Entrevista

Jaume Asens: «El contacte pels pressupostos de l'Estat ha anat millor amb Puigdemont que amb Junqueras»

El tercer tinent d'alcalde de Barcelona, ben connectat amb Pablo Iglesias, sosté que "els presos de JxCat no estan tan enrocats com els d'ERC" i defensa aprovar els comptes per poder avançar en l'"agenda democràtica"

per Joan Serra Carné , 28 d'octubre de 2018 a les 19:55 |
Jaume Asens | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Jaume Asens (Barcelona, 1972) és ara mateix el dirigent polític català més ben situat per enllaçar tots els actors que poden tenir un paper rellevant en la negociació dels pressupostos de l'Estat. És amic de Pablo Iglesias -i l'ha acompanyat en les visites als presos a Soto del Real i Lledoners-, parla puntualment amb Carles Puigdemont -va ser el primer representant dels comuns que el va visitar a Bèlgica- i manté sintonia amb noms propis d'ERC. Advocat de professió, Asens s'ha implicat en la causa dels presos polítics i va ser la primera persona que va assessorar els dirigents independentistes que van optar pel camí de l'exili. Va ser ell qui va oferir els primers consells sobre legislació internacional als membres del Govern i també qui va contactar amb Gonzalo Boye per erigir-lo en coordinador de la defensa internacional del Puigdemont i els consellers. En aquesta entrevista amb NacióDigital aporta claus de fons sobre el judici que es farà el Suprem, examina les negociacions dels pressupostos i formula una tesi sobre la relació de l'independentisme amb l'Estat.

- Vostè és la persona que ha fet de pont entre Pablo Iglesias i els dirigents independentistes, tant amb Oriol Junqueras com amb Carles Puigdemont. Com valora els contactes?


- Era important restablir relacions polítiques i personals entre aquests espais. És difícil establir una relació política amb algú si no cultives la relació personal. Mesos enrere Pablo Iglesias ja va visitar Jordi Cuixart a Soto del Real. En aquella trobada, en la qual jo també hi era present, es va comprometre a visitar els altres presos, però el naixement prematur dels fills ho va impedir. Quan s'ha pogut reincorporar a l'activitat política, el focus s'ha situat en els pressupostos de l'Estat. Ens semblava que ara era un bon moment per parlar de política. I a Lledoners vam parlar molt de política, més que de pressupostos. I vam conversar de qüestions humanes. Era important que Pablo Iglesias es fes càrrec del patiment i de la situació dels presos, i pogués empatitzar amb aquesta realitat. La política ha de partir de la capacitat de posar-se al lloc de l'altre. Per als presos, ara mateix, fer política és molt complicat perquè estan privats de llibertat.

"Bona part de la reunió a Lledoners va tractar sobre l'esfera personal: els presos van preguntar-li pels fills a Iglesias i ell va interessar-se per la situació de les famílies dels presos"

Bona part de la reunió va tractar sobre l'esfera personal: els presos van preguntar-li pels fills a Iglesias i ell va interessar-se per la situació de les famílies dels presos. Recordo que, a Soto del Real, Cuixart va explicar que empatitzava molt amb Iglesias per com n'era de complicat fer política a Espanya i que patia per ell quan el veia a la televisió. I això és el que va intentar transmetre a Lledoners, que malgrat les dificultats de l'escenari espanyol, ell sempre havia defensat un referèndum d'autodeterminació, a Sevilla, Múrcia o on fos; que sempre havia dit que eren presos polítics i exiliats; i que el preu polític i personal d'aquesta coherència era molt alt. Els va dir que rep amenaces i necessita escorta policial. Els va dir que ell venia d'aquell món, que és dur. Iglesias va fer aquesta reflexió perquè Junqueras li va fer el retret que havia tardat molt a visitar-los.  

- Va ser a Lledoners i també ha parlat recentment amb Carles Puigdemont. Diria que les converses pels pressupostos de l'Estat han anat millor amb Junqueras o amb Puigdemont?


- Ha anat millor el contacte amb el món de Puigdemont, tant en el contacte amb els presos com en la mateixa conversa telefònica entre Iglesias i Puigdemont. Va haver-hi molta sintonia personal, són dues persones que es cauen bé. Iglesias li té molt respecte intel·lectual. Jo també mantinc aquest contacte amb Puigdemont, per molt que la relació més estreta amb els exiliats sigui amb Toni Comín. I, pel que fa als contactes a la presó, ens vam entendre molt més en l'anàlisi de la situació amb els presos de Junts per Catalunya que amb ERC. Sobretot, en relació al significat de la presó i el paper de la Fiscalia, a l'hora d'interpretar quins seran els següents passos. No els vam veure tan enrocats en el tema dels pressupostos. Ho veien difícil, però estaven disposats a parlar-ne. Va haver-hi més sintonia en general, especialment amb Jordi Sànchez.

"Amb Puigdemont va haver-hi molta sintonia personal. Iglesias i Puigdemont són dues persones que es cauen bé. Iglesias li té molt respecte intel·lectual"

- I no sorprèn que Iglesias hagi connectat més amb Puigdemont i el PDECat que amb Junqueras i ERC, tenint en compte la proximitat ideològica amb els republicans?

- Sí, sorprèn, també tenint en compte que, estratègicament, ERC se situa ara mateix en una posició molt semblant a la nostra. ERC ha renunciat a la via unilateral i considera que s'han d'acumular forces, perquè no som prous. Per tant, no hi ha tantes diferències estratègiques. Potser, precisament per això, hi ha la necessitat de diferenciar-se més, per compensar el canvi estratègic. Sí que és veritat que ens va sorprendre. ERC va venir amb una posició fixa i es van moure, però es van moure molt poc. Estan obsessionats amb el paper de la Fiscalia en el judici. I els arguments que nosaltres els aportàvem, que els altres presos entenien, ells no els van atendre. Vaig tenir la sensació que no podien canviar de relat, potser perquè estratègicament ja han fet un canvi. Es produeix la paradoxa que ERC va empènyer fins al final amb la declaració unilateral d'independència (DUI) i ara han intercanviat els rols amb el món de Puigdemont. I sembla com si ara no es poguessin permetre un canvi de relat.

A ERC han posat la banya en la qüestió de la Fiscalia i no volen modificar el discurs. Què diem nosaltres? No estem dient que l'independentisme doni un xec en blanc al PSOE pels pressupostos, com es va fer en la moció de censura. Estem dient que el PSOE ha de moure fitxa primer i reconèixer les forces independentistes com a interlocutors. Demanem bona disposició per seure a la taula i fer propostes, però propostes que siguin viables en el moment actual. Si les peticions són inviables, concediran en safata al PSOE la possibilitat d'anar a unes eleccions, que serien perjudicials. El paper de la Fiscalia ha de ser el gest que s'ha de demanar ara? Crec que no.
 

Asens, a les dependències de l'Ajuntament de Barcelona Foto: Adrià Costa


- El Suprem ja ha obert judici oral als líders independentistes pel procés. Per què no té sentit pressionar públicament la Fiscalia, com sosté també Jordi Sànchez?   

- Per diferents motius. Primer, perquè no és garantia d'aconseguir la llibertat dels presos. La demostració és el que va passar amb la petició de llibertat de Joaquim Forn. Segon, pot ser contraproduent demanar públicament canvis a la Fiscalia perquè el ministeri fiscal no farà res que pugui ser interpretat com una contrapartida, i menys com una contrapartida als pressupostos o fruit d'una pressió externa. És cert que la Fiscalia té una certa independència funcional tot i està vinculada jeràrquicament al govern espanyol, perquè és el govern qui nomena la fiscal en cap. Hi ha l'estatut orgànic del ministeri fiscal, com defensa ERC, que preveu que el govern pugui instar la fiscal en cap a estudiar determinades posicions en defensa de l'interès públic. Però això obligaria la fiscal en cap a reunir la junta de fiscals de sala per analitzar el cas. I ja sabem que, amb poques excepcions, aquests fiscals estan a favor de la tesi vigent al Suprem. Per tant, es produiria una rebel·lió de la junta de fiscals. No hi ha cap garantia d'un canvi en la direcció desitjada.

