Un any de la DUI

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, història d'un distanciament

La relació entre el líder de Junts per Catalunya i el president d'ERC, que ja va patir turbulències quan convivien al Govern, es refreda des de la marxa a l'exili i l'entrada a la presó

per Oriol March, 24 d'octubre de 2018 a les 20:30 |
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, en una manifestació l'octubre passat | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha processos que marquen una relació, i relacions que marquen un procés. La història de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras com a màxims dirigents del camí cap a la independència des del 2016 és d'aquelles que s'ha vist condicionada per múltiples factors -interns i externs, personals i polítics- i que, des de la tardor passada, està protagonitzada per les distàncies de la presó i l'exili. Dos capitans de caràcter diferent, d'estils de lideratge diferents, de manera de resoldre els conflictes diferents i que van anar augmentant els graus de separació a mida que s'acostava el referèndum, primer, i a mida que el calendari avançava cap a la declaració d'independència, després. Un dels múltiples dirigents consultats per NacióDigital insisteix que la relació va condicionar la fase clau del procés, i que en aquests moments és "més que escassa". "En les últimes reunions de l'octubre la tensió era evident", recalca un alt responsable.

Tot va començar el gener de fa dos anys, quan Artur Mas va decidir fer un pas al costat davant la pressió de la CUP i va decidir confiar en Puigdemont com a successor, sense abandonar el desig de tornar -en algun moment o altre, si cap inhabilitació no ho impedia- a primera fila. L'exalcalde de Girona, que des de feia dies estava advertit de la possibilitat d'aterrar a Palau -així ho recorda un alt càrrec, coneixedor de les trucades que li havien fet personalitats com Raül Romeva-, es va trobar un Govern dissenyat per Mas i Junqueras en el qual va tenir poc marge per intervenir. Per trencar el gel, al cap de poc es va organitzar un sopar a casa del nou president amb Junqueras i les respectives parelles, acompanyats només dels col·laboradors més estrets. Calia greixar la relació.


Si això era necessari és perquè, en bona mesura, els dos socis de Govern -en aquell moment Convergència, després PDECat, i ERC- es miraven de reüll. La candidatura de Junts pel Sí va quedar lluny de la majoria absoluta, i les veus republicanes més crítiques amb la confecció de la coalició intentaven marcar distàncies amb els socis. Les suspicàcies eren mútues perquè, en essència, la legislatura tenia dues aproximacions: el xoc amb l'Estat i la pugna per l'hegemonia entre el món convergent i l'ERC de Junqueras. Un alt càrrec de Palau, de la branca nacionalista, era taxatiu aquells dies: "El nostre principal enemic són els republicans". Potser per això hi va haver tant rebombori el 15 de març del 2016, quan a la Generalitat ressonava el clàssic "ERC ja està fent d'ERC", que va anar apareixent sistemàticament al llarg de la legislatura.

La reunió entre Junqueras i Sánchez del 15 de març del 2016, de la qual Puigdemont no n'estava informat, va obrir el primer pols entre ells

El motiu de l'esclat intern del 6 d'abril, dia en què va transcendir la informació? Senzill: Junqueras s'havia reunit amb Pedro Sánchez, en aquell moment secretari general del PSOE, sense avisar -aquesta és la versió de l'equip de Puigdemont-, després d'una reunió amb el president a Palau. "Això és deslleialtat", ressonava dins del seu equip quan va conèixer-se la trobada. No va ser el primer pols del primer semestre, perquè la negociació dels pressupostos va obrir esquerdes. ERC pretenia apujar l'IRPF a les rendes altes, però CDC pressionava per evitar-ho. Puigdemont va fer seva aquesta postura i el 18 de maig hi va haver una reunió doble -abans i després del Govern- per mirar de rebaixar la tensió. Hi va influir el fet que hi havia unes eleccions espanyoles el 26 de juny i que els dos socis s'enfrontarien -per separat- a les urnes.

