16
de setembre
del
2018
Actualitzat
el
17
de setembre
a les
18:11h
La solidaritat que s'ha organitzat arran de l'empresonament d'Orol Junqueras ha estat molt notable, amb un epicentre clar a Sant Vicenç dels Horts, ciutat del Baix Llobregat de la qual el líder d'ERC en va ser alcalde i on està molt arrelat. La campanya "Free Junqueras" reclama la llibertat del seu il·lustre veí i de la resta de presos polítics amb actes al municipi i participant a les mobilitzacions que es fan fora, sempre fent-se notar.
En relata el funcionament i els protagonistes d'aquest heterogeni grup un dels seus membres, Javier García, en una carta que va enviar a Junqueras a mitjans d'agost. Amb emotivitat i una precisa i, a la vegada, subjectiva descripció de cadascuna de les personalitats, el text treu a la llum el conglomerat que lidera la plataforma i que, a petita escala, és un reflex de la societat plural que l'exvicepresident català sempre va aspirar a representar. Us n'oferim el contingut:
"Hola Oriol,
Espero que estiguis bé de salut i fort d'ànims. El Maxi, el Lolo i el Domingo diuen que és així i que van gaudir de la visita a Lledoners.
Avui vull parlar-te dels Tres Mosqueters i de l'alegre colla que els envolta. El 10 d'agost ha fet sis mesos que es va presentar oficialment "Free Junqueras" com a moviment i el grup, heterogeni, ha anat unint-se amb un bon sentiment de germanor, de companyonia, de treball en equip, poc vist. Tothom té clar qui són els que el lideren i, al mateix temps, sabem que el clima assembleari i un punt caòtic serà el pa nostre de cada reunió setmanal. Segurament el fet que el lloc de trobada sigui un bar ajuda a aquesta comunió, a compartir el pa, el vi i les patates braves.
La literatura anglesa fa ús de la paraula "merry" per referir-se a una alegria i confraternitat molt particular. Els "Merry Men" que acompanyaven Robin Hood, les "Merry Wives of Windsor"... Així són: cridaners, entusiastes, amb una força de voluntat que fa possible qualsevol objectiu... Capaços de la discussió més sorollosa que s'hagi sentit al bar i, tot seguit, un mar de llàgrimes, reconciliacions (o no) i brindis.
A les manifestacions som els que més es fan sentir i veure, amb dues pancartes grogues gegants, d'altres de franja i moltes samarretes "Free Junqueras". A l'última mani, tocant a la presó Model, vaig sentir dues persones diferents dient: "Mira, són els de Sant Vicenç" (una d'elles, amb un to reprovatori). Li ho vaig comentar a la Marcel·lina i ella també havia sentit qui ens havia reconegut com "els de Sant Vicenç".
Al grup, Maxi és el cicló humà, sempre en moviment i amb un caos d'arrels comunistes que es deixa notar a les reunions. El Vicenç ho deia, un cop acabat el Sopar Groc de 400 persones (que en van ser més) a Sant Vicenç: "Ens surten bé les coses perquè hi posem el cor. Falta organització, caminem al fil de fotre'ns una hòstia, però ens en sortim perquè hi posem voluntat".
Domingo, a més de ser un treballador incansable, és el nostre deus ex machina. Quan una situació o una discussió tensa la corda, ell deté l'acció i es posa al centre: "Pero a ver, ¿hemos olvidado por qué estamos aquí?". Ho diu amb un to contundent, espaiant molt les síl·labes. "¡Pues vamos a trabajar todos y lo vamos a hacer por el Oriol!". Domingo és pura sensibilitat, i darrere de la façana de currant de Huelva que les ha vist de tots els colors, s'hi amaguen unes llagrimetes que l'han fet ennuegar en un parell d'ocasions ("Me pongo a mariconear", diu ell) i que s'encomana a la resta. Som un grup una mica plorinyós, tot s'ha de dir...
Lolo és el més mediàtic. Tot humanitat. Es va trencar el motllo quan va néixer. Quan cal, fa un vídeo sense preparar gaire el discurs i el que diu és perfecte i toca el moll de l'os. També a dalt de l'escenari. La gent se l'estima, tot i ser la primera vegada que el vegin. Si una manifestació està molt callada, Lolo comença a cantar i tot s'anima.
La resta, els "Merry Men" de Sherwood, o de "Santvi", són també dignes d'esment. De fet, el grup funciona com una suma d'individualitats on cadascú fa el que sap fer, i els altres no li ho discuteixen i li donen llibertat absoluta. Però a l'hora del treball conjunt, fent allò de "tots per un, i un per tots", el grup s'acobla com una pinya castellera.
Antònia, Carmen i Adela són les nostres "Merry Women", uns terratrèmols que fan feina a la logística, a la venda de samarretes o al muntatge de les taules i el sarau. Sorprenen quan criden consignes, a les manifestacions, que no són les habituals de l'independentisme: "A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar" (de Paco Ibáñez) o la més actual "Los Borbones, a los tiburones".
Marcel·lina i Rosa Maria són les nostres "Lady Marian", la veu assenyada i sempre encertada sobre com s'han de fer les coses. A més, són incansables. Per al Sopar Groc, vaig pensar que seria una bona idea imprimir unes tires de paper groc amb frases teves de tall humorístic. Rosa Maria s'hi va sumar a l'hora d'imprimir-les i repartir-les persona a persona, per les taules, i va resultar millor del que jo havia imaginat. Tenen un altre do fascinant: com a mestres i part del sector cultural i educatiu vicentí, coneixen a tothom. Parlen amb tothom i encomanen la seva lluita i neguit per la situació a tothom.
Agustín viu una segona joventut d'activista del PSUC, si en algun moment ha deixat de ser activista, sortint als carrers a posar cartells amb "engrudo" i una destresa només adquirida com a fruit de moltes hores. Allò de les lluites compartides li escau perfectament. És caut a les reunions i li queda l'espina al cor de no poder fer un mural públic que faci referència a l'empresonament. Sabem que els vàndals el destrossarien, com van fer amb la tanca publicitària de "Free Junqueras" a l'entrada del poble. En aquella ocasió, van venir de Sarrià-Sant Gervasi, però ultres i incívics també els tenim al poble. De l'Agustín cal destacar també que, malgrat els seus problemes de salut, hospitalització inclosa, segueix al peu del canó.
Jordi és el nostre fitxatge del Baix Camp que ha resultat imprescindible en temes de logística i d'organització del partit "Gols per l'Oriol" i el que farem de tornada a l'octubre.
Vicenç, d'ERC SVH [Sant Vicenç dels Horts], i Pedro tenen en comú una defensa dels valors a ultrança i una gran predisposició a treballar. També els és comú les seves lluites interiors per dominar les seves vides (atur, febleses) i és en una causa justa i en un entorn acollidor que es refermen i són grans, molt grans. Ja he dit que tots plorem una mica a les reunions.
Zárate és un crack i agraeix que l'entorn ex-Podem pugui estar representat al grup. Aporta organització i transversalitat. Posa la taula de so i fa de DJ quan l'acte li ho permet.
Anna, Ferran, Juan Carlos, Tito, Susana, Laura... tots són allà quan cal. I Paula, un altre remolí d'activitat que també es planta davant tothom i, amb una veu que en fa callar altres, diu: "¡Así no! ¡Vamos a hacer las cosas bien!". I les coses es fan bé.
Hi ha molts més. I n'hi ha de puntuals i involucradíssims. Vaig dir al Pere Juventí que presentés l'acte de "Gols per l'Oriol", per no deixar una responsabilitat així davant 500 persones al Maxi, i es va prestar encantat. Vaig suggerir al Carles Carpio si podia composar una cançó amb tonada "Free Junqueras", perquè havia sentit la de "Free Nelson Mandela" dels anys 80 a la ràdio, i també s'hi va lliurar de ple.
I qui això escriu suposo que és el descastat amb ànima literària de baix vol que a totes aquestes novel·les corals observa, analitza i gaudeix.
Cuida't molt!"