"Pot ser contraproduent demanar públicament canvis a la Fiscalia perquè el ministeri fiscal no farà res que pugui ser interpretat com una contrapartida"

Un dels problemes existents és que les posicions conservadores, la dreta, és majoritària a la Fiscalia i al Suprem. I hi ha un grau d'autonomia important d'aquests òrgans. No és cert que siguin una simple corretja de transmissió del govern. El Suprem va ser suficientment dependent per iniciar la causa contra l'independentisme, però avui és suficientment autònom per continuar-la sense rebre instruccions. Tothom sap on se situa Llarena ideològicament, és una persona molt conservadora. El problema de fons és la composició del poder judicial i la Fiscalia, i és aquí on es pot treballar discretament. Aquest desembre hi haurà una renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), presidit per Carlos Lesmes, que és un dels grans artífexs de tot plegat. I es podrien produir canvis. Ara mateix, Llarena compta amb ple suport del CGPJ, i del president de la sala segona del Suprem, Manuel Marchena. Sense Marchena, Llarena no s'hauria atrevit a fer tot el que ha fet. Aquestes persones en llocs clau estan col·locades pel PP. Els canvis poden arribar, però no perquè es reclamin públicament. De fet, si es reclamen públicament serà garantia que no passi, perquè pot ser interpretat com una cessió o un xantatge. I més ara, que s'està construint un relat a Espanya a partir del qual el govern de Pedro Sánchez és ostatge dels independentistes. El paper de Podem com a interlocutor de l'independentisme també s'explica en aquest context. A Podem no li fa tan mal aquesta pressió, i pot fer coses que el PSOE no pot fer.

"El Suprem va ser suficientment dependent per iniciar la causa contra l'independentisme, però avui és suficientment autònom per continuar-la sense rebre instruccions"

Un altre detall que cal tenir en compte. Hi ha un altre fiscal que també té un paper clau, Javier Zaragoza. Ell és l'autèntic artífex de la causa catalana. És coordinador dels fiscals del Suprem i ve de l'Audiència Nacional, on va construir la tesi de "tot és ETA". Quan comença tot això, intenta aplicar la plantilla basca als fets catalans. Una de les primeres coses que fa és anar-se'n al jutjat número 13, observar la documentació i construir el relat, que es basa en l'organització criminal. Aquesta és la seva marca. Zaragoza és qui construeix de forma tan imaginativa l'element de la violència, que és el que permet equiparar el cas al País Basc. Com que no ho troben, s'ho inventen.  

- Segons el seu argument, té més sentit influir en l'Advocacia de l'Estat que en la Fiscalia.

- Sí, aquest és un moviment que l'Estat pot fer. La Fiscalia és un moviment que també està a les mans de l'Estat, però que segurament és ineficaç i inviable, a banda de contraproduent demanar-ho. Pot ser que més endavant sigui viable, ara no. En canvi, intentar moviments de l'Advocacia de l'Estat és viable i pot ser eficaç. No es tracta de donar consignes polítiques sinó d'aplicar el dret. Es treballa sovint pensant en consignes polítiques quan del que es tracta és de desactivar les consignes polítiques. En el fons, estem parlant de qüestions que són arbitrarietats disfressades de dret.

"L'Advocacia de l'Estat només està personada per la malversació. Si no n'hi ha, podria retirar-se, i això influiria també en el cas dels exiliats"

L'advocat de l'Estat hauria d'obeir els informes d'Hisenda, el que diu Cristóbal Montoro, que detallen que no hi ha malversació. L'Advocacia de l'Estat només està personada per la malversació. Si no n'hi ha, podria retirar-se, i això influiria també en el cas dels exiliats. La malversació és l'únic delicte pel qual es podria extradir els exiliats. Per tant, aquesta és una peça important. I el moviment és possible. Però no és una bona solució exigir-lo públicament. Quan entres en una negociació, hi ha coses que s'han de fer de forma discreta. Això ha de succeir, però no perquè ho exigeixin els independentistes, sinó perquè hauria de caure per si sol. Es tracta d'aplicar el dret. Si va vinculat a una exigència, el gest jurídic es converteix en un gest polític. I també abona el relat d'intercanviar pressupostos per presos. No ha de ser moneda de canvi.
 

