23
d'octubre
del
2018
Actualitzat
a les
9:11h
Homes que els hi agrada vestir-se de dona i que a Barcelona han trobat un petit espai per fer-ho sense angoixes, ni temors a ser descoberts. "Un secret públic" que Alba Barbé (Sabadell, 1985) el revela amb en EnFemme. Un documental, amb títol homònim del local barceloní, que durant dos anys ha estat elaborant, entre 2014 i 2016. El passat mes de febrer es va presentar i ara ha començat gira per festivals, a més de diverses sales de cinema. I a la petita pantalla, arriba aquest dimarts, 23 d'octubre (21.55 h), al Sense Ficció de TV3.
- Defineixi’m el cross-dressing?
- És una presentació i representació social del propi cos i del propi gènere en funció del temps i l’espai que s’habita, i sobretot en persones que s’identifiquen i són llegides socialment com a persones heterosexuals. Moltes de les persones llarg de la seva vida han estat vestint-se de dones, de forma privada, ja sigui, a la seva llar, a EnFemme o d’una manera molt amagada al carrer.
- Aquesta pràctica entén de classes socials?
- Hi ha de totes les edats, de tots els perfils socioeconòmics, de molts sectors professionals i de moltes casuístiques familiars. Podríem parlar, entre moltes d’altres experiències, de persones que se senten, es viuen i es llegeixen com a homes heterosexuals i que, en certs moments, els hi agrada vestir-se i sentir-se dona. És una coexistència de gèneres. També, hi ha d'altres persones, sobretot es dona en gent gran, que des de petita els hi ha agradat vestir-se de dona i que han marcat aquesta aparença interna i externa. I arrosseguen la pressió de la família i l’entorn però decideixen no trencar amb això i no fan la transició. I d'altres, que sí han fet aquest pas d’expressió pública, com a dones, al carrer o bé en els seus entorns socials. És a dir, dones trans.
- Com arriba aquest col·lectiu?
- El primer contacte, de forma conscient, és quan estic fent un tesina de màster en antropologia de perfomance drag queen, performance de masculinitat, comparativa entre San Francisco i Barcelona. I em conviden a fer una xerrada, a Barcelona, que es diu "Transvestit en primera persona". Allà em vaig trobar diverses persones que practiquen el cross-dressing. Me n’adono que des del mateix col·lectiu i del feminisme hi ha molt desconeixement. I t’estic parlant del 2010 o 2011. I aleshores, em pregunto: “Com és que no s’estan trobant?”, perquè podria aportar més llum en estratègies polítiques per fer front a les violències de gènere.
- I el primer cop que entra a EnFemme?
- El 4 d’octubre de 2012. Ja havia parlat prèviament amb una companya psicòloga qui en aquell moment els facilitava uns grups d’acompanyament terapèutic i que avui dia és psicòloga a Trànsit del Servei de Promoció de la Salut Trans del CAP Numància, a Barcelona, Soraya Vega.
- Hi ha tres clubs a tot el món, on es reuneixen aquestes persones que practiquen el cross-dressing: Barcelona, Mèxic i Nova York. Quina particularitat té el català?
- De manera pública, sí. Hi ha la seu internacional del Cross-dresser International Association, que està a Nova York i és d’elits. Tenir un armari costa un 400 dòlars i un prestatge uns 150 al mes. N’hi ha un altre, vinculat a un espai terapèutic, que es diu Crisàlida, a Mèxic. Però EnFemme és d’autogestió. La particularitat és que s’aplega un grup de persones que practica el cross-dressing i en els últims anys es veuen involucrades en un procés de politització molt important. Això és un valor per al propi local i per al documental. Ara bé, hi ha molta xarxa d’aquest fenomen a nivell internacional.
- Li hagués agradat comptar amb alguna veu o li ha faltat alguna?
- He tingut especialment en compte poder mostrar diferents idees entorn el trànsit. Mostrar diferents models de veus i d’experiències, amb una tria representativa de diferents models de trànsit. Una mena de mostrari dels diferents casos: una veu, una experiència.
- I ningú s’ha fet enrere durant aquest dos anys feina?
