Anne Le Strat: «Si no s'està convençut de municipalitzar l'aigua, el més fàcil és cedir davant els lobbys»

Anne Le Strat (An Oriant, França, 1968) va ser tinent d'alcalde entre 2008 i 2014 a París i la responsable de la municipalització de l'aigua a la capital francesa. Impulsora de l'empresa pública Eau de Paris, Le Strat explica a NacióDigital com va ser el procés de recuperar la gestió de l'aigua, les discrepàncies amb el sector privat i l'èxit que ha tingut una reforma que des del 2010 segueix vigent. París s'ha convertit en un exemple internacional -també per a Barcelona i altres ciutats metropolitanes-, ja que ha animat administracions municipals a impulsar iniciatives similars, i aquest juliol va ser guardonada amb un FAD Award per la gestió col·lectiva de l'aigua. 

- Quin és l'origen d'aquesta municipalització? 

- L'any 1985, l'alcalde de París, Jacques Chirac, va cedir la distribució de l'aigua al sector privat. Fins a aquella data, la producció de l'aigua i la seva gestió havia estat a càrrec del municipi, excepte la seva facturació, que estava en mans del sector privat. Amb la decisió de Chirac, es va fer el primer pas cap a un desmantellament d'aquest servei públic que havia funcionat des de feia molts anys. L'any 1987, la decisió de l'alcalde va ser la de crear una societat d'economia mixta (SEM), i concedir dos contractes d'arrendament de 25 anys sense haver fet cap procés de licitació pública. D'aquesta manera, a la Compagnie des Eaux de Paris, la filial de la companyia Générales des Eaux (grup Voelia), li van adjudicar la responsabilitat de gestionar la part dreta del riu Sena, mentre que Eau et Force Parisienne des Eaux, filial de la Lyonnaise des Eaux (grup Suez), es va encarregar del marge esquerre del riu. Aquestes empreses van controlar totalment la producció i la distribució de l'aigua a París durant un quart de segle. 

- Fins que hi ha un canvi de govern municipal. Què va passar?

- El 2001, per primer cop a París, guanya les eleccions municipals una coalició d'esquerres que reunia socialistes, comunistes, els verds i altres sectors. Aquest nou equip, liderat per l'alcalde Bertrand Delanoë, no va decidir des del principi remunicipalitzar, però sí controlar més el servei i tornar una mica al sistema previ del 85, on l'administració tenia el control sobre la gestió de l'aigua.

- Què el va convèncer a fer-ho? 

- El 2003 el govern municipal va renegociar els contractes amb les concessionàries privades. Es va detectar opacitat financera. De fet, se'ls va exigir retornar més de 150 milions d'euros que havien reservat les empreses, en teoria, destinats a inversions, però que mai s'havien fet servir. Són menys diners dels que sabem que ens haurien d'haver tornat, però l'important d'això és que va constatar que faltava transparència, que existia un cert descontrol de les obres que s'havien estat duent a terme. 

- Què va fer aleshores el govern municipal?

- Per tal de definir quin podria ser el millor servei de l'aigua per a París, el govern municipal va encapçalar diversos estudis jurídics, econòmics i tècnics a més d'una consulta entre tots els treballadors sobre aquest aspecte: com podíem reorganitzar aquest servei? Vam decidir crear un únic operador públic per a tot el sistema d'aigües de París: l'Eau de Paris, que gestionaria la producció, el transport, la distribució i la facturació de l'aigua. El més destacat va ser l'inici del control d'aquesta última: mai abans havia estat a mans del govern municipal, fins i tot abans del 1985 estava en mans del sector privat. 
 
- Van incloure aquesta reforma al programa per encarar els comicis del 2008. Com va anar?

- Les eleccions municipals del 2008 van brindar a Bertran Delanoë l'oportunitat a ser reelegit a través del seu compromís amb els ciutadans de recuperar la gestió pública i integral de l'aigua. Així ho va prometre i així ho va fer quan va ser escollit per segona vegada com a alcalde. Els 25 anys de concessió de Voelia i Suez vencien el desembre de 2009, per això va ser clau portar al programa aquesta proposta que preveia, en un any i mig, reestructurar tot el sistema de la gestió de l'aigua. Vam guanyar les eleccions i jo vaig ser designada com a tinent d'alcalde i encarregada de la gestió d'aquesta reforma, perquè des del 2001 aquesta era la meva lluita.

"Malgrat que les empreses privades no van impedir la municipalització, he de dir que tampoc ho van posar fàcil"

- Era una proposta molt ambiciosa.

- Vull destacar que poques empreses se la van creure, aquesta proposta del programa electoral. Voelia i Suez pensaven que era només una promesa electoral per guanyar les municipals, no creien que tiréssim endavant aquest compromís. I quan van veure que anàvem de debò, van defensar que la nostra lluita no tenia res a veure amb com havien gestionat fins aleshores el servei.

- Com van anar les negociacions amb totes les parts?

- L'any i mig de negociacions va ser molt dur: vam haver de parlar sobre personal, sistemes d'informació, béns... i malgrat que les empreses privades no van impedir la municipalització, he de dir que, especialment Voelia, tampoc ho van posar fàcil. Al final però, en aquest curt període de temps, vam aconseguir crear una nova entitat juridicoadministrativa nova: l'any 2010 naixia l'empresa pública Eau de Paris. 

- Dins del seu equip també van tenir discrepàncies?

- Delanoë no estava del tot convençut de poder-ho fer, al principi. Jo vaig treballar molt amb la SEM, vam discutir molt per convèncer l'alcalde per crear aquesta nova operadora pública. Al final vam anar tots a una. 

- Els anava el vent a favor, però.

- Bé, municipalitzar l'aigua també va ser conseqüència d'una bona coincidència temporal de molts factors: la fi de l'acord de contracte (2009), la reelecció de Bertran Delanoë a les eleccions municipals el 2008, quan ja era alcalde des de la legislatura anterior i per tant, va poder posar aquest projecte al seu programa, i el temps suficient per discutir i negociar com fer-ho.- Què fa Eau de Paris?

- Eau de París ajunta en una sola empresa totes les tasques i funcions que abans estaven en mans de les privades: producció, transport, distribució i facturació. Eau de París, com tot organisme públic, té un caràcter autònom, un pressupost propi i, el més important, ha de retre comptes a la ciutadania. Avui dia, els beneficis de l'empresa són reinvertits, en la seva totalitat, als serveis de la gestió de l'aigua. 
 - És una qüestió de dretes o esquerres, municipalitzar l'aigua?

 - És veritat que la dreta sol ser més reticent, en la seva majoria, a una reforma d'aquest tipus. Però també és veritat que, després de la creació d'Eau de Paris, aquest sector ara també defensa la gestió pública de l'aigua. Fins avui, cap partit ha demanat la reprivatització del servei, perquè és vist com un èxit.

"Si hi ha una voluntat política darrere d'una iniciativa, com per exemple la de crear una operadora pública que gestioni l'aigua, doncs es fa"

- I el sector empresarial privat, què hi deia?

- Al sector privat no li agradava, de fet hi estava totalment en contra. Però és que era una decisió política! Això és el que vaig dir des del primer moment: si hi ha una voluntat política darrere d'una iniciativa, com per exemple la de crear una operadora pública que gestioni l'aigua, doncs es fa. I alhora, és el més complicat: tenir un equip que realment estigui convençut d'aquesta voluntat. Si l'alcalde no n'està convençut, o el seu equip, és més probable que puguis acabar cedint a pressions dels lobbys. 

- Quin ha sigut l'impacte d'aquesta gestió pública per a París?

- Econòmicament, amb aquest nou sistema que va posar-se en funcionament l'1 de gener del 2010, vam poder tornar a internalitzar els ingressos financers que abans obtenia el sector privat. Això s'ha traduït, segons els nostres càlculs, en un guany d'uns 35 milions d'euros per any amb aquesta reforma, perquè ja no hi ha accionistes entre els quals dividir els beneficis industrials, perquè tot es reinverteix en el mateix servei.

- És a dir, tots els ingressos de la facturació d'aigua van a l'operadora?

