Divertir-se fins morir... o no

La immortalitat és una de les aspiracions més antigues dels sàpiens. Llegenda durant segles, ara sembla que la capacitat tecnològica de la nostra espècie podria posar-la en pràctica a vint anys vista aproximadament. Així ho defensen dirigint empreses vinculades a Google, Ray Kurzweill i Bill Marris, o també el cofundador de Pay Pal, Peter Thiel. Sí, sembla que Silicon Valley serà el bressol del nou ésser immortal. El primer cop que vaig sentir-ne parlar fou llegint Homo Deus de Yuval Noah Harari. Ara, el primer home-deu de la història ja és aquí, a la Rambla, i habita a la Sala Capitol.
 

Bruno Oro protagonitza Immortal, el seu primer solo escrit per Marc Angelet i Alejo Levis. Un espectacle estil Non solum de Sergi López, és a dir, no es tracta d’un monòleg sinó d’un solo on un home es transforma en diferents personatges amb qui fins i tot estableix diàlegs simultanis entre ells, exercici de fregolisme que diria Joan Brossa, al servei d’una comèdia de temàtica futurista. 
 

Evidentment, la clau de l’espectacle és l’actor i cantant, tot ell versatilitat i magnetisme des de l’instant que apareix en escena fins al final que s’endu la merescuda ovació dels presents. L’estructura de l’espectacle és senzilla i efectiva, un seguit d’escenes on el fil conductor és la immortalitat i les seves conseqüències expressades a través de diferents situacions d’un show, joc de teatre dins el teatre on un actor de 341 anys vol desafiar aquesta vida sense límits temporals i parar de representar sempre el mateix. 
 

Amors de segles o eternes discussions entre pares i fills es combinen amb aclucades d’ull a l’actualitat, com les obres inacabables a la ciutat o el procés. A destacar dos elements disruptius: la genial presència de la Mort, una diva en plena decadència, i l’excel·lent assessor de màrqueting del Vaticà. També cal assenyalar l’escena farcida de hits musicals on Oro es llueix cantant. 
 

Immortal passa a bon ritme gràcies també al bon treball audiovisual, encara que en algun moment decaigui perquè el text s’acomoda massa a la comèdia. Malgrat això, són setanta minuts d’espectacle agraït i, el que és millor, recomanable a qualsevol tipus de públic. 
 

Aquest és el primer muntatge de la temporada de la nova productora escènica Hause & Richman, que té la cara més visible en el dramaturg i director Jordi Casanovas i  puntals tan veterans com el productor Carles Manrique o la responsable de distribució Elena Blanco. Des d’aquí els desitgem llarga vida.