ESPECIAL 1 D'OCTUBRE

«Així vaig viure l'1-O»: les veus dels protagonistes

Recull d'experiències, explicades a NacióDigital, de la gent que va defensar els col·legis i les urnes davant la violència policial

per Redacció , 27 de setembre de 2018 a les 20:15 |
Seguiment dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre a plaça Catalunya | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de setembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si l'1-O va ser possible va ser també gràcies a que milers de ciutadans es van conjurar arreu del país per protegir els seus col·legis electorals. Malgrat les traves de l’Estat i la violència policial, les urnes hi van ser i més de dos milions de persones van poder votar. On eres tu? Com vas viure aquesta jornada històrica? Alguns dels testimonis d'aquella jornada històrica arreu del país ja han començat a enviar les seves històries, que podeu llegir a continuació. En volem més, volem reconstruir aquesta vivència col·lectiva a través de les vostres experiències. On éreu? Com ho vau viure? Com us vau sentir? Us animem a explicar-nos-ho, dient el vostre nom i població per publicar, en un breu relat de 160 paraules (1.000 caràcters amb espais) i, si ho voleu, una fotografia o vídeo d’aquell dia, a l'adreça publicitat@naciodigital.cat.

Publicarem les vostres històries i, les cinc millors, seran premiades amb un lot de llibres. La resta entraran en un sorteig d'altres premis.

Fes clic aquí i explica'ns la teva història

M. Cristina García Carrera, Barcelona

Referèndum de l'1 d'octubre a les Cotxeres de Sants. Foto: Adrià Costa


Visc a Barcelona i així és com vaig viure aquell dia. Esperàvem a la porta de l’escola Els Horts. Internet no funcionava, alguns marxaven per si resultaria més fàcil votar en altres llocs. Ens arribaven notícies, no sabíem si certes o falses, d’atacs de policies a altres col·legis.

De cop, els furgons comencen omplir el passeig. Fem pinya, ens agafem dels braços.

- Som gent de pau… Volem votar…

Sembla una escena de la pel·lícula de La guerra de les galàxies. L’exercit de l’Imperi es dirigeix cap a nosaltres. S’atura. Uns encaputxats amb armilles grogues, rabiosos, intenten penetrar la nostra muralla humana sense aconseguir-ho, un d’ells està filmant…

Entren per les altres portes, estomaquen la gent que hi ha a dins, en sentim els crits. A cops, obren l’entrada que protegíem i és quan ens ataquen per davant i per darrere, entre dos focs. Caic sota d’ells, les porres em cauen sobre, algú em rescata i em pregunta com estic. "Estic bé". Més tard em vaig veure les esgarrapades, els blaus i va ser quan vaig notar l’esquinç muscular.
Adrià, Sabadell
El meu 1 d’octubre de 2017 va coincidir que marxava d'Erasmus a Viena. Tot i així, vaig anar a defensar el meu col·legi electoral fins a les nou del matí per poder votar. Malauradament, no vaig poder fer-ho perquè l’aplicació del cens universal encara no funcionava, i vaig haver de marxar corrents cap a l’aeroport de Barcelona per agafar el meu vol a les onze, i quasi perdo l’avió.

Durant tot el trajecte no vaig parar de veure les noticies, jo plorava d’emoció i orgull veient la força dels catalans, però al mateix temps sentia impotència i ràbia de veure la policia pegant amics meus per televisió, i jo estava a l’avió sense poder defensar el meu país. Els següents dies me’ls vaig passar plorant a Viena. Em sentia sol, volia lluitar i participar en les manifestacions i vagues convocades. Per sort, vaig conèixer el Casal Català de Viena i vam fer accions reivindicatives des d’Àustria.

Potser no vaig viure en persona les atrocitats de l’1 d’octubre, però les vaig sentir en el meu cor trencat des de l’estranger.
Bego S. M.
Les 05:00 del matí. Mig pentinada, em planto davant de l’escola patint per com estan els amics a dins, per si hauran pogut dormir. Els veig darrera dels vidres, els veig bé. Algú obre la porta, no sabem qui. Compartim esmorzar comprovant que allà cada vegada en som més.

Veig dos amics que venen amb un ordinador sota el braç i comença el rumor: "Podrem votar on vulguem". Esperançada, il·lusionada i amb un pèl d’incertesa. Estem vivint un dia important.

Falla la xarxa, nervis. Es desplega el pla B, nervis. Per fi voto, amb llàgrimes als ulls i posant aquell vot al cor, directe al batec perquè anés amb força. Gravo a la ment les cares de la parella de mossos, dient que estaven allà per vetllar perquè tot anés bé.

De sobte, algú ens reclama, els mòbils sonen a l’hora i es crea la confusió. Ens arriben imatges de l’escola que tenim a quatre carrers de distància, sentim l'enrenou i ens arriben veus que parlen de trets. Mentre penso que no m’ho puc creure aviso els amics, els dic que en cinc minuts torno a ser allà.

Pujo a casa, els nens encara dormen. Els desperto i els dic que no vinguin fins que jo els avisi. Marxo corrent i pensant on estaré millor, si a la nostra escola o a l’altra, on necessiten ajuda perquè atenguin ferits. Curiosament, tot i que tinc por, alguna cosa per dins em diu que he d’estar allà, pels meus.

Les mans ens les agafem contínuament, sentim l’escalf, parlem amb gent desconeguda. Parlem amb una dona que ens fa plorar. Potser arriba als 80 anys i ens diu que ella es posarà davant nostre perquè ho té tot fet en aquesta vida. Plorem juntes, les amigues, la dona i jo. Sentim que tots ens estimem, la bondat que es desprèn és indescriptible. Emocions a flor de pell.

Ens avisen que la policia ha marxat. És gairebé l'hora de dinar. Ja no és una festa. Aviso els nens i arriben. Veuen les nostres cares... Què passa? I aquella il·lusió que teníem?

Rumors que poden tornar a la tarda. Dinem pizza asseguts a la porta de l’escola. A algú se li acut que les cadires que tenim al carrer les poden fer servir per carregar contra nosaltres. Tothom s’aixeca, agafa la seva cadira i la posa dins l'escola. Ja tot ens condiciona, res torna ja a ser igual.

Difícil descriure la sensació, potser diria que és la barreja de por, decepció, indignació, ràbia, incertesa, negació... No sabria què dir... I passa la tarda sense més, una tarda molt trista. I em poso a dormir pensant en si tothom podrà dormir aquesta nit.
Miquel Griñó
Són les 5:00.
Comencem a recollir sacs, bosses, escombrem i freguem. Tot ben net. Els de les sospites resulten ser apoderats i periodistes. Buf!

Són les 6:30.
Sortim tots menys deu que es queden. Una abraçada. I un "qualsevol cosa que hi hagi, ens aviseu". Sortim. Una trentena de persones ja són a fora tot esperant. Diria que algú ha cridat "gràcies!" i han començat a aplaudir. Pell de gallina i alguna llàgrima tossuda que surt.

Necessito un cafè i una coca-cola. Un bar ja ha obert. Mentre arribo, comença a ploure intensament... Penso: "Quan arribi ja no hi haurà ningú a l'escola"... Incrèdul. Encara hi ha més gent! Ja som prop d'un centenar! Sento algú que diu... "Ostres, els de dins deuen estar molt nerviosos". Així és: histèrics, més aviat.

Són les 7:00
Arriben les urnes i les paperetes. I una patrulla dels Mossos que ens demanen que marxem. Pacíficament i tossuda, no marxarem. Surten els que s'han quedat a dins. Algú no ho aguanta més i marxa. Trencat, plorant, nerviós, neguitós... "Ara torno". "Ànims".

"Ei calleu, calleu. Demanen qui vol ser a les meses", i ens mirem tots altre cop, ningú no diu res, la meva dona i jo ens mirem. El nens. No entrem. Uns marxen al seu punt de votació. I la resta ens dispersem.

Anem a fer cua. Són les 9 o gairebé. El canal 3/24 al mòbil. Càrregues brutals a Girona. Mare meva. Pell de gallina i impotència i ràbia i mal i horror i nervis i crits que venen de l'escola! "Merda, ja són aquí?!" Estampida amb les cames que fan figa, la cua es desdibuixa. "Què passa, on són? Jo no els veig... I tu, veus alguna cosa?"

Mentre fem cua hi ha torns per descansar. Jo m'adormo amb el cap entre les cames. Estic xop dels peus però no tinc fred, estic esgotat.

Són les 17:00 i VOTEM. "Ja m'has fet la foto? No tinc bateria". Sortim cap al pati. "Visca Catalunya!", crido. Fort. Més fort del que puc. Mentre dinem ens informem. No cal explicar què. Tothom ho ha vist ja. Som els últims.
Josep Montserrat, Torredembarra

El col·legi Antoni Reig de Torredembarra durant la jornada del referèndum Foto: Cedida


Em vaig aixecar ben d’hora, amb la mítica frase de Guardiola ressonant dins del meu cap. A les set del matí, el col·legi Antoni Roig de Torredembarra, ja tenia l’entrada plena de gent a punt per defensar el dret a l’autodeterminació del poble català. I com més avançaven les hores, més gent arribava.

