Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
memòria històrica

Franco contra els carlins, la repressió silenciada

L'historiador Josep Miralles publica la història de la persecució del carlisme que no es va voler integrar en el règim franquista

per Pep Martí, 7 d'octubre de 2018 a les 20:30 |
La Guàrdia Civil intercepta un autocar amb militants carlins, en una fotografia dels anys 50. | Llibre de Josep Miralles
Dimarts passat es va presentar a l'Ateneu Barcelonès el llibre de l'historiador Josep Miralles "La rebeldía carlista. Memoria de una represión silenciada (Schedas)", a cura de Josep Maria Solé i Sabaté. El treball de Miralles aporta molta informació sobre un dels episodis menys coneguts de la història del franquisme: la repressió contra un sector del carlisme.

Miralles porta anys investigant el tema. El llibre arriba fins al 1955, però ell ja té molt avançada una recerca completa que porta fins a la fi del règim. La història de les relacions entre el carlisme i el franquisme presenta moltes sorpreses i recerques recents ofereixen noves perspectives. Cal destacar la investigació de Robert Vallverdú amb La metamorfosi del carlisme català: del "Déu, Pàtria i Rei" a l'Assemblea de Catalunya (1936-1975), editat per Abadia de Montserrat.


L'antifranquisme tradicionalista

La Comunió Tradicionalista es va afegir a l'aixecament militar del juliol de 1936 contra la República. No podia ser altra cosa. Els carlins eren partidaris d'un règim monàrquic tradicional i catòlic. Aquesta branca dels Borbó havien aixecat bandera després de la mort de Ferran VII (1833) al no acceptar la seva filla, Isabel II, com a reina. Propugnaven la Llei Sàlica, que concedia la corona a la branca masculina de la dinastia. Això, i el fet que els sectors més ultraconservadors del catolicisme s'hi adherissin, va donar al carlisme un component reaccionari.

També és cert que la seva defensa del foralisme i, per tant, d'una concepció menys centralitzadora de l'Estat que la que tenien els liberals, va fer que amb els anys, un sector s'acostés al catalanisme i, fins i tot, al nacionalisme basc. El gruix del carlisme es va unir amb entusiasme, i en algunes zones amb efectius populars, al bàndol franquista. Però els conflictes van arribar aviat. Les exigències militars -i l'ambició personal- van fer que Franco imposés el Decret d'Unificació de totes les forces polítiques del seu bàndol. Carlins i falangistes foren obligats a aplegar-se en la FET y de las JONS. Però en realitat, era una absorció per part de Falange, convertida en partit únic. Això sí, sotmès al cabdillatge del dictador.

De Fal Conde a Montejurra


Un nucli de carlins van integrar-se plenament en el sistema franquista. Noms com Esteban Bilbao o Antonio Iturmendi van encarnar un carlisme domesticat. La presidència de les Corts i el ministeri de Justícia va estar durant anys en les seves mans. Però els titulars de la corona carlina (Alfons Carles, Xavier i més tard Carles Hug) sempre van mantenir distància envers el règim. Manuel Fal Conde, el dirigent més carismàtic del moviment, va rebutjar la unificació amb Falange, i fou reprimit i exiliat.

El treball de Miralles dona moltes dades dels nombrosos casos de detencions i prohibicions d'actes carlins en la dictadura. La fotografia que il·lustra l'article és significativa: mostra uns guàrdies civils aturant un autocar amb militants carlins en la dècada dels anys cinquanta.

Quan el jove Carles Hug de Borbó es va fer càrrec del "tron" carlí, les tensions amb el règim van accentuar-se. Carles Hug va suposar una inflexió ideològica en el moviment, donant-li un aire vagament esquerranós i aigualint els trets més ultramuntans. L'any 1968, quan ja era imminent la proclamació de Joan Carles de Borbó -l'altra branca familiar- com a successor, la família reial carlina va ser exiliada.

Tornaria uns anys més tard, en un moment que va ser marcat pel sagnant episodi de Montejurra. Era el 1976. La tradicional trobada carlina que allí se celebrava, amb presència de Carles Hug, va acabar amb un xoc armat per la presència d'un escamot d'extrema dreta partidari del germà de Carles Hug, Sixte de Borbó. Una altra estampa sagnant de la Transició, que certificava que no tots van ser guanyadors en l'inici de la monarquia joancarlista.             
 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació