26
d'octubre
del
2018
Actualitzat
el
28
d'octubre
a les
22:30h
Si algun dia es fa la pel·lícula del 27 d'octubre, el dia que Catalunya va declarar la independència i immediatament va decidir no desplegar-la, els actors secundaris tindran tanta importància com els protagonistes del guió. De Santi Vila a Iñigo Urkullu, d'Ana Pastor a Marta Rovira, de Miquel Iceta a Marta Pascal, de Josep Rius a Jorge Moragas, de Jaume Asens a Emilio Cuatrecasas, NacióDigital repassa el paper de deu persones que, entre bambolines, van maniobrar -amb objectius, estratègies i maneres diferents- en uns dies decisius dels quals tot just se'n compleix el primer aniversari.
Santi Vila: l'enllaç amb Madrid per propiciar les eleccions
Després de l'1-O, Santi Vila (Granollers, 1973) va rebre un encàrrec explícit de Carles Puigdemont: obrir un canal de diàleg amb Madrid per evitar el xoc. Vila ja havia jugat aquest paper -en un moment menys transcendental i amb menys pressió ambiental- a principis del 2017, quan Soraya Sáenz de Santamaría va posar en marxa l'anomenada Operació diàleg. Bon relacions públiques i amb un discurs més del gust de Madrid que no pas el de bona part de l'independentisme, el conseller d'Empresa i Coneixement va desplegar l'agenda i va contactar amb ministres -Rafael Catalá, per exemple-, membres de la societat civil i ambaixadors establerts a Madrid.
També era un dels que rebia els memoràndums del lehendakari Iñigo Urkullu, que el va felicitar personalment quan Puigdemont va prendre -i comunicar- inicialment la voluntat d'anar a eleccions. Quan la reunió de l'estat major conclou el 25 d'octubre a la matinada que el país s'encamina cap a nous comicis i Oriol Junqueras suggereix signar allà mateix el decret de convocatòria, és Vila qui el frena. "Les coses no es fan així", argumenta el conseller d'Empresa. L'endemà, quan es trasllada la decisió al grup parlamentari de Junts pel Sí, el rebombori és tan gran que es fa marxa enrere. Vila ho intenta tot fins a l'últim minut, però acaba presentant la dimissió el dia 26 al vespre.
Tot i entrar a la presó, és l'únic membre del Govern a qui s'imposa una fiança. Els seus bons contactes amb Madrid fan que hi hagi membres del PP que s'ofereixin a buscar maneres de pagar-la el més ràpid possible. Un llibre en el qual explica interioritats del procés és especialment criticat pels seus companys a l'executiu, que des de la presó el jutgen de manera molt severa. A Vila, tots els fets del mes d'octubre li trastoquen la carrera política: ho tenia pràcticament fet per ser candidat del PDECat -on ja no milita- a les futures eleccions catalanes amb el vist-i-plau d'Artur Mas i Marta Pascal. Ara treballa al sector privat, però segueix mantenint actiu el radar de la política.
Jaume Asens: el primer assessor dels exiliats
Des que va escoltar el discurs de Felip VI el vespre del 3 d'octubre, Jaume Asens (Barcelona, 1972) va tenir clar que l'ofensiva contra l'independentisme acabaria amb empresonaments. Feia setmanes que havia advertit Toni Comín -amic personal- de plantejar-se la possibilitat de l'exili si el procés culminava en una declaració d'independència. Aquell 3 d'octubre, Asens i Comín van sopar i en la conversa va aparèixer el concepte exili. El conseller de Salut va dir que plantejaria l'alternativa a Carles Puigdemont. Des d'aquell moment, aquesta possibilitat va formar part de les opcions estudiades pel president i membres del Govern.
Asens es va mostrar crític amb la conveniència d'una declaració unilateral d'independència (DUI) abans del 27 d'octubre, no per la seva legitimitat sinó perquè considerava que era un camí que allunyava el sobiranisme de l'objectiu. Però el 28 d'octubre al matí, l'endemà de la votació al Parlament, es va posar en marxa per ajudar Comín. La germana del conseller va contactar amb el dirigent dels comuns, advocat de professió, per demanar-li assessorament que servís al Govern. Asens ja tenia clar que arribaria una querella als líders del procés i una ordre de detenció internacional si els consellers apostaven per la via de l'exili, però creia que hi havia marge per actuar, perquè les extradicions no serien automàtiques.
Aquell dissabte 28 d'octubre, Asens va analitzar legislacions d'estats europeus, per valorar quines eren més favorables als dirigents independentistes, i va parlar amb Comín, a qui havia ajudat inclús en el primer desplaçament a França. Sempre que calia parlaven per Telegram i, de forma prudent, van utilitzar els mòbils. L'endemà, diumenge 29 d'octubre, Asens va enviar a Comín un guió amb possibles escenaris i també va contactar amb Gonzalo Boye, company i amic, que s'acabaria implicant en la causa. Amb Boye van estudiar la situació i van elaborar notes per definir una estratègia. El tinent d'alcalde de Barcelona és qui va transmetre la informació a Comín, que també la traslladava a Puigdemont i a d'altres membres del Govern. El president i els consellers van saber que hi havia un advocat que els ajudava, però només Comín coneixia en un primer moment que l'argumentari i els consells provenien del seu amic dels comuns. La meitat del Govern s'acabaria desplaçant a Brussel·les a partir de les consultes fetes. Asens era l'interlocutor principal i després va recomanar els serveis de Boye, que va esdevenir coordinador de la defensa internacional dels exiliats.