Poc després d’obrir van començar a arribar les primeres imatges de la brutalitat policial. Mentrestant, la nostra ràbia i determinació augmentaven de forma proporcional a la violència exercida per les forces de l'ordre espanyoles. Afortunadament, no van venir al meu poble, però en un moment donat d’aquell matí hi hagué una falsa alarma i ens vam preparar per resistir i actuar de forma coordinada i no violenta.

El millor de tot és que, en cap moment, a ningú li va passar pel cap de marxar. Tots i cadascun de nosaltres estàvem determinats a defensar les urnes costés el que costés. Fins i tot jo, que no tenia l’edat per votar, vaig ser-hi tot el dia. I així va passar arreu de Catalunya. I, per això, vam votar i vam guanyar!
Anònim
Va ser un patiment constant per la por que apareguessin els "valents" de la Guàrdia Civil.  Plovia, internet funcionava a estones. Mai ni oblit ni perdó. Per sort, i mai ho agrairé prou als votants del meu entorn, és que per la meva edat -tinc 79 anys- van deixar-me passar per votar abans.

Mai no agrairem prou al president Puigdemont el seu viatge a Bèlgica. Ara, les injustícies que patim els catalans són de domini públic arreu del món. Gràcies per l'oportunitat que em donen de poder expressar-me 
Marta Alegret, Barcelona
El meu lloc de votació era l’escola Mas Casanova, al barri d’Horta-Guinardó. Divendres a la nit l’escola era tancada, i vaig témer que no s’hi organitzaria res. Però allà ens vam trobar uns quants, ens vàrem passar el telèfon i dissabte al matí ja érem un grup de més de 100 persones organitzant activitats per tot el cap de setmana. La solidaritat del barri es va expressar com no em podia imaginar, es va comprar menjar, es van pintar cartells, cadascú va contribuir com millor va saber i com a resultat l’escola va estar plena de gent tot el dissabte i la nit de dissabte a diumenge.

Jo no em vaig quedar a dormir, però la matinada de diumenge a les 4.30h ja era allí, disposada a compartir un esmorzar amb una gentada impressionant. Moment emocionant l’arribada de les urnes, embolicades en plàstic negre sota la pluja. Com que ningú havia rebut citació per les meses, els primers en arribar vam ser cridats per formar-les. Quin orgull vaig sentir de ser en una mesa! I quan van arribar els primers votants, emoció desbordada! Tot i els entrebancs del sistema informàtic, la infinita paciència de la gent fent cua sota la pluja em deixava meravellada.

I llavors, cap a quarts d’una del migdia, la frase temuda: "Ja vénen”. I sí, venien, i eren molts. Des de dins els veia baixar pel carrer, veia els cascs negres, i tremolava. La gent al pati, dreta i amb les mans en alt, rebien empentes i cops. Per sort, ningú va resultar ferit. I al final van entrar. A l’escola, on s’estava celebrant un acte tan essencial en democràcia com és votar, van entrar amb els seus cascs, les seves porres i els seus passamuntanyes, a fer-nos por, a amenaçar-nos. Es van endur les nostres urnes, amb els pocs vots que hi havia dintre. Però no es van endur la nostra dignitat, la nostra fermesa, el nostre desig d’esdevenir lliures. Mai ho oblidarem.
Mireia De Gea
Des d'aquí, vull explicar amb paraules què vam fer, perquè el que vam sentir no m'és senzill de narrar. Encara avui ploro de la impotència en veure el que van fer amb el meu poble.

Nosaltres som una família amb dues filles petites. Vam decidir que no les portaríem a l'escola, que aniríem a defensar les escoles perquè vèiem que malauradament alguna cosa podria passar. Vam arribar a les 5 de la matinada, no sabíem encara si podríem votar però el que sí que volíem era que ens veiessin allà, perquè era democràcia. Mentre estàvem de peu a la cua, passaven els helicòpters de la policia per sobre nostre, el silenci que ens envoltava feina por. Poc a poc va començar a aixecar-se el dia, també la pluja, però allà hi érem tots, ni un pas enrere.

Crec que eren les 8:45, i de cop, un veí meu va arribar amb bosses de plàstic negres. Dins hi havia les urnes. És una emoció que mai oblidaré, vam cridar, vam plorar, ens vam abraçar. En aquell moment jo ja sabia que el poble havia guanyat. Després van venir els hackers dels ordinadors, però vam decidir lluitar. I sí, finalment vam votar, vam protegir les urnes dels policies que venien i no deixàvem entrar, no van passar, ens van vigilar tot el dia, però no van passar. Aquell dia, les llàgrimes no van parar. I va ser quan vaig entendre que ja no seria mai més d'aquell país que es diu Espanya. Ni jo ni la meva família. Un dia sencer protegint unes urnes en ple segle XXI i a la Unió Europea. 

Sí, jo sóc de les que adoctrina a les seves filles, vaig ensenyar el que aquell dia van fer-nos els espanyols només per voler votar, com fan elles a classe quan escullen un delegat. No vaig necessitar res més perquè elles ja han decidit. Mai oblidaré l'1 d'octubre, el dia que ens vam independitzar mentalment.
Denevola Dominguez, Badia del Vallès
Aquell dia recordo que em vaig llevar amb la sensació que es podria votar bé. Tenia clar que no volia que Catalunya fos independent, volia un millor tracte per part de la resta de l'Estat. Era catalana però em sentia espanyola també. Tot va canviar en dècimes de segon.
Vaig posar la tele, la sexta i vaig veure les carregues. Ancians, gent amb les mans a la,aire i en vaig indignar.

Visc a Badia del Vallés i allà hi ha la caserna de la Guàrdia Civil. Vaig tenir por durant tot el dia. Vaig anar veient les càrregues policials i a la tarda vaig anar a votar. Recordo que vàrem esperar perquè Internet no funcionava gaire bé, però al final vaig votar i vaig votar SÍ. Perquè aquell dia en vaig sentir catalana. La determinació dels catalans em va omplir d'orgull. Des d'aquell dia em considero Republicana independentista. Tot va canviar l'1 octubre de 2017 per sempre més.
Nicky Pascual, Sant Cugat
Vaig anar a l'escola Catalunya (Sant Cugat) el dissabte tot el dia. Ambient festiu i a la vegada expectant, diferents activitats, molt interessants i bastant relaxat, tot i que vam tenir força estona les càmeres de la Sexta de guàrdia. Cap allà les 20, de cop, un càmera i dos nois es van colar a pas molt ràpid fins el menjador i la cuina. Era el Cake Minuesa i va provocar un petit aldarull pel que van haver de venir els Mossos, anaven buscant les urnes.
Aquella nit vam decidir quedar-nos bastants a dormir donat l'interès que demostraven per aquella escola.

Encara recordo la reunió prèvia al tancament. Ens van explicar a quines conseqüències ens enfrontàvem, detencions, incomunicació, multes... va haver un silenci sepulcral, se'ns passava pel cap allò de “en quin jardí m'estic ficant?” Però ens va durar 5 minuts. Algú va marxar. La nit va ser molt tensa i ens anàvem tornant per fer guàrdies. A les dotze en punt el grup de Whatsapp que havíem fet per coordinar, va canviar el nom a “Arriba Espanya” Ostres! tenim infiltrats! Bloqueig i prevenció. A les tres van començar a tirar des del carrer tot de traques molt fortes, veïns es van apropar per veure si tot anava bé, molt macos.
A les sis el carrer ja estava ple de gent esperant per constituir meses i rellevar-nos. I a pesar que no havíem dormit, no vam marxar. 

Les notícies de les càrregues policials arribaven i algú deia: venen cap aquí! Tothom es posava davant les dues portes d'accés, planejant com salvar les urnes si arribaven a entrar.
No van venir mai. Però tot el que estava passant encara ens donava mes força i determinació. No oblidaré mai la germanor d'aquells dies, com des de diferents opcions polítiques estàvem tant units i conjurats. Com ho vam fer entre tots possible, com vam superar la por, la incertesa, per que hi creiem, ho volíem, ens unia. Segueixo amb l'esperit de l'1 d'octubre i no l'oblidaré mai. Quin Gran País! Quina Gran Gent!
Anònim

La policia espanyola durant l'1-O a Tarragona Foto: Jonathan Oca


A les 5h del matí, ja era a l'antic col·legi Balmes. Uns quants encara dormien dins. A fora, s'anava fent un cercle cada vegada més gran. A les 8h era davant la porta i es van demanar voluntaris per les meses. Hi vaig poder entrar. Estones de nervis, els mòbils no funcionaven.  No vèiem les urnes però també ens deien que tranquils, calma. Es va obrir i es va votar.

