21
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
18:56h
És pura pornografia veure l'Aznar a la tele, xulejant als diputats que li preguntaven, pixant-se a la cara de tothom, responent amb mentides, prepotència i supèrbia. En un país normal, amb uns mínims de civilització, existiria alguna cosa semblant a un codi ètic que permetés sancionar aquest individu per la seva actitud i acumulació de mentides sense cap vergonya. Acudir a una comissió d'investigació oficial del Congrés dels Diputats i mentir tan descaradament està penalitzat suposo, oi?
El diputat Gabriel Rufián va tenir el bon ull de posar-se una samarreta que reclamava justícia per l'assassinat del càmera de Telecinco José Couso, mort a Bagdad per culpa del tret arbitrari d'un tanc dels Estats Units contra l'Hotel Palestina l'any 2003. El govern que Aznar presidia no va voler saber res del tema, ni preguntar, ni investigar, ni interessar-se per fer pagar el preu just als responsables de l'assassinat. Res, silenci, tots callats i tal dia farà un any. I les mentides de les armes de destrucció massiva de Saddam? Aznar va dir l'altre dia que Espanya no va anar a aquella guerra i es va quedar tan ample. Què es pot fer amb un desgraciat així?
I encara més, què podem fer els periodistes davant dels polítics que menteixen? Ara s'estan destapant casos de mentides podrides dels polítics amb els seus currículums acadèmics. Alguns han dimitit. D'altres s'aferren al seu càrrec amb l'esperança que el temps passi i la sorra dels dies enterri la indignació generada. Ja es veu d'una hora lluny que el sistema polític en què vivim és insostenible. Que ens governen barruts i que els continuem votant. Que hi ha molta gent suposadament adulta i amb edat de votar que és profundament ignorant, inconscient, immoral i estúpida. Com s'entén que un partit polític podrit, corcat i putrefacte com el PP sigui un partit de govern? Els sociòlegs i els experts en demografia tenen algunes explicacions. No n'entenc cap ni una.
Es mereixen els ciutadans la imatge d'aquest personatge d'aparença tan objectivament repulsiva, del qual gran part dels seus ministres han sigut imputats per la justícia (alguns condemnats a presó), president d'un partit polític que s'ha demostrat corrupte? I tornem a la pregunta: què fem els periodistes davant de casos així? No crec que sigui suficient limitar-nos a emetre el vídeo de la compareixença, opinar en quatre tertúlies i escriure articles com ara aquest amb quatre vaguetats que llegiran tres i l'astròleg. No farem res per acabar amb la classe política putrefacta que tenim fins que de veritat els periodistes siguem capaços d'aconseguir posar entre l'espasa i la paret el polític mentider, immoral i indecent. I tampoc crec que només amb això n'hi hagi prou. De periodistes arrauxats que fan preguntes incòmodes ja en tenim alguns. Però tampoc tants. El problema és que, en el fons, fan feina infructuosa. Aquests que han dimitit per culpa dels màsters que s'han inventat és un bon començament. Però mentre no canviï la cultura política i democràtica del país, mentre la gentussa continuï presentant-se a llistes electorals i rebent vots no anirem gaire enlloc.
Fa pocs dies un periodista de la BBC li va preguntar a Josep Borrell, amb una seguretat i aplom impressionants, pels empresonaments dels polítics catalans. El ministre de fireta va respondre colpit per la claredat de les preguntes i aclaparat per la dimensió del mitjà de comunicació d'on provenien. Es va organitzar un cert sidral quan aquí vam rebre les preguntes i les respostes a través dels sempre eficients canals que donen fe de tot allò que té a veure amb l'actualitat política catalana amb excel·lent celeritat. Interpretem com a excepcionals actituds periodístiques que haurien de ser la més pura naturalitat.
Podem preguntar, preguntar, preguntar i preguntar fins a esgargamellar-nos i deixar-nos la pell. Posar el polític davant les seves mentides i contradiccions és un exercici periodístic necessari, imprescindible, però ha de venir acompanyat de la possibilitat real que aquest exercici no sigui en va, no signifiqui picar ferro fred. Em temo que vivim en un país en què la impunitat i la frivolitat, l'egoisme i la manca de transparència, triomfen quasi sempre per sobre de la decència i el sentit de la responsabilitat. No descobreixo la sopa d'all, ho sé, però em vaig sentir tan ofès l'altre dia veient –només veient- l'Aznar a la tele que em veig empès a constatar alguna obvietat.
Arribarà un dia –no sé si llunyà o proper- en què aquest individu haurà de respondre pels seus actes i les seves mentides. Espero que el correctiu sigui sever.
El diputat Gabriel Rufián va tenir el bon ull de posar-se una samarreta que reclamava justícia per l'assassinat del càmera de Telecinco José Couso, mort a Bagdad per culpa del tret arbitrari d'un tanc dels Estats Units contra l'Hotel Palestina l'any 2003. El govern que Aznar presidia no va voler saber res del tema, ni preguntar, ni investigar, ni interessar-se per fer pagar el preu just als responsables de l'assassinat. Res, silenci, tots callats i tal dia farà un any. I les mentides de les armes de destrucció massiva de Saddam? Aznar va dir l'altre dia que Espanya no va anar a aquella guerra i es va quedar tan ample. Què es pot fer amb un desgraciat així?
I encara més, què podem fer els periodistes davant dels polítics que menteixen? Ara s'estan destapant casos de mentides podrides dels polítics amb els seus currículums acadèmics. Alguns han dimitit. D'altres s'aferren al seu càrrec amb l'esperança que el temps passi i la sorra dels dies enterri la indignació generada. Ja es veu d'una hora lluny que el sistema polític en què vivim és insostenible. Que ens governen barruts i que els continuem votant. Que hi ha molta gent suposadament adulta i amb edat de votar que és profundament ignorant, inconscient, immoral i estúpida. Com s'entén que un partit polític podrit, corcat i putrefacte com el PP sigui un partit de govern? Els sociòlegs i els experts en demografia tenen algunes explicacions. No n'entenc cap ni una.
Es mereixen els ciutadans la imatge d'aquest personatge d'aparença tan objectivament repulsiva, del qual gran part dels seus ministres han sigut imputats per la justícia (alguns condemnats a presó), president d'un partit polític que s'ha demostrat corrupte? I tornem a la pregunta: què fem els periodistes davant de casos així? No crec que sigui suficient limitar-nos a emetre el vídeo de la compareixença, opinar en quatre tertúlies i escriure articles com ara aquest amb quatre vaguetats que llegiran tres i l'astròleg. No farem res per acabar amb la classe política putrefacta que tenim fins que de veritat els periodistes siguem capaços d'aconseguir posar entre l'espasa i la paret el polític mentider, immoral i indecent. I tampoc crec que només amb això n'hi hagi prou. De periodistes arrauxats que fan preguntes incòmodes ja en tenim alguns. Però tampoc tants. El problema és que, en el fons, fan feina infructuosa. Aquests que han dimitit per culpa dels màsters que s'han inventat és un bon començament. Però mentre no canviï la cultura política i democràtica del país, mentre la gentussa continuï presentant-se a llistes electorals i rebent vots no anirem gaire enlloc.
Fa pocs dies un periodista de la BBC li va preguntar a Josep Borrell, amb una seguretat i aplom impressionants, pels empresonaments dels polítics catalans. El ministre de fireta va respondre colpit per la claredat de les preguntes i aclaparat per la dimensió del mitjà de comunicació d'on provenien. Es va organitzar un cert sidral quan aquí vam rebre les preguntes i les respostes a través dels sempre eficients canals que donen fe de tot allò que té a veure amb l'actualitat política catalana amb excel·lent celeritat. Interpretem com a excepcionals actituds periodístiques que haurien de ser la més pura naturalitat.
Podem preguntar, preguntar, preguntar i preguntar fins a esgargamellar-nos i deixar-nos la pell. Posar el polític davant les seves mentides i contradiccions és un exercici periodístic necessari, imprescindible, però ha de venir acompanyat de la possibilitat real que aquest exercici no sigui en va, no signifiqui picar ferro fred. Em temo que vivim en un país en què la impunitat i la frivolitat, l'egoisme i la manca de transparència, triomfen quasi sempre per sobre de la decència i el sentit de la responsabilitat. No descobreixo la sopa d'all, ho sé, però em vaig sentir tan ofès l'altre dia veient –només veient- l'Aznar a la tele que em veig empès a constatar alguna obvietat.
Arribarà un dia –no sé si llunyà o proper- en què aquest individu haurà de respondre pels seus actes i les seves mentides. Espero que el correctiu sigui sever.