Iñigo Urkullu: el mediador implicat fins als darrer instants
En la setmanes prèvies al 27 d'octubre, Iñigo Urkullu (Alonsotegi, 1961) va utilitzar tot el poder institucional que reposa a Ajuria Enea per fer de mediador en el cas català. Pretenia que Puigdemont frenés la declaració unilateral d'independència (DUI) i optés per convocar eleccions, i perseguia que Rajoy aparqués l'aplicació de l'article 155 si el Govern desistia de proclamar la República. Gairebé va aconseguir el propòsit, llaurat pausadament amb contactes a Madrid i Barcelona. De fet, Urkullu va encetar una relació gairebé diària amb Puigdemont el 19 de juny -mesos abans del referèndum-, després de coincidir a la capital catalana pel 30è aniversari de l'atemptat d'ETA a Hipercor. El contacte també va ser constant amb Marta Pascal, al capdavant del PDECat, a qui va posar en còpia de tots els missatges rellevants que envia. Amb Rajoy, Urkullu s'hi va reunir el 19 de juliol. La Moncloa estava informada puntualment dels moviments.
El lehendakari, que va recriminar a Rajoy el 20 de setembre que la Guàrdia Civil hagués entrat a conselleries del Govern i detingués alts càrrecs de la Generalitat, va fixar una estratègia després d'escoltar el discurs de Felip VI. Va buscar infructuosament la mediació del Vaticà per via de la Comunitat de Sant Egidi -com va detallar La Vanguardia-, però només va aconseguir que l'arquebisbe Juan José Omella es reunís amb dirigents independentistes. Puigdemont va contactar amb Urkullu el matí del 10 d'octubre per anunciar-li que deixaria en suspens la DUI al Parlament: ho van saber abans al PNB que a la CUP. El lehendakari també va conversar amb Rajoy i Pedro Sánchez per aturar el 155. I va aparèixer en públic el 19 d'octubre per fer una crida "a la distensió i el diàleg" -declaració enviada a Jean-Claude Juncker i Donald Tusk- i poc dies després es va reunir amb empresaris catalans a Ajuria Enea per perfilar una proposta d'entesa. Puigdemont estava disposat a acceptar-la i a Vitòria es pensaven que la situació estava reconduïda.
"Lehendakari, convocaré eleccions", li va dir el president de la Generalitat a Urkullu en un missatge el matí del 26 d'octubre, just abans de reunir-se amb els diputats independentistes i anunciar-los la decisió presa en una reunió a Palau la nit anterior. La cimera havia acabat de matinada amb Junqueras acatant el pas de Puigdemont. Però la revolta dels diputats i la pressió ambiental del dia 26 van canviar el guió. Després de girs de guió i una espera tensa, Puigdemont va tornar a parlar amb Urkullu i li va reconèixer que no podia sufocar la "rebel·lió". No hi hauria eleccions. El lehendakari ho va intentar per últim cop el matí del 27 d'octubre, la jornada de la votació al Parlament. En una carta remesa a Puigdemont -detallada recentment per El Periódico- i reenviada a Sánchez, Pascal i Andoni Ortuzar-, Urkullu demana al president català no "desistir". Però la decisió estava presa.
Emilio Cuatrecasas: la veu de l'empresariat
Urkullu es va reunir amb quatre empresaris catalans el dimarts 24 d'octubre. Feia setmanes que s'havien posat en contacte amb ell per analitzar si podria erigir-se com a mediador en tenir bones relacions amb la Generalitat i, també, amb la Moncloa. Els quatre empresaris són Marian Puig, Joaquim Coello, Juan José López Burniol i Emilio Cuatrecasas (Barcelona, 1954). Aquest últim, de la saga d'advocats barcelonina, és dels més actius a l'hora de trobar una solució. Representants d'aquest grup collen fins a última hora per evitar la declaració de la independència, també sense èxit.
El dia 27 al matí es van reunir amb Puigdemont, que els redirigeix cap a Oriol Junqueras, vicepresident i conseller d'Economia. La cita no va ser precisament tranquil·la. "Què us heu pensat?", els preguntava el líder d'ERC, que els retreia la manca de suport quan Rajoy collava la Generalitat amb el dèficit i es mantenien les retallades pressupostàries. "I no demaneu un gest a Espanya?", els va inquirir el vicepresident. D'aquella trobada en va sortir el convenciment, ja sense remei, que el Parlament proclamaria la República i que els mesos de mediació -pressionant més la Generalitat que no pas la Moncloa- no servirien.
Aquells dies, les pressions empresarials es van multiplicar en totes direccions. El món econòmic demanava a diversos interlocutors -entre els quals Artur Mas- que convencessin Puigdemont per descartar la declaració de la independència amb l'argument que suposaria una "bomba" per a l'economia catalana. El president del Cercle d'Economia, Juan José Brugera, va fer servir aquesta expressió exacta davant Puigdemont en una reunió el 7 d'octubre a la delegació del Govern a Girona. Cap d'ells va tenir prou força per obligar Rajoy a moure's en la direcció de l'acord.
Miquel Iceta: el negociador que va demanar disculpes
L'escena va ser una de les més impactants de tots els dies de negociació previs a la declaració d'independència. Es va produir el 26 d'octubre de l'any passat al vespre al despatx de Carles Puigdemont. "Perdona, perdona, perdona. No ho he aconseguit aturar", va lamentar Miquel Iceta (Barcelona, 1960), primer secretari del PSC. Es referia als contactes -infructuosos- que havia mantingut els últims dies per intentar evitar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Des del dilluns 23 d'octubre, quan el president va assumir que havia de convocar eleccions, s'activen els ressorts per aturar la intervenció de l'autonomia. Iceta va ser, juntament amb Núria Marín i l'expresident -i senador- José Montilla, qui es va encarregar de teixir ponts amb el PSOE.