Durant el dia vaig estar com en una bombolla. Tranquil.la, nerviosa, contenta, emocionada...
Després del recompte cap a Bojons i a casa. No vaig voler veure la tele. Fins l'endemà al migdia no vaig ser capaç de mirar les horroroses imatges de la violència... vaig plorar i segueixo plorant quan les veig.

Ara no sé quina paraula fer servir: enfadada, dolguda, enrabiada...? De què va servir aquell dia? Per unir al poble! Però... què ens espera? Què  hi ha previst? En quin punt ens trobem?
Alba Llobet, Barcelona
L'1-O el vaig passar gairebé sencer a casa, amb els meus fills petits. La meva parella treballava, és periodista i estava cobrint el que passava als col·legis electorals... Les primeres imatges que vaig veure de la violència policial, d'una senyora gran amb una ferida al cap, em van deixar absolutament horroritzada, no m'ho podia creure... Em vaig passar el dia enganxada al twitter i al whatsapp, veient les imatges brutals que anaven arribant, rebent missatges d'amics que estaven a escoles on la policia estava pegant fort.

No volia posar la tele perquè els nens no veiessin l'horror que estàvem vivint... Ells estaven tranquils, però jo estava en estat de shock. No podia contenir les llàgrimes (ni ara, quan ho recordo). I com més violència veia, més necessitat sentia de baixar al carrer, d'anar a votar, havia de votar! Em sentia engabiada a casa, però tampoc m'atrevia a baixar a l'escola que em tocava, amb els nens... Al meu barri ja havíem patit la violència al mercat del Guinardó, i es rumorejava que estaven apunt d'arribar al Torrent d'en Melis, on ens tocava votar.

Al final, a la tarda, quan la meva parella va tornar de la feina, vam anar tots quatre a votar. Els meus fills ja havien intuït que passava alguna cosa i tenien por, no volien marxar de casa. Per sort, vam arribar a l'escola on hi havia els bombers i una pila de gent defensant les urnes i organitzant les cues i vam poder votar, per fi! L'ambient que es respirava a l'escola era increïble, de germanor, compromís, determinació, empatia, unió... L'estat espanyol en canvi ens va mostrar la seva cara més horrible. El trencament emocional va ser brutal. No n'esperava massa, però tampoc esperava la barbàrie que vam patir. Mai, mai, mai podrem oblidar el que ens van fer!
Núria Saura, Barcelona
Estem des de les 5 de la matinada a l’Escola Infant Jesus de Barcelona. A les 9h en punt, desplegament policial davant nostre, fan por. Jo marxo, gravant, però el meu company es queda assegut a terra, agafat a altres que com ell, volen votar i defensen aquest dret. De cop i volta, escridassades, estirades de mandíbula, arrossegades per terra, cops de puny, puntades de peu... el meu company a terra, set contra un... jo només vull anar allà, aturar la violència... el matareu!! Pareu si is plau, Pareu!!!! S’equivoquen, no pot ser... alguna cosa no han entès bé... som gent de bona fe... Només volem votar. Cal aquesta violència? Jo no puc accedir a ell, no em permet el pas un policia gros, molt gros.

Li han fet mal. Anem a l’hospital per descartar que el ronyó esta afectat per el cop de peu violent que va rebre. A la tarda anem a votar, però jo tinc por, molta por. M’arrossega ell, malferit. Votem finalment. Això ha de servir. Aquest cos a cos ha de ser per el nostre país. 
Seguim!
Montse Costa, Terrassa
Dia 1: Em faltaven pocs dies per fer 90 anys. Plena d’emocio.

8.30h: Vaig trucar meva filla. "Que no em véns a buscar? Que no fem tard..." Ella estava fen pinya en un col·legi de Terrassa.

8.50h: Ja era col·legi fen cua, amb emoció, contenta, il·luisionada.

9h: Vaig votar. Com qui diu, vaig ser de les primeres. Al sortir tothom em va aplaudir i jo em vaig emocionar moltíssim. Vull agrair-vos a tots la tasca que feu, l’educació que teniu, la simpatia i que ens ajudeu en tot moment. Hem d'aconseguir que tots siguem q casa. I un país lliure. Ja toca 

Moltes gràcies.
Enric, Valls
Despertador. Quarts de 5. He quedat amb el meu amic a les 5:30 per reunir-nos amb d'altres que des de les 4:30 ja estan al col·legi. Al col·legi ja hi ha més de 200 persones amotinades! Quina emoció! Pel Whatsapp, pares, família i amics en altres col·legis també passen el "parte". A les 6:30 ens informen de les primeres visites dels Mossos als col·legis. Al nostre, venen a les 7:30. A la mateixa hora es confirma que el cens és universal.

Els Mossos repetien les visites periòdicament. A les 8:30 arriba la meva dona embarassada de 28 setmanes que també vol votar. Es fan les 9:00 i no obren les portes. Ens avisen que tenen problemes informàtics. A les 9:12 comencen a circular les imatges de St. Julià de Ramis. Comença a crear-se un ambient de psicosi que duraria tot el dia. A Valls esperàvem vendetta (VallsStyle), que al final se la cobren als pobles del voltant, d'on venen testimonis i ens expliquen i ensenyen el que han viscut allà. A les 10h evacuació gent gran i embarassades pel risc imminent. Falsa alarma. Jo tinc guàrdia i treballo de 10:30-14:30. La meva dona aconsegueix votar a les 11h.

Pel Whatsapp segueixen els missatges d'enormes dificultats per poder votar i tot una toponímia de llocs atacats per les forces d'ocupació. Entre les 12h-13h voten les nostres àvies octogenàries. A les 12:30 circula el vídeo de la patada voladora. Per la ràdio ens informen que el resultat és de 9 a 238 ferits (PN+GC vs civils). Arribo a les 15h a casa, dino d'una revolada i cap al col·legi, on finalment podré votar junt amb una amiga que al matí tampoc havia pogut votar. M'estaré al col·legi fins al final del recompte (21:15). A les 20h esclata un "hem votat" enlloc del "votarem". 20:30h informen 761 ferits. Acabat el recompte, vaig al Pati amb el meu amic, on hi haurà l'acte informatiu dels resultats. A les 21:33 acaba el recompte a St. Roc. A les 23h ja retirem cap a casa, ha estat un dia molt llarg. A la TV, compareixença per explicar les dades definitives i a dormir.
Bernat Marco, Molins de Rei
A Molins de Rei, per sort no va venir la policia espanyola, però de bon matí, fent cua a una de les escoles, tots els que érem allà vèiem atònits i espantats les imatges que començaven a penjar-se a les xarxes. El que realment va ser admirable és, que, com més imatges anaven arribant, més gent s'afegia a la cua de la votació. Fins al punt que per votar, la gent havia d'esperar un parell d'hores ben bones. No ens vam atemorir, al contrari. La determinació encara va ser més ferma. Salut i República.
Bernat, Vilassar de Mar
1 d'octubre del 2017. Com descriure aquell dia... Just aquell cap de setmana celebràvem els 15 anys de casats amb la meva dona, i no vam poder estar als col·legis fent les activitats programades. 

La matinada de 1 ens van començar a despertar els missatges d'amics i familiars dient-nos que ja estaven a lloc i esperant que arribessin les urnes. Ja no vam poder dormir més. Quan vam veure que les urnes arribaven i que el referèndum es faria, vam tenir una alegria i emoció molt intensa. Només teníem ganes de marxar i anar a votar. Després anuncien el cens universal. Genial! Quin cop d'efecte...

Estàvem esmorzant quan de cop, arriben les primeres imatges de la repressió i violencia policial. Les llàgrimes d'alegria es van convertir en llàgrimes de tristesa, por i ràbia. La determinació d'anar a votar encara es va fer més forta perquè volíem defensar la democràcia i les ganes de demostrar que el poble català és sobirà per decidir el seu futur, sigui quin sigui.
Durant el viatge de tornada només teníem el cap a un lloc, i volíem estar amb els ciutadans que defensaven amb els seus cossos el dret a votar.

Un cop a lloc, la sensació va ser indescriptible. Poder dipositar el vot en un referèndum d'autodeterminació! Veure com els ciutadans de Vilassar de Mar ens uníem per defensar la voluntat de decidir del poble de Catalunya. Quin orgull de poble. Les imatges que rebíem de violència i repressió policial eren brutals. Les notícies que eren a pobles propers i que estaven a punt d'arribar s'anaven repetint, però d'allà la gent no es movia, al contrari, cada cop érem més. Van anar passant les hores amb tensió i nervis, però van arribar les 20h i es va poder fer el recompte. Quina felicitat! Allò ens va unir com a poble perquè estàvem disposats a tot per defensar el dret a votar de qualsevol ciutadà.

Sense cap dubte, és l'acció col·lectiva que més orgullós em fa sentir com a català. Ni oblit, ni perdó.
Berta Yuste Gascon
L'1 d'octubre va ser un dia ple de sensacions. Alegria per poder votar; orgull per veure fins on havíem arribat coordinant-nos; caliu per estar amb la meva gent tot un dia. Però per contra, també vaig patir nervis per la incertesa dels diferents episodis de violència; por per si en algun moment podien arribar a la meva gent; i rabia perquè encara sóc incapaç d’entendre com persones amb la capacitat de dialogar i reflexionar els va poder la violència impulsiva.
Kim Mira, Barcelona

Referèndum de l'1 d'octubre a les Cotxeres de Sants. Foto: Adrià Costa


Bon dia,

Jo vaig viure un 1 d'octubre de 2017 força estrany, surrealista i farcit d'impotència. Aquell dia treballava en una fira al port de Barcelona servint i venent cervesa artesana, ecològica i de proximitat, una feina esporàdica a la que no podia renuncia en aquell moment. No obstant, com a anarquista terrassenc que no pot deixar passar l'oportunitat d'estar al costat del poble valent, decidit i autoorganitzat, em vaig llevar ben d'hora per anar al col·legi electoral que em tocava, el casal de la gent gran de ca'n Aurell.

El cel encara no clarejava, l'ambient però era net, el suau aire ventilava els carrers del barri i al col·legi ja hi havia un munt de veïnes i companyes dels moviments socials. Em va agradar i sorprendre molt una pintada a la paret just davant del centre cívic resava gairebé de manera profètica: Les urnes estan bé, les barricades també! La meva esperança era poder votar just a les 8 del matí per sortir corrents per agafar el tren i arribar a les 9 a la feina. Encara que hi havia veïnes fent cua des de feia hores no van dubtar en establir un ordre basat en la necessitat de cadascuna. Equitat i sentit comú són els valors llargament compartits que van fer tremolar d'emoció el meu cos i el meu cor. I així va ser, algunes preguntàvem qui tenia pressa o altres obligacions i ens vam posar les primeres de la cua.

Es van fer les 8 del matí i el sistema informàtic fallava, no van poder obrir fins força més tard. Jo mirava el rellotge com si d'una espasa de Dàmocles es tractés, a les 8.15 vaig desistir d'exercir el vot per complir amb l'altre compromís del dia. Jo, nerviosa i enganxada al telèfon mòbil vaig arribar al port de Barcelona per començar a muntar la parada.

Encara no ho teníem tot muntat que van començar a arribar rumors i informacions de les primeres ràtzies que les forces de seguretat de l'estat espanyol etzibaren en diverses localitats. El nerviosisme i la impotència va arribar al seu punt culminant quan un helicòpter de la PN ens va sobrevolar a baixa altura i les noticies i fotografies de les agressions i els assalts a col·legis pròxims de Barcelona s'escampaven per tota la fira i la impotència i la indignació s'apoderaven de totes les que, per un motiu o un altre treballàvem i no podíem ser allà. La sang bullia i algunes companyes vam començar a informar-nos de com estava el tema del cens. Quan vam saber del cert que podíem votar en qualsevol col·legi electoral algunes vam decidir coordinar-nos per anar a exercir el nostre vot.

Cap a mitja tarda, a poques hores que tanquessin els col·legis vaig poder escapar-me. Després de buscar quin era el col·legi més proper vaig agafar una bici del bicing i volant com si no hi hagués demà vaig anar esquivant turistes pels carrerons del Gòtic passant per alguns carrers contra direcció fins a arribar a un col·legi entaforat entre estrets carrerons i ple a vessar de gent. En 5 minuts ho tenia fet, havia votat, cosa estranya en mi. El meu agraïment cap a les persones que havien fet allò possible, gent de les meses, les que portaven tot el dia dins i fora del col·legi i també les que em van vigilar la bicicleta mentre votava va ser enorme i veritable.

Desprès vaig tornar a la fira, vaig beure'm tres cerveses de les que estava venent i les companyes de la fira vam seguir treballant com es podia, informant-nos i compartint informació dels pobles i col·legis de cadascú. Ja quan va caure el sol i anàvem recollint les parades les sensacions eren d'impotència i ràbia per no haver pogut estar al costat de les que havien defensat la democràcia i posat el cos front les agressions però també d'orgull d'un poble decidit i rebel.
Xavi Molner, Martorell
Això ho vaig escriure metre estava assegut al carrer davant la porta del meu col·legi electoral a Martorell. Al final no van venir:

Assegut davant la porta del meu col·legi electoral on tota la vida he anat a votar, sempre confiant en la democràcia. I ara... Ara vigilo, vigilo el meu dret, el meu trosset de paper, el meu trosset de llibertat representat en una petita creu dins una casella. Al meu voltant gent, tots veïns, els uns coneguts de vista, d'altres no. Tots esperem, esperem perquè sabem que ens el volen prendre, sabem que tenim les de perdre però lluitarem per ell.

Assegut davant la porta del meu col·legi electoral penso en els vídeos que m'arriben per WhatsApp, veig la seva duresa i m'espanta el que passa quan no hi ha democràcia. No sé si tornaré a casa amb cops i adolorit. Però tornaré segur orgullós de mi mateix i els meus veïns.
Helena Casanovas, La Garriga
Recordo les hores prèvies. Trenta de setembre, seguint tots els informatius, el Twitter, comentant la jugada amb els familiars més propers, analitzant tots els possibles escenaris que ens podíem trobar; el cap em va a mil per hora.
Matinada de l'u d'octubre: no puc dormir, és impossible. Sóc un remolí de nervis, estic sobreexcitada, no m'ho puc creure, demà serem independents! Allò pel que tant hem lluitat al llarg de la història, al final es farà realitat, em sembla estar somiant desperta. Sento una felicitat immensa; som una nació increïble. És eufòria el que sento i encara no hem ni començat. El carrer dorm, no se sent res i les cases estan tranquil·les, el cel ras i les estrelles brillen amb intensitat. És una nit fantàstica.

Quan ja no puc estar-me més al llit em llevo, sembla que la sang em corri per les venes més ràpid que mai, fins i tot el cor em batega accelerat. Són les 3.30h. Desperto a la mare que està dormint plàcidament i li dic: "Vaig a treure el Flopi". I surto. Quan torno de passejar el Flopi, és hora de tornar a marxar.

Aquest cop, una estona després, l'aire és fresc i despert, jo, estelada en mà, el mòbil, bateria externa, ampolla d'aigua i moltíssima il·lusió! Només acostar-nos al col·legi, veiem la munió de cotxes que hi ha, costa trobar aparcament. No veig el moment de baixar del cotxe, em falta temps. Ja al mateix carrer, ens apropem, tot fosc i una rotllana de joves a terra, tocant la guitarra i cantant, gent a dins i fora del col·legi, somriures, complicitat i cares de son. Quanta germanor! L'ambient és preciós. Comencem a xerrar amb uns i altres i el cel va clarejant, a trenc d'alba. Abraço la meva mare i li dic: 'avui és un gran dia, estem fent història mama'. Poc després arriba un cotxe, molt ràpid, i aparca just davant del col·legi, se senten avisos: 'Deixeu passar! Deixeu passar!'. En qüestió de segons s'obre un passadís humà de fora a dins del col·legi i surten del cotxe dos homes carregats amb bosses i caixes. Entren i surten pitant i marxen. Tots aplaudim: 'Tenim urnes!!! '. No passa ni un minut i arriben els mossos, que s'ho prenen amb certa calma. Baixen i tots ens posem en guàrdia davant del col·legi. Parlen amb alguns membres de la organització i no intervenen res. Una altra victòria.

Finalment tot està a punt per a poder votar, l'espera, malgrat que amena, s'està fent eterna. I ja som a la cua. Em retrobo amb amics de la infància que feia anys que no veia, no para d'arribar gent, fa un dia de sol esplèndid, i voto! Per fi! Després de que s'hagi fet caure la web del recompte de vots diverses vegades, però voto. El meu 'SÍ' a tot allò que vull, a tot allò somiat. Sé que tindrem molta feina a fer d'aquí en endavant, però valdrà molt la pena.

La mare i jo decidim passar per casa, per a fer-nos un entrepà ràpid i tornar de pressa al col·legi, aprofitem per a treure el Flopi i fer un parell de trucades per veure com li va a la resta de la família. És un bon pla. Entrem a casa, connecto la televisió. 

EL SILENCI ÉS EIXORDADOR. 