El tercer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, a les dependències municipals Foto: Adrià Costa


- Per què l'independentisme hauria d'aprovar els pressupostos de Sánchez?

- Hi ha diversos arguments. Defensar aquests pressupostos és defensar també Catalunya, perquè començaria a rebre part del que li correspon, en carpetes vinculades a l'estat del benestar. Sense aquests pressupostos no té molt sentit aprovar uns pressupostos de la Generalitat. Sense les partides de l'Estat, amb uns comptes del PP prorrogats, aquí tenim un problema, perquè els pressupostos de la Generalitat seran d'austeritat i no disposaran dels suports necessaris, començant per un eventual aval del PSC o dels propis comuns. Un altre argument és per la necessitat de revertir l'època de les retallades, per molt que algunes mesures es poguessin aprovar al marge dels pressupostos, com el salari mínim. Però si tot aquest paquet de mesures no s'inclouen en un marc global de negociació pressupostària seria difícil pensar que el PSOE les aprovaria en solitari. Podem ha posat determinades coses sobre la taula.   

"Sense uns nous pressupostos de l'Estat, no té molt sentit aprovar uns pressupostos de la Generalitat"

- Però l'independentisme no hauria de tenir un argument afegit a aquestes raons per valorar si vota o no els pressupostos de l'Estat? El moment és excepcional.

- Sí, el moment és excepcional, però una validació dels pressupostos, més enllà de la seva bondat, pot ajudar a trencar una certa imatge fixada de l'independentisme, considerat per alguns com a insolidari, que es desentén del que passa a la resta de l'Estat. Els pressupostos de l'Estat, la Generalitat i l'Ajuntament estan estretament interrelacionats. Una no aprovació de pressupostos a l'Estat pot implicar unes noves eleccions, i és criteri del Suprem i de l'Audiència Nacional no fer judici rellevants influïts pels processos electorals, fet que podria endarrerir el judici als presos polítics. En una entrevista vaig detallar aquest argument i el diari Ara va fer un titular esbiaixat, en el qual es modificava el sentit de les meves paraules, com si jo fes una advertència a l'independentisme, vinculant l'aprovació dels pressupostos al calendari judicial. Es tracta simplement d'analitzar els escenaris i els efectes que es poden desencadenar. Si després s'ignoren aquests escenaris perquè pesen més altres qüestions, és un risc que s'assumeix. Però almenys cal tenir present totes les variables. No és cap xantatge. Simplement és important prendre consciència de les pròpies decisions.

"Si aprova aquests pressupostos, l'independentisme estarà en una situació millor"

Si aprova aquests pressupostos, l'independentisme estarà en una situació millor. Primer, perquè els pressupostos són una oportunitat per tornar a fer política. Sabem que no és un gest fàcil, perquè demanar a gent que està a la presó que donin suport als pressupostos d'una formació que ha participat en el 155 i d'un govern de l'Estat que els ha empresonat, no és fàcil. El dilema és evident. Per tant, entenem totes les raons i comprenem que el gest no hauria de ser gratuït. El PSOE ha de fer el primer pas, però l'independentisme també hauria d'estar disposat a entrar en el joc. Les condicions per fer política a vegades són hostils i desfavorables. Molts moviments polítics s'han hagut de moure en condicions d'exili o clandestinitat. Si no fem la política nosaltres, l'adversari farà política contra nosaltres. La dreta, quan puja al poder, és molt perillosa. Hem de conjurar-nos per imposar-nos un imperatiu categòric de no permetre que el PP i la seva crossa, Ciutadans, arribi al poder.