El problema, en tot cas, era que a Palau no es tenien les garanties suficients sobre la retirada del 155 en cas que hi hagués eleccions autonòmiques -el decret, plenament constitucional, ja estava redactat i avalat per Madrid- i tot va derivar cap a la declaració de la independència. Marín, juntament amb Iceta, es va encarregar de dissenyar una esmena al Senat segons la qual la intervenció de l'autonomia no s'aplicaria si hi havia nous comicis. La traducció pràctica d'aquesta maniobra era que el Senat aprovés les mesures del 155 i que, en veure el canvi de posició a la Generalitat, el consell de ministres no les desenvolupés. Finalment, però, no va ser així.
"L'error", manté un dels múltiples dirigents consultats, en aquest cas un exmembre del Govern, va ser pensar que Madrid "no compliria l'acord" de retirar el 155. "Hi havia implicada la Generalitat, la Moncloa, el PSOE, Ciutadans, l'església i l'Íbex-35", resumeix aquest exalt responsable. "Rajoy hauria quedat en ridícul", manté la mateixa font. Finalment, però, els esforços dels socialistes catalans no van obtenir cap fruit i la fotografia els va situar al costat dels qui van aplicar per primer cop la intervenció autonòmica.
Josep Rius: l'home a l'ombra de Puigdemont
En pocs dies, Josep Rius (Barcelona, 1974) -cap de gabinet de Carles Puigdemont i ara de Quim Torra, abans membre de l'equip d'Artur Mas i prèviament de Xavier Trias- va fer les trucades més rellevants de la seva trajectòria. El dijous 26 d'octubre va mantenir contacte directe amb Jorge Moragas, el seu homòleg a la Moncloa, i el dilluns 30 es va encarregar d'informar la direcció del PDECat que Puigdemont havia marxat a Brussel·les. "Primer ens van dir que es arribaria tard i, després, directament que no vindria", assenyala una font coneixedora de les trucades.
Rius, com a cap de l'oficina del president, va mantenir contacte permanent amb Puigdemont -a qui a Palau encara s'anomena "president", fins i tot davant de Torra- i es va implicar en la campanya de Junts per Catalunya (JxCat). Formava part de la cuina de les decisions i durant l'octubre passat es va haver de multiplicar. L'agenda del líder independentista va ser agitada durant aquelles jornades -per Palau "hi va passar tothom", segons indica una font molt propera- i empresaris i polítics fan saber a Puigdemont el seu parer. Alguns dels representants del món econòmic, com ara Carles Colomer, van insistir al president que calia anar a noves eleccions.
En tot cas, però, el que exemplifica la desconnexió entre administracions és que el president català i el seu homòleg estatal no parlaven directament quan tocava, és a dir, el 26 d'octubre al migdia. Tot el contacte es disposava entre caps de gabinet. "I això explica moltes coses", ressalta una font que va viure en directe la jornada.
Jorge Moragas: la mà dreta de Rajoy que va desconfiar de la Generalitat
Jorge Moragas (Barcelona, 1965) està acostumat a moure fils des de l'ombra. Va tenir un paper rellevant en l'operació Camarga -punt de partida per aconseguir informació dels recursos econòmics del Pujol-, quan ja ostentava responsabilitats com a dirigent del PP. I també acumulava poder institucional com a cap de gabinet de Rajoy a la Moncloa. Va ser Moragas qui va liderar al costat de Josep Rius, cap de gabinet de Puigdemont, l'últim intent entre governs per arribar a un acord. Dijous 26 d'octubre al migdia van conversar per tancar un acord que conduís a la convocatòria d'eleccions.
L'entesa, però, no va cristal·litzar. La desconfiança entre les parts -amb declaracions inoportunes de Xavier García Albiol pel mig que van afegir incertesa a la situació- va trencar el que s'havia cuinat. L'equip de Puigdemont no disposava de "garanties" que la Moncloa complís -mai va tenir a les mans una còpia de l'esborrany de decret per suspendre el 155- i al gabinet de Rajoy consideraven excessives les reclamacions de la Generalitat. Moragas veia inviable atendre la suspensió del 155, l'alliberament dels Jordis, i la retirada dels agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional desplegada a Catalunya. Almenys això és el que va transmetre.
Moragas va tenir un paper capital en els dies crítics del plet català, quan la Moncloa madurava la intervenció de les institucions catalanes. Després de les eleccions del 21-D a Catalunya, va deixar de ser cap de gabinet de Rajoy per convertir-se en ambaixador permanent d'Espanya davant l'ONU, a Nova York. Amb el canvi al govern espanyol, ha passat a ser ambaixador a les Filipines.
Marta Pascal: la defensora d'eleccions que dialogava amb Iglesias
El seu mòbil, aquells dies, va sonar sovint. Empresaris, coneixedors de les intrigues de Palau, dirigents d'altres partits -a banda del PDECat, al capdavant del qual va aguantar fins al juliol d'enguany- i el lehendakari Urkullu s'hi van posar en contacte. Marta Pascal (Vic, 1983) és una de les persones a qui el dirigent del PNB posava en còpia cada vegada que enviava un correu rellevant o trasllada missatges per whatsapp a personalitats importants del procés. La llargada de les comunicacions i el llenguatge indicaven que era ell en persona, i no un secretari, qui les escrivia. Pascal era partidària, com Artur Mas i Santi Vila, de convocar noves eleccions i descartar la declaració d'independència, tot i que públicament va fer costat a Puigdemont en cas que Rajoy no promulgués cap gest que justifiqués una frenada evident de la via unilateral.
Bona part dels màxims dirigents empresarials del país es van posar en contacte amb ella. Salvador Alemany, d'Abertis, o bé Josep Oliu, del Banc Sabadell, són dos dels que van parlar amb Pascal i Mas en aquelles convulses jornades d'octubre. Alemany, per exemple, es va dedicar a organitzar sopars -alguns d'ells amb diputats de Junts pel Sí, i als quals també assisteix puntualment l'exconseller Andreu Mas-Colell- per tal d'abordar possibles sortides a la declaració de la independència. Pascal també va conversar amb David Madí, conseller àulic de Mas i que va tenir incidència en la posada en marxa de l'estat major del procés durant la primavera del 2017.
L'excoordinadora general del PDECat va cuidar les relacions amb dos dirigents estatals, com és el cas de Pedro Sánchez -amb qui va intercanviar el telèfon en la manifestació de resposta als atemptats del 17-A a Barcelona- i de Pablo Iglesias. Amb el líder de Podem, per exemple, hi va interlocutar per ordre de Puigdemont quan la formació lila impulsava una assemblea de càrrecs a Saragossa. El document que va sortir d'aquella trobada va rebre l'aval de Pascal, que durant els dies claus de l'octubre passat manté un canal obert amb Podem. De la mateixa manera que ara Iglesias pretén reviscolar-lo per obtenir el suport del PDECat als pressupostos estatals.
Marta Rovira: la dirigent més insistent per declarar la independència
A diferència d'Oriol Junqueras, de qui tots els actors implicats en el procés en destaquen la capacitat per administrar els silencis en els moments més delicats, Marta Rovira (Vic, 1977) té un paper més explícit en defensa de la declaració d'independència quan Puigdemont sospesa convocar eleccions, tal com recalquen els testimonis dels fets. La tarda del 25 d'octubre, els diputats de Junts pel Sí es van reunir al Parlament en una de les sessions més tenses de la legislatura. Hi va haver intercanvi de retrets i plors. Rovira, portaveu del grup, i Lluís Corominas -president- van rebre l'encàrrec de desplaçar-se a la cimera de Palau i traslladar a Puigdemont, els membres del Govern i els representants del sobiranisme civil que s'havia de proclamar la República i resistir.
A Palau es va constatar que Puigdemont, escoltant les veus que havien fet de mediadores, es preparava per convocar eleccions. Rovira va ser la veu més enèrgica en contra d'aquesta opció. Mentre Junqueras adoptava un paper més expectant, la secretària general d'ERC no va poder reprimir la indignació. El debat es va allargar fins a les tres de la matinada i no s'acabaria firmant la convocatòria electoral perquè el formalisme es va reservar per a l'endemà.
Rovira va tornar a capitanejar la posició d'ERC en la trobada agitada del 26 d'octubre al matí, mentre a la plaça Sant Jaume ja s'escoltaven els primers crits de "traïdors". La pressió ambiental i els retrets entre dirigents van fer canviar d'opinió Puigdemont. Rovira, però, va viure la jornada parlamentària del 27 d'octubre amb certa resignació. Companys de partit com Carles Mundó o el mateix Junqueras, escèptics amb el curs dels esdeveniments, ni tan sols van participar en la primera reunió de l'executiva convocada la tarda de la declaració d'independència.
Ana Pastor: l'enviada de Rajoy als premis Planeta
El primer casament de Santi Vila va reunir un reguitzell de polítics de primera fila, entre els quals qui en aquell moment era ministra de Foment, Ana Pastor (Cubillos Zamora, 1957), una de les dirigents del PP més properes a Mariano Rajoy. Vila pretenia mantenir un canal permanent amb ella quan era conseller de Territori i Sostenibilitat, i al final es va acabar consolidant una amistat molt mal vista per bona part dels seus companys de partit. Com a presidenta del Congrés, Pastor representa el sector més moderat del seu partit -en mans de Pablo Casado, decidit a allunyar-se de Rajoy i acostar-se a José María Aznar- i ha convidat Quim Torra a intervenir davant la cambra baixa espanyola.
Pastor es va desplaçar a Barcelona el 15 d'octubre de l'any passat, un dia abans que empresonessin Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per assistir a l'entrega del premi Planeta. Puigdemont i Rajoy estaven immersos aquells dies en un intercanvi epistolar per determinar si el Parlament havia proclamat la independència en el ple del 10 d'octubre, i sectors de Barcelona i de Madrid van intentar greixar les relacions per "evitar el desastre", com es proclamava des dels àmbits més moderats. La presidenta del congrés, en aquella visita a la capital catalana pel Planeta, van mantenir una conversa privada amb Vila. Les circumstàncies van fer impossible cap acord.
Santi Vila: l'enllaç amb Madrid per propiciar les eleccions
Santi Vila. Foto: Adrià Costa
Després de l'1-O, Santi Vila (Granollers, 1973) va rebre un encàrrec explícit de Carles Puigdemont: obrir un canal de diàleg amb Madrid per evitar el xoc. Vila ja havia jugat aquest paper -en un moment menys transcendental i amb menys pressió ambiental- a principis del 2017, quan Soraya Sáenz de Santamaría va posar en marxa l'anomenada Operació diàleg. Bon relacions públiques i amb un discurs més del gust de Madrid que no pas el de bona part de l'independentisme, el conseller d'Empresa i Coneixement va desplegar l'agenda i va contactar amb ministres -Rafael Catalá, per exemple-, membres de la societat civil i ambaixadors establerts a Madrid.