Em costa encara ara recordar-ho. Ni tan sols havíem tingut temps de tancar la porta de casa; ens vam quedar en xoc. La mare darrere meu, jo al mig del menjador; mai havia sentit l'espai tant buit. Jo sóc incapaç d'articular una sola paraula, resto immòbil, completament atordida; el cor se m'ha glaçat, la sang se m'ha parat. Quan aconsegueixo moure'm em giro per a buscar l'únic punt de suport que tinc: la mare. I la veig, amb llàgrimes als ulls, igual que jo i dient amb veu tremolosa: 'Però què és això? Què estan fent? Per favor'. La desesperació és incalculable, la tristesa immensa, el dolor irreparable i la sorpresa innombrable. Hi ha un abans i un després. 

Tota l'eufòria que m'envaïa de matinada, s'ha esfumat en un segon. Encara en xoc i quasi sense diàleg entre nosaltres, decidim fer-ho tot el més ràpid possible, entenem que hem de ser al col·legi quan més aviat millor. Quan arribem, tothom està alerta del que està passant. Ja no hi ha cares d'alegria, ningú toca la guitarra i es respira amargor. I tensió. Comencem a organitzar-nos, hi ha gent que té informació de primera mà. Ens avisen de que han vist entrar un cotxe amb guàrdies civils, aparentment de paisà. Alguns ens dividim en grups i fem 'batudes' per separat a veure si els veiem. Aprofito per a contactar un amic meu, és advocat i ha treballat per les Nacions Unides. Em diu: 'Apunta't el meu telèfon al braç i si passa res truca'm de seguida i ni una paraula.' Passen les hores, hi ha diversos avisos de que han arribat al poble del costat. Cada vegada que hi ha un avís, la tensió es respira i també la por. Fem pinya davant del col·legi. I amaguem les urnes pel que pugui ser. Tot plegat sembla una pel·lícula de terror. I, malauradament, comprenc per fi completament el sentiment de repressió i de por del que tant m'havien parlat els avis. És un estat de xoc permanent que dura tot el dia; i potser fins i tot encara ara.

Arriba el vespre, la llum comença a minvar i amb ella arriba una certa sensació d'alleujament; quan abans es faci fosc i acabi el dia, menys probabilitats hi haurà de que arribin, penso a dintre meu, després d'estar tot el dia veient imatges que costaven d'empassar i que parava perquè no tenia esma de mirar. Imatges duríssimes, de gent com tu, com jo, com els nostres germans, pares, àvies, essent estomacats per exercir el seu dret de vot, pels energúmens de 'los cuerpos de seguridad del estado'. Estem cansats però seguim dempeus. El final de la jornada arriba; ha estat eterna. Ens demanen que custodiem el col·legi mentre es fa el recompte de vots. Hem tingut la sort de no veure'ns les cares amb els indesitjables; malgrat que les ferides físiques són de tots i la més gran és la que queda en la memòria. Tots som un.

Em quedo amb diversos moments del dia i els recordo: uns nuvis, que enmig del seu casament es van escapar per a venir a votar i tothom els va rebre amb alegria immensa. Una mica de dolçor en un dia agredolç, potser més agre que dolç. I el moment en què uns quants avis i àvies, en moments diferents, arribaven amb cadira de rodes, bastons i dificultat per a caminar, acompanyats dels seus familiars, fent l'esforç de venir a votar. A l'arribar a casa i veure el resum de tot plegat, se'm feia difícil tenir sensació de victòria, era molt trist i molt dur el que havia passat. Però en veure a les imatges el coratge, el valor i la valentia de dones, homes, bombers, gent gran, joves; no en podia tenir cap dubte.

SOM HEROIS. El poble de Catalunya és immens. 
Pere Bruguera, Sabadell
Vaig ser a una mesa al col.legi Joanot Alisanda. Els componemts de la mesa varem ser jo Pere Bruguera, una filla i un net. Tres generacions i un mateix IDEAL.
Kaloni Morera, Granollers
El meu besavi va cremar al camp de concentració de Gusen per roig. Esperàvem l'1 d’octubre amb candeletes. A les 8 del matí ja vam arribar, la mare i jo, a l’escola Joan Solans, de Granollers i ja hi havia un munt de gent que hi havia passat la nit. La jornada havia de ser una festa, una reivindicació per als drets de la ciutadania i que, per fi, podíem votar per decidir el nostre futur com a país.

Va anar passant l’estona, la gent arribava amb entusiasme, amb un somriure als llavis, alguns amb els ulls plorosos. Gent gran, fins i tot podríem dir vella, acompanyada de la seva cadira de rodes i el familiar de torn que l’empenyia amb les mateixes ganes que tenim d’empènyer el nostre país cap a la llibertat.

La sorpresa va arribar quan van començar a arribar imatges de la batussa policial. No ens ho podíem creure. Vam començar a plorar de ràbia i impotència. Encara ploro.
Mauricio Tamayo, Sitges

La policia espanyola durant l'1-O a Tarragona Foto: Jonathan Oca


Com a Comuns a Sitges, els dies previs va haver-hi molta tensió: havíem de decidir, si com a part de Catalunya en Comú participàvem o no (alguna cosa que no acabo d'entendre, un demòcrata d'esquerra no dubta davant d'aquestes qüestions). Personalment sempre vaig estar convençut que el meu lloc estaria al costat dels meus veïns. Amb la meva parella vam decidir no anar a treballar i estar tot el dia al col·legi electoral que ens tocava cuidar. Vam arribar a les 4:30 del matí i ja hi havia gent des de la nit anterior. En aquell moment vaig sentir vergonya per haver dubtat, si més no, de ser allà.

Van passar unes gralles. Tenia la pell de gallina, vaig sentir orgull i vaig notar la força i valentia de la gent. Jo no podia fallar, faria el que calgués perquè poguéssim votar. 
Van arribar les urnes i la sensació de victòria ens va envair. Al cap de ben poc les primeres imatges de setge policial als col·legis a Barcelona ens van arribar. La tensió i por van començar a rondar-nos. El col·legi està rodejat per tres carrers, seria impossible protegir les urnes sense que ens colpegessin. Vam haver d'apagar els mòbils perquè va haver-hi una guerra informàtica pel tancament de les web per accedir al cens, van passar diverses furgonetes dels mossos i encara rai que quan van entrar només van fer un informe i no va haver-hi violència, encara que tampoc ens podíem confiar. Uns ploraven per la tensió, uns altres per aconseguir dipositar el seu vot i molts per les violentes càrregues que es veien a Barcelona. La impotència i indignació ens envaïa i pensàvem que podríem ser nosaltres els següents. 

Quan vaig votar em vaig sentir feliç, però vaig adonar-me que si a última hora ens segrestaven les urnes amb tota aquella il·lusió dins, seria un desastre. Per això vam estar fins al final de l'escrutini, després des dels diferents col·legis ens vam agrupar a la plaça de l'Ajuntament i vam celebrar els resultats. Malgrat la por, per fi havíem tingut el nostre referèndum. Sóc salvadorenc de naixement i català per amor a aquesta gent i terra valenta!
Anònim, Sant Cebrià de Vallalta
Bajé para proteger el colegio de Sant Cebrià de Vallalta, pero como tengo 77 años mi mujer y unos amigos me prohibieron estar con el grupo. Asistí a la primera carga desde unos 20 metros. Lloré de rabia por lo que estaba viendo sin poder intervenir. En la segunda carga me acerqué más. Les grité cobardes. Les exigí que me miraran a la cara, pero no lo hicieron. Lo tenía a tres metros. Son escenas que no olvidaré en lo que me queda de vida. 
Carme Cruelles, la Ràpita

Un home rebent un cop de porra a la Ràpita. Foto: Sofia Cabanes


El que va passar l'1 d'octubre a la Ràpita va ser esfereïdor.  Vam passar de la il·lusió a la por més terrible i a la ràbia més profunda. Ells anaven armats i protegits, i nosaltres només teníem les mans enlaire i ganes que passés aquell malson.

Vaig trobar-me alumnes plorant, la gent tancada dins del pavelló de vidre, picant com goril·les enfurismats davant la violència extrema de la policia espanyola. Només pregava perquè el meu fill Guillem no s'hi acostés.

La plaça es va començar a tacar de gotes de sang, aquella gent violenta ens pegava al cap. Això no s'oblida fàcilment, però no ens ha tret les ganes d'independència, tot el contrari. Tornaríem a sagnar per poder votar en llibertat per la nostra independència.
Núria Camahort, Pennsylvania
Vivim a Bethlehem, un petit poble a l’est de Pennsylvania, una hora al nord de Philadelphia.
Fa set anys que som aquí i tot i això, sempre em defineixo com una "immigrant inadaptada". Visc enganxada al 324 des que m’aixeco, llegeixo nomès premsa catalana i no hi ha manera que m'interessi res del que passa als Estats Units (més enllà del que m'arriba via 324). Ric amb el Polònia i l'Està Passant i així em sento connectada al meu país.