En relata el funcionament i els protagonistes d'aquest heterogeni grup un dels seus membres, Javier García, en una carta que va enviar a Junqueras a mitjans d'agost. Amb emotivitat i una precisa i, a la vegada, subjectiva descripció de cadascuna de les personalitats, el text treu a la llum el conglomerat que lidera la plataforma i que, a petita escala, és un reflex de la societat plural que l'exvicepresident català sempre va aspirar a representar. Us n'oferim el contingut:
"Hola Oriol,
Espero que estiguis bé de salut i fort d'ànims. El Maxi, el Lolo i el Domingo diuen que és així i que van gaudir de la visita a Lledoners.
Avui vull parlar-te dels Tres Mosqueters i de l'alegre colla que els envolta. El 10 d'agost ha fet sis mesos que es va presentar oficialment "Free Junqueras" com a moviment i el grup, heterogeni, ha anat unint-se amb un bon sentiment de germanor, de companyonia, de treball en equip, poc vist. Tothom té clar qui són els que el lideren i, al mateix temps, sabem que el clima assembleari i un punt caòtic serà el pa nostre de cada reunió setmanal. Segurament el fet que el lloc de trobada sigui un bar ajuda a aquesta comunió, a compartir el pa, el vi i les patates braves.
La literatura anglesa fa ús de la paraula "merry" per referir-se a una alegria i confraternitat molt particular. Els "Merry Men" que acompanyaven Robin Hood, les "Merry Wives of Windsor"... Així són: cridaners, entusiastes, amb una força de voluntat que fa possible qualsevol objectiu... Capaços de la discussió més sorollosa que s'hagi sentit al bar i, tot seguit, un mar de llàgrimes, reconciliacions (o no) i brindis.
"Així són: cridaners, entusiastes, amb una força de voluntat que fa possible qualsevol objectiu..."
A les manifestacions som els que més es fan sentir i veure, amb dues pancartes grogues gegants, d'altres de franja i moltes samarretes "Free Junqueras". A l'última mani, tocant a la presó Model, vaig sentir dues persones diferents dient: "Mira, són els de Sant Vicenç" (una d'elles, amb un to reprovatori). Li ho vaig comentar a la Marcel·lina i ella també havia sentit qui ens havia reconegut com "els de Sant Vicenç".
Al grup, Maxi és el cicló humà, sempre en moviment i amb un caos d'arrels comunistes que es deixa notar a les reunions. El Vicenç ho deia, un cop acabat el Sopar Groc de 400 persones (que en van ser més) a Sant Vicenç: "Ens surten bé les coses perquè hi posem el cor. Falta organització, caminem al fil de fotre'ns una hòstia, però ens en sortim perquè hi posem voluntat".
Un veí de Sant Vicenç dels Horts penjant un cartell de Junqueras a l'Ajuntament. Foto: ERC
Domingo, a més de ser un treballador incansable, és el nostre deus ex machina. Quan una situació o una discussió tensa la corda, ell deté l'acció i es posa al centre: "Pero a ver, ¿hemos olvidado por qué estamos aquí?". Ho diu amb un to contundent, espaiant molt les síl·labes. "¡Pues vamos a trabajar todos y lo vamos a hacer por el Oriol!". Domingo és pura sensibilitat, i darrere de la façana de currant de Huelva que les ha vist de tots els colors, s'hi amaguen unes llagrimetes que l'han fet ennuegar en un parell d'ocasions ("Me pongo a mariconear", diu ell) i que s'encomana a la resta. Som un grup una mica plorinyós, tot s'ha de dir...
Lolo és el més mediàtic. Tot humanitat. Es va trencar el motllo quan va néixer. Quan cal, fa un vídeo sense preparar gaire el discurs i el que diu és perfecte i toca el moll de l'os. També a dalt de l'escenari. La gent se l'estima, tot i ser la primera vegada que el vegin. Si una manifestació està molt callada, Lolo comença a cantar i tot s'anima.
"Domingo és pura sensibilitat, i darrere de la façana de 'currant' de Huelva que les ha vist de tots els colors, s'hi amaguen unes llagrimetes que l'han fet ennuegar en un parell d'ocasions"
La resta, els "Merry Men" de Sherwood, o de "Santvi", són també dignes d'esment. De fet, el grup funciona com una suma d'individualitats on cadascú fa el que sap fer, i els altres no li ho discuteixen i li donen llibertat absoluta. Però a l'hora del treball conjunt, fent allò de "tots per un, i un per tots", el grup s'acobla com una pinya castellera.
Antònia, Carmen i Adela són les nostres "Merry Women", uns terratrèmols que fan feina a la logística, a la venda de samarretes o al muntatge de les taules i el sarau. Sorprenen quan criden consignes, a les manifestacions, que no són les habituals de l'independentisme: "A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar" (de Paco Ibáñez) o la més actual "Los Borbones, a los tiburones".
Centenars de persones, concentrades a Sant Vicenç dels Horts per la llibertat de Junqueras. Foto: @FreeJunqueras
Marcel·lina i Rosa Maria són les nostres "Lady Marian", la veu assenyada i sempre encertada sobre com s'han de fer les coses. A més, són incansables. Per al Sopar Groc, vaig pensar que seria una bona idea imprimir unes tires de paper groc amb frases teves de tall humorístic. Rosa Maria s'hi va sumar a l'hora d'imprimir-les i repartir-les persona a persona, per les taules, i va resultar millor del que jo havia imaginat. Tenen un altre do fascinant: com a mestres i part del sector cultural i educatiu vicentí, coneixen a tothom. Parlen amb tothom i encomanen la seva lluita i neguit per la situació a tothom.
"Marcel·lina i Rosa Maria són les nostres "Lady Marian", la veu assenyada i sempre encertada sobre com s'han de fer les coses. A més, són incansables"
Agustín viu una segona joventut d'activista del PSUC, si en algun moment ha deixat de ser activista, sortint als carrers a posar cartells amb "engrudo" i una destresa només adquirida com a fruit de moltes hores. Allò de les lluites compartides li escau perfectament. És caut a les reunions i li queda l'espina al cor de no poder fer un mural públic que faci referència a l'empresonament. Sabem que els vàndals el destrossarien, com van fer amb la tanca publicitària de "Free Junqueras" a l'entrada del poble. En aquella ocasió, van venir de Sarrià-Sant Gervasi, però ultres i incívics també els tenim al poble. De l'Agustín cal destacar també que, malgrat els seus problemes de salut, hospitalització inclosa, segueix al peu del canó.
Jordi és el nostre fitxatge del Baix Camp que ha resultat imprescindible en temes de logística i d'organització del partit "Gols per l'Oriol" i el que farem de tornada a l'octubre.
Imatge d'Oriol Junqueras a l'entrada del Departament d'Economia Foto: Adrià Costa
Vicenç, d'ERC SVH [Sant Vicenç dels Horts], i Pedro tenen en comú una defensa dels valors a ultrança i una gran predisposició a treballar. També els és comú les seves lluites interiors per dominar les seves vides (atur, febleses) i és en una causa justa i en un entorn acollidor que es refermen i són grans, molt grans. Ja he dit que tots plorem una mica a les reunions.
Zárate és un crack i agraeix que l'entorn ex-Podem pugui estar representat al grup. Aporta organització i transversalitat. Posa la taula de so i fa de DJ quan l'acte li ho permet.
Anna, Ferran, Juan Carlos, Tito, Susana, Laura... tots són allà quan cal. I Paula, un altre remolí d'activitat que també es planta davant tothom i, amb una veu que en fa callar altres, diu: "¡Así no! ¡Vamos a hacer las cosas bien!". I les coses es fan bé.
"I Paula, un altre remolí d'activitat que també es planta davant tothom i, amb una veu que en fa callar altres, diu: "¡Así no! ¡Vamos a hacer las cosas bien!""
Hi ha molts més. I n'hi ha de puntuals i involucradíssims. Vaig dir al Pere Juventí que presentés l'acte de "Gols per l'Oriol", per no deixar una responsabilitat així davant 500 persones al Maxi, i es va prestar encantat. Vaig suggerir al Carles Carpio si podia composar una cançó amb tonada "Free Junqueras", perquè havia sentit la de "Free Nelson Mandela" dels anys 80 a la ràdio, i també s'hi va lliurar de ple.
I qui això escriu suposo que és el descastat amb ànima literària de baix vol que a totes aquestes novel·les corals observa, analitza i gaudeix.
Cuida't molt!"
L'acte pels 100 dies de presó de Junqueras, a Sant Vicenç dels Horts Foto: ACN