També era un dels que rebia els memoràndums del lehendakari Iñigo Urkullu, que el va felicitar personalment quan Puigdemont va prendre -i comunicar- inicialment la voluntat d'anar a eleccions. Quan la reunió de l'estat major conclou el 25 d'octubre a la matinada que el país s'encamina cap a nous comicis i Oriol Junqueras suggereix signar allà mateix el decret de convocatòria, és Vila qui el frena. "Les coses no es fan així", argumenta el conseller d'Empresa. L'endemà, quan es trasllada la decisió al grup parlamentari de Junts pel Sí, el rebombori és tan gran que es fa marxa enrere. Vila ho intenta tot fins a l'últim minut, però acaba presentant la dimissió el dia 26 al vespre.
Vila recomana no signar el decret de convocatòria de matinada, quan ja s'havia decidit anar a eleccions; és un personatge clau al centre de totes les mediacions obertes entre Barcelona i Madrid
Tot i entrar a la presó, és l'únic membre del Govern a qui s'imposa una fiança. Els seus bons contactes amb Madrid fan que hi hagi membres del PP que s'ofereixin a buscar maneres de pagar-la el més ràpid possible. Un llibre en el qual explica interioritats del procés és especialment criticat pels seus companys a l'executiu, que des de la presó el jutgen de manera molt severa. A Vila, tots els fets del mes d'octubre li trastoquen la carrera política: ho tenia pràcticament fet per ser candidat del PDECat -on ja no milita- a les futures eleccions catalanes amb el vist-i-plau d'Artur Mas i Marta Pascal. Ara treballa al sector privat, però segueix mantenint actiu el radar de la política.
Jaume Asens: el primer assessor dels exiliats
Jaume Asens Foto: Adrià Costa
Des que va escoltar el discurs de Felip VI el vespre del 3 d'octubre, Jaume Asens (Barcelona, 1972) va tenir clar que l'ofensiva contra l'independentisme acabaria amb empresonaments. Feia setmanes que havia advertit Toni Comín -amic personal- de plantejar-se la possibilitat de l'exili si el procés culminava en una declaració d'independència. Aquell 3 d'octubre, Asens i Comín van sopar i en la conversa va aparèixer el concepte exili. El conseller de Salut va dir que plantejaria l'alternativa a Carles Puigdemont. Des d'aquell moment, aquesta possibilitat va formar part de les opcions estudiades pel president i membres del Govern.
Asens es va mostrar crític amb la conveniència d'una declaració unilateral d'independència (DUI) abans del 27 d'octubre, no per la seva legitimitat sinó perquè considerava que era un camí que allunyava el sobiranisme de l'objectiu. Però el 28 d'octubre al matí, l'endemà de la votació al Parlament, es va posar en marxa per ajudar Comín. La germana del conseller va contactar amb el dirigent dels comuns, advocat de professió, per demanar-li assessorament que servís al Govern. Asens ja tenia clar que arribaria una querella als líders del procés i una ordre de detenció internacional si els consellers apostaven per la via de l'exili, però creia que hi havia marge per actuar, perquè les extradicions no serien automàtiques.
Asens passa un guió d'escenaris d'exili a Comín l'endemà del 27-O: Puigdemont i els consellers no saben en un primer moment que qui els assessora anònimament és l'advocat i dirigent dels comuns
Aquell dissabte 28 d'octubre, Asens va analitzar legislacions d'estats europeus, per valorar quines eren més favorables als dirigents independentistes, i va parlar amb Comín, a qui havia ajudat inclús en el primer desplaçament a França. Sempre que calia parlaven per Telegram i, de forma prudent, van utilitzar els mòbils. L'endemà, diumenge 29 d'octubre, Asens va enviar a Comín un guió amb possibles escenaris i també va contactar amb Gonzalo Boye, company i amic, que s'acabaria implicant en la causa. Amb Boye van estudiar la situació i van elaborar notes per definir una estratègia. El tinent d'alcalde de Barcelona és qui va transmetre la informació a Comín, que també la traslladava a Puigdemont i a d'altres membres del Govern. El president i els consellers van saber que hi havia un advocat que els ajudava, però només Comín coneixia en un primer moment que l'argumentari i els consells provenien del seu amic dels comuns. La meitat del Govern s'acabaria desplaçant a Brussel·les a partir de les consultes fetes. Asens era l'interlocutor principal i després va recomanar els serveis de Boye, que va esdevenir coordinador de la defensa internacional dels exiliats.
Iñigo Urkullu: el mediador implicat fins als darrer instants
En la setmanes prèvies al 27 d'octubre, Iñigo Urkullu (Alonsotegi, 1961) va utilitzar tot el poder institucional que reposa a Ajuria Enea per fer de mediador en el cas català. Pretenia que Puigdemont frenés la declaració unilateral d'independència (DUI) i optés per convocar eleccions, i perseguia que Rajoy aparqués l'aplicació de l'article 155 si el Govern desistia de proclamar la República. Gairebé va aconseguir el propòsit, llaurat pausadament amb contactes a Madrid i Barcelona. De fet, Urkullu va encetar una relació gairebé diària amb Puigdemont el 19 de juny -mesos abans del referèndum-, després de coincidir a la capital catalana pel 30è aniversari de l'atemptat d'ETA a Hipercor. El contacte també va ser constant amb Marta Pascal, al capdavant del PDECat, a qui va posar en còpia de tots els missatges rellevants que envia. Amb Rajoy, Urkullu s'hi va reunir el 19 de juliol. La Moncloa estava informada puntualment dels moviments.
El lehendakari, que va recriminar a Rajoy el 20 de setembre que la Guàrdia Civil hagués entrat a conselleries del Govern i detingués alts càrrecs de la Generalitat, va fixar una estratègia després d'escoltar el discurs de Felip VI. Va buscar infructuosament la mediació del Vaticà per via de la Comunitat de Sant Egidi -com va detallar La Vanguardia-, però només va aconseguir que l'arquebisbe Juan José Omella es reunís amb dirigents independentistes. Puigdemont va contactar amb Urkullu el matí del 10 d'octubre per anunciar-li que deixaria en suspens la DUI al Parlament: ho van saber abans al PNB que a la CUP. El lehendakari també va conversar amb Rajoy i Pedro Sánchez per aturar el 155. I va aparèixer en públic el 19 d'octubre per fer una crida "a la distensió i el diàleg" -declaració enviada a Jean-Claude Juncker i Donald Tusk- i poc dies després es va reunir amb empresaris catalans a Ajuria Enea per perfilar una proposta d'entesa. Puigdemont estava disposat a acceptar-la i a Vitòria es pensaven que la situació estava reconduïda.
"Lehendakari, convocaré eleccions", li diu Puigdemont a Urkullu en un missatge el matí del 26 d'octubre, abans de reunir-se a Palau amb els diputats independentistes i comunicar-los que renuncia a la DUI
"Lehendakari, convocaré eleccions", li va dir el president de la Generalitat a Urkullu en un missatge el matí del 26 d'octubre, just abans de reunir-se amb els diputats independentistes i anunciar-los la decisió presa en una reunió a Palau la nit anterior. La cimera havia acabat de matinada amb Junqueras acatant el pas de Puigdemont. Però la revolta dels diputats i la pressió ambiental del dia 26 van canviar el guió. Després de girs de guió i una espera tensa, Puigdemont va tornar a parlar amb Urkullu i li va reconèixer que no podia sufocar la "rebel·lió". No hi hauria eleccions. El lehendakari ho va intentar per últim cop el matí del 27 d'octubre, la jornada de la votació al Parlament. En una carta remesa a Puigdemont -detallada recentment per El Periódico- i reenviada a Sánchez, Pascal i Andoni Ortuzar-, Urkullu demana al president català no "desistir". Però la decisió estava presa.
Emilio Cuatrecasas: la veu de l'empresariat
Urkullu es va reunir amb quatre empresaris catalans el dimarts 24 d'octubre. Feia setmanes que s'havien posat en contacte amb ell per analitzar si podria erigir-se com a mediador en tenir bones relacions amb la Generalitat i, també, amb la Moncloa. Els quatre empresaris són Marian Puig, Joaquim Coello, Juan José López Burniol i Emilio Cuatrecasas (Barcelona, 1954). Aquest últim, de la saga d'advocats barcelonina, és dels més actius a l'hora de trobar una solució. Representants d'aquest grup collen fins a última hora per evitar la declaració de la independència, també sense èxit.
El dia 27 al matí es van reunir amb Puigdemont, que els redirigeix cap a Oriol Junqueras, vicepresident i conseller d'Economia. La cita no va ser precisament tranquil·la. "Què us heu pensat?", els preguntava el líder d'ERC, que els retreia la manca de suport quan Rajoy collava la Generalitat amb el dèficit i es mantenien les retallades pressupostàries. "I no demaneu un gest a Espanya?", els va inquirir el vicepresident. D'aquella trobada en va sortir el convenciment, ja sense remei, que el Parlament proclamaria la República i que els mesos de mediació -pressionant més la Generalitat que no pas la Moncloa- no servirien.
Un grup d'empresaris dina el 24 d'octubre amb Urkullu; tres dies més tard, Junqueras els tracta amb duresa quan intenten frenar "in extremis" la declaració de la independència
Aquells dies, les pressions empresarials es van multiplicar en totes direccions. El món econòmic demanava a diversos interlocutors -entre els quals Artur Mas- que convencessin Puigdemont per descartar la declaració de la independència amb l'argument que suposaria una "bomba" per a l'economia catalana. El president del Cercle d'Economia, Juan José Brugera, va fer servir aquesta expressió exacta davant Puigdemont en una reunió el 7 d'octubre a la delegació del Govern a Girona. Cap d'ells va tenir prou força per obligar Rajoy a moure's en la direcció de l'acord.
Miquel Iceta: el negociador que va demanar disculpes
El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, al debat de política general 2018 Foto: Adrià Costa
L'escena va ser una de les més impactants de tots els dies de negociació previs a la declaració d'independència. Es va produir el 26 d'octubre de l'any passat al vespre al despatx de Carles Puigdemont. "Perdona, perdona, perdona. No ho he aconseguit aturar", va lamentar Miquel Iceta (Barcelona, 1960), primer secretari del PSC. Es referia als contactes -infructuosos- que havia mantingut els últims dies per intentar evitar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Des del dilluns 23 d'octubre, quan el president va assumir que havia de convocar eleccions, s'activen els ressorts per aturar la intervenció de l'autonomia. Iceta va ser, juntament amb Núria Marín i l'expresident -i senador- José Montilla, qui es va encarregar de teixir ponts amb el PSOE.