- El govern espanyol insisteix, però, per via de la ministra d'Hisenda, que no atendrà en la negociació dels pressupostos qüestions alienes als comptes. On ens porta això?

- Denota que hi ha un PSOE que no està tan interessat en aprovar aquests pressupostos. El PSOE té una bona carta de presentació per anar a les eleccions amb l'acord que va signar amb Podem. Estem més interessats nosaltres que ells a tirar endavant els pressupostos. I penso que, a la mínima que pateixin dificultats, convocaran eleccions. Tenen les enquestes al seu favor i pensen que en unes eleccions poden assolir una majoria en la qual els independentistes ja no siguin necessaris. Visualitzen un escenari en què no depenguin tant de l'independentisme com ara. I aquest és un escenari possible. Això significa moure's en unes condicions molt complicades. Les declaracions de la ministra marquen terreny, però tenim encara recorregut per fer.
 

Jaume Asens, durant l'entrevista amb NacióDigital Foto: Adrià Costa


- Però veu un clima més favorable per a l'acord que quan es va gestar la moció de censura a Mariano Rajoy? Creu que és reproduïble aquell escenari d'entesa?

- Crec que és reproduïble, però és més difícil, perquè en aquell moment vivíem en un clima d'intransigència i l'entesa es reduïa a una qüestió de supervivència democràtica. El PP era el partit més corrupte d'Europa, era un tema d'higiene democràtica necessària. Al PSOE també li resultava més fàcil, perquè ho va poder resoldre en una setmana i això va fer que no hagués de negociar contrapartides amb les forces independentistes. La dreta patrimonialitza el poder, es pensa que és seu i, quan el perd, actua com actua. Ho estem veient ara: es planteja il·legalitzar partits i aplicar un 155 encara més dur.

- Defensa que aprovar els pressupostos de l'Estat és el primer estadi per impedir el retorn de la dreta al poder.

- Es tracta de consolidar-ho. La moció de censura estava molt bé, però per si sola no consolida un canvi. Ja sabem que el PSOE és un govern de transició, no és un govern de canvi. Però sí que permet crear les bases per fer possible un canvi a l'Estat, de més profunditat. Hi ha un sistema amb dos eixos: d'una banda, PP-Ciutadans-Vox: i, d'una altra, les forces que rebaten el règim, els independentistes i el PSOE al mig. L'obligació que tenim és acostar el PSOE cap al nostre espai. A l'estat espanyol, la dreta no té un ADN democràtic, perquè manté una vinculació forta amb la dictadura i els poders del vell ordre. I, quan la dreta adquireix el poder, es retrocedeix moltíssim. Servint-nos dels paral·lelismes històrics, en la composició del Congrés del 1936 hi havia representada la plurinacionalitat. Els partits catalanistes i del País Basc, les forces perifèriques en general, es van unir amb les forces progressistes. Ara mateix estem en un context d'excepcionalitat, diferent del que hi havia el 1936, però el moment fa necessari protegir aquest bloc ampli. És la manera de garantir que s'acabi amb l'austeritat, perquè l'austeritat és la condició necessària per al creixement de la dreta i l'extrema dreta. Necessitem fer polítiques socials per transformar les bases socials d'aquesta societat, un camí que ens permet apropar-nos a una agenda democràtica. Les polítiques de redistribució són un antídot contra el creixement de l'extrema dreta aquí i a Europa.

"En la qüestió territorial, en aquesta legislatura no es pot esperar molt del PSOE, però amb aquest PSOE ara podem avançar en qüestions socials"

Aquestes forces tenim moltes diferències entre nosaltres, però hem d'aprendre a cooperar. Hem d'intentar avançar en allò que estem d'acord. Si ens esperem a estar d'acord amb tot, no avançarem. Els eixos social i territorial estan interrelacionats. Si progressa l'agenda social, també ho farà el diàleg. En la qüestió territorial, en aquesta legislatura no es pot esperar molt del PSOE. No em faria moltes expectatives, però amb aquest PSOE ara podem avançar en qüestions socials. I, si hi ha una altra correlació de forces, es podrà entomar la qüestió del dret a l'autodeterminació. Fins ara han dit una cosa que no s'havien atrevit a dir mai: han impugnat la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut. Deslegitimen el TC quan diuen que els catalans han de tornar a passar per les urnes. Relacionen tot el que està passant ara amb aquella sentència, que Pérez Royo descriu com un cop d'estat territorial. Sé que és un pas endavant molt petit en relació a les expectatives dels independentistes, però permet marcar una línia.

