07
d'octubre
del
2018
Actualitzat
el
10
d'octubre
a les
14:15h
La Rosa té 92 anys i el congelador de casa espatllat, "els meus fills diuen que me'n compri un de nou, però jo els contesto que per què en vull un altre, si puc anar a comprar peix fresc a la Boqueria". La Rosa viu a la cantonada de la Rambla amb el carrer Hospital des de fa més de 80 anys. L'artèria més emblemàtica de la ciutat ha canviat molt els darrers anys, i els veïns ho han notat: més violència, més turistes, preus més elevats, menys barri i sentiment de comunitat minvant. Gentrificació de manual amb encara uns darrers supervivents.
Quan la Rosa era més petita vivia a la plaça de Sant Josep Oriol: "Al llarg de la vida m’han ofert moltes vegades canviar-me de casa, però sempre he dit que no; tinc un pis molt gran i bonic, i jo sóc de la Rambla i ho seguiré sent" i riu, asseguda en un dels bancs de la part alta de la Rambla, tocant amb la Font de Canaletes.
S’agafa al carret de la compra: ve de la Boqueria, hi ha anat a comprar peix, "me’l guarden i així només cal que el passi a buscar i a pagar". Somriu mentre confessa que en un supermercat es perd: "no sé comprar, no trobo res", i afegeix que li agrada molt comprar al mercat. Fa 60 anys que va a les mateixes botigues d’aquest mercat, "les que duren, és clar, perquè a mesura que passen els anys van tancant perquè a vegades moren els propietaris o decideixen tancar la parada per obrir-ne una de nova, i llavors en posen una que ven aquesta fruita dins del plàstic que compren els turistes".
Accepta, però, l'evolució de la Boqueria: "a la Rambla ja només hi quedem els vells, el mercat no pot viure de nosaltres: els paradistes s’han de buscar la vida i canviar els productes que venen, perquè ells també han de menjar".
Quan surt de la Boqueria va a fer el volt pujant la Rambla, fins als bancs que hi ha prop de la boca del metro de Catalunya. Esquiva els turistes o els turistes l’esquiven a ella. "N’hi ha molts!", s'exclama. "Sempre m’ha agradat més la part de dalt que la de baix, de la Rambla, sobretot perquè hi ha bancs on seure", puntualitza, i explica que s'ha sentit sempre molt segura. Abans li agradava mirar les botigues d'ocells i de flors, "ara hi venen cactus, a les floristeries! No ho havia vist mai abans". Prendrà una mica més el sol en un dels bancs de la Rambla, i cap a la 1 del migdia anirà cap a casa seva, a dinar. A la tarda potser surt a "prendre l’aire".
El 17 d'agost de 2017
En Manuel va néixer a Jerez de la Frontera fa 84 anys i va arribar a Catalunya amb 25 anys. Seu en un dels bancs encarats al de la Rosa, a l’ombra, i té el diari a les mans tot i que no el llegeix. S'estima més parlar amb els que seuen al seu voltant. Són veïns de la zona que es troben cada dia al mateix lloc, "si no és en aquest banc, en un de més amunt o més avall, s’ha de venir aviat al matí perquè hi ha pocs bancs i si no, no trobes lloc i a la nostra edat, ens cal seure".
En Manuel aviat farà un any que no viu al costat de la Boqueria, "hi he viscut tota la vida, però els 60 o 70 esglaons que havia de pujar per arribar a casa al final em van fer canviar de pis". Malgrat haver-ne trobat un prop de la plaça de les Glòries, segueix venint cada dia a la Rambla a llegar el diari i a conversar amb els seus amics de tota la vida. El 17 d’agost de l’any passat en Manuel seia en un d'aquests bancs quan la furgoneta va protagonitzar l’atemptat de la Rambla.
Després de dinar, havia decidit anar a passar la tarda a la Rambla. Feia bon dia i havia trobat banc lliure. De cop, la furgoneta va entrar pel carrer central i va baixar, a tota velocitat. "Quan ho vaig veure, el primer que vaig pensar va ser que se li havien escapat els frens al conductor, però quan vaig sentir els crits i vaig veure com atropellava la gent, em vaig adonar que no era un accident", narra. "On era la urbana quan va passar la furgoneta? Tu en veus algun ara?" pregunta. Ell sí que troba a faltar seguretat i assegura que el passeig està pitjor que quan va arribar a Barcelona, i creu que hi hauria d’haver una parella de policies passejant dia i nit per aquí. "Que no arribin quan la desgràcia ja hagi passat", opina.
Manuel és dels que troba a faltar Pasqual Maragall (un perfil que els partits tenen ben detectat a tenor de la precampanya), i assegura que en els darrers deu anys ha crescut el nombre de persones que ofereixen droga, "a vegades els agafen, però l’endemà ja torna a ser per aquí". Segons diu, la policia els té tan identificats com ell, "però ningú els diu res" i insisteix en el discurs de la violència als carrers.
Converses a la botiga
La Pilar és la propietària de l’Antiga Casa J. Xancó Cotchet, al número 80 de la Rambla. Esmorza cada dia al Cafè de l'Òpera, al número 74 del mateix vial. Ja la coneixen. Avui l'ha vingut a visitar l’actor Joan Botey, que fa uns dies va portar amb èxit Petra al Festival de Cine de San Sebastià. Botey s’ha acostat a la botiga per ensenyar-li algunes de les fotos del glamur de la catifa vermella. L’actor portava una camisa blanca que va comprar a la seva botiga i li ho ha vingut a ensenyar. No és el primer actor famós que s’hi acosta, "tot i que els que més vénen són músics, directors d’òpera i directors de teatre".
Despatxa animadament tota la gent que entra. "Xapurreja", com diu ella, l’anglès i el francès i està contenta de com funciona el negoci, tot i que assegura haver canviat tot molt. "Abans venia la gent a petar la xerrada aquí, encara que no compressin; ara passa menys, la gent va al gra, vénen a comprar i marxen", però els dissabtes sí que s’hi acosten clients de tota la vida, que vénen a parlar amb ella i a posar-se al dia.
La Pilar a vegades "s’escapa" de la feina i va a la Boqueria. Te les seves parades preferides però critica haver de fer eslàlom entre els turistes.
Les terrasses a la Rambla
En Manolo i la seva filla Sandra són els directius de la Cerveseria Baviera del número 127 de la Rambla i asseguren que "l’entorn és cada vegada més perillós". A ell fa dos dies li van robar el rellotge, "i fa més de 50 anys que visc a la Rambla, em pensava que ho sabia tot ja, doncs no". Critica que els guàrdies urbans "no facin res al respecte". Ells estan preocupats, com altres propietaris de bars i restaurants d’aquesta part de la Rambla, pel nou projecte de reforma. Diuen que des de l’Ajuntament s’estan enviant missatges contradictoris de com serà aquest canvi, de fet, aquest divendres al matí s’han reunit a l'històric bar Núria amb altres persones del Gremi de Restauració per parlar-ne.
En Manolo reivindica que el seu bar hauria de poder posar la terrassa a la part central de la Rambla, com fan els locals més avall del Liceu, en comptes d’adossat a la façana. I els bancs per seure? "Per quatre que n'hi ha, que que els treguin! La gent pot anar a seure a plaça Catalunya o pels voltants de la Rambla", defensa. Sort que no hi ha el Manuel i la Rosa a la vora. Segons el Manolo, si les terrasses fossin al mig del carrer central "no hi hauria tants venedors de droga ni baralles nocturnes".
"Entenc que el centre de la ciutat és on pitjor ambient hi ha perquè és on més activitat hi ha, i per tant més turistes, carteristes, bars i preus elevats, passa a totes les ciutats massificades del món", afirma més comprensiu. Defensa el turisme i les terrasses. Serà a partir de les setmanes vinents que anirà desencallant-se el futur de la mítica avinguda, que difícilment podrà revertir la gentrificació que pateix. "Només demanem que l’Ajuntament compti amb nosaltres per decidir com serà", diu.
Quan la Rosa era més petita vivia a la plaça de Sant Josep Oriol: "Al llarg de la vida m’han ofert moltes vegades canviar-me de casa, però sempre he dit que no; tinc un pis molt gran i bonic, i jo sóc de la Rambla i ho seguiré sent" i riu, asseguda en un dels bancs de la part alta de la Rambla, tocant amb la Font de Canaletes.
S’agafa al carret de la compra: ve de la Boqueria, hi ha anat a comprar peix, "me’l guarden i així només cal que el passi a buscar i a pagar". Somriu mentre confessa que en un supermercat es perd: "no sé comprar, no trobo res", i afegeix que li agrada molt comprar al mercat. Fa 60 anys que va a les mateixes botigues d’aquest mercat, "les que duren, és clar, perquè a mesura que passen els anys van tancant perquè a vegades moren els propietaris o decideixen tancar la parada per obrir-ne una de nova, i llavors en posen una que ven aquesta fruita dins del plàstic que compren els turistes".
"A la Rambla ja només hi quedem els vells, la Boqueria no pot viure de nosaltres", diu la Rosa, que fa 80 anys que hi viu
Accepta, però, l'evolució de la Boqueria: "a la Rambla ja només hi quedem els vells, el mercat no pot viure de nosaltres: els paradistes s’han de buscar la vida i canviar els productes que venen, perquè ells també han de menjar".
Una peixeteria del Mercat de la Boqueria. Foto: Adrià Costa
Quan surt de la Boqueria va a fer el volt pujant la Rambla, fins als bancs que hi ha prop de la boca del metro de Catalunya. Esquiva els turistes o els turistes l’esquiven a ella. "N’hi ha molts!", s'exclama. "Sempre m’ha agradat més la part de dalt que la de baix, de la Rambla, sobretot perquè hi ha bancs on seure", puntualitza, i explica que s'ha sentit sempre molt segura. Abans li agradava mirar les botigues d'ocells i de flors, "ara hi venen cactus, a les floristeries! No ho havia vist mai abans". Prendrà una mica més el sol en un dels bancs de la Rambla, i cap a la 1 del migdia anirà cap a casa seva, a dinar. A la tarda potser surt a "prendre l’aire".
El 17 d'agost de 2017
En Manuel va néixer a Jerez de la Frontera fa 84 anys i va arribar a Catalunya amb 25 anys. Seu en un dels bancs encarats al de la Rosa, a l’ombra, i té el diari a les mans tot i que no el llegeix. S'estima més parlar amb els que seuen al seu voltant. Són veïns de la zona que es troben cada dia al mateix lloc, "si no és en aquest banc, en un de més amunt o més avall, s’ha de venir aviat al matí perquè hi ha pocs bancs i si no, no trobes lloc i a la nostra edat, ens cal seure".
En Manuel aviat farà un any que no viu al costat de la Boqueria, "hi he viscut tota la vida, però els 60 o 70 esglaons que havia de pujar per arribar a casa al final em van fer canviar de pis". Malgrat haver-ne trobat un prop de la plaça de les Glòries, segueix venint cada dia a la Rambla a llegar el diari i a conversar amb els seus amics de tota la vida. El 17 d’agost de l’any passat en Manuel seia en un d'aquests bancs quan la furgoneta va protagonitzar l’atemptat de la Rambla.
El Manuel llegeix el diari assegut a la Rambla Foto: Laura Estrada
Després de dinar, havia decidit anar a passar la tarda a la Rambla. Feia bon dia i havia trobat banc lliure. De cop, la furgoneta va entrar pel carrer central i va baixar, a tota velocitat. "Quan ho vaig veure, el primer que vaig pensar va ser que se li havien escapat els frens al conductor, però quan vaig sentir els crits i vaig veure com atropellava la gent, em vaig adonar que no era un accident", narra. "On era la urbana quan va passar la furgoneta? Tu en veus algun ara?" pregunta. Ell sí que troba a faltar seguretat i assegura que el passeig està pitjor que quan va arribar a Barcelona, i creu que hi hauria d’haver una parella de policies passejant dia i nit per aquí. "Que no arribin quan la desgràcia ja hagi passat", opina.
Un veí que va veure en directe l'atemptat del 17-A està convençut que segueix sense haver-hi seguretat
Manuel és dels que troba a faltar Pasqual Maragall (un perfil que els partits tenen ben detectat a tenor de la precampanya), i assegura que en els darrers deu anys ha crescut el nombre de persones que ofereixen droga, "a vegades els agafen, però l’endemà ja torna a ser per aquí". Segons diu, la policia els té tan identificats com ell, "però ningú els diu res" i insisteix en el discurs de la violència als carrers.
Converses a la botiga
La Pilar és la propietària de l’Antiga Casa J. Xancó Cotchet, al número 80 de la Rambla. Esmorza cada dia al Cafè de l'Òpera, al número 74 del mateix vial. Ja la coneixen. Avui l'ha vingut a visitar l’actor Joan Botey, que fa uns dies va portar amb èxit Petra al Festival de Cine de San Sebastià. Botey s’ha acostat a la botiga per ensenyar-li algunes de les fotos del glamur de la catifa vermella. L’actor portava una camisa blanca que va comprar a la seva botiga i li ho ha vingut a ensenyar. No és el primer actor famós que s’hi acosta, "tot i que els que més vénen són músics, directors d’òpera i directors de teatre".
Despatxa animadament tota la gent que entra. "Xapurreja", com diu ella, l’anglès i el francès i està contenta de com funciona el negoci, tot i que assegura haver canviat tot molt. "Abans venia la gent a petar la xerrada aquí, encara que no compressin; ara passa menys, la gent va al gra, vénen a comprar i marxen", però els dissabtes sí que s’hi acosten clients de tota la vida, que vénen a parlar amb ella i a posar-se al dia.
La Pilar a vegades "s’escapa" de la feina i va a la Boqueria. Te les seves parades preferides però critica haver de fer eslàlom entre els turistes.
La Pilar agafant una camisa Foto: Laura Estrada
Les terrasses a la Rambla
En Manolo i la seva filla Sandra són els directius de la Cerveseria Baviera del número 127 de la Rambla i asseguren que "l’entorn és cada vegada més perillós". A ell fa dos dies li van robar el rellotge, "i fa més de 50 anys que visc a la Rambla, em pensava que ho sabia tot ja, doncs no". Critica que els guàrdies urbans "no facin res al respecte". Ells estan preocupats, com altres propietaris de bars i restaurants d’aquesta part de la Rambla, pel nou projecte de reforma. Diuen que des de l’Ajuntament s’estan enviant missatges contradictoris de com serà aquest canvi, de fet, aquest divendres al matí s’han reunit a l'històric bar Núria amb altres persones del Gremi de Restauració per parlar-ne.
Els restauradors del tram superior volen poder posar terrasses al tram central perquè, afirmen, el faria més segur
En Manolo reivindica que el seu bar hauria de poder posar la terrassa a la part central de la Rambla, com fan els locals més avall del Liceu, en comptes d’adossat a la façana. I els bancs per seure? "Per quatre que n'hi ha, que que els treguin! La gent pot anar a seure a plaça Catalunya o pels voltants de la Rambla", defensa. Sort que no hi ha el Manuel i la Rosa a la vora. Segons el Manolo, si les terrasses fossin al mig del carrer central "no hi hauria tants venedors de droga ni baralles nocturnes".
"Entenc que el centre de la ciutat és on pitjor ambient hi ha perquè és on més activitat hi ha, i per tant més turistes, carteristes, bars i preus elevats, passa a totes les ciutats massificades del món", afirma més comprensiu. Defensa el turisme i les terrasses. Serà a partir de les setmanes vinents que anirà desencallant-se el futur de la mítica avinguda, que difícilment podrà revertir la gentrificació que pateix. "Només demanem que l’Ajuntament compti amb nosaltres per decidir com serà", diu.