"Francesc Homs [candidat convergent] està desbocat", remarcaven a les files republicanes. Puigdemont havia intentat aïllar el Govern de la pugna electoral, però les polèmiques camí de les urnes van anar fent forat. En paral·lel, existia un debat soterrat a l'executiu sobre quin rumb havia de prendre la legislatura quan ja s'escoltaven les primeres veus -de la CUP a Demòcrates, passant per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)- a favor del referèndum unilateral. Els departaments van rebre un encàrrec a través d'un qüestionari: seria viable una consulta vinculant sobre la independència? Quin grau d'implicació seria necessari per a cada conselleria? L'aposta pel referèndum es va acabar de pactar a finals de setembre, quan Puigdemont havia resolt els recels al PDECat -ja refundat- i havia pactat el suport de la CUP a la qüestió de confiança.



A aquesta qüestió de confiança s'hi va arribar perquè els anticapitalistes, en considerar que havia "mutat" el pacte d'investidura, van tombar els comptes. No van faltar comentaris en privat de dirigents nacionalistes -amb despatx a Palau- que celebraven que Junqueras "no se n'hagués sortit", i que la intervenció de Puigdemont per "salvar" els comptes "ja s'havia produït massa tard". L'anunci de la moció, inèdita des de la recuperació de la Generalitat, va suposar el primer punt d'inflexió de la legislatura i l'emancipació del president respecte del seu predecessor. També suposava la necessitat de trobar un nou full de ruta, marcat aquesta vegada pel referèndum unilateral.

Un encàrrec enverinat

El 29 de setembre del 2016, quan Puigdemont va pujar al faristol del Parlament per anunciar que apostava per una consulta vinculant, va anunciar que Junqueras i Raül Romeva serien els encarregats de la maquinària de la votació. L'equip presidencial sostenia que ja coneixien la informació, però des de l'entorn d'ERC es va difondre una versió diferent: "Se'n van assabentar allà mateix, asseguts als escons del Govern". "Ja era hora que assumissin responsabilitats. Fins ara, els imputats només els posem nosaltres [Mas, Joana Ortega, Irene Rigau]", defensaven al PDECat. El debat de política general d'aquell any va servir per aproximar la data del referèndum -principis de la tardor del 2017- i per activar-ne formalment la preparació.

Dirigents d'ERC asseguraven el setembre del 2016 que Junqueras es va assabentar des de l'escó de l'encàrrec de l'operatiu del referèndum

El departament d'Economia, per tant, era qui havia de liderar l'arquitectura de la votació. Les preguntes eren constants: hi haurà urnes? Qui les comprarà? Com es farà el cens? Com se sortejaran les traves de l'Estat? Es podrà votar "com sempre", un dels mantres que repetien des de la vicepresidència de Junqueras? Les tensions internes no van trigar a arribar. El procés administratiu per adquirir les urnes va enfrontar Governació -al capdavant de la qual hi havia Meritxell Borràs- amb Economia, i finalment es va arribar a l'acord que fos Borràs qui les adquirís a través d'un concurs públic que va quedar desert. El cens dels residents a l'estranger també va generar tensions entre Governació i Afers Exteriors, comandat per Romeva. La temperatura pujava.


I, per mirar de guanyar coordinació, es va posar en marxa l'anomenat estat major del procés. Un organisme de composició variable, amb Puigdemont i Junqueras com a titulars al costat dels màxims dirigents de les entitats -Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) i dirigents de partit com ara Artur Mas, a més d'exdirigents com Xavier Vendrell. L'objectiu era evitar pugnes i resoldre problemes al costat de la societat civil, sobre la qual va recaure part de la preparació del referèndum al marge de la tasca governamental. A Puigdemont el molestava especialment una qüestió: "Que Junqueras mai expressés una opinió clara", relata un dirigent coneixedor de les trobades. "Els seus silencis sempre costen d'interpretar. Administra els silencis", afegeix una font coneixedora dels dos personatges.
 

Puigdemont i Junqueras es dirigeixen a la primera reunió de l'anterior Govern. Foto: Adrià Costa


"[A Puigdemont] se li inflava la vena quan veia que el líder d'ERC només s'encarregava de resumir les opinions de tothom", rememora un alt dirigent del PDECat consultat. La redacció de la pregunta del referèndum, en tot cas, no va ser complicada. Hi havien d'aparèixer els conceptes "estat independent" i "República", de manera que tot els actors la van mirar amb bons ulls en ser plantejada. Es va solemnitzar en un acte a Palau el 9 de juny, quan l'estat major i la sortida de la majoria de consellers de la presa de decisions rellevants havien impactat en el dia a dia. Abans de posar data i pregunta, però, s'havia intentat fer un últim intent de diàleg amb Madrid.

El PDECat va lamentar que Puigdemont no destituís cap membre d'ERC en el moment en què es va produir la crisi de Govern de l'any passat

Així va quedar acreditat en un acte a la capital de l'Estat amb Puigdemont, Junqueras i Romeva, la mateixa alineació que al gener s'havia desplaçat a Brussel·les per defensar el referèndum acordat i una hipotètica intervenció europea. Sectors del PP encapçalats per Soraya Sáenz de Santamaría havien tingut interès a situar el líder d'ERC com a interlocutor -es van arribar a reunir en públic per acordar qüestions sectorials-, i acostumaven a situar-lo com a "més moderat" que Puigdemont, però no se'n va extreure cap fruit concret. Suficient, això sí, com perquè des dels sectors més abrandats del PDECat al Govern s'acusés Junqueras de "descafeïnar" el pols amb Madrid.

Era l'època de l'"operació diàleg" de Santamaría, que va suposar un fracàs rotund per a les aspiracions de la tercera via. La pluja de milions de Mariano Rajoy no va arribar mai i el conflicte es va enquistar de tal manera que l'única via per fer el referèndum era la unilateral. La manca de pacte amb l'Estat i l'externalització de part de la maquinària -en mans de la societat civil- van causar un profund esvoranc al Govern, que va patir una remodelació quan faltaven tres mesos per la votació. Van caure Neus Munté, Jordi Jané, Jordi Baiget, Meritxell Ruiz i Joan Vidal de Ciurana. Cap conseller d'ERC, però, va sortir de l'executiu. "Això és perquè té esquerranitis", insistien els més crítics del PDECat. Puigdemont i Junqueras van tancar la remodelació en un esmorzar a Palau.

Un xoc múltiple

A mida que s'acostava l'1-O, els dos dirigents tenien clar que l'escenari electoral començava a ser pròxim. El referèndum va ser un èxit de participació en un context de repressió de l'Estat -advertida prèviament pel major Josep Lluís Trapero en una reunió amb Puigdemont i Junqueras, a qui havia vist ja per separat-, i a partir d'aquí la tensió va anar en augment. ERC apostava per anar fins al final -només cal repassar el paper de Marta Rovira, secretària general dels republicans ara exiliada a Suïssa-, però el paper del seu líder era "ambigu", segons múltiples interlocutors. Fonts coneixedores dels contactes indiquen que, en ple debat sobre si proclamar la República o convocar eleccions, Junqueras va demanar a interlocutors de l'establishment -és el cas d'Antoni Fernández Teixidó- que convencessin Puigdemont d'anar cap a uns nous comicis.

"En el fons, el que ell volia era presentar ERC com el garant de la DUI i, al mateix temps, obtenir un gran resultat a les eleccions que es convocarien més d'hora que tard. Si hi havia una marxa enrere, pensava que la pagaríem nosaltres", recalca un exalt responsable governamental del PDECat. Els nacionalistes, que amb el pas del temps també han abraçat el gir estratègic dels republicans -referèndum pactat i verificable i eixamplar la base en lloc d'unilateralitat- van ser especialment crítics amb l'amenaça de sortida del Govern en cas que no es materialitzés la DUI que van fer Junqueras i els seus. "Però si ell també volia eleccions!", exclamen en privat els més moderats del PDECat. Al final n'hi va haver, però convocades per Mariano Rajoy després del 155.

Junqueras ja no va participar en la primera reunió del Govern "de la República", i Puigdemont, segons ERC, no va informar-lo que aniria a l'exili

Poc abans que s'apliqués la intervenció de l'autonomia, el Govern de la proclamada República es va reunir a Palau amb absències notables, com la de Carles Mundó i la de Junqueras. Es va decidir no desplegar la quarantena de decrets preparats a l'empara de la llei de transitorietat jurídica, i la sensació de perill de detenció per part de la policia espanyola era tan gran que bona part de l'executiu va ser traslladat a la Catalunya Nord. Junqueras, això sí, se'n va anar cap a casa, a Sant Vicenç dels Horts. Puigdemont va destinar el dissabte 28 a passejar per Girona i va pronunciar un discurs des de fora de la delegació del Govern en el qual no va parlar de la República.
 

Puigdemont observa Junqueras durant un ple del Parlament Foto: Adrià Costa


La perspectiva, ja en aquell moment, feia pensar en una sortida cap a l'exterior. L'exili ja havia estat damunt la taula en algunes converses, però el missatge que es difonia -especialment dins d'ERC- pel que fa el dilluns 30, primer dia laborable després del 155, és que "tothom" havia d'anar a les conselleries. Un eixam de càmeres esperava l'arribada de Puigdemont a Palau, però no se'l va veure. Ja era fora, a Brussel·les. Sobre si va informar Junqueras, les versions són contraposades: l'entorn presidencial sosté que sí, l'altra banda manté que no, que "s'ho van trobar". Entre alguns alts càrrecs va fer fortuna l'expressió Fuigdemont, però en públic es mantenien les aparences.


El vicepresident es va quedar i, el dimarts 31 d'octubre, es va reunir amb Jordi Turull, Josep Rull -l'únic que dilluns va anar al despatx-, Raül Romeva i Carles Mundó. A tots ells els esperava la presó al cap de només uns dies. Junqueras ho hauria pogut afrontar com a president de la Generalitat si hagués vist viable l'oferta que li va fer Puigdemont en ple debat sobre si fer la DUI o anar a eleccions. El líder d'ERC no tenia garantida la investidura -quedava la incògnita de què farien els diputats del PDECat- i no va voler assumir l'encàrrec. El dimecres 1 de novembre, en cotxe, els encausats van desplaçar-se fins a l'Audiència Nacional amb la maleta feta per si anaven a la presó. Des de Brussel·les, Puigdemont, acompanyat de Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí, seguia els esdeveniments. L'exili començava a agafar una estructura permanent.

Estremera, Lledoners i Waterloo

Junqueras, Carles Mundó, Josep Rull, Jordi Turull, Meritxell Serret, Dolors Bassa, Joaquim Forn i Raül Romeva van ingressar a la presó el vespre del 2 de novembre. Els homes van anar cap a Estremera i les dones, a Alcalá Meco. El contacte entre el president a l'exili i el vicepresident va ser "pràcticament nul", mantenen diverses fonts consultades per NacióDigital. Familiars de Junqueras es queixaven en públic -així va passar en una edició del programa Preguntes Freqüents de TV3- que Puigdemont ni tan sols s'havia posat en contacte telefònic amb la família del vicepresident. L'entorn del màxim dirigent de Junts per Catalunya (JxCat) manté que ha enviat "diverses cartes" al líder d'ERC, i des del PDECat s'insisteix que ha ofert "suport logístic" a presos i familiars, especialment quan estaven reclosos a Estremera. Al cap d'un mes, alguns en van poder sortir.

És el cas de Rull, Turull, Romeva, Mundó, Dolors Bassa i Meritxell Borràs, que van poder participar amb normalitat en una campanya electoral anòmala, perquè Catalunya estava sota els efectes del 155 i les cúpules dels partits -com se'n burlava Sáenz de Santamaría- havien estat "escapçades" per l'acció judicial de l'Estat. Les discrepàncies estratègiques entre els socis de Govern es van fer evidents en campanya, perquè ERC dubtava de la promesa de tornada de Puigdemont en cas de guanyar les eleccions. "És obvi que es quedarà a Brussel·les. Si torna, se'n va a la presó", sostenien a la sala de màquines republicana. L'únic missatge de JxCat en campanya era que perquè el president fes el camí de tornada calia votar-lo, i va aconseguir quedar per davant d'ERC.


Van ser només 12.000 vots, però la diferència de dos diputats va fer tornar a pivotar l'epicentre de la política catalana al voltant de l'antiga Convergència. Puigdemont va intentar forçar la màquina per ser investit a distància, però va topar amb les reticències de Roger Torrent, nou president del Parlament, que va preferir ajornar el ple davant la "manca de garanties" provocada pel Tribunal Constitucional, al qual va recórrer -un cop més- el govern espanyol del PP. "Algú es creu que Torrent actua per lliure?", es preguntaven a les files de JxCat, assenyalant directament Junqueras. El cert, però, és que dins del grup parlamentari no tothom pensava el mateix, i alguns dels quadres del PDECat ja apostaven per passar pàgina i intentar la investidura de Jordi Sànchez.

No va ser possible, com tampoc la de Jordi Turull, que el 23 de març -un dia després de perdre el debat d'investidura- va ingressar de nou a Estremera acompanyat de Rull i Romeva. A Alcalá Meco, aquesta vegada, hi van entrar Bassa i Carme Forcadell, expresidenta del Parlament. Forcadell va ser molt crítica el matí del dia 26 d'octubre l'any passat amb Puigdemont, perquè li va demanar en quina situació quedaven els que ja estaven encausats pel procés. El president li va dir que el pacte era convocar eleccions -amb un decret purament autonòmic, ja redactat i vist per alguns membres de l'executiu i del govern espanyol-, davant la decepció de la presidenta del Parlament. Junqueras es va limitar a dir que "respectava però no compartia" anar a nous comicis. 

La pugna política entre els dos dirigents ha condicionat l'inici de la legislatura i marcarà també el pols JxCat-ERC a les municipals i europees

"La desintegració de la relació entre JxCat i ERC s'explica, també, perquè tot el que va passar a l'octubre, i també abans, no s'ha paït", manté una font parlamentària republicana. "És fàcil de dir: no se suporten", assenyala un dirigent dels nacionalistes. "Junqueras vol liderar el procés, això està clar", insisteix un exmembre del Govern consultat. La qüestió dels diputats processats per Llarena ha estat l'últim pols entre les dues formacions, i ha consolidat Lledoners com un dels epicentres polítics del país. A Waterloo es posarà en marxa el Consell per la República, però cinc dels diputats més rellevants de la legislatura -Junqueras, Rull, Turull, Sànchez i Romeva- són a Lledoners.
 

Anunci de la data i la pregunta del referèndum Foto: Adrià Costa


És des d'allà on el president d'ERC ha decidit ser candidat a les eleccions europees, un pas que Puigdemont no farà. Segons diversos membres de JxCat consultats, va mantenir negociacions amb els flamencs de l'N-VA, però no es va arribar a cap acord. Per què no es presenta? Els més crítics amb ell dins del PDECat asseguren que no té clar reeditar una victòria davant del seu rival republicà. En el fons, les discrepàncies estratègiques no són extraordinàries: el llibre publicat per Puigdemont l'acredita com a partidari de la via pactada amb la mediació internacional, avalada també per ERC, i el referèndum "forçat" -o "inevitable", com diuen els republicans- apareixerà en la ponència fundacional de la Crida Nacional per la República. I tots dos fan política d'Estat: són cobejats pel PSOE i per Podem a l'hora de negociar els pressupostos.


Hi ha processos que marquen una relació, i relacions que marquen un procés. És el cas de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a qui la distància separa més enllà dels 1.239 quilòmetres que hi ha entre Waterloo i la presó de Lledoners.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació