Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Un senyor de Barcelona: crònica

La ciutat dels bars, la ciutat de l'Apolo

«Perquè la música en viu és un tresor a protegir, potenciar i promocionar. Perquè una ciutat sense música en viu és una merda de ciutat. Moltes veus autoritzadíssimes expliquen al llibre què és per ells l’Apolo»

per Toni Vall, 11 d'octubre de 2018 a les 09:05 |
L'Apolo | Hara Amorós
Hi ha llibres que es publiquen i que et posen nerviós. Per què nerviós? Doncs perquè t’agraden tant que els vols tenir, grapejar, primer fullejar sense llegir i després llegir amb avidesa. Saps que hi trobaràs pensaments que coincideixen amb els teus i que podries haver escrit tu. Saps que el tema que tracten t’agradarà molt perquè té a veure amb allò que més t’interessa, la teva manera d’entendre el món i d’explicar-lo, de fer-te preguntes i d’emprenyar-te perquè ningú (o pocs) té interès en respondre-les. 

Dos llibres s’acaben de publicar i els dos m’han generat un nerviosisme exagerat. Els dos, fixa’t tu, els ha publicat l’editorial Comanegra i em sembla que estan secretament agermanats per alguns dels intangibles que més em reconforta trobar en els llibres: la generació de discurs propi, el pensament genuí, la intensitat vital i, sobretot, la capacitat de narrar la particularitat per a immediatament transgredir-la i abraçar la universalitat. Els llibres són Històries de bàrbars, d’Àngel Juez i Apolo. 75 anys sense parar de ballar, d’Eva Espinet.

 

''Històries de bàrbars''

 

Apolo. 75 anys sense parar de ballar


Són dos llibres viscuts i orgànics, dos llibres que tracten de la nit, de l’oci, de la capacitat d’estar en solitud sense ningú al voltant i en solitud envoltat de molta gent. Són dos llibres que tracten sobre l’íntim patrimoni del divertiment i de com en són d’importants els nostres santuaris pagans, aquells indrets on ens sentim bé, on sembla que res dolent ens pugui passar mentre hi habitem durant uns minuts o unes hores. L’Àngel Juez és propietari del bar L’ascensor, del carrer de Bellafila de Barcelona i ens regala un llibre fabulós en què desgrana a la seva manera la personalitat de la seva professió. 

Ens parla dels gintònics i de com guanyen si te’ls beus en got de tub i sense amanida ni macedònia. A mi m’agrada més el got ample, però sempre demano que només m’hi posin gel i el twist de llimona. Sense cerimonials absurds. Pondera la professió de planxista, aquell que domina l’espàtula per a coure la carn, els frankfurts i el marisc. Ens explica com n’és d’important per al restaurador comprar bé i conservar bé els aliments. S’esplaia amb la glossa dels cuiners, la seva creativitat, el seu instint, la seva bogeria i em sorprèn que distingeixi entre cuiners i cuineres. Cuiners no ho inclou tot?  

Molt fan sóc del concepte "bars que regalimen", una mica com els "bars de tota la vida", aquells als que tornaries i tornaries, els que et serveixen allò que necessites. Em vaig quedar descansat parlant d’ells en aquest article.


I no sabeu com de feliç em fa que l’Àngel Juez i jo compartim tantes visions. Ell des de l’expertesa i jo des de l’afició, esclar. També transita per la problemàtica de les terrasses, pel tabac, pels efectes de la crisi, per la ingerència decisiva del turisme, per la formació dels professionals. Altre cop, compartim visions. 

És aquest, doncs, un llibre que no tracta sobre bars. O no només. En essència tracta sobre el teixit humà d’una ciutat, sobre com ens relacionem i com vivim en comunitat. Sisplau, que el llegeixin urgentment els gestors públics de l’ajuntament de Barcelona i també amb màxima urgència aquells que aspirin a ser alcaldes d’aquesta ciutat. Històries de bàrbars és una de les més lúcides mirades sobre Barcelona que he llegit. Té, a més a més, com a bonus track, dos capítols deliciosos sobre el barri de la Ribera i sobre Cadaqués. Només em faltava saber que Juez enyora l'Hostal de Cadaqués tan com jo. Quina merda que ja no hi sigui!
 

El Molino Foto: Arxiu El Molino


I el llibre de l’Apolo? Home, qui luxe! Una institució de Barcelona retratada, relatada, recosida com es mereix. Amb un treball de documentació excel·lent i un trajecte històric exhaustiu i amb el pòsit de qui investiga un tema que l’apassiona. El que més m’agrada del llibre és la seva capacitat per a les connexions, per a explicar que una cosa és la sala Apolo, l’altra el que va ser la Bodega Apolo, que al costat hi ha el teatre Apolo i durant molts anys van existir les atraccions Apolo. Apolo com a camp semàntic fèrtil i prolífic, Apolo com a centre neuràlgic i punt d’inflexió. Perquè l’Apolo ha tingut a veure amb el naixement del Sónar i el del Primavera Sound. Perquè la música electrònica ha fet forat a casa nostra gràcies a la sala de Nou de la Rambla 113. Perquè els DJ, perquè el Nitsa, perquè els moderns, perquè la modernitat. Perquè tot això és l’Apolo. 

Perquè l’underground ja no és res polsós ni empolsegat. Perquè s’hi ha projectat cine. Perquè la música en viu és un tresor a protegir, potenciar i promocionar. Perquè una ciutat sense música en viu és una merda de ciutat. Moltes veus autoritzadíssimes expliquen al llibre què és per ells l’Apolo. Són animals nocturns, gent emparentada amb la taciturnitat i la poètica eterna de la ciutat on tot sempre recomença de nou. Tanco els ulls i veig la cua que surt de la porta lateral i arriba a l’avinguda Paral·lel. Tanco els ulls i veig la marquesina i les lletres lluminoses. Quin llibre!
 

L'Apolo Foto: Arxiu Apolo

 

L'Apolo Foto: Lili Bonmatí. BJO

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació