Arnau Tordera: «L'1-O va ser la derrota de la modernitat a l'estat espanyol»

Revisitar el cançoner popular, portar-lo al segle XXI i descobrir-ne el sentit primigeni no és tasca fàcil. Però és el que ha fet Arnau Tordera, el líder de grup Obeses, que continua sorprenent, ara amb l'espectacle Les cançons seran sempre nostres, que esdevindrà un disc properament.

Nascut a Tona el 1986, Tordera és cantant, guitarrista i actor, i també un filòsof de la creació, un artista que té la dèria de capbussar-se en tots els àmbits de la música i la cultura. Fa uns mesos, Obeses va treure el disc Fills de les estrelles, un tema del qual, Ens en sortirem, ha esdevingut un dels himnes del procés després de l'1-O. En aquesta entrevista, parla de la música, del cançoner popular, del poble català i de si ens en sortirem.  

- El vostre espectacle Les cançons seran sempre nostres ha guanyat el premi Teresa Rebull al millor producte musical de cultura tradicional. Es va estrenar a la Fira Mediterrània de Manresa. És un muntatge que uneix música tradicional i moderna. Us agrada trencar motlles.

- Més que música tradicional hauríem de dir música popular, la que les classes populars s'han fet seva. Algunes d'aquestes peces, perquè han connectat més amb la contemporaneïtat, han tingut continuïtat al llarg de la història i ens arriben avui amb aquesta denominació de música tradicional o d'arrel. Però és música que el poble sentia seva. El que hem fet és agafar música popular d'essència tradicional vinculada a moments de la història dels Països Catalans i reformular-la des del punt de vista de l'estètica de la música popular contemporània. Això té un efecte trencador però no és tan atrevit com pot semblar.   

- Quines han estat les vostres fonts d'inspiració?

- Necessitàvem un eix on acotar perquè la música popular té moltes branques. Volíem anar a la font més antiga que es coneix, la més genuïna, i ens hem basat en el llibre Explica'm una cançó, de Jaume Ayats, que recull molts temes i en fa una anàlisi, ensenyant com la censura, especialment la religiosa, ha afectat les cançons i el sentit de les lletres. Majoritàriament, les cançons tenien un sentit eròtic, també n'hi ha de protesta política i se'n troba alguna de temàtica feminista.   

- Aquestes cançons ens han arribat edulcorades?

- Les cançons populars parlen de qüestions humanes que avui encara ens interpel·len. Una que coneixem com a cançó infantil, En Joan petit, denunciava l'esquarterament d'un pagès francès que es va sublevar contra el rei de França al segle XVII. Hi ha també moltes cançons infantils que eren de tall eròtic i que cantaven les classes baixes.  

- Deia que hi ha cançons feministes.

- Sí. Hi ha una peça, increïble, Caterina de Lió, que té diversos noms, on es fa una crítica dels maltractaments femenins. Era cantada sobretot per dones.

"[Hem volgut trobar el sentit germinal de les peces per entendre com una cançó del segle XVIII ha arribat fins als nostres dies"

- Quina cançó l'ha sorprès més pel seu significat?

- La filadora. També se'n diu Un pobre pagès. M'ha sobtat la quantitat de metàfores que la societat ha aconseguit establir per no designar el coit. "Hi ha una noia que té una pipa"... El nostre cançoner ens ha arribat tergiversat per la censura. Hem volgut posar al dia i dignificar aquest repertori, lluny de veure'l com una cosa arcaica. Per la seva sonoritat i melodies, és una música que ens connecta amb una identitat estètica. És una qüestió tècnica, però moltes cançons utilitzen una escala peculiar, la mixolídia (té la setena bemoll), un tret musical mediterrani. La Santa Espina d'Enric Morera l'usa molt. Hem volgut trobar el sentit germinal de les peces per entendre com una cançó del segle XVIII ha arribat fins als nostres dies.
 
- Les cançons seran sempre nostres serà un disc?

- Serà un disc el 2019. La voluntat és enregistrar-ho, també per revitalitzar el repertori i donar-li continuïtat. Si no perpetues un tema, passarà el mateix que ha passat amb aquestes cançons. Els músics contemporanis no deixem partitures, deixem registres de so.  

- Això lliga amb el que va dir fa uns dies a la Catosfera. Els canvis tecnològics modifiquen com escoltem la música i com la composeu.

- És un nou paradigma. Un exemple: tots coneixem el rock dels setanta, una música guitarrística, amb aquest so més cru, aquesta expressió més tribal de la gent. Els vuitanta apareix el sintetitzador, un mecanisme tecnològic que ens permet crear sons que no formen part dels instruments tradicionals. I veiem com tota la música dels vuitanta utilitza nous timbres instrumentals. Avui en dia, l'aparició de la informàtica permet coses impensables anys enrere. Avui disposem d'aparells tecnològics inimaginables. Avui qualsevol que tingui la voluntat de crear un disc ho pot fer, si té el talent. Per 100 o 150 euros pots fer un disc.   

- S'ha mostrat crític amb l'estat de la promoció i distribució musical.

- Hi trobo a faltar més veus crítiques en el sector amb una situació que mereix ser criticada. Sé que parlo des de l'entramat musical, del qual no renego, i faig la crítica des d'una posició de cert privilegi. Hi ha una situació de monopolització del sector de les promotores de concerts, empreses de gran potència que tenen els seus grups determinats i el seus grups de segona fila que ocupen el sector. Ofereixen els grups que tenen més repercussió mediàtica i, a canvi, imposen també els altres grups que formen part del cartell, que hauria de ser divers i heterogeni, i estan vinculats a la mateixa empresa. En altres àmbits això es diu monopolització i fins i tot està legislat per evitar-ho. En el món de la música, encara no està regulat. Si no formes part d'aquest entramat, se't fa difícil trobar espais.

- El mercat està controlat?

- Hi ha un control del mercat i dels espais on oferir música. La peculiaritat del nostre país és la seva mida, un país petit, que té coses precioses però d'altres que no ho són tant.  

- Aquest any vau treure Fills de les estrelles. És un cant a l'optimisme o més aviat un crit d'alerta? Algun tema, com Un món de bojos, és molt dur.

- Diria que el disc s'erigeix sobre dos puntals absolutament distants: hi ha vitalitat i optimisme, d'una banda, però també una consciència de la realitat desastrosa que ens envolta. És un testimoni de la nostra contemporaneïtat. Com a societat contribuïm a aconseguir coses cabdals, però en la penombra d'aquests triomfs hi ha coses de decadència humana, de pèrdua de valors i de sentit crític. Soc partícip de les dues coses.
 
- "Potser no és el mon que volíem però potser el mereixem".

- Sí, és una frase terrible d'Un món de bojos. És una peça dramàtica. Som partícips d'aquesta societat que té coses horribles. Som crítics amb aquesta realitat, però malgrat tot, aquesta realitat no sembla mutar.

- El grup ha tingut des de l'inici un punt egocèntric, oi?  

- D'egocèntric, més que el grup, ho soc jo. I deriva d'un fet si no desafortunat, mal entès, una entrevista d'una certa comicitat que se'm va fer en un mitjà osonenc, El 9TV, on vaig aparèixer amb posat altiu. Aquesta entrevista va ser reproduïda de manera fragmentada a l'APM de TV3, sense que la gent em conegués ni a mi ni al punt de partida del grup. Això va contribuir a crear un determinat imaginari d'Obeses. Però a mi no m'ha molestat. Sempre he gaudit d'aquests jocs establerts.  

- La vanitat és un aliat per a la creació?   

- Algú que crea té un component de vanitat. Qui pensa que pot generar alguna cosa que no existeix prèviament i que pot atreure un públic té certa vanitat.

"La detenció de Puigdemont va precipitar la publicació d'Ens en sortirem per contribuir a l'optimisme col·lectiu"

- El seu tema Ens en sortirem s'ha convertit en un dels himnes de l'1-O. La detenció del president Puigdemont explica la cançó?

- Nosaltres estàvem enregistrant el disc i aquesta va ser la darrera cançó. La detenció de Puigdemont es produeix quan estem a punt de publicar la primera peça. I això precipita la seva publicació, que no estava previst que fos la primera. Allò va ser un xoc col·lectiu i vam publicar "Ens en sortirem" per contribuir a l'optimisme col·lectiu.  

- Creu que ens en sortirem?

- "Mentre quedi algú dempeus que hi confiï cegament". Això és un factor essencial per assolir uns objectius. Cal una actitud activa.
 
- Ha dit en diverses ocasions que no fa cançó política o de protesta.

- Dies enrere, comentava a un company que em deia que el cantautor és aquell que crea les seves pròpies cançons i les canta amb la seva veu, que ell no diria mai que jo soc un cantautor per la meva estètica. No se m'associa al món dels cantautors, però per aquesta definició ho podria ser. No faig cançó protesta perquè no faig una cançó concreta. La música m'agrada en tota la seva diversitat. I si passen coses al meu voltant que mereixen ser criticades, o enaltides, això es reflectirà en la meva obra.

"El poble català ha de culminar el seu anhel d'existència"

- Li ha sorprès la societat catalana? L'1-O ens vam redescobrir?

- Crec que el poble català ha tingut sempre l'afany de reafirmar-se. Un dels temes de Les cançons seran sempre nostres és la versió primigènia d'Els Segadors. Són segles amb voluntat de ser. El que sorprèn és que aquells que han tingut la voluntat contrària hagin anat tan errats perquè en altres llocs ho han aconseguit, com a la Catalunya Nord. Aquí, els nostres adversaris no ho han assolit. El poble català ha de culminar el seu anhel d'existència. I corre un risc perquè estem envoltats d'estats que no entenen la riquesa cultural com un valor positiu. L'1-O els catalans no lluitàvem per la independència, sinó per poder decidir si la volíem o no.

- La situació dels presos com la viu?

- El tema dels presos evidencia que hi ha un enemic. L'estat espanyol utilitza el seu poder en favor seu. La seva actuació no és defensable al segle XXI. En el fet de trepitjar les persones de l'1-O hi ha la derrota de la modernitat de l'estat espanyol. Podrà romandre uns anys però no pot perpetuar-se d'aquesta manera.   

- També ha fet una incursió teatral. Va participar en una obra de Friedrich Dürrenmatt.

- Va ser un projecte del Teatre Lliure, Frank V. És una obra molt interessant, que fa una crítica al poder de la banca i a la corrupció. Un text de mitjan del segle XX però ben actual que vam escenificar en plena crisi, fa tres anys.

- Quin personatge hi encarnava?

- Em vaig encarregar de la direcció musical, però en el repartiment era un paper secundari, un personatge passiu, un cambrer que s'ho mirava tot des d'una perspectiva distant. Conscient del que succeïa, però sense intervenir. És curiós el poder que poden tenir aquests personatges tot i no incidir en la història. Ho saben tot de tothom. Hi ha persones que, si volguessin, podrien incidir molt en la realitat. El dia que aquesta potencialitat esdevingui una realitat veurem què succeeix.