Enric Calpena: «Ni les cadenes més progres d'Espanya arriben al nivell de pluralisme de TV3»

Encara no ha obtingut el permís per visitar Oriol Junqueras, el líder d'Esquerra empresonat, que per Enric Calpena (Barcelona, 1960) és per damunt de tot el jove historiador amb qui ja fa anys va començar l'aventura del programa En guàrdia, de Catalunya Ràdio i amb qui va fer una amistat ferma. Qui va ser un dels periodistes estrella de la televisió catalana, ha excel·lit també com a bon divulgador del passat.  

Com a autor, Barcelona és el tema que més atrau Enric Calpena. Ha estat la protagonista dels seus primers llibres, tant de ficció (Memòria de sang) com d'assaig (Barcelona, una biografia). Ara hi torna amb El dia que Barcelona va morir (Rosa dels vents), situada en el 985 i la ràtzia que va fer contra la ciutat al-Mansur. En aquesta conversa, parla del seu darrer llibre, però també de la Barcelona d'ara, de l'actualitat política i d'un tema que li toca la fibra, els atacs de sectarisme contra TV3.    

- Què va passar el 6 de juliol de l'any del Senyor de 985?

- És el dia, gairebé segur, en què es va produir l'assalt a Barcelona per les tropes andalusines d'al-Mansur i van aconseguir entrar. Un fet que hagués estat relativament normal si la ciutat no hagués tingut les muralles que tenia. Però des del segle III, les muralles no havien estat profanades més que dues vegades, entorn el 720 i el 801, quan després de mesos de setge, els barcelonins s'havien rendit. Però mai havia estat assaltada. Al-Mansur ho aconsegueix en una setmana.

- Com ho va aconseguir?

- Aquesta és la gran pregunta. Per això el llibre es titula El dia que Barcelona va morir, perquè es deia així popularment. Va ser un xoc brutal.  

- El títol és molt tràgic. Però el final no ho va ser tant.

- No, van destruir un terç de la ciutat. Només la part que donava a la porta de mar, al carrer Regomir i el Pati Llimona. Si hagué estat una expedició de càstig, no s'entén gaire, perquè els grans palaus estaven en una altra part. Allí només hi havia cases de comerciants i mercaders. La destrucció va ser limitada. Com van entrar? Si van poder, és possible que fos, com passava molts cops, per un suborn o una traïció. Al llibre explico una possibilitat versemblant, però que no està documentada. Especulo en què es pogués haver fet una segona línia de defensa a la ciutat, però no n'hi ha constància.  

- Qui és el personatge més fascinant d'aquesta història? El comte Borrell II, Al-Mansur? L'abat Ot?

- Una cosa és la novel·la i l'altra la realitat de la història. En els fets històrics, al-Mansur ho és. Era un gran cap polític, tot i que tenia un càrrec relativament menor, una mena de xambelà de la cort que esdevé un gran dirigent polític i militar. L'incitaran a ser califa però ell mai ho serà i seguirà fidel al califa. Va configurar un exèrcit propi: va perdonar la vida a molts enemics a canvi que el servissin. Com a polític, va externalitzar els problemes: tenia un exèrcit poderós, però el mantenia entretingut. Va fer 51 ràtzies al llarg de la seva vida. I els soldats li eren fidels: els deixava saquejar, els tenia ben alimentats i tornaven relaxats i satisfets. Mai el califat de Còrdova serà tan poderós com en l'etapa d'al-Mansur.  
 
- I dels personatges de la novel·la?

- A mi m'agraden molt les dones de la novel·la. La vídua del vescomte Guitard, Geriberga, és una dona culta i amb poder, que acull les dues filles del comte Borrell, Riquilda i Ermengarda, que acabaran casant-se amb els dos fills d'ella. Aquests són personatges històrics. Una altra dona, que aquesta sí que és creació literària, és Donabella, a qui situo com a fabricant de paper. Tots els noms del llibre són habituals d'aquella època. Les dones protagonistes eren dones refinades i tenien influència. Les dones d'aquesta època, tot i ser una societat masclista i patriarcal, viuen en una situació molt millor que cent anys després. Les dones tenen poder polític, participen en les assemblees polítiques, tenen propietats, les seves herències es transmeten. Després això no succeirà.

"L'etapa d'expansió dels segles XI i XII es produeix per un sentit de ser amos del propi destí"

- En el seu llibre, un país que el 985 va estar a punt de ser arrasat assoleix la sobirania respecte al rei franc tres anys després. És un missatge entre línies?

- Al-Mansur hagués pogut destruir els comtats catalans. No ho va fer segurament per raons internes. No volia tenir un exèrcit tan gran fora de casa molt de temps. Dos o tres mesos de campanya, saqueig i marxar, aquesta era la seva política. Però aquella ràtzia fa reflexionar els catalans. Veuen que han estat a punt de ser arrasats i els francs, dels quals depenien, no han mogut un dit. El comte franc ja tenia prou problemes interns i travessava un període de feblesa que al-Mansur sap aprofitar. A la novel·la retrato dues generacions. La del comte Borrell i el bisbe Vives, que encara se senten vinculats a la corona franca, i la més jove d'Arnulf i Udalard que creuen que s'han de desvincular dels francs. I quan ho fan, el 988, no passa res. El que sí que és important és que a partir de llavors, de sentir que ja ningú els mana, Catalunya floreix. L'etapa d'expansió dels segles XI i XII es produeix per aquest sentit de ser amos del propi destí.   

- Què tenia la Barcelona del segle X que ja l'entroncava amb la ciutat actual?

- La manera de viure dels catalans no ha canviat tant en alguns aspectes. Ja al segle X era més car viure dins de Barcelona que fora i molts barcelonins es traslladaven a fora de la ciutat perquè no es podia permetre viure dins. I també la relació amb el poder i el poderosos. D'una banda, estan molt a prop i de l'altra s'hi fuig constantment.

"Colau ha gestionat amb recança allò que ideològicament no agradava els comuns, com l'ICUB"

- En el seu anterior llibre va biografiar Barcelona. És un dels seus temes. Com veu la ciutat ara, governada per Ada Colau, a menys d'un any de les municipals?

- El fenomen dels comuns és bastant singular. Ha tingut un apriorisme ideològic molt remarcat des de l'inici que ha topat amb la realitat. Han gestionat amb recança allò que ideològicament no els agradava. Un exemple s'ha vist amb l'ICUB, l'Institut de Cultura. En el seu programa, parlaven quasi bé d'eliminar-lo. I al final l'han acabat gestionant de manera convencional. Es va arribar a posar damunt la taula d'eliminar la cavalcada de Reis. No va passar de la taula. Però són coses que no tenen sentit.
 
- Li fa il·lusió la perspectiva de tenir un alcalde com Manuel Valls?

- No gens. Penso que ja ha demostrat que és un mal gestor. Amb el típic dicurs de tres o quatre frases que volen ser progres i són reaccionàries. S'ha vist en temes com la immigració o amb les lleis laborals de quan era primer ministre.

- Ell s'ha presentat com una esquerra moderna.

- No és l'esquerra moderna, és la nova dreta. És una dreta formalment demòcrata, ha acceptat alguns aspectes de l'esquerra social, com el matrimoni homosexual, cosa que d'altra banda demostra la pèrdua de pes de l'Església.

"Manuel Valls no és l'esquerra moderna, és la nova dreta"

- Parlen molt d'igualtat.

- Sí, la dreta que representen Ciutadans i Manuel Valls parlen molt d'igualtat, però delaten el menyspreu per les diferències.

- L'estètica vol ser moderna, però.

- Sí, però no confonguem la modernitat amb tot el que és positiu. Pensem que alguns intel·lectuals d'avantguarda futuristes anaven amb el feixisme italià i anaven de gent trencadora. No és estrany que els nazis escollissin Hugo Boss com a dissenyador dels vestits de ls SS. Tenien molt clar que volien una estètica moderna. Si mires Casado, Valls o Rivera veus que vesteixen bé. Ara, són dreta reaccionària.

- Vas ser dels primers de presentar els telenotícies de TV3. La televisió s'ha convertit en un dels objectius a abatre des de sectors més reaccionaris de l'Estat. Què opines dels atacs sobre el sectarisme de TV3?

- El més greu és quan ser sectari vol dir ser imparcial i donar veu a tothom. Les acusacions que es fan a TV3 sobre el seu sectarisme són ridícules. Ni les cadenes més progres d'Espanya arriben al nivell de pluralisme de TV3, que segur que és criticable i comet errors. Però això és objectiu. La gent que té més estudis a Catalunya quina televisió veu? Veu TV3. Quan ataquen TV3 estan atacant el millor de la societat catalana, la gent més formada i oberta.  
 - Vostè va ser una de les persones que va "descobrir" Oriol Junqueras.

- Me'l vaig trobar.

- El líder d'ERC va ser assessor del seu programa "En guàrdia".

- El vaig conèixer fa més de vint anys, mentre parlàvem amb una productora per fer un documental sobre el 1714. El jove assessor que tenien era Oriol Junqueras. Ens vam fer molt amics i li vaig demanar que fos assessor del projecte de programa En guàrdia.

- Quan va ser l'últim cop que el va veure?

- Deu fer fa més d'un any, quan vam anar plegats a veure Rigoletto. En els últims mesos vaig optar per no trucar-lo. Per no emprenyar. He intentat anar-lo a veure a la presó, però no he aconseguit encara el permís. Espero que no m'arribi el permís perquè ja hagi sortit.  

- Les detencions de dirigents sobiranistes el van sorprendre?

- No. I no crec que sorprengués ni a Junqueras ni als altres. Tinc la sensació que el fet que hi hagi persones a la presó pot servir com una denúncia del que està passant davant el món, però no sé si això, pel càstig que suposa, que és brutal i desmesurat, compensa el mal que els fan a ells i a les seves famílies.

- De tots els esdeveniments que han succeït, què més l'ha aclaparat?

- Moltes coses. Jo vaig estudiar dret, vaig exercir molt poc, però em vaig formar com advocat. I continuava creient en allò que diem l'imperi de la llei, i en certs estils de fer. Jo he vist jutges reaccionaris aplicant una llei que potser no els agradava. Hi ha uns principis jurídics, com que en cas de dubte s'ha d'actuar en favor de l'acusat. I ara he vist que no i que la llei es fa retroactiva si cal i amb l'aclamació generalitzada de gran part de l'opinió espanyola. Estic convençut que els jutges honrats, que n'hi ha molts, estan avergonyits.     
 
- El procés i les grans mobilitzacions sobiranistes et recorda algun episodi de la història?

- Sempre és difícil, però a mi em recorda els grans esclats de canvi democràtic que hi ha a Europa els anys 1820 i 1848. Hi ha similituds en la resposta en contra dels intents de regressió i l'ascens d'una extrema dreta que troben una resposta en diversos països. No sé si hi haurà, com el 1848, una primavera dels pobles. Jo no em sento allunyat dels espanyols. Em sento a prop de molts catalans i de molts espanyols. Al món, hi ha molta gent que s'ha cregut la democràcia i s'aixeca contra els intents d'autoritarisme mundial. El cas català no és únic. És un moviment de resistència contra el gir a l'autoritarisme que s'està produint a tot arreu. Que en el cas català es concentra en l'objectiu de la independència. Si el 2010 l'Estat hagués fet un gir molt democràtic, el suport estricte a l'independentisme no hagués pres tanta força.- Veu similituds amb el moviment de Luther King?

- Aquest és un cas que explica moltes coses dels Estats Units, i entenc que és més proper que no pas parlar de 1848, però jo ho veig diferent.

- Com veu el futur del procés?

- És difícil fer prospectiva. L'ofensiva de la República a l'Ebre, el 1938, acabarà sent un error però responia a una visió, creient que l'esclat de la guerra a Europa era imminent. Nosaltres, més que amb visió històrica, hem d'actuar amb confiança en nosaltres mateixos.   

- El programa En guàrdia que dirigeixes a Catalunya Ràdio s'ha consolidat com un bon espai de divulgació històrica.

- Quan l'Oriol Junqueras i jo vam començar En guàrdia, no preteníem augmentar la consciència històrica dels catalans. Pensàvem que la història no estava prou ben divulgada. No teníem una intenció patriòtica. Però modestament el programa ha tingut un pes en la presa de consciència de país.

- Els catalans ens expliquem bé la nostra història?

- En els darrers anys, sí. En les etapes de crisi, augmenta l'interès per la història. Això passa sempre. Quan el futur no està clar, la gent mira cap enrere, es busquen -a vegades de manera esbiaixada- aquelles arrels que t'afermen en el futur. Això explica l'aparició de programes com En guàrdia, el boom de la novel·la històrica, revistes com Sàpiens... La disgregació de la Unió Soviètica reobre els grans temes de la història russa, es fan preguntes sobre el tsarisme.