Homenatge a les manifestacions i a les pel·lícules sèpia
«És molta imaginació, ho sé, però la imaginació vola quan el cinema entra en acció. Cinema, una altra llicència poètica. Tant de bo a còpia de llicències poètiques el món de merda en què vivim pugui ser millor algun dia»
La Diagonal, plena a vessar de manifestants per la Diada
|
Adrià Cosat
Gran manifestació dimarts a Barcelona. Enorme. Més enllà de què signifiqui, que és molt, i sabent que són molts els encarregats de glosar la seva importància cívica i política, em ve de gust expressar la satisfacció pel seu valor estètic i visual, per la seva rellevància de testimoni urbà i ciutadà. Voldria avui fer un homenatge a les manifestacions. Perquè les manifestacions reflecteixen ciutats que tenen vida. Bé, hi ha manifestacions de tota mena, esclar, encara hi ha categories. A les de Ciutadans i Societat Civil Catalana, enverinades, malaltes d’odi, no els faig cap homenatge. Només faltaria.
Però vaja, no ens desviem del tema. El carrer ple de gent exclamant-se, les paradetes on venen coses que d’aquí a un temps seran documents que explicaran el temps passat, les fotos que ho capturen, els edificis habitats no des de dins sinó des de fora, la fesomia de la ciutat quan dialoga amb les persones, amb els arbres, amb els bancs, els fanals i els cartells que pengen dels fanals. Per això m’agraden tantíssim els vídeos antics de manifestacions antigues. Aquelles pel·lícules de color sèpia gravades la segona meitat dels anys setanta. Les pel·lícules de la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, dels grisos, de la plaça del Cinc d’Oros plena de gent, de corredisses de persones que volien ser lliures i dels malparits que els volien estovar.
Imatges de la història que són imatges d’una ciutat. Imatges com les que apareixen en aquest vídeo:
Són imatges la majoria d’elles gravades des d’amagatalls, clandestinament, per persones que a més a més de la llibertat, estimaven el cinema, vivien colonitzats per ell, portaven la càmera incrustada al seu cos. Persones com el gran Manel Esteban Marquilles, que ja no és en aquest món però que va ser operador de càmera i realitzador de Televisió Espanyola i s’enduia la càmera de 16 mm i unes quantes cues de negatiu a casa d’amagatotis per poder sortir al carrer a filmar tot el que veiessin els seus ulls. Des de l’església de Pompeia a la Diagonal enfocant el llapis que commemorava la victòria franquista o des d’un balcó del passeig de Sant Joan, carrer, per cert, fascinant i tan diferent que algun dia se n’hauria de parlar més a fons.
Imatges com les que apareixen en aquest altre vídeo:
Imatges que estan tunejades amb un soroll de fons desagradable, una veu en off tinyosa, la dels comandaments policials que enviaven patrulles de grisos a apallissar la gent. El so nasal i metàl·lic és d’aquells que pertanyen a l’estirp dels sons inconfusibles. Imatges gravades per persones Pere Joan Ventura i Jordi Ferrerons. Imatges que són històriques i expliquen un context polític i social, però que també expliquen una ciutat. Esther Cases i Santiago Lapeira estan enllestint un documental sobre aquesta mena de persones. Es dirà El Pilar perquè aquesta mena de persones en arribar a casa havien de camuflar les seves pel·lícules en capses de llauna i etiquetar-les de manera que ningú les pogués trobar. Per exemple? Una celebració del dia del Pilar a Saragossa. Encara que a dins hi hagués una filmació no de gent devota de cap verge sinó de gent cridant que volien ser lliures. És fabulós que la Filmoteca de Catalunya conservi algunes d’aquestes pel·lícules i que de tant en tant les projecti. A la tele també les veiem sovint. Jo no me’n cansaria mai. El Santi Lapeira m’explica que dimarts, el periodista de TV3 Víctor Lavagnini va filmar des de dalt del Palau Robert unes imatges de la gran manifestació i va penjar el vídeo a Twitter.
Són pocs segons i és senzill allò que hi veiem, una panoràmica i una gran cridòria. No molt diferent del que molts podríem haver gravat des d’un balcó o una terrassa. Però, ves per on, està travessat discretament per una fletxa del passat, per una llicència poètica que em transporta a aquells vídeos de color sèpia. És molta imaginació, ho sé, però la imaginació vola quan el cinema entra en acció. Cinema, una altra llicència poètica. Tant de bo a còpia de llicències poètiques el món de merda en què vivim pugui ser millor algun dia.
