Fotos i fotògrafs que són consciència

Dins del món de l’art i concretament de les exposicions, hi ha un subgènere literari que m’apassiona: els textos introductoris, aquells que sempre estan a l’entrada de les exposicions i que en resumeixen l’esperit, les intencions, la personalitat. L’altre dia vaig topar amb un dels millors textos introductoris a una exposició que he llegit mai. És al Palau Robert i la mostra es diu Creadors de consciència. Recull l’obra de quaranta fotògrafs (tres fotos de cada un) que al llarg de la seva trajectòria s’han fixat en realitats de conflicte bèl·lic, de marginalitat, de catàstrofes humanes, d’èxodes massius etc.

El text en qüestió és de Chema Conesa, comissari de l’exposició. Exposa de manera extremadament precisa i succinta les idees que vol traslladar-nos, alguns dels pensaments que hauríem de tenir en compte. Per exemple, que el fotoperiodisme és un ofici silenciós. Que aquesta mena de fotoperiodistes (els que fan aquesta mena de fotos) són acusats sovint de fer esteticisme amb la misèria humana. I que aquesta idea està confrontada amb una altra: què és preferible, l’esteticisme o el paradís de la no consciència? Sensacional reflexió, aquesta.
Personalment, sí que em fa certa basarda identificar voluntats exageradament esteticistes en el fotoperiodisme de conflicte.
Doncs bé, passejar per l’exposició és conèixer l’obra d’aquests quaranta fotògrafs, deixar-se atrapar i commoure per cent vint fotografies que interpel·len el visitant des dels termes que, més o menys, acabo d’exposar. Viatgem a Kosovo i Sierra Leone amb el gran Gervasio Sánchez. A Lesbos i Idomeni amb Javier Bauluz: la foto d’un nen custodiat per la porra d’un policia a la frontera entre Grècia i Macedònia. Veiem, gràcies als ulls de Guillem Valle, el soldat que tapa un seguidor de Gaddafi amb una manta que porta estampat un ós infantil. Emilio Morenatti i Diego Ibarra ens obren els ulls sobre les terribles condicions de vida al Pakistan i l’Afganistan. Davant l’objectiu de Bernat Armangué, una dona es dessagna a bord d’un cotxe després de trepitjar una mina anti-persona a Bangladesh.
 
L’epidèmia de còlera de 2010 a Haití se’ns fa dolorosament propera a les fotos d’Andrés Martínez. La tanca de Melilla és alta, alta, altíssima a les instantànies de José Colon, Sergi Cámara i Santi Palacios. Impossible no sentir-se fet merda després de contemplar la nena que acaba de patir una ablació a Mali i l’ha fotografiada Kim Manresa havent-se d’aguantar les llàgrimes. Ja coneixia el fabulós treball de Ricard Garcia Vilanova i de Samuel Aranda i ha sigut una troballa descobrir, per exemple, el de Rafael Trobat, que ens ensenya la tristesa de la drogoaddicció infantil als barris més pobres de Managua. Quina foto tan terrible i tan bonica alhora la de Sebastián Liste a Salvador de Bahía: dues nenes es barallen i s’estomaquen després de descobrir que tenen el mateix xicot.

D’entre totes les realitats que pots contemplar, potser em quedo amb una que has de voler interpretar tu si hi estàs disposat i obres els ulls. Dels quaranta fotògrafs exposats, només cinc són dones. I et fas la teva pròpia pel·lícula: si ja per si mateix és perillós –arriscat, complicat, compromès- anar als llocs que apareixen a les fotos, imagina’t si a sobre ets dona. Doncs a les cinc fotògrafes els vaig prestar especial atenció. I vaig conèixer el treball de Maysun a Gaza i Síria. Bestial la bellesa que Judith Prat aconsegueix extreure de la crua vida de les dones al Congo i a Nigèria: una mare i el seu fill recent rescatats de les urpes de Boko Haram, per exemple.

Quina descoberta tan al·lucinant la d’Ana Palacios amb l’hospital de Tanzània on viuen els albins, capturats, marginats com si fossin empestats. I a pesar de tot ballen i somriuen. I potser la foto més impactant de totes, la de Sandra Balsells, disparada en un hospital de Port au Prince l’any 2002. La foto del nen amb càncer de pell i metàstasi al cap. Sembla una bossa de plàstic el que té tapant-li la cara i el crani, que ja intuïm desfigurats per la malaltia. I Balsells explica que cada cop que disparava la seva càmera, el nen exclamava "Uauuuu!", entusiasmat amb allò que intuïa que passava més enllà dels seus ulls que ja no hi veien. “Un record inesborrable”, confessa la fotògrafa. M’ho crec, sí, inesborrable.