03
d'octubre
del
2018
Actualitzat
el
07
de febrer
del
2019
a les
19:00h
La melodia del Cant de l'enyor de Lluís Llach i els plors d'una nena en un camp de refugiats marquen l'inici de Maremar, el nou muntatge de Dagoll Dagom en el qual la veterana companyia deixa de banda la majestuositat de muntatges anteriors per oferir una peça de format més petit on la dansa, la música i el text trenquen amb la convenció del gènere musical.
La dramatúrgia de Maremar se situa en el present d'un camp de refugiats on s'explica Pèricles, príncep de Tir de William Shakespeare. L'adaptació de les peripècies de l'heroi es planteja amb to de faula per fugir de la depressió. Clàssica història d'aventures que, llàstima, en alguns moments cau en cert pessebrisme estètic. Per tant, malgrat que és el primer cop que es representa aquest Shakespeare a la nostra cartellera, no és el reclam del muntatge. El veritable sentit de Maremar és mostrar la situació dels milers de persones que fugen cada dia pel mediterrani, provocant la reflexió i l'emoció sobre un exili de proporcions inhumanes. Aquí rau la força de l'espectacle i només per això ja és recomanable, sobretot per al públic més jove.
Escènicament cal posar en relleu dos elements perfectament conjuntats. El primer, la composició musical d'Andreu Gallén a partir de l'obra de Llach, que arrossega cap a l'estranya bellesa ancestral de la veu humana despullada, l'instrument més antic del món, només acompanyada de la percussió de pocs instruments (cajón, violoncel o bateria) que evoquen les sonoritats mediterrànies tant de la riba occidental com de l'oriental. Sorprenents Un núvol blanc i Abril 74, profundament universal Corrandes d'exili. En conjunt una partitura que ens va recordar l'excepcional Un pont de mar blava. El segon, la coreografia d'Ariadna Peya, energia i pulsió, i a moments convulsió davant els perills del viatge. Moviment magnètic on la potència emergeix del grup amb plasticitat similar a obres com El rai de la Medusa. Imatge de naufragi que s'amplifica amb un bon treball visual de Joan Rodón i Emilio Valenzuela, l'essència de la mar −calma i tragèdia a parts iguales− i la iconografia fotoperiodística de les persones que migren, massa repetida pel meu gust.
Intenció, contingut i posada en escena agafen sentit gràcies a les interpretacions convincents d'uns actors i actrius a qui cal felicitar sincerament. S'ha de destacar Mercè Martínez, veritable força de la natura en gest i cant, i Roger Casamajor, Pèricles ben barrejat d'heroi valent i home sensible, a més d'Elena Tarrats, descoberta interpretativa a L'ànec salvatge i aquí gran talent com a cantant.
Maremar no deixa indiferent i aconsegueix la seva intenció, pujar a l'escenari l'actualitat i segles i segles de guerra, exili i violència en aquest nostre mar que ara és una infinita fossa comuna. Davant aquesta realitat de cada dia, el missatge final interpel·la al públic amb un al·legat d'amor a la humanitat i crida a l'esperança.
La dramatúrgia de Maremar se situa en el present d'un camp de refugiats on s'explica Pèricles, príncep de Tir de William Shakespeare. L'adaptació de les peripècies de l'heroi es planteja amb to de faula per fugir de la depressió. Clàssica història d'aventures que, llàstima, en alguns moments cau en cert pessebrisme estètic. Per tant, malgrat que és el primer cop que es representa aquest Shakespeare a la nostra cartellera, no és el reclam del muntatge. El veritable sentit de Maremar és mostrar la situació dels milers de persones que fugen cada dia pel mediterrani, provocant la reflexió i l'emoció sobre un exili de proporcions inhumanes. Aquí rau la força de l'espectacle i només per això ja és recomanable, sobretot per al públic més jove.
Escènicament cal posar en relleu dos elements perfectament conjuntats. El primer, la composició musical d'Andreu Gallén a partir de l'obra de Llach, que arrossega cap a l'estranya bellesa ancestral de la veu humana despullada, l'instrument més antic del món, només acompanyada de la percussió de pocs instruments (cajón, violoncel o bateria) que evoquen les sonoritats mediterrànies tant de la riba occidental com de l'oriental. Sorprenents Un núvol blanc i Abril 74, profundament universal Corrandes d'exili. En conjunt una partitura que ens va recordar l'excepcional Un pont de mar blava. El segon, la coreografia d'Ariadna Peya, energia i pulsió, i a moments convulsió davant els perills del viatge. Moviment magnètic on la potència emergeix del grup amb plasticitat similar a obres com El rai de la Medusa. Imatge de naufragi que s'amplifica amb un bon treball visual de Joan Rodón i Emilio Valenzuela, l'essència de la mar −calma i tragèdia a parts iguales− i la iconografia fotoperiodística de les persones que migren, massa repetida pel meu gust.
Intenció, contingut i posada en escena agafen sentit gràcies a les interpretacions convincents d'uns actors i actrius a qui cal felicitar sincerament. S'ha de destacar Mercè Martínez, veritable força de la natura en gest i cant, i Roger Casamajor, Pèricles ben barrejat d'heroi valent i home sensible, a més d'Elena Tarrats, descoberta interpretativa a L'ànec salvatge i aquí gran talent com a cantant.
Maremar no deixa indiferent i aconsegueix la seva intenció, pujar a l'escenari l'actualitat i segles i segles de guerra, exili i violència en aquest nostre mar que ara és una infinita fossa comuna. Davant aquesta realitat de cada dia, el missatge final interpel·la al públic amb un al·legat d'amor a la humanitat i crida a l'esperança.
| Fitxa de Maremar |
|---|
Títol: Maremar Teatre: Poliorama de Barcelona Companyia: Dagoll Dagom Direcció: Joan Lluís Bozzo Composició musical: Lluís Llach, Andreu Gallén Coreografia :Ariadna Peya Intèrprets: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats, Marc Vilajuana |