Reportatge

La (fosca) realitat de les contencions en geriàtrics i la lluita per combatre-les

Fa onze anys que el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que sancionava els mètodes de subjecció a les persones grans, però tot i així l'estat espanyol consta com el quart país del món que més contencions aplica

per Aina Font Torra , Navarcles, 13 de setembre de 2018 a les 17:50 |
Tres usuàries de la residència Ibada de Navarcles fent un cafè. | AFT
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de setembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si li demanes a l'Ernest Carol d'on és, et dirà que de Manresa. Després de mirar-te uns segons ho puntualitzarà: "vaig néixer a la Pobla de Lillet però quan tenia 5 anys ja vaig venir cap aquí". Ara en té 83. Els va fer el 8 de maig. A la capital del Bages es va casar i va tenir un fill "que ara viu a Menorca amb la seva dona i el seu fill, l'Arnau, que fa quinze dies em va venir a veure", somriu. I treu el mòbil per ensenyar-ne una foto, orgullós.

Les inclemències de la vida van fer que la seva esposa es morís de cop i volta, sense avisar. "Em vaig sentir molt sol", recorda, tot afegint que "sort en vaig tenir dels meus veïns, que van estar per mi i em van ajudar amb tot el que calia". Poc a poc el seu estat de salut va anar empitjorant ("em feia molt mal el pit i em costava respirar") i va demanar d'ingressar en un hospital de la ciutat.


Mentre era allà, va caure pel passadís "i el peu em va quedar negre com el carbó", relata, tot lamentant que "malgrat insistia que segur que m'havia trencat alguna cosa, no em van fer cap prova per corroborar-ho". El resultat va ser que va estar-se gairebé un mes al llit, sense moure's. I allò, anímicament, el va destrossar. "Sentia que tenia el cap totalment enfosquit, estava nerviós i a vegades em semblava que veia al·lucinacions", explica. La decisió de l'hospital va ser lligar-lo durant vint-i-vuit dies. "Ho vaig passar molt malament. Em van tractar com si estigués tocat del bolet i no ho estava. No li ho recomano a ningú".

Val a dir, però, que una cosa és un ingrés hospitalari, i una altra diferent, entrar en una residència. La síndrome confussional és una alteració reversible i transitòria que provoca afectacions en la conducta i agitació psicomotriu. Generalment aquesta afectació requereix la intervenció activa del personal, que inclourà sempre tècniques de contenció verbal, però en alguns casos pot arribar a precisar la contenció psicofarmacològica o la contenció mecànica, com a últim recurs.


De fet, potser és la paraula llibertat la que defineix millor el modus operandi de la Fundació Ibada, que té residències a Navarcles i a Castellgalí. I no llibertat d'actuació per part dels professionals que hi treballen, sinó llibertat com a sentiment dels usuaris i usuàries que atenen. Així és com ho explica Alba Viñas, directora de serveis d'Ibada, que exposa que "el que fem és posar la gent gran en el focus de la nostra atenció" i a partir d'aquí "vetllem per la seva dignitat i els seus drets perquè puguin continuar amb la seva història de vida".


Aquestes afirmacions que semblen tan òbvies fa uns anys no es tenien tan en compte. D'històries com les de l'Ernest n'hi havia a cabassos, i les contencions mecàniques estaven en l'ordre del dia de molts centre geriàtrics. Tot va començar a canviar quan va entrar en vigor la Llei 12/2007 de serveis socials.

Aquesta llei, aprovada pel Parlament de Catalunya, reivindicava el respecte pels drets de les persones, el foment de l'autonomia personal, i la qualitat dels serveis.  En aquest sentit, en el capítol tercer de l'ordenança en qüestió s'assenyalava que "és una infracció molt greu immobilitzar o restringir la capacitat física o intel·lectual dels usuaris, per mitjans mecànics o farmacològics, sense una prescripció mèdica que indiqui la durada de la contenció, les pautes de mobilització i llur revisió, a excepció dels supòsits de perill que estableix l'article 12.1.p".

Aquesta legislació va suposar un punt d'inflexió per les residències d'Ibada: "fins llavors nosaltres treballàvem per les necessitats de les institucions i els professionals dels centres. I els usuaris quedaven en un segon pla", exposa Viñas, tot posant de manifest que lluny d'evitar-les, "fèiem ús de les contencions com una de les eines per tenir cura de les persones, perquè així evitàvem que caiguessin". 

Va ser després de posar en pràctica la llei citada que es van adonar que el concepte tenir cura anava molt més enllà de la mera part física. "Tenir cura d'algú és saber-lo entendre i escoltar-lo per, així, poder donar resposta a les seves necessitats individuals", puntualitza Rafa Tejada, fisioterapeuta de la residència Ibada de Castellgalí, que recalca que d'aquesta manera, "quan apareixen conductes que poden posar en risc la persona, podem actuar a mida i prendre mesures per garantir la seva seguretat sense coartar-li la llibertat".
 