- Sí. A més, hem organitzat licitacions públiques per fer obres que abans eren derivades a les filials dels mateixos grans grups (Voelia i Suez) i que sobre facturaven per tenir més benefici. I tot això és transparent, ho pot consultar tothom, a diferència del que passava fins al 2009. 

- Quant costa un metre cúbic d'aigua a París?

- Primer de tot, dir que la factura de l'aigua inclou la mateixa aigua, el sanejament i els impostos. L'aigua sola té un cost aproximadament d'1,1 euros per metre cúbic, mentre que si computes l'aigua, el sanejament i els impostos, ara està a uns 3,5 euros el metre cúbic. Des de la privatització del servei, el seu preu s'havia arribat a inflar moltíssim, arribant al 175% del que costava. Actualment però, cal dir que els parisencs estan reduint el consum d'aigua, de fet cada any tenim un 2% menys de consum.- I això redueix el preu?

- Sí, perquè malgrat es redueixin els ingressos perquè consumim menys aigua, com que és un circuit tancat, perquè els diners sempre es reinverteixen, queda compensat, per exemple, amb una reducció del preu de l'aigua. A París, amb la remunicipalització de l'aigua, el preu va baixar un 8%, a més dels beneficis que aporta la gestió pública. 
 
- Quins són aquests beneficis?

- Es poden fer polítiques socials per a famílies en situació de pobresa, per exemple, es pot subvencionar el consum dels més pobres i dels sensesostre. A París no es talla l'aigua a ningú, amb una excepció del 0,2% dels casos i sempre per consum comercial, mai per consum domèstic. Pels treballadors també va implicar un canvi, perquè tenien unes situacions laborals molt diverses segons l'empresa de què formaven part i amb Eau de Paris van començar a tenir les mateixes condicions. Finalment, dir que hem desenvolupat un servei per mantenir una relació amb els usuaris: tothom s'hi pot dirigir per resoldre dubtes sobre la factura, pot tenir un control del teu consum d'aigua...- Què li diria a aquells sectors que encara defensen que un servei privat és més eficient que un de públic?

- Amb el sistema públic vam poder demostrar el contrari del que ens deien els opositors sobre la davallada pel que fa a eficiència. Totes les multinacionals tenen filials. I en el cas de París, entre el 1985 i el 2001, no es va organitzar ni un sol procés de licitació. Per tant, no hi havia competició! Les empreses ja derivaven a les seves filials les tasques, és a dir, s'autocontractaven i llavors sobrecarregaven la factura. Els diners, per tant, tornaven a la casa mare! Ara, amb la gestió pública, fem licitacions. Per tant per la mateixa feina hi ha molta més competició i això beneficia a l'eficiència. 

- És una paradoxa del sistema capitalista?

- Sí. Hi ha una tendència dins del capitalisme que diu que un sistema privat és més competitiu, però és equívoc, perquè no hi ha licitacions. Amb la municipalització de l'aigua a París ho hem demostrat.

- Quines altres innovacions han liderat, en la gestió de l'aigua?

- Existeix l'Observatori Municipal de l'Aigua (OMA), que ofereix un espai perquè els actors implicats puguin debatre sobre el servei i presentar propostes relacionades amb el subministrament d'aigua, sempre a escala municipal. A més, l'OMA té un representant, amb un rol consultiu, al consell de l'administració de l'Eau de Paris. 

- Què significa París a escala europea, com a exemple?

- Com que París és la capital de França, ara que va decidir municipalitzar el servei, sé que es converteix en un exemple a seguir. Va suposar un impacte gran, de fet les multinacionals evidentment van ser a les que pitjor els va semblar, en especial a Voelia. M'odien quan em veuen, alguns m'ho han dit! Senten "Anne Le Strat" i els venen tots els mals.

- I a nivell internacional?

- El canvi de sistema de gestió de l'aigua ha fet que les empreses privades que abans anaven a vendre la imatge de París a l'estranger com un "èxit" de la gestió privada, ja no ho puguin fer. És un canvi de model: París ara és un exemple d'un model de gestió pública de l'aigua que funciona.