El 30 de setembre van venir a casa uns amics catalans residents a New Jersey. Amb ells hem viscut alguna Champions del Barça, el 27-S, i alguna diada a Manhattan. Vam sortir a sopar amb una barreja d’excitació i intriga. No podíem imaginar com sortiria tot. 

Ens vam llevar molt d’hora, abans de les 6 del matí (migdia a Catalunya) amb els whatsapps i les notícies de les garrotades, les urnes requisades, les imatges dramàtiques i testimonis de familiars i amics en directe, explicant-nos que es trobaven tancats a les escoles, esperant furgons de piolins famolencs de sang.

Vam passar tot el dia davant l’iPad, enfilats en cadires altes, sense gairebé menjar i amb llàgrimes als ulls. Impotència, ràbia, vergonya, fastic… però sobretot un sentiment de llunyania absolut d’Espanya. Una total desconnexió d’aquest estat franquista, autoritari, quixotesc i venjatiu. Un camí sense retorn. Des de Pennsylvania, tots els que hi érem vam entendre que MAI MÉS serem espanyols.

A partir d’aquell dia, sé que faré el que pugui perquè Catalunya esdevingui independent, dins de les meves possibilitats. Sigui votant, aportant donacions, parlant i explicant la nostra causa per aquí…. Com pugui. Aquell 1 d'octubre van aconseguir que no torni a dir mai més que no m'importa tenir el passaport espanyol. El 2 d’octubre vam començar els tràmits per nacionalitzar-nos americans.
Olga Aliaga, Vilanova i la Geltrú
Em dic Olga Aliaga i tinc 20 anys, soc de Vilanova i la Geltrú. L'1-O em vaig aixecar ben aviat i vaig ser a la porta del meu col·legi pràcticament tot el dia, juntament amb altres veïns. A mig matí van arribar dos mossos que ens informaven que havíem de deixar-los entrar, i fins i tot feien l’intent, però era impossible passar. Per tant, no hi va haver cap incident, i ni ens imaginàvem el que estava passant a altres punts de Catalunya.

Pels voltants del migdia, quan aprofitàvem per anar a dinar, va ser quan vam veure l’horror. Mai no oblidaré el moment en què vaig encendre el televisor i vaig veure com pegaven joves i avis, el moment en què vaig veure sang vessada pel simple fet de voler votar. Vaig pensar que podria haver passat al meu col·legi, que podria haver vist com pegaven als meus pares. Per mi aquell moment ho va significar tot: punt final.
Marc Blanch, Móra la Nova
L'1 d'octubre vaig anar a votar al Pavelló firal del poble, Móra la Nova, i va ser quan vaig rebre les imatges esgarrifoses de gent ferida i la violència sanguinària de la Policia Nacional. Per la tarda, jo estava a casa mirant i informant-me minut a minut del que anava passant a través de Facebook. El Pavelló està a uns 300 metres de casa meva i des d'allà sentia un inquietant "VOTAREM!" "VOTAREM!". Passava alguna cosa segur, i per a res era bo. Vaig anar volant cap a la finestra per veure el què passava i vaig veure com quatre o cinc cotxes de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional passant per un carrer principal del costat, i va ser llavors quan vaig sentir les primeres sensacions d'adrenalina...

Vaig posar-me les lents de contacte als ulls més ràpid que mai, vaig posar-me les sabates com vaig poder i li vaig dir a la meva mare que marxava corrents cap al pavelló... Allà sabia que hi era el meu pare que s'havia quedat allà per si passava alguna cosa. Vaig anar corrent com mai cap al Pavelló i quan vaig veure aquest carrer tallat totalment per sis o set cotxes de la Guàrdia Civil i la Policia i un policia a cada banda de les cantonades dels carrers que conduïen en aquell carrer principal tallat per ells vaig veure que la cosa havia anat massa lluny. L'ambient era totalment militar. La gent caminava ràpid cap al pavelló, i jo corria cap allà... Com que era l'únic que corria un policia va intentar d'apropar-se a mi, però jo el vaig esquivar. 

Quan estava al pavelló, vaig adonar-me que amb les presses m'havia deixat el mòbil a casa i vaig estar disposat a tornar per poder-ho gravar tot. Pel camí em vaig trobar la meva mare que caminava espantada en veure aquell panorama i em va deixar el seu mòbil per gravar. Al pavelló hi van entrar uns 50 policies, però després de regirar-ho tot, no van trobar les urnes, les urnes estaven amagades en un ateneu del poble. La gent del poble, des del migdia van presenciar que això podia passar i es van avançar, amb èxit. Quan el grup de 50 policies va sortir del pavelló sense les urnes, la gent s'hi va intentar encarar. Jo també i els vaig cridar tan fort com vaig poder, a 5 metres d'ells, "fills de puta" i "feixistes" i recordo que el policia a qui li estava cridant em mirava en una mirada covarda i sense saber com reaccionar.

Eren les 16:30h, ja havien rebut ordres de Zoido per aturar els cops de porra, perquè havien sortit a tot el món.

Després, un grup de 100 persones del poble ens vam aplegar i vam avançar cap a ells fent-los recular. Cridàvem "A por ellos, oé", "Fora" i "independència". Els vam expulsar del poble i ells van fugir tot pujant a les furgonetes. Jo anava al davant, a les primeres files. 
Em sento molt orgullós del que vaig viure aquest dia, però no puc evitar sentir tristesa.
​Júlia, Barcelona

El col·legi electoral on va votar la Júlia l'1 d'octubre Foto: Cedida


A les 5 del matí ja érem al col·legi electoral. Ens esperava un dia llarg. Al cap d'una estona van aparèixer diverses persones amb bosses d’escombraries. Portaven les urnes. Un calfred em va recórrer el cos. Si havíem aconseguit les urnes, res no ens pararia.

Després d’algunes hores fent temps, les portes de l’escola es van obrir definitivament per iniciar les votacions. Érem molts, moltíssims. Però tots ens vam organitzar per deixar passar la gent gran primer. Ni empentes ni desordre, només aplaudiments i somriures quan sortien altre cop al carrer.

A poc a poc van començar a arribar notícies. Les imatges esgarrifaven, però res ens parava. Les votacions continuaven. Els vídeos seguien circulant, però la gent no marxava a casa. El carrer va ser ple de gom a gom tot el dia. Quan es va pondre el sol, tot era festa. Orgull i alegria. Ho vam aconseguir i vam saber, des d’aquell moment, que podríem aconseguint tot allò que ens proposéssim. 
Mireia, Balaguer
Vaig arribar a l'escola a les 5 del matí. Estava embarassada de 32 setmanes, però no em volia perdre res d'aquell dia. Érem força gent organitzant i esperant. No sabíem què passaria, estàvem expectants. Les urnes encara no havien arribat! Nervis, molts nervis és el que recordo! L'escola, quan va obrir, ens va omplir de molta satisfacció! Però aleshores ens arriben les primeres imatges i els avisos. Ens deien que estaven a punt de venir. Teníem por, molta por. Finalment, vam poder votar tots. Un gran èxit!

Però després d'un dia ple d'emocions i una setmana següent molt intensa amb imatges molt dures dels cops que va patir la gent, va néixer la meva filla molt abans del previst. Una petita heroïna que no es volia perdre tot allò que s'estava fent per la llibertat del poble català, el seu poble!
Joana Tamburini, Sant Cugat del Vallès
El dia 1 d'octubre tenia el meu marit molt malament a l'Institut Guttmann. Vaig anar a votar a la meva ciutat, a Sant Cugat. No hi havia aldarulls i la cua donava la volta a l'edifici. Vaig explicar la seva situació, amb el meu marit a l'hospital, a un senyor de la cua, i tothom em va deixar passar sense preguntar res més, només perquè pogués tornar ràpid a la Guttmann. No ho oblidaré mai. Vaig plorar d'emoció i d'agraïment. Orgullosa de ser catalana i pertànyer a aquest poble solidari i que sap el que vol.
Lydia Yuste, Esplugues de Llobregat
Són les cinc del matí, no puc dormir. A les set tots cap a votar. Fan falta voluntaris per les taules, i cap allà m'encamino. Mentre ens expliquen el que hem de fer. Em truca el meu marit i em diu que el meu pare ha marxat a fer de voluntari. El meu pare va patir un ictus fa un any, ara en té 74. El truco, amoïnada, i em diu: "vaig amb un noi en cotxe cap a Can Vidalet per estar en una taula". Per sort no va poder per l'edat que té, em vaig quedar més tranquil·la. Això sí, va venir quatre cops per veure si necessitàvem res els de la taula.
Pau Castellote
El dia 1 d'octubre em vaig despertar al meu institut, al col·legi electoral on portava ja unes 16h. Tota la nit s'havia fet guàrdia i la matinada començava amb fred i pluja, com anunciant l'arribada de l'enemic o alguna desgràcia. Els estudiants de l'institut que hi havien dormit per obrir-lo de matinada ja havien marxat, i hi quedàvem jo i alguns més, acompanyats de centenars d'avis i àvies.

En un moment va saltar l'alarma: venien els nacionals. Es van tancar les portes i tota la gent gran es va situar a l'entrada per evitar que els policies accedissin al col·legi. Va ser una imatge impactant. Vaig marxar a dinar i vaig passar per la meva escola de primària, on havien dit que hi aniria la Guàrdia Civil i s'havia fet una crida a salvar els vots.

Hi havia poc menys de 100 persones, però al final cap policia espanyol no va aparèixer. Finalment, a la tarda, vaig tornar a l'institut a aguantar els vots i a esperar bones notícies. Com a curiositat, vam veure el Jordi Pujol entrant a votar.  
Eugenia Olomi, Lleida
Un dia per recordar. De bon matí estàvem a l'escola Els Til·lers d'Artesa de Lleida, dia per gaudir amb amics, família i ansiosos per votar. Però a les 9 va arribar la Guàrdia Civil, amb espentes, mirades seques, sense filtre, venien al que venien. Defensant-se amb les cuirasses i pel davall, donant puntades. Tenia el marit al mig de la lluita. Patia per ell i els altres, a ma filla de 14 anys la vaig apartar, em van fer molta por i molta impotència. I sobretot... ràbia. Va ser massa fort, i al mateix moment ma germana m'enviava vídeos del lloc on era: a l'EOI de Lleida. Era impensable el que veien els meus ulls. Sóc més independentista que mai. Visca la República Catalana. 
Tere Puig, Salou

El pare de la Tere Puig, quan va votar l'1-O Foto: Cedida


Visc a Salou, però aquell dia era en un poble de la província de Lleida. Quan vaig saber que hi havia cens universal, vaig agafar el meu pare, que tenia 84 anys, i el vaig portar a votar. Vam poder fer-ho perquè en aquell moment encara no fallava la connexió a Internet. Per recordar-ho, vam fer aquesta fotografia que us adjunto. Vam ser molt feliços i en cap moment vam pensar que ens estiguéssim saltant la llei. 
Anònim, Sant Carles de la Ràpita

Càrrega dels antidisturbis davant del pavelló firal de la Ràpita. Foto: Sofia Cabanes


Recollint els fruits de quasi dos mesos de organització, blindant els col·legis electorals, perquè ja intuíem que hi hauria garrotades. Organitzant els col·legis on s'havia de votar. Tancant els col·legis que en una ultima reunió el dia abans ja vam decidir que no s'obririen. La gent va respondre sense fissures, tot ple des de primera hora.

Com que al poble del costat van rebre bastonades molt d'hora, encara es van reforçar més les mesures de protecció. Recordo que feia molta calor, el pavelló firal ple a petar, el carrer ple a petar. Els castellers, que havien fet una festa el dia abans al pavelló van obrir la barra en begudes. La gent i sobretot el mes menuts tenien set, amb la por al cos tot el dia. La policia va fer la volta per davant de poble tres vegades, però els "secreta" que hi havia se suposa que els va dir que era complicat entrar allà. Els carrers adjacents els vam fer tancar amb desenes de cotxes.

Durant el dia va arribar gent de la Ràpita i els pobles propers, on havia anat la policia. Així fins a última hora, quan vam comprar pizzes, paella..., perquè la gent es quedés fins a l'hora del recompte. Tot plegat un dia de germanors, pors i moltes emocions. 
Pepa Egea, Barcelona
Son les 4 del matí i sona el despertador. Vaig cap al col·legi electoral. És ple de veïns. Passen les hores, arriben els primers vídeos de la violència policial. Tinc por, molta por. No podem votar. Arriba el migdia. Decideixo anar al Cap Sanllehí perquè ens diuen que allà sí que ho poden fer.

Em poso a la cua. Conec la senyora Marta, té 70 anys. Apareixen els deu furgons dels nacionals. Aviso el meu pare, té 78 anys. Ve corrents cap a on soc jo. Tinc molta por, començo a córrer. Busco llocs per on fugir amb el meu pare quan arribi.

Veig la gent. Tothom calmat fent barrera, em tranquil·litzo. Torno al meu lloc. Em trobo la senyora Marta a primera fila, tranquil·la. I em diu: "Nena, m'has deixat sola!" Em sento avergonyida davant tanta valentia.

Els furgons s'acosten. Els autobusos els tallen el pas. Marxen. Ve el meu pare. Anem a dinar. I quan acabo de dinar els meus pares em diuen: "Pepa, hem de tornar al col·legi electoral, hi ha molta gent que encara ha de votar". Em quedo blanca. Altre cop aquesta valentia i tossuderia de la gent gran.

Tornem al col.legi electoral. Voto. Ens quedem fins a la nit. Tinc por, molta por. És de nit. Hem fet el referèndum. Torno a casa. Estic molt cansada, però he après una cosa: al nostre paí, la gent gran es molt valenta.
Marta Cairol, Barcelona
Escola Can Carabaca, Horta. Aquella nit no vàrem dormir. A les 4 el meu marit ja era a l'escola i jo hi vaig arribar a les 7. Al sortir al carrer, es notava una atmosfera diferent. Com d'estupefacció continguda, a l'expectativa de veure què passava. Vaig fer un cafè i es veia moviment de gent. Cada cop n'arribava més. A l'hora d'obrir, el col·legi ja estava ple. 

La gent feia voltes per altres escoles per veure quan podrien votar. Quan finalment van poder, havien de pujar unes escales. Jo els deia "correu, correu, a votar!". Els que baixaven, després d'haver votat, ho feien contents. Vam estar pendents tot el dia i al final els policies no van venir fins que no vam tancar el pati. Encara em costa veure i recordar tanta barbàrie. Tot just fa un any i estic molt indignada. 

Gràcies a la gent gran. Va ser molt dur però vaig ser molt feliç. Per vosaltres, papa i mama. 
Esther Lara, Terrassa
Nosaltres vàrem marxar a Sort perquè votés el meu marit. Va ser impressionant. Els tractors tallant els accessos al local on s'havia de votar, fent menjar per poder passar tota la nit vigilant que no vinguessin el guàrdies civils...

L'endemà, a mig matí, i sense poder votar per falta de connexió a Internet, ens van avisar que a Vilamur sí que es podia. Com que hi havia cens universal, jo, que soc de Terrassa, també vaig poder votar.  

Se'm va posar la pell de gallina, fent festa i xerinol·la, amb els Mossos allà, respectant el veïnat. Mai no ho oblidarem. República catalana!
Txell, Sabadell

Seguiment del recompte a Sabadell. Foto: Juanma Peláez


L'1-O del 2017 ens tocava anar a votar a una escola del barri, la Creu Alta, que no és la que van els nostres fills, però tot i això vam anar a les activitats del dissabte amb els nens i diumenge, a quarts de 6 del matí, ja érem allà per defensar-la. Com que érem molta gent ens van apuntar a donar suport a un altre punt on no n'hi havia tanta.

A mig matí, un cop el nostre punt rutllava i seguia tenint gent, vam anar a recollir els fills i els meus pares per anar a votar a l'escola dels nens, on hi tenim amics i coneguts. Allà, després del que havíem vist i viscut, va ser molt emocionant. La nostra gent fent pinya, unida i defensant unes urnes amb "sis" i "nos".

Ens va costar però després d'un parell d'hores vam deixar a casa els nens amb els avis i ens vam movilitzar cap un altre punt, que a l'hora de dinar baixava l'afluència i podia ser perillós per les urnes. En tot moment la incertesa del que podia passar, el comentari "hi ha una lechera fent ronda per la zona", et posava en guàrdia i els pèls de punta.  

Recordo un munt d'emocions: alegria, por, tensió, abraçades i cansament... Arribar a casa a quarts d'onze de la nit, morta, amb un mal de peus impressionant de les darreres hores dempeus esperant els resultats... I el meu fill mitjà (que sempre ha vingut a votar) que em pregunta: "I ara per votar sempre serà així?" I li vaig contestar que esperava que no, per això havíem fet el que havíem fet.

Encara aquesta setmana, parlant amb gent diversa, hem constatat que va ser un dia tan llarg i tan intens emocionalment que encara avui, al cap d'un any, recordem com si fos just ahir. Vam tenir la sort de no rebre cops, però la empremta del dia viscut dura més que un tatuatge. L'orgull de la unió viscuda, la satisfacció d'haver-ho aconseguit i de ser-hi... i de sentir-se part del poble, del projecte. Això no ens ho podrà treure ningú.
Esther Martín González, Els Hostalets de Pierola
Llegué sobre las 8 de la mañana al colegio electoral. Fui con mi marido y mi hija de 3 años, no veíamos peligros. Vinieron los Mossos, vieron que no podían entrar, levantaron acta y se quedaron al margen. Les aplaudimos agradecidos.  A media mañana empecé a recibir vídeos de otros colegios, recuerdo el nudo en el estómago y las lágrimas en los ojos. ¿Cómo podían hacernos esto? Mi marido miraba a mi hija y me decía: "Vámonos a casa". "No puedo, siento que tengo que estar aquí; si vienen, coge a la niña y sal corriendo". Lo convencí. Aguantamos hasta el mediodía.

Cuando llegué a casa llamé a mi cuñada y arrancamos a llorar. Ella había vivido en primera persona las cargas en Barcelona. Me explicaba cómo arrancaban a la gente delante de ella sin piedad. "¡A gente mayor!", me contaba entre sollozos. Me explicaba cómo les golpeaban mientras mantenían los brazos en alto, cómo se miraban y se cogían los unos a los otros. ¡Entre desconocidos que iban a votar! Me contaba las sensaciones de miedo, rabia e impotencia que sintió. Llorábamos juntas al teléfono. 

Pasado el mediodía, y sin probar bocado, volví al colegio, dejé a mi hija y a mi marido en casa y me fui. No podía soportar estar en casa en esa situación. Me comían los nervios, me temblaba el estómago y mi cabeza no pensaba con claridad. Solo pensaba en volver al colegio, con mi gente, la que estaba defendiendo el derecho a decidir y a la que en cualquier momento podían venir a apalear solo por eso. Gente que votaba sí y gente que votaba no.

Fui pasando la tarde entre cánticos de "votarem", Els Segadors, L'Estaca... Hubo un momento que miramos a los Mossos y les hicimos una ovación entre aplausos. Pude ver como uno de ellos se emocionaba, volví a llorar. Eso sí es un pueblo unido.

De repente sacaron las urnas y las llevaron a una furgoneta, corrían las 6 de la tarde, y nos comunicaron lo siguiente: "Está la Policia Nacional en el pueblo de al lado, nos han pasado vídeos y están repartiendo. Si vienen no encontraran eso que no podemos hacer. Que no os hagan daño porque no lo encontrarán, dejaremos una sola urna para poder seguir con la votación, el resto están a salvo. Gracias."

Envié un whatsapp a mi cuñada para informarle. "Ten cuidado", me contestó. "En serio, que da pánico cuando los tienes delante, van a saco. Nada de haceros los valientes. Por favor, tened cuidado".

Continué allí cada vez más nerviosa. De repente llegó mi marido y me abrazó. Me cogí fuerte a él, intentando parecer más entera de lo que realmente estaba. "He ido a llevar a la niña con mis padres", dijo, "no podía dejarte sola, me quedo contigo". "Dicen que puede venir la Policia Nacional", informé, "si me tienen que pegar, que me peguen, no pienso moverme ni un milímetro de donde estoy, te aviso. Hoy ya me da igual el daño que puedan hacernos... El dolor está dentro". Me miró serio, pero supe que lo entendía y él tampoco se movería.

Finalmente, cerraron el colegio y no llegaron a venir. Fuimos a recoger a mi hija y cuando la vi me abracé a ella, conteniendo todas las emociones que tenía dentro. "Abrázame fuerte hija, tu mamá viene de defender nuestra democracia y nuestro futuro", pensé.

Llegamos a casa, y viendo vídeos seguía sin poder parar de llorar. Esa noche no dormí, no podía entender todas las imágenes que había visto, tantos golpes, tanto odio. No podía comprender que se hubiera ido con tanta rabia contra gente inocente, gente que solo votaba. 
Pensaba en la gente mayor que en el colegio decía que querían votar porque sentían que estaban reviviendo tiempos pasados, tiempos de dictadura, y nos explicaban sus sentimientos emocionados.

Luego las infamias y mentiras en la televisión, la deshumanización que sufrimos por parte de  España, que usábamos a los niños de escudos humanos, la imagen de una silla volando repitiéndose en bucle como si se hubieran tirado 200 sillas, Rajoy diciendo con orgullo que no había habido referéndum, los recuerdos de los españoles cantando "a por ellos" (si antes podría parecer una broma de mal gusto, ahora el cántico cobraba todo su sentido), las amenazas, las porras, las pelotas de goma, el ensañamiento, publicaciones en Facebook de mi familia contra nosotros…

Y ese silencio cómplice de la izquierda española.

Esa noche supe que había desconectado de España para siempre: yo, mi cuñada y toda mi familia política que es la que está conmigo, a quienes ahora ya les daría igual repetir lo vivido el 1-O con tal de construir una nueva República, un pais mejor, democrático y justo. Ya no tenemos miedo.

Nunca más volveré a sentirme española. Jamás. Y no, nunca perdonaré, ni mucho menos olvidaré todo lo que nos ha hecho este estado opresor. 

Ni oblit ni perdó.
Elisenda Carbonell, Barcelona
Jo vaig ser presidenta de mesa a l'Escola de la Concepció de la Dreta de l’Eixample. Hi vaig anar a les 5 del matí, a fer pinya per si venia la policia, i quan a les 8 van demanar qui havia d'integrar la mesa i no va sortir ningú, jo em vaig oferir voluntària. Va ser una experiència increïble. 

Vam tenir sort, la nostra va ser l'única escola de la nostra zona sense rebre càrregues policials.  Venia gent de l'institut Ramon Llull, del Jaume Balmes, que havien rebut o que havien hagut de marxar per por de la policia.

Nosaltres només vam tenir un ensurt a la tarda. En un moment de pànic vam amagar les urnes, tal com havíem acordat. Aquells minuts els recordaré tota la vida. Teníem molts observadors internacionals al centre i al final tots els membres de les meses i els organitzadors vam acabar plorant, emocionats, i sobretot units com una gran família.
Anna Maurel, Barcelona
Eren dos quarts de sis del matí, plovia i per la finestra de l'habitació no parava de sentir el soroll de helicòpter que ja feia massa dies que s'havia tornat molt familiar. El despertador sonaria a les 7, però tot plegat i els nervis em varen fer llevar abans, i vaig sortir corrents cap a l'escola Jaume I. Allà hi eren la Sara, el Ferran, la Joana i moltíssims veïns que es llevaren ben d'hora per fer possible el que en poques hores esdevindria un dia històric.

Cada cop plovia més. Anava activant i desactivant les dades del mòbil per comunicar-me via WhatsApp amb el meu marit, que feia guàrdia a casa amb els nens. Així no col·lapsàvem les línies. Les urnes van arribar puntuals, embolicades amb bosses de plàstic. Van aparèixer dos mossos i algun "secreta". Nervis, constitució de meses, fan falta voluntaris, la gent s'ofereix, n'hi ha de suficients, i de sobres. Falla la connexió, els veïns tirant cable, segueix plovent...

La iaia es fa càrrec dels nens i el pare s'afegeix al comitè fe defensa de l'escola. Cues, converses, homenatges a la gent més gran, abraçades, interrupcions, plors, emocions... Votem, pollastre a l'ast ràpid i sant tornem-hi. Notícies, aldarulls, violència... Els rumors diuen que a Sants i a Gràcia vindran a última hora... Cada cop som més, disposats al que faci falta.

El paraigües es converteix en la meva obsessió, n'hi ha molts i si vénen a repartir hòsties poden ser un perill... No m'ho treia del cap. S'acosta l'hora de tancar. Ho hem aconseguit, tenim urnes, tenim vots, tenim orgull, tenim dignitat! Recompte, abraçades, surten les urnes i cantem el millor Segadors de la meva vida! Un dia molt intens, "un dia que durarà anys".
Jordi Padrós Martínez, Terrassa

Jordi Padrós Martínez, en el moment de votar en el referèndum Foto: Cedida


Quan, a primera hora del matí, vaig anar al meu centre electoral, mai m'hagués pensat, a Terrassa, que hi hauria tantíssima gent, de totes les edats, acampant a fora. Va ser davant d'aquesta imatge que vaig ser realment conscient que estava vivint un dia històric. Durant moltes hores hi va haver problemes de connexió, i jo, impacient per exercir el meu dret a vot, vaig fer una ruta per diferents col·legis electorals per poder votar. Finalment ho vaig poder fer  a Sabadell.

Totes les escoles, malgrat els problemes continuats de connexió, estaven a plens a vessar de gent. Fent cua en un dels centres van començar a arribar les notícies de les brutals càrregues policials contra ciutadans pacífics a Barcelona. Això encara ens va encoratjar més: per a nosaltres, tenia encara més sentit votar. 

Tinc molt poc espai per expressar bé tot el cúmul de sentiments que em van recórrer per dins. Des de la il·lusió, passant per la ira, i també un profund orgull pel poble català. Per mi i per Catalunya, l'1 d'octubre ja és sens dubte un dia inesborrable.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació