Canut i Pérez de Rozas, dos funerals

En el curt lapse de quatre dies he anat a dos funerals. Els dos amb el mateix vincle, el meu amic Carlos Pérez de Rozas. El primer, dissabte, el comiat al seu cunyat, el gran actor Carles Canut. El segon, dimarts, al seu oncle, el gran fotoperiodista Kike Pérez de Rozas. Els dos funerals al mateix lloc, el tanatori de Les Corts, aquest indret ampli i fred, també raonablement confortable, de formes rectes i oratori espaiós. Les ciutats tenen aquests llocs que serveixen per a acomiadar les persones amb el ritu religiós o la cerimònia laica. Sempre a gust de la família. A mi m'agraden els funerals. Si són bonics, són molt bonics. Si algú s'emociona, està bé emocionar-se amb ell. M'agrada estar atent a les paraules que diuen les persones que diuen adeu a algú que s'estimaven.

Com tanta altra gent, el primer record que tinc de Carles Canut és el del seu jutge Rafeques a Vostè jutja. "No s'esveri, home, li garanteixo un judici com cal", deia sempre. Canut estimava Rafeques i molta gent se l'estimava a ell. La sala de Les Corts estava plena, no s'hi cabia. Molts actors, moltíssims, amb qui havia compartit escenari, vivències teatrals, la manera d'entendre aquesta professió fascinant. Recordo la humanitat de Canut especialment en tres papers memorables. El del patriarca eixut i controlador de Tots eren fills meus, d'Arthur Miller, dirigit per Ferran Madico. El seu crític d'art, loquaç i cerebral dels Mestres antics de Bernhard i el seu comte de Gloucester en un memorable Rei Lear al costat de Josep Maria Pou. Els tres papers al seu estimat teatre Romea, els dos últims dirigit per Calixto Bieito, segurament el director que més va saber explotar el seu caràcter i personalitat actoral. Els tres papers em van impressionar. Els guardo ben resguardats dins la memòria.
 
No em trec del cap les paraules de Josep Maria Pou en un article recent a El Periódico en què s'acomiada de Canut, amic de l'ànima, comparsa, col·lega. Li diu que el trobarà a faltar molt. Són tan bonics els obituaris. Els que m'agraden els retallo i els col·lecciono. En tinc una caixa immensa plena. Tampoc em trec del cap les paraules de Mario Gas al seu funeral. Gas, a més a més d'un gran director de teatre, és un prodigiós acomiadador públic dels seus amics i un gran escriptor d'obituaris. A la meva capsa en tinc uns quants de seus. A la cerimònia, amb bon humor de xouman romàntic i emocionat, va desitjar-li a Canut un molt bon viatge i que els estels el protegissin com es mereix.

Hi ha persones que quan moren et deixen una mica orfes encara que no els coneguessis en persona. Bé, millor dit, em sembla que potser sí que els coneixes. Potser només una mica, potser hi has parlat alguna vegada però hi ha alguna cosa, un intangible, que fa que de veritat creguis que els coneixes bé. I per què passa això? Doncs perquè els admires a la teva manera, perquè formen part de tu, perquè te'ls trobes a la teva ciutat al llarg dels anys. Potser en un teatre, com Canut. Potser als diaris, com els periodistes i fotògrafs que t'agraden i segueixes en silenci, trobant-te amb ells furtivament cada dia, a cada pàgina que passes.

En els fotoperiodistes tenim un tresor poc valorat, en els seus ulls, la seva intuïció, la seva càmera que ha rebut tants cops i patacades però que continua disparant i retratant allò que els periodistes expliquem. Els seus negatius, les còpies en paper, els arxius fotogràfics que el pas del temps construeix. És una autèntica brutalitat el que va fer la saga dels Pérez de Rozas. Heretant la professió del seu pare, els germans Carlos, Kike i Manolo van edificar el seu temple a la Ronda Universitat 23, 3er 2a, el pis on treballaven, on revelaven les còpies que sortien cap a Solidaridad Nacional, La Prensa, La Vanguardia i l'agència EFE.

Em vaig emocionar escoltant dimarts, a la mateixa sala del tanatori de Les Corts àmplia, blanca i refrigerada, el meu amic Carlos parlant del seu oncle Kike. Sempre que el sento parlar del pis de la Ronda, de com hi treballava la seva família, de com n'eren de feliços allà, del periodisme de raça que s'hi feia, em fa una ràbia terrible no haver-hi pogut estar, no haver pogut veure per una escletxa o pel forat del pany, els tres germans Pérez de Rozas en acció. Explica el Carlos que ell i els seus germans van tenir una gran sort perquè no és habitual tenir tres pares com van tenir ells: Carlos –el pare de veritat- i Kike i Manolo, els tiets-pares. I també explica, emocionat, que el Kike Pérez de Rozas va ser un fotoperiodista excepcional. I menciona dues fotos. D'una banda, la més famosa és la dels Beatles arribant a Barcelona a primers de juliol de 1965 -la podeu veure a continuació-.
 
I l'altra la d'un colom enlairant el vol a la plaça de la Catedral. 800.000 fotografies dels Pérez de Rozas es conserven a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Si això no és una meravella ja em direu què és.
 
Com una meravella va ser passejar pel voltant de la sala de vetlla del Kike poc abans de la cerimònia de comiat. Hi era l'Antonio Franco i el Joaquim Maria Puyal i hi eren uns quants dels companys de la càmera, irreductibles del flaix i el trípode, que van compartir hores, carrer, gespa del camp del Barça i asfalt d'aeroport. Persones com Antonio Campañá, Agustí Carbonell, Salvador Sansuan, Albert Olivé, Zoltan Czibor i el meu estimat Horacio Seguí, que quan va veure el Manolo assegut a la seva cadira de rodes s'hi va abraçar emocionat. Vaig seure una mica allunyat de l'altar, al costat de Joan Pere Viladecans, pintor fabulós i persona amb gran sentit de l'humor a qui sempre intueixo curiositat de periodista.

Vaig percebre que estava protegit en escoltar les paraules que allà es van exclamar i els records solcant espais de la memòria. L'ocasió era trista però interiorment estava content, vaig sentir-me periodista.