- Albano Dante Fachin escrivia a NacióDigital sobre la posició de Podem i els comuns en el tema pressupostos: "Davant del discurs que separa els drets civils dels drets socials, hi ha una miopia profunda incapaç d'acceptar que els uns no hi són sense els altres". Què en pensa?

- Estic d'acord amb la frase, els dos eixos estan interrelacionats. Però de la mateixa manera que estic d'acord amb la formulació, com acostuma a passar amb moltes de les coses que diu Albano Dante Fachin, crec que escamoteja preguntes importants. Ell ve a dir que la dignitat va primer que les qüestions bàsiques de supervivència i que, sense assumpció de penúries, no s'aconsegueixen la majoria de conquestes socials. Però hi ha una sèrie de preguntes que són pertinents. Quines conquestes socials s'aconsegueixen no aprovant els pressupostos segurament més socials de la història recent d'Espanya? De què servirà un gest de dignitat com aquest més enllà de la satisfacció moral de mantenir la coherència? Canviaran les correlacions de forces? Què guanyen els presos no votant els pressupostos de l'Estat? I el país, què hi guanya? Votar aquests pressupostos ens apropa o ens allunya de la resolució del conflicte ? Milloren o empitjoren les condicions de vida de la ciutadania catalana? No aprovar-los altera el calendari judicial o polític? Ens va bé això? A qui li interessa que no prosperin aquests pressupostos? Sobretot, a PP i Ciutadans.

No dic que s'hagi de fer política pensant en què interessa menys al teu adversari polític, però sí que hem de tenir present que cal sortir del confort ideològic i fer-se preguntes incòmodes com aquestes, perquè governar implica això. Parlar de pressupostos no vol dir deixar de parlar dels presos ni renunciar a la dignitat i els principis. Es demana raó estratègica, sense caure en maniqueismes idealistes. La política no és només exhibir principis o agitar banderes sinó també assumir la responsabilitat dels propis actes. Tenir la raó democràtica no és suficient. A vegades falta complexitat, matisos i profunditat estratègica, i es cau en un cert tacticisme compulsiu, fet a partir de càlculs en solitari, gesticulacions i sobreactuació emocional. Però, en realitat, ara calen llums llargs, repensar les batalles, muscular-se, imprimir ritmes nous, revisar premisses, refer actituds i saber quina és la seqüència dels fets que desencadenen els nostres actes. Per exemple, la DUI ens apropa o ens allunya de l'objectiu?

"Tenir la raó democràtica no és suficient"

La DUI es discutia molt en termes de legitimitat, però a mi em sembla més rellevant discutir-la en termes d'eficàcia. Els efectes de la DUI eren positius o contraproduents? Ens aprovava o ens allunyava de aconseguir més sobirania? Tenia capacitat de ser vinculant com ens havien dit? Amb quina força, aliances o suport internacional? Aquestes preguntes es van fer poc la tardor passada. Es va enfocar tot des de l'emoció, sense pensar en les conseqüències. Quan anava a algun acte i plantejava dubtes, i deia que no n’hi havia prou desitjant una cosa perquè succeeixi, a vegades la gent em xiulava. No volien escoltar certes reflexions incomodes. I, en canvi, aplaudien els que deien consignes abrandades però buides.

Jaume Asens Foto: Adrià Costa


- Aquest dissabte ha fet un any de la DUI. Un any després, creu que l'independentisme ha assumit que aquell camí no va ser el propici?

- Una part de l'independentisme s'està fent preguntes que abans no es feia. L'independentisme és molt més lúcid avui. Ha vist els límits. El camp de joc ara està molt més definit. Hi ha certa gent que encara està vivint en un independentisme màgic, creient que el desig ho és tot. És aquella actitud que defensa que per desitjar una cosa molt intensament, s'aconseguirà. Suposa una visió molt ingènua sobre com s'estructuren les relacions internacionals. També es va subestimar l'actuació de l'Estat. De fet, l'Estat va subestimar la mobilització social, i va passar el mateix a la inversa. Hi ha gent que dona poders màgics al carrer.

"L'independentisme és molt més lúcid avui. Ha vist els límits. El camp de joc ara està molt més definit"

- El president de la Generalitat, Quim Torra, havia reclamat a principis de setembre una mobilització permanent de l'independentisme.

- L'estat espanyol no desapareixerà per la mobilització de la gent. Si observes la història de l'estat espanyol, sempre s'ha defensat d'una determinada manera. El debat de fons dels pressupostos està vinculat amb el debat de com es relaciona l'independentisme amb l'Estat. Hi ha una part de l'independentisme que ha pensat que només hi havia un tauler de joc, el seu. Però, després de la DUI, s'ha comprovat que els taulers de joc estan interrelacionats. I aquest és un aprenentatge que es repeteix al llarg de la història: sense Catalunya, Espanya no pot canviar; però sense que canviï Espanya, Catalunya no pot decidir. Ja ho deia Companys quan es referia al feixisme. Per això dic que ens hem d'entendre amb certes forces de l'Estat, encara que hi mantinguem moltes diferències. Com que mantenim moltes més diferències amb la dreta i l'extrema dreta, hem de poder construir un cordó sanitari.

Canviar l'estat espanyol no és només el projecte d'alguns sinó la condició de qualsevol projecte, també de l'independentisme. Perquè ja sabem com aglutina força la dreta, quin adversari busca. Els estats europeus s'han construït nacionalment contra un enemic extern, l'estat espanyol sempre ha buscat un enemic intern. En clau territorial, PP i Cs intenten construir nació espanyola en contraposició a l'independentisme. S'ha instal·lat la idea que Espanya és irreformable. I aquesta idea ha fet créixer l'independentisme. Però la paradoxa d'això és que, com més reaccionari sigui l'Estat, menys possibilitats tindrà l'independentisme de guanyar.

- Vostè és un dels perfils més propers a l'independentisme que hi ha als comuns. Un sector del partit, que es presenta com a sobiranista, ha reclamat un canvi de rumb presentant un manifest, amb l'argument que s'han traït els valors originals. Entén o comparteix aquesta crítica que capitanegen Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet?

- A mi ningú m'ha explicat aquesta iniciativa, l'he coneguda per la premsa. Em sap molt greu que tot s'hagi fet al marge dels mecanismes de decisió interns i sense consultar a gent com els companys de Desbordem o jo mateix, que ningú dubta que soc un dels referents del sobiranisme dins dels comuns. Vaig mantenir, per exemple, una posició molt clara en el debat intern sobre l'1 d'octubre, en el qual estava entre el 30% dels que demanàvem un discurs més compromès i actiu de l'espai, que no es posés tant el focus en la falta de garanties del referèndum i més en l'actitud de l'Estat. Els promotors d'aquest manifest que ara s’erigeixen en la veu de les posicions més sobiranistes, en aquell debat van defensar la posició oficialista, a diferencia de molts de nosaltres.

"Tot i que tinc més proximitat ideològica amb Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet que amb molts altres companys, no comparteixo el pas que han fet, pel moment en el qual el fan i per com el fan"

La diversitat interna de l'espai és un valor que ens fa més forts, i no s’ha d’amagar, ens enriqueix, però en aquesta ocasió ens ha fet mal. Tot i que tinc més proximitat ideològica amb Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet que amb molts altres companys, no comparteixo el pas que han fet, pel moment en el qual el fan i per com el fan. A més, no em sembla bé que s'apropiïn d'un valor fundacional de l'espai com el sobiranisme.
 

Asens, a l'Ajuntament de Barcelona. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació