens va deixar passar, també sense pagar. A Gabon, un agent ens va tenir vuit hores a la frontera sense més motiu que prendre’ns el pèl fins que vam poder tirar d’algun contacte al país que ens va permetre entrar.
- Alguna anècdota que recordin en especial d'aquests set mesos d'aventures.
- No hem parat! A Mauritània un català que no coneixíem, ens va deixar viure a casa seva durant 11 dies, a Burkina Faso ens van convidar a experimentar una festa tradicional de màscares, a Angola ens van convidar a compartir un aniversari, tot sopant a casa d’una família local. Un munt! Esperàvem veure més fauna i natura. Sincerament, l’ésser humà està acabant amb totes les reserves de natura, la caça, les tradicions i l’espoli del primer món està causant estralls.
Una parella de Sabadell, l'Anna (1982) i el Víctor (1984) ho han fet. Han deixat les seves feines "còmodes" i han venut allò que duu el seu nom. S'han comprat un Toyota Land Cruiser, de 23 anys, amb la voluntat de recórrer el planeta. Són uns amants de viatjar i conèixer noves cultures. El que fan ara, però, va més enllà. Han sortit de la zona de confort i ja fa set mesos que dura.
- Quan comencen a planificar aquesta aventura? Hi ha algun desencadenant que els fa donar el pas per deixar-ho tot?
- Farà cosa d’un parell d’anys. Tots dos ens sentíem infeliços la manera que estàvem vivint la nostra vida. Treballàvem sense parar, amb un nivell d’estrès i d’autoexigència altíssim. Arribàvem tard a casa, no teníem temps per a nosaltres mateixos ni tampoc per al nostre entorn, només teníem ganes d’asseure’ns al sofà i mirar al sostre, quedar-nos en blanc per un moment, just abans d’anar a dormir. I així era cada dia. Fins que, de cop i volta, un dia a l’arribar a casa després de la feina, vam treure el tema i ens ho vam plantejar seriosament. Vam tornar a recuperar la il·lusió al saber que, encara que quedava una mica lluny, se’ns obrien davant nostre un munt d’opcions diferents i noves per reconduir la nostra vida.
- Quina és la reacció de la família i amics quan els ho diuen?
- Una mica de tot. Els amics i germans ho van entendre de seguida, ens va sorprendre molt. Es van interessar pel quan, el com i el perquè. Fins i tot, crèiem que s’han contagiat de la nostra emoció. En canvi, els pares no s’ho creien, o no s’ho volien creure. Entenem que és un tema generacional. Per a ells ens hauríem d'haver casat, tenir fills i comprar-nos una casa. Però amb el temps han entès que aquesta no era la vida que volíem. En un principi, estaven preocupats per no comprendre cap a on anava la nostra vida, però, sobretot, per no saber quan tornarien a veure’ns. De fet, la mare del Victor encara compta els dies que portem fora de casa.
La parella de Sabadell durant la seva aventura per Àfrica Foto: travellingdworld
- Coneixen algú que hagi fet alguna cosa semblant?
- Sabíem de gent que havia fet alguna cosa similar, vam llegir alguns blogs i algunes pàgines de consells, però no vam aprofundir-hi gaire. Volíem fer-ho a la nostra manera, sense tenir molta idea quina era, i no volíem que ens influenciés res. Ara bé, sí que ens vam documentar per saber què era recomanable portar al cotxe en certs països o quina documentació requerien algunes fronteres. En aquest sentit, hem d'agrair l'agència de viatges de Sabadell Rift-Valley Expeditions, que ens ha ajudat molt.
- Més enllà de família i amics, què és el que més enyoren?
- Sense dubte, el menjar! L’arròs a la cassola, el caldo de la mare, un bon pernil, el fuet, una xocolata desfeta de la granja Viader, l’oli d’oliva de veritat... I també alguns bons costums, com ara anar a sopar als restaurants de sempre de Sabadell, anar al teatre, a fer un gelat tot passejant per Barcelona, els dinars dels diumenges, el partits del Barça al Camp Nou, i al bar, i pujar al Pre-Pirineu a gaudir de la natura. En definitiva, petites coses que no serien tan especials si no les féssim amb els amics i la família, que són realment els que més trobem a faltar.
"Àfrica treu el millor i pitjor de cadascú"
- Quan els pregunten qui són i d'on venen, què expliquen? I quina és la reacció de la gent?
- Hi ha gent que només veient la matrícula ja s’apropa. És molt divertit, se'ls veu a venir. "Veniu d’Europa? Conduint? Amb aquest cotxe? Per quins països heu passat? I on dormiu?", són les preguntes més recurrents. Fins i tot, alguna vegada ens han convidat a dinar per seguir xerrant. Com hem dit: hem sentit sempre una gran rebuda allà on hem anat. És fantàstic!
- Per què primer a Àfrica?
- Teníem una necessitat de posar-nos al límit per tal de poder explotar i recomençar. No podíem haver escollit un altre continent per fer-ho, treu el millor i pitjor de cadascú. No et deixa indiferent. Et sorprèn entre una i mil vegades al dia, t’acull amb un somriure, et desespera, et preocupa, et fa reflexionar, et mata a riure... Buscàvem això, els contrastos, i sabíem que, amb aquesta magnitud, només ho podíem trobar aquí.
- Següent destí?
- Ni idea. Una altra cosa que hem après en aquest viatge és a decidir sobre la marxa. Hem viscut tota la vida en una societat que t’obliga a pensar en els pròxims 50 anys. unes obligacions que venen imposades i ens estrenyen el coll, ens ofegaven. Així que ara fem tot el contrari. Tanmateix, tenim ganes de bussejar, volem un destí on puguem fer un curs de professionalització per tal de poder treballar com a guies sota l’aigua en alguna altra part del món. Sona molt bé l'Illa Mauricio.
Una de les moltes fotografies que han fet la parella de l'Àfrica Foto: travellingdworld
- Fins quan tenen previst viatjar?
- Tant de temps com els estalvis ens ho permetin. Tenim moltes ganes de seguir gaudint d’aquesta experiència, ens està aportant molt a nivell personal i com a parella. Ens està ajudant a comprendre moltes coses que des del sofà de casa resultava impensable poder fer-ho. Volem continuar el viatge per seguir sent feliços, així que estem segurs que trobarem la manera de fer diners i gaudir d’aquesta oportunitat una mica més.
- Es pot convertir en una manera de viure?
- I tant! Hem conegut molta gent que ho ha fet. Famílies senceres viatjant amunt i avall. Aprens a viure amb molt menys, a fer del teu cotxe i la teva tenda de campanya casa teva. Però tot té un preu. No tot és meravellós ni idíl·lic, encara que molta gent ho cregui. Aquest tipus de vida no està fet per a tothom. Si les ganes piquen, per què no llençar-s’hi?
- En cas que tornin, quines perspectives tenen?
- De moment no ho contemplem, encara queda una mica lluny. Pensem en l'ara i la resta ja vindrà.
- Com és el creuament de fronteres i gestió de visats en aquest continent?
- És la pitjor part de l'aventura, a més els visats són molt cars. I a les fronteres? Podríem escriure un llibre. La policia a l'Àfrica és corrupta. I això és un fet. Els policies que ens hem anat trobant, i més els de duanes, ens han volgut treure diners. A la frontera de Mauritània amb Mali, ens volien fer pagar uns diners extres. I la justificació no era una altra pel dia de la setmana i l’hora que era. Ens vam negar rotundament.
A la frontera de Nigèria amb Camerun, ens van rebre amb una tanqueta, trinxeres, militars amb armilles antibales, granades i casquets de bales al terra, vam estar hores i hores allà negociant amb el policia fins que ens va deixar passar, també sense pagar. A Gabon, un agent ens va tenir vuit hores a la frontera sense més motiu que prendre’ns el pèl fins que vam poder tirar d’algun contacte al país que ens va permetre entrar.
- Alguna anècdota que recordin en especial d'aquests set mesos d'aventures.
- No hem parat! A Mauritània un català que no coneixíem, ens va deixar viure a casa seva durant 11 dies, a Burkina Faso ens van convidar a experimentar una festa tradicional de màscares, a Angola ens van convidar a compartir un aniversari, tot sopant a casa d’una família local. Un munt! Esperàvem veure més fauna i natura. Sincerament, l’ésser humà està acabant amb totes les reserves de natura, la caça, les tradicions i l’espoli del primer món està causant estralls.