El problema, en tot cas, era que a Palau no es tenien les garanties suficients sobre la retirada del 155 en cas que hi hagués eleccions autonòmiques -el decret, plenament constitucional, ja estava redactat i avalat per Madrid- i tot va derivar cap a la declaració de la independència. Marín, juntament amb Iceta, es va encarregar de dissenyar una esmena al Senat segons la qual la intervenció de l'autonomia no s'aplicaria si hi havia nous comicis. La traducció pràctica d'aquesta maniobra era que el Senat aprovés les mesures del 155 i que, en veure el canvi de posició a la Generalitat, el consell de ministres no les desenvolupés. Finalment, però, no va ser així.
Iceta demana perdó a Puigdemont per no haver aconseguit que triomfessin els contactes que va mantenir amb el PSOE per frenar el 155
"L'error", manté un dels múltiples dirigents consultats, en aquest cas un exmembre del Govern, va ser pensar que Madrid "no compliria l'acord" de retirar el 155. "Hi havia implicada la Generalitat, la Moncloa, el PSOE, Ciutadans, l'església i l'Íbex-35", resumeix aquest exalt responsable. "Rajoy hauria quedat en ridícul", manté la mateixa font. Finalment, però, els esforços dels socialistes catalans no van obtenir cap fruit i la fotografia els va situar al costat dels qui van aplicar per primer cop la intervenció autonòmica.
Josep Rius: l'home a l'ombra de Puigdemont
Josep Rius, a la dreta de Quim Torra en una imatge d'arxiu Foto: Govern
En pocs dies, Josep Rius (Barcelona, 1974) -cap de gabinet de Carles Puigdemont i ara de Quim Torra, abans membre de l'equip d'Artur Mas i prèviament de Xavier Trias- va fer les trucades més rellevants de la seva trajectòria. El dijous 26 d'octubre va mantenir contacte directe amb Jorge Moragas, el seu homòleg a la Moncloa, i el dilluns 30 es va encarregar d'informar la direcció del PDECat que Puigdemont havia marxat a Brussel·les. "Primer ens van dir que es arribaria tard i, després, directament que no vindria", assenyala una font coneixedora de les trucades.
Rius, com a cap de l'oficina del president, va mantenir contacte permanent amb Puigdemont -a qui a Palau encara s'anomena "president", fins i tot davant de Torra- i es va implicar en la campanya de Junts per Catalunya (JxCat). Formava part de la cuina de les decisions i durant l'octubre passat es va haver de multiplicar. L'agenda del líder independentista va ser agitada durant aquelles jornades -per Palau "hi va passar tothom", segons indica una font molt propera- i empresaris i polítics fan saber a Puigdemont el seu parer. Alguns dels representants del món econòmic, com ara Carles Colomer, van insistir al president que calia anar a noves eleccions.
Rius parla amb Moragas el migdia del 26 d'octubre, però en cap moment Puigdemont i Rajoy es posen en contacte directament
En tot cas, però, el que exemplifica la desconnexió entre administracions és que el president català i el seu homòleg estatal no parlaven directament quan tocava, és a dir, el 26 d'octubre al migdia. Tot el contacte es disposava entre caps de gabinet. "I això explica moltes coses", ressalta una font que va viure en directe la jornada.
Jorge Moragas: la mà dreta de Rajoy que va desconfiar de la Generalitat
Jorge Moragas, durant una visita a Barcelona. Foto: Adrià Costa
Jorge Moragas (Barcelona, 1965) està acostumat a moure fils des de l'ombra. Va tenir un paper rellevant en l'operació Camarga -punt de partida per aconseguir informació dels recursos econòmics del Pujol-, quan ja ostentava responsabilitats com a dirigent del PP. I també acumulava poder institucional com a cap de gabinet de Rajoy a la Moncloa. Va ser Moragas qui va liderar al costat de Josep Rius, cap de gabinet de Puigdemont, l'últim intent entre governs per arribar a un acord. Dijous 26 d'octubre al migdia van conversar per tancar un acord que conduís a la convocatòria d'eleccions.
L'entesa, però, no va cristal·litzar. La desconfiança entre les parts -amb declaracions inoportunes de Xavier García Albiol pel mig que van afegir incertesa a la situació- va trencar el que s'havia cuinat. L'equip de Puigdemont no disposava de "garanties" que la Moncloa complís -mai va tenir a les mans una còpia de l'esborrany de decret per suspendre el 155- i al gabinet de Rajoy consideraven excessives les reclamacions de la Generalitat. Moragas veia inviable atendre la suspensió del 155, l'alliberament dels Jordis, i la retirada dels agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional desplegada a Catalunya. Almenys això és el que va transmetre.
Al gabinet de Rajoy, amb Moragas al capdavant, consideren excessives les reclamacions de la Generalitat per suspendre el 155
Moragas va tenir un paper capital en els dies crítics del plet català, quan la Moncloa madurava la intervenció de les institucions catalanes. Després de les eleccions del 21-D a Catalunya, va deixar de ser cap de gabinet de Rajoy per convertir-se en ambaixador permanent d'Espanya davant l'ONU, a Nova York. Amb el canvi al govern espanyol, ha passat a ser ambaixador a les Filipines.
Marta Pascal: la defensora d'eleccions que dialogava amb Iglesias
Marta Pascal Foto: Adrià Costa
El seu mòbil, aquells dies, va sonar sovint. Empresaris, coneixedors de les intrigues de Palau, dirigents d'altres partits -a banda del PDECat, al capdavant del qual va aguantar fins al juliol d'enguany- i el lehendakari Urkullu s'hi van posar en contacte. Marta Pascal (Vic, 1983) és una de les persones a qui el dirigent del PNB posava en còpia cada vegada que enviava un correu rellevant o trasllada missatges per whatsapp a personalitats importants del procés. La llargada de les comunicacions i el llenguatge indicaven que era ell en persona, i no un secretari, qui les escrivia. Pascal era partidària, com Artur Mas i Santi Vila, de convocar noves eleccions i descartar la declaració d'independència, tot i que públicament va fer costat a Puigdemont en cas que Rajoy no promulgués cap gest que justifiqués una frenada evident de la via unilateral.
