M’ha encantat l’article President Torra, en el laberint publicat fa un parell de dies en aquest mateix diari i escrit per Francesc-Marc Álvaro. Analitza i radiografia l’estat actual de la política catalana amb una lucidesa còsmica, sense mossegar-se la llengua, sense mitges tintes ni reserves de cap tipus. Ve a dir, resumint molt, que avui en dia l’anomenat Procés és poc menys que una estafa, una gesticulació, un castell de fum. Té especial mèrit que ho escrigui la setmana en que es commemora el primer aniversari de l’1-O, aquella data tan trista, tan profundament trista.
Com moltíssima altra gent, l’1 d’octubre de 2017 jo també em vaig sentir agredit. I indignat, colpit, vaig sentir fàstic i impotència. Dos dies després, el discurs repugnantdel tal Felipe, la màquina judicial fètida en funcionament, els empresonaments etc etc Ha passat un any i les persones que van entrar a la presó continuen allà. Un desastre. Pensar sobre l’1-O és necessari i, em temo, inevitable. TV3 ha emès dos reportatges interessants: La gent de l’escala i Marcats per l’1-O. El primer, amb espurnes d’emoció més que notables. Un exercici de memòria recent i de denúncia, també de documentalisme, imprescindibles per una televisió pública. Propaganda? No ho crec.
Quin percentatge de l’independentisme seria capaç d’admetre i assumir que ara mateix la independència no és possible? Seria una derrota inconcebible assumir això?
És bo que un any després pensem en què va passar aquell dia i ens tornin noms i fem reverdejar noms i fets. És especialment molest aquest record si el posem amb connexió amb el moment present del llarg camí que ens ha portat fins aquí. Per això em va semblar valuós l’article d’Álvaro. Perquè destil·la unes essències molt incòmodes i molt descarnades. Em faria una pregunta: fent un estudi, una enquesta, un sondeig o el que sigui, quin percentatge de l’independentisme seria capaç d’admetre i assumir que ara mateix la independència no és possible? Seria una derrota inconcebible assumir això? Les persones adultes, conscients i capacitades per a l’anàlisi més o menys treballat podrien acceptar una realitat així?
Els líders i els partits, enteranyinats en jocs d’equilibris, mitjos acords i mitjos desacords, gesticulació o realisme, no contemplen aquesta possibilitat perquè l’oponent se’ls menjaria. I si l’oponent es diu Ciutadans i viu de la divisió, de la mentida i la indecència, doncs l’estratègia mana no donar-li ni un bri d’aire. Està clar que les eleccions municipals seran importantíssimes. Mentrestant, està clar que el millor deu ser refugiar-se en l’eslògan fantasiós "fem república", en ultimàtums estèrils, en mantenir-se viu a còpia de manifestacions al carrer i arengues successives, en fugides endavant encadenades. Mirat fredament, no hi ha cap altra opció. És cru dir-ho així però acceptar una derrota momentània és morir devorat pels lleons.