Anàlisi

La digestió pesada de la Diada

«El serial de la moció posa l'independentisme davant el mirall: fa emergir la desorientació que emana de l'absència d'una estratègia compartida i constata fins a quin punt el Congrés és un fangar»

per Joan Serra Carné, 12 de setembre de 2018 a les 22:21 |
La multitudinària participació a la manifestació de la Diada | Adrià Costa
Per setè any consecutiu, la manifestació de l'Onze de Setembre va ser multitudinària. Les valoracions més immediates es van focalitzar en la vigorosa i sostinguda capacitat de convocatòria de l'independentisme civil, fins i tot en les condicions més adverses, amb els líders del moviment empresonats o a l'exili i sobreposant-se a un ambient de derrota. Per primer cop, però, el clam de República i llibertat va conjugar-se amb la crítica al processisme. Les bases van recollir el guant de la mobilització permanent tan sol·licitada des de Palau i Waterloo, però van advertir -amb certa rotunditat tenint en compte l'escenari de comunió de la Diada- que la lliçó de l'octubre passat està apresa. Amb el carrer no n'hi ha prou per superar el mur de l'Estat, va alertar la ciutadania. Que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, es va poder descodificar també dels missatges verbalitzats en les discursos i les pancartes.

Mentre els partits encadenaven elogis pel compromís ciutadà, a Madrid es madurava una moció, amb transacció inclosa, que evidencia com n'és de pesada la digestió de la Diada. La gestava el PDECat, pactada amb el PSOE, per encaminar un diàleg que tots els actors evoquen i que, de tant fer-ho, s'ha buidat de contingut. La concreció de la moció, amb referència a circumscriure el diàleg "en el marc de l'ordenament jurídic vigent", se situava a anys llum de l'èpica de la Diagonal. El PDECat -o les diferents veus que conviuen al PDECat- no en va calcular com n'era d'inoportuna, ERC de seguida se'n va apartar intuint que es podia rostir i Puigdemont va intervenir en ple desori quan l'única sortida ja passava per retirar el text. L'escenari no resulta esperançador si del que es tracta és de dissenyar un pla per superar vells errors.


El serial post-Diada posa l'independentisme davant el mirall: fa emergir la desorientació que emana de l'absència d'una estratègia compartida i constata fins a quin punt el Congrés és un fangar. Les parets de la negociació són difuses perquè no hi ha confiança en els interlocutors socialistes i tampoc es constata sincronia a Catalunya, evident com és que el que dissenya Puigdemont des