Bona part dels màxims dirigents empresarials del país es van posar en contacte amb ella. Salvador Alemany, d'Abertis, o bé Josep Oliu, del Banc Sabadell, són dos dels que van parlar amb Pascal i Mas en aquelles convulses jornades d'octubre. Alemany, per exemple, es va dedicar a organitzar sopars -alguns d'ells amb diputats de Junts pel Sí, i als quals també assisteix puntualment l'exconseller Andreu Mas-Colell- per tal d'abordar possibles sortides a la declaració de la independència. Pascal també va conversar amb David Madí, conseller àulic de Mas i que va tenir incidència en la posada en marxa de l'estat major del procés durant la primavera del 2017.
Pascal, a banda de rebre trucades del món empresarial, negocia amb Podem per ordre de Puigdemont, i cuida el tracte amb Sánchez
L'excoordinadora general del PDECat va cuidar les relacions amb dos dirigents estatals, com és el cas de Pedro Sánchez -amb qui va intercanviar el telèfon en la manifestació de resposta als atemptats del 17-A a Barcelona- i de Pablo Iglesias. Amb el líder de Podem, per exemple, hi va interlocutar per ordre de Puigdemont quan la formació lila impulsava una assemblea de càrrecs a Saragossa. El document que va sortir d'aquella trobada va rebre l'aval de Pascal, que durant els dies claus de l'octubre passat manté un canal obert amb Podem. De la mateixa manera que ara Iglesias pretén reviscolar-lo per obtenir el suport del PDECat als pressupostos estatals.
Marta Rovira: la dirigent més insistent per declarar la independència
A diferència d'Oriol Junqueras, de qui tots els actors implicats en el procés en destaquen la capacitat per administrar els silencis en els moments més delicats, Marta Rovira (Vic, 1977) té un paper més explícit en defensa de la declaració d'independència quan Puigdemont sospesa convocar eleccions, tal com recalquen els testimonis dels fets. La tarda del 25 d'octubre, els diputats de Junts pel Sí es van reunir al Parlament en una de les sessions més tenses de la legislatura. Hi va haver intercanvi de retrets i plors. Rovira, portaveu del grup, i Lluís Corominas -president- van rebre l'encàrrec de desplaçar-se a la cimera de Palau i traslladar a Puigdemont, els membres del Govern i els representants del sobiranisme civil que s'havia de proclamar la República i resistir.
A Palau es va constatar que Puigdemont, escoltant les veus que havien fet de mediadores, es preparava per convocar eleccions. Rovira va ser la veu més enèrgica en contra d'aquesta opció. Mentre Junqueras adoptava un paper més expectant, la secretària general d'ERC no va poder reprimir la indignació. El debat es va allargar fins a les tres de la matinada i no s'acabaria firmant la convocatòria electoral perquè el formalisme es va reservar per a l'endemà.
Mentre Junqueras adopta un paper més expectant en la cimera decisiva a Palau que acaba de matinada, la secretària general d'ERC no pot reprimir la indignació
Rovira va tornar a capitanejar la posició d'ERC en la trobada agitada del 26 d'octubre al matí, mentre a la plaça Sant Jaume ja s'escoltaven els primers crits de "traïdors". La pressió ambiental i els retrets entre dirigents van fer canviar d'opinió Puigdemont. Rovira, però, va viure la jornada parlamentària del 27 d'octubre amb certa resignació. Companys de partit com Carles Mundó o el mateix Junqueras, escèptics amb el curs dels esdeveniments, ni tan sols van participar en la primera reunió de l'executiva convocada la tarda de la declaració d'independència.
Ana Pastor: l'enviada de Rajoy als premis Planeta
Ana Pastor, en una imatge d'arxiu Foto: Congrés dels Diputats
El primer casament de Santi Vila va reunir un reguitzell de polítics de primera fila, entre els quals qui en aquell moment era ministra de Foment, Ana Pastor (Cubillos Zamora, 1957), una de les dirigents del PP més properes a Mariano Rajoy. Vila pretenia mantenir un canal permanent amb ella quan era conseller de Territori i Sostenibilitat, i al final es va acabar consolidant una amistat molt mal vista per bona part dels seus companys de partit. Com a presidenta del Congrés, Pastor representa el sector més moderat del seu partit -en mans de Pablo Casado, decidit a allunyar-se de Rajoy i acostar-se a José María Aznar- i ha convidat Quim Torra a intervenir davant la cambra baixa espanyola.
La presidenta del Congrés manté una conversa amb Vila el 15 d'octubre aprofitant els premis Planeta; l'endemà Sànchez i Cuixart eren empresonats
Pastor es va desplaçar a Barcelona el 15 d'octubre de l'any passat, un dia abans que empresonessin Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per assistir a l'entrega del premi Planeta. Puigdemont i Rajoy estaven immersos aquells dies en un intercanvi epistolar per determinar si el Parlament havia proclamat la independència en el ple del 10 d'octubre, i sectors de Barcelona i de Madrid van intentar greixar les relacions per "evitar el desastre", com es proclamava des dels àmbits més moderats. La presidenta del congrés, en aquella visita a la capital catalana pel Planeta, van mantenir una conversa privada amb Vila. Les circumstàncies van fer impossible cap acord.