Era el 19 de juny de 1855. Un home estirat i elegant de bigoti ros estava detingut, nerviós davant del portal número 32 del Carrer de la Unió. A dos quarts de nou clavades, un matrimoni sortia del portal per anar al teatre i mentre esperaven pacientment a l’exterior que la germana del marit acabés de baixar les escales l’home del bigoti ros va entrar disparat al portal i es va abraonar sobre la donzella clavant-li 13 ganivetades. Acte seguit es va quedar palplantat i mut davant del cos inert envoltat dels crits desesperats del matrimoni. Al costat del cadàver estès a terra hi havia un bassal de sang, un vano i l’arma homicida, que tenia la punta torçada a causa de la violència de les ganivetades.
Josep Casas i Cortès, un jove de la Milícia Nacional, va acostar-se a corre-cuita al lloc dels fets alertat pels crits d’horror dels vianants al carrer. L’assassí, immòbil va dir-li al milicià: "Sóc culpable d’aquest delicte, només us prego que no em lligueu perquè sóc coronel de l’Exèrcit". El milicià va conduir el detingut fins les dependències municipals, on va declarar: “He mort aquesta dona voluntàriament i amb tota premeditació perquè l’estimava”.
La sorpresa va ser enorme en conèixer la identitat tant de la víctima com de l’agressor: la finada era Dolors Parrella de Pandolit, baronessa de Senaller i de Girona, casada amb Guillem de Pandolit i Areny. L’agressor era Blas Durana Atauri, militar liberal alabès, heroi de les guerres carlines i amic personal del marit de la víctima.
Pel poder que aleshores tenia l’exèrcit i per por a l’aleshores Capità General de Catalunya, Juan Zapatero Navas, la premsa atemorida va autocensurar-se més enllà de la presumpció d’innocència demanant de vegades quasi bé disculpes per avançat per haver publicat la notícia.
Sembla ser que el militar, que durant tot el procés mostrà la seva prepotència castrense barrejada amb un to recalcitrantment educat s’havia muntat una pel·lícula amb un final gloriós, èpic i ple d’honors
Sembla ser que el militar d’origen basc havia demanat el trasllat a la República d’Andorra per estar a prop del seu amic, que hi residia, però sobretot de la seva esposa, amb qui estava malaltissament obsessionat. La perseguia a tot arreu. Una de les cambreres del servei s’havia encarregat d’eliminar totes les cartes que el coronel Durana li enviava demanant-li que deixés el marit i marxés amb ell.
Amb motiu de la visita de la baronessa als seus familiars de Barcelona per les festes de Corpus Durana va aprofitar l’avinentesa per, tal com defensaria ell mateix com atenuant, en “un atac de gelosia” executés la seva teòricament “estimada”. Ja se sap que fins no fa gaire de la violència masclista se’n deia crim passional i que encara hi ha qui creu que agredir a algú altre és un signe d’amor, doncs imagineu-vos com era al segle XIX.
Durana fou conduït a la torre de Sant Joan de la Ciutadella, més o menys on ara hi ha el llac on s’hi poden llogar barques de rems. Allà se li llegí la sentència: pena de mort per garrot.
Sembla ser que el militar, que durant tot el procés mostrà la seva prepotència castrense barrejada amb un to recalcitrantment educat, fins el punt d’insistir al cap militar de la fortalesa que es quedés amb el seu rellotge com a símbol de gratitud, s’havia muntat una pel·lícula amb un final gloriós, èpic i ple d’honors en el seu imaginari: com a militar important que era moriria comandant el seu propi escamot d’afusellament...
Estació de França. Foto: Adrià Costa
En comptes d’això, la sentència el condemnava a morir amb un birret al cap, escanyat per una argolla ajagut davant de tothom com qualsevol assassí de barri. Durana va remoure mig món per evitar aquella “deshonra”. La seva mare fins i tot va enviar cartes a la reina Isabel II demanant clemència. Els tràmits jurídics es van anar allargant amb el temps de manera inútil... Finalment la sentència a execució per la tècnica de garrot vil va ser reafirmada pel 13 de juliol a les 8 del matí. Aquella nit, després de demanar que se li fes un retrat per la tècnica del daguerreotip, el condemnat es va retirar a dormir.
El dia següent, quan el van anar a buscar per executar-lo el van trobar mort junt amb una carta que deia que s’havia suïcidat amb un verí que feia molt de temps que guardava (cianur) per evitar la "infàmia del patíbul".
Ell doncs, no en va ser conscient, però la infàmia fou aleshores encara més gran, perquè la sentència es va dur a terme igualment, tal com s’hauria fet si fos viu, vexant així el seu cadàver, que per evitar les suspicàcies de la veu popular, que afirmava que el militar havia fugit i s’executaria el cos d’una altra persona, va ser exposat durant hores a l’exterior, al glacis de la Ciutadella on ara hi ha l’Estació de França.
Durana, a la presó estant, havia comprat el nínxol adjacent al de la seva víctima al cementiri del Poblenou, per estar al seu costat tota l’eternitat. Davant la ignomínia, i veient que l’indret s’havia tornat morbosament concorregut, la família de la finada s’afanyà a traslladar el cos de la baronessa a l’Església de la Mare de Déu dels Dolors de Vic, on hi tenien sepultura.
Amb el temps, el nínxol de Durana fou desnonat per manca de pagament. Amb tot, la pel·lícula testosterònica que l’heroi de guerra s’havia muntat amb el seu "crim passional" va tenir un final patètic molt lluny del que ell havia dissenyat...