25
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
19:13h
Nemesio Fuentes fa 50 anys que viu al Bages, però va néixer a El Arenal, un petit poblet de prop de mil habitants de la província d'Àvila. Té 68 anys i està jubilat. Era Policia Nacional. Durant més de 25 anys. El seu nom va començar a sonar quan a començaments del mes d'agost va arribar-li una carta de l'associació policial Jusapol informant-lo que el 29 de setembre se celebraria un acte d'homenatge a tots els agents que van participar en l'Operació Copèrnic per evitar el referèndum de l'1-O.
"Va semblar-me com si estiguéssim a l'època de Franco", diu, tot afegint que "vaig tenir la necessitat de respondre'ls i de dir-los que no comprenia la seva actitud". Un cop amb l'escrit fet, va decidir guardar-lo: "en cap moment vaig redactar res pensant que arribaria enlloc. Simplement era una cosa que feia per a mi", assenyala. Diumenge passat, però, el seu fill va proposar-li de publicar el text a Twitter. En menys de vint-i-quatre hores es va estendre com la pólvora. A NacióDigital en parlem amb Fuentes en aquesta entrevista.
- Era el primer escrit que feia per a la Jusapol?
- No. L'endemà del referèndum, a través de Facebook, van publicar un comunicat en què felicitaven tots els agents que havien participat en l'operació. I jo hi vaig deixar un comentari.
- Dient-hi què?
- Que em feia vergonya haver format part, en el passat, d'aquell col·lectiu. I que al meu entendre els sindicats només han de vetllar pels drets dels treballadors que els componen, sense posar-se en política.
- El van respondre?
- Com a Jusapol no. A títol individual sí. Van ser dos excompanys meus de la comissaria de Manresa, que em van dir, educadament, que semblava mentida que allò ho hagués escrit jo.
- I el text que s'ha fet tan viral, li han esmenat?
- No. Ningú no m'ha dit res. Ni com a sindicat ni particularment. Només sé que un home va publicar al Twitter les meves dades i la meva adreça, però em consta que ja s'ha esborrat.
- Per què va fer-se Policia Nacional?
- Perquè era una sortida més que hi havia. Vaig acabar la mili i un home que coneixia el meu pare que era policia em va dir que si volia podia fer la instància per entrar al cos. I vaig dir que sí com podria haver dit que no.
- On era, l'1-O, vostè?
- Fent de voluntari en una de les meses de l'institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada.
- Quan la policia hi va venir a carregar, hi era.
- Sí. I vaig veure com carregaven contra els meus fills i la meva dona.
- Persones que vestien el mateix uniforme que feia uns anys havia dut vostè...
- Va ser dur. No m'hi cabia al cap. Mai hauria pensat que allò pogués passar. Una cosa és dissoldre una manifestació o una concentració violenta i l'altra és entrar a fer mal perquè sí, a gent pacífica que l'únic que vol és votar. Vaig sentir vergonya.
- Vergonya d'haver estat, en el passat, Policia Nacional?
- No. Vergonya i pena de com estaven actuant, perquè jo estic convençut que el que van fer ells no ho hauria fet mai. Ells van rebre una ordre, sí, però la podien complir de moltes maneres.
- Com?
- Dialogant, primer de tot. I si no funciona, no funciona. I ja està. Els Mossos, aquell dia, van tancar 230 col·legis sense cap incident. La Guàrdia Civil en va tancar 99 amb destrosses materials i més d'un miler de ferits!
- Va poder votar?
- Sí. A Fals. A un quart de vuit del vespre.
- I què va votar?
- Que sí. Sóc independentista.
- Quant temps fa?
- Que n'estic convençut fa quatre anys. Abans no creia que fos necessària, la independència. No les tenia totes. Va ser arran del cop de porta de Rajoy a Mas pel tema del pacte fiscal que vaig començar-me a informar de tot plegat. I l'any 2014 vaig anar, per primer cop, a la Diada de l'Onze de Setembre. Em va captivar l'ambient que s'hi respirava. Aquella alegria, aquella harmonia... Va ser llavors quan em vaig adonar que els catalans érem i som molt especials.
- I des de llavors ja no ha fallat cap any.
- Cap. I ara que els presos polítics són tan a prop de casa, els hi vaig a dir bona nit cada dia, juntament amb el Joan, el noi que va començar aquesta acció.
"Va semblar-me com si estiguéssim a l'època de Franco", diu, tot afegint que "vaig tenir la necessitat de respondre'ls i de dir-los que no comprenia la seva actitud". Un cop amb l'escrit fet, va decidir guardar-lo: "en cap moment vaig redactar res pensant que arribaria enlloc. Simplement era una cosa que feia per a mi", assenyala. Diumenge passat, però, el seu fill va proposar-li de publicar el text a Twitter. En menys de vint-i-quatre hores es va estendre com la pólvora. A NacióDigital en parlem amb Fuentes en aquesta entrevista.
- Era el primer escrit que feia per a la Jusapol?
- No. L'endemà del referèndum, a través de Facebook, van publicar un comunicat en què felicitaven tots els agents que havien participat en l'operació. I jo hi vaig deixar un comentari.
- Dient-hi què?
- Que em feia vergonya haver format part, en el passat, d'aquell col·lectiu. I que al meu entendre els sindicats només han de vetllar pels drets dels treballadors que els componen, sense posar-se en política.
- El van respondre?
- Com a Jusapol no. A títol individual sí. Van ser dos excompanys meus de la comissaria de Manresa, que em van dir, educadament, que semblava mentida que allò ho hagués escrit jo.
- I el text que s'ha fet tan viral, li han esmenat?
- No. Ningú no m'ha dit res. Ni com a sindicat ni particularment. Només sé que un home va publicar al Twitter les meves dades i la meva adreça, però em consta que ja s'ha esborrat.
- Per què va fer-se Policia Nacional?
- Perquè era una sortida més que hi havia. Vaig acabar la mili i un home que coneixia el meu pare que era policia em va dir que si volia podia fer la instància per entrar al cos. I vaig dir que sí com podria haver dit que no.
- On era, l'1-O, vostè?
- Fent de voluntari en una de les meses de l'institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada.
- Quan la policia hi va venir a carregar, hi era.
- Sí. I vaig veure com carregaven contra els meus fills i la meva dona.
- Persones que vestien el mateix uniforme que feia uns anys havia dut vostè...
- Va ser dur. No m'hi cabia al cap. Mai hauria pensat que allò pogués passar. Una cosa és dissoldre una manifestació o una concentració violenta i l'altra és entrar a fer mal perquè sí, a gent pacífica que l'únic que vol és votar. Vaig sentir vergonya.
- Vergonya d'haver estat, en el passat, Policia Nacional?
- No. Vergonya i pena de com estaven actuant, perquè jo estic convençut que el que van fer ells no ho hauria fet mai. Ells van rebre una ordre, sí, però la podien complir de moltes maneres.
- Com?
- Dialogant, primer de tot. I si no funciona, no funciona. I ja està. Els Mossos, aquell dia, van tancar 230 col·legis sense cap incident. La Guàrdia Civil en va tancar 99 amb destrosses materials i més d'un miler de ferits!
- Va poder votar?
- Sí. A Fals. A un quart de vuit del vespre.
- I què va votar?
- Que sí. Sóc independentista.
- Quant temps fa?
- Que n'estic convençut fa quatre anys. Abans no creia que fos necessària, la independència. No les tenia totes. Va ser arran del cop de porta de Rajoy a Mas pel tema del pacte fiscal que vaig començar-me a informar de tot plegat. I l'any 2014 vaig anar, per primer cop, a la Diada de l'Onze de Setembre. Em va captivar l'ambient que s'hi respirava. Aquella alegria, aquella harmonia... Va ser llavors quan em vaig adonar que els catalans érem i som molt especials.
- I des de llavors ja no ha fallat cap any.
- Cap. I ara que els presos polítics són tan a prop de casa, els hi vaig a dir bona nit cada dia, juntament amb el Joan, el noi que va començar aquesta acció.