Rafa Tejada, Alba Viñas i Núria Morera, de l'equip d'Ibada Foto: AFT


Només tenia gana

Per entendre millor com es tradueix a la realitat no fer ús de les contencions Tejada en relata un cas. "Era un home que cada dia, a les tres de la matinada, s'aixecava del llit cridant, i no hi havia manera de convèncer-lo perquè tornés a dormir. Què fèiem, quan encara crèiem amb el mètode de subjecció? El conteníem per evitar que caigués o es fes mal. Quina era, però, la conseqüència de la contenció? Que encara el feia alterar més perquè no podia fer allò que volia. I cridava, esgarrapava, no dormia i tampoc deixava dormir a la resta de gent. Com ho evitàvem? Medicant-lo. I què feia, la medicació? Que l'endemà estigués inestable i caigués a terra. I, és clar, per evitar que caigués el tornàvem a lligar. I així successivament, com un peix que es mossega la cua".

El cercle viciós es va trencar quan "vam decidir esbrinar què era el que l'impulsava a no dormir i a posar-se nerviós i fins i tot agressiu. I resulta que la resposta que ens vam trobar era que tenia gana. Es llevava a les tres de la matinada només perquè tenia gana. A partir de llavors, quan vèiem que s'aixecava, li dúiem un got de llet amb galetes i es posava a dormir fins al dia següent".

"Amb els anys hem vist que quan la persona no està continguda és persona. Encara que no se n'adoni. És persona perquè pot fer allò que vol; ningú li ho impedeix, i perquè encara té la dignitat de poder tenir llibertat", conclou el fisioterapeuta.

Canvis en l'estructura dels edificis

Però aquesta filosofia d'atenció integral i personalitzada a les persones grans no comença i acaba, només, amb la no contenció. La feina dels treballadors és una peça clau en aquest engranatge, així com també ho són els espais. Sobre això, Alba Viñas comenta que "hem esmerçat molts esforços per crear ambients diversos dins la residència" amb la instal·lació d'una cuina i la construcció de dos recorreguts per caminar amb baranes a cada costat.

"Està comprovat que posar els avis i àvies en una taula a pintar no serveix per res, primer, perquè potser a algun d'ells no li agrada pintar i segon, perquè què els hi aporta?", reflexiona, tot assenyalant que "és molt més engrescador fer coses que tinguin conseqüències significatives per a ells", com plegar roba, passar l'escombra, fer un plat de macarrons o convidar la família a dinar. "Són coses que també feien a casa seva i al cap i a la fi, el que volem és concebin la residència com una altra llar", apunta.

En una mateixa línia Tejada assenyala que "les persones de la unitat de psicogeriatria, que són les que estan una mica més afectades a nivell cognitiu, troben molt sentit a preparar-se el berenar cada tarda o en cuinar un pa de pessic al matí que se'l menjaran per postres". "Això els dona vida", assegura.
 

Exterior de la residència Ibada de Navarcles Foto: AFT


"Les contencions desapareixeran quan la gent les deixi de considerar un mètode de cura"

Si bé des d'Ibada manifesten que en el sector de la geriatria cada cop hi ha més sensibilització a l'hora de no fer ús dels mètodes de contenció, també alerten del llarg camí que queda per recórrer en l'àmbit familiar i de carrer. "Quan una persona gran ingressa en un hospital per una infecció (que moltes vegades acaba desembocant en un quadre de confusió) el primer que es fa és lligar-la", diu Viñas; "i com que les famílies veuen això, quan venen a la residència no entenen com és que nosaltres no ho fem". "Hem dedicat i dediquem moltes hores a explicar als familiars dels usuaris per què no és bo contenir", declara.

De moment, però, els números manen i el que diuen és que l'Estat espanyol és el quart país del món que més contencions practica (40%). És per això que els d'Ibada s'han emmirallat amb països com Noruega, Finlàndia o Suècia (on fins i tot hi van viatjar) per amarar-se de la seva filosofia d'atenció centrada en la persona.  Una filosofia que ara volen fer extensiva a centres i escoles on formin persones que es dedicaran, en un futur, al món de la geriatria.

"Hem creat el grup de control de contencions, que el formem diversos professionals dels dos centres Ibada, i el que fem són xerrades per explicar la nostra experiència" en aquest univers de la no subjecció. Una experiència que si bé de moment transmeten a futurs professionals del sector, també volen fer arribar a peu de carrer. I és que estan convençuts que  "les contencions desapareixeran quan la gent les deixi de considerar un mètode de cura".
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació