La resistència pacífica de les dones maputxe per preservar les seves arrels clou la Mediterrània més espiritual

Què en sabem, de Xile? Tret dels que hi han viscut, dels curiosos i dels historiadors, la gran majoria dels mortals podríem dir que és un país de l'Amèrica del Sud; que Salvador Allende en va ser el seu president entre els anys 1970 i 1973 fins que Augusto Pinochet va protagonitzar un cop d'estat que portaria el país en una crua dictadura durant disset anys; que és on s'hi estén el desert d'Atacama i, efectivament, on van néixer-hi els futbolistes Alexis Sánchez o Arturo Vidal.

Però algú sap, com viuen els xilens? Quina situació política té el país? Quantes llengües s'hi parlen? Si hi ha molta migració? Si els drets humans es vulneren? Aquest diumenge al vespre, la sala petita del Kursaal de Manresa s'ha pogut apropar una mica més a la realitat ignorada dels maputxes, una comunitat que fa molts anys que lluita per mantenir-se dempeus, fidel a les seves arrels i costums, malgrat que l'estat central no els hi ho posi fàcil.
 

Acostar els seus orígens a la resta del món va ser la voluntat del jove coreògraf i ballarí Ricardo Curaqueo quan va idear l'espectacle Malen, que ha arribat per primer cop a l'estat espanyol en el marc de la Fira Mediterrània. Ell és maputxe, igual que les catorze dones que donen vida a l'acció escènica. I és que de fet, són elles, les dones, les que basteixen l'argument d'una proposta que precisament busca homenatjar-les. Ser maputxe i ser dona; aquesta és la qüestió i el centre de tot.

"Les dones maputxes han estat tan marginades que penso que la fortalesa que les caracteritza ve donada per això", explicava Curaqueo en una entrevista a la revista cultural xilena Literatura de Fronteras. De fet, la gran majoria de les comunitats minoritàries xilenes viuen en condicions precàries. A aquest fet s'hi ha de sumar la discriminació envers les dones. Per tant, ser dona i ser maputxe és sinònim de patir rebuig per partida doble.

Aquesta visió s'allunya completament de la que té Curaqueo, que considera que gràcies a les seves avantpassades ell sap d'on ve i que gràcies a les generacions femenines presents i futures, aquest coneixement ancestral no es perdrà. El públic del Kursaal ho ha testimoniat, sobretot quan la intèrpret més petita de l'elenc (la germana del mateix director, de 9 anys) es troba cara a cara amb la papay (àvia en mapudungun), simbolitzant el pas del temps i l'intercanvi generacional.

Els gestos i les mirades parlen per elles soles, com també ho fan els sorolls, la il·luminació, el vestuari i l'escenografia. L'espectador ha viatjat, amb Malen, per tots els episodis vitals de les dones maputxe. Ha viscut, gairebé en pròpia pell, el seu patiment, les seves pors, el seu silenci obligat. S'ha endinsat en els seus rituals, la seva música, la seva llengua, les seves danses, les seves tradicions. I ha descobert el paper que té la natura en totes elles.  Una natura que s'ha metaforitzat amb l'aigua, el fred i els arbres a través del so i les llums.

Tot plegat per reafirmar d'on ve. I ensenyar al món que no ha estat un camí fàcil, però que malgrat tot sobreviurà. Gràcies a les dones.