- Qui ho ha volgut ha sortit al documental. A més, després d’un període de tres anys de coneixença amb la tesi, he après a quines portes picar. En el cas de la peli, i a diferència del treball acadèmic, vam signar un acord que qui pujava al carro no podia baixar un cop iniciada la marxa.
- Creu que amb la difusió del documental es poden arreglar les “famílies trencades”, com s’expressen algunes a la cinta.
- No és un objectiu directe. En un primer moment volia donar visibilitat al cross-dressing, sense que elles sortissin. Però a la vegada, era una contradicció, ja que el fenomen s’articula a través del secret, i aquest secret és al mateix temps un dels elements que donen cos a la transfòbia. Un secret públic, aquell que d’una manera tothom coneix però no ubica. Si ho feia, em preguntava: “Amb la seva exposició, no estaré alterant el sentit mateix de la pràctica”.
L’objectiu és fer pedagogia, considero que és necessari de manera urgent donar a conèixer aquestes pràctiques i experiències entorn la identitat i saber-les explicar, perquè s’acostuma a fer amb un llenguatge que no és molt proper a qualsevol realitat socio-cultural. I al documental hi ha un llenguatge que pot tocar, que impacta, emociona a qualsevol persona. De fet, s’ha intentat treure tot el vocabulari post-modern i si apareix, s’intenta explicar de forma irònica.
- El llenguatge que utilitzen les protagonistes és en femení. Crida l’atenció, perquè són gent d’una generació anterior i educada amb predomini del masculí.
- Si alguna cosa té el documental és que mostra situacions de quotidianitat i el llenguatge estructura la relació amb el món. Per tant, si una persona se sent en femení, parla d’aquesta manera i a la pel·lícula, encara que sigui en un espai temps molt concret, es parlen en femení perquè així ho senten.
- Un dels dubtes que desperta el documental és on està la línia del cross-dressing i el transvestisme.
- A diferència del que ha fet l’estament medico-psiquiàtric, i amb el beneplàcit de moltes psicòlogues, ha estat no entendre que les identitats no són fixes i que no poden descriure’s en un manual. I el llindar del cross-dressing i el fet trans és molt mòbil i singular. Però també hi ha un procés de diferenciació dins el transvestisme, per exemple, quan entrava al club hi havia moltes que em deien: “Sóc transvestit, però no d’aquestes que hi ha al Camp Nou”. Per tant, hi ha aquesta necessitat de marcar diferències relacionades amb un component de classe social i de valor moral, social, econòmic i sexual, però també, un procés de diferenciació important en les trajectòries de vida.
- Defineixi’m el cross-dressing?
- És una presentació i representació social del propi cos i del propi gènere en funció del temps i l’espai que s’habita, i sobretot en persones que s’identifiquen i són llegides socialment com a persones heterosexuals. Moltes de les persones llarg de la seva vida han estat vestint-se de dones, de forma privada, ja sigui, a la seva llar, a EnFemme o d’una manera molt amagada al carrer.
- Aquesta pràctica entén de classes socials?
- Hi ha de totes les edats, de tots els perfils socioeconòmics, de molts sectors professionals i de moltes casuístiques familiars. Podríem parlar, entre moltes d’altres experiències, de persones que se senten, es viuen i es llegeixen com a homes heterosexuals i que, en certs moments, els hi agrada vestir-se i sentir-se dona. És una coexistència de gèneres. També, hi ha d'altres persones, sobretot es dona en gent gran, que des de petita els hi ha agradat vestir-se de dona i que han marcat aquesta aparença interna i externa. I arrosseguen la pressió de la família i l’entorn però decideixen no trencar amb això i no fan la transició. I d'altres, que sí han fet aquest pas d’expressió pública, com a dones, al carrer o bé en els seus entorns socials. És a dir, dones trans.
- Com arriba aquest col·lectiu?
- El primer contacte, de forma conscient, és quan estic fent un tesina de màster en antropologia de perfomance drag queen, performance de masculinitat, comparativa entre San Francisco i Barcelona. I em conviden a fer una xerrada, a Barcelona, que es diu "Transvestit en primera persona". Allà em vaig trobar diverses persones que practiquen el cross-dressing. Me n’adono que des del mateix col·lectiu i del feminisme hi ha molt desconeixement. I t’estic parlant del 2010 o 2011. I aleshores, em pregunto: “Com és que no s’estan trobant?”, perquè podria aportar més llum en estratègies polítiques per fer front a les violències de gènere.
- I el primer cop que entra a EnFemme?
- El 4 d’octubre de 2012. Ja havia parlat prèviament amb una companya psicòloga qui en aquell moment els facilitava uns grups d’acompanyament terapèutic i que avui dia és psicòloga a Trànsit del Servei de Promoció de la Salut Trans del CAP Numància, a Barcelona, Soraya Vega.
La directora del documental, Alba Barbé. Foto: Albert Hernàndez
- De manera pública, sí. Hi ha la seu internacional del Cross-dresser International Association, que està a Nova York i és d’elits. Tenir un armari costa un 400 dòlars i un prestatge uns 150 al mes. N’hi ha un altre, vinculat a un espai terapèutic, que es diu Crisàlida, a Mèxic. Però EnFemme és d’autogestió. La particularitat és que s’aplega un grup de persones que practica el cross-dressing i en els últims anys es veuen involucrades en un procés de politització molt important. Això és un valor per al propi local i per al documental. Ara bé, hi ha molta xarxa d’aquest fenomen a nivell internacional.
- Li hagués agradat comptar amb alguna veu o li ha faltat alguna?
- He tingut especialment en compte poder mostrar diferents idees entorn el trànsit. Mostrar diferents models de veus i d’experiències, amb una tria representativa de diferents models de trànsit. Una mena de mostrari dels diferents casos: una veu, una experiència.
- I ningú s’ha fet enrere durant aquest dos anys feina?
- Qui ho ha volgut ha sortit al documental. A més, després d’un període de tres anys de coneixença amb la tesi, he après a quines portes picar. En el cas de la peli, i a diferència del treball acadèmic, vam signar un acord que qui pujava al carro no podia baixar un cop iniciada la marxa.
- Creu que amb la difusió del documental es poden arreglar les “famílies trencades”, com s’expressen algunes a la cinta.
- No és un objectiu directe. En un primer moment volia donar visibilitat al cross-dressing, sense que elles sortissin. Però a la vegada, era una contradicció, ja que el fenomen s’articula a través del secret, i aquest secret és al mateix temps un dels elements que donen cos a la transfòbia. Un secret públic, aquell que d’una manera tothom coneix però no ubica. Si ho feia, em preguntava: “Amb la seva exposició, no estaré alterant el sentit mateix de la pràctica”.
L’objectiu és fer pedagogia, considero que és necessari de manera urgent donar a conèixer aquestes pràctiques i experiències entorn la identitat i saber-les explicar, perquè s’acostuma a fer amb un llenguatge que no és molt proper a qualsevol realitat socio-cultural. I al documental hi ha un llenguatge que pot tocar, que impacta, emociona a qualsevol persona. De fet, s’ha intentat treure tot el vocabulari post-modern i si apareix, s’intenta explicar de forma irònica.
- El llenguatge que utilitzen les protagonistes és en femení. Crida l’atenció, perquè són gent d’una generació anterior i educada amb predomini del masculí.
- Si alguna cosa té el documental és que mostra situacions de quotidianitat i el llenguatge estructura la relació amb el món. Per tant, si una persona se sent en femení, parla d’aquesta manera i a la pel·lícula, encara que sigui en un espai temps molt concret, es parlen en femení perquè així ho senten.
- Un dels dubtes que desperta el documental és on està la línia del cross-dressing i el transvestisme.
- A diferència del que ha fet l’estament medico-psiquiàtric, i amb el beneplàcit de moltes psicòlogues, ha estat no entendre que les identitats no són fixes i que no poden descriure’s en un manual. I el llindar del cross-dressing i el fet trans és molt mòbil i singular. Però també hi ha un procés de diferenciació dins el transvestisme, per exemple, quan entrava al club hi havia moltes que em deien: “Sóc transvestit, però no d’aquestes que hi ha al Camp Nou”. Per tant, hi ha aquesta necessitat de marcar diferències relacionades amb un component de classe social i de valor moral, social, econòmic i sexual, però també, un procés de diferenciació important en les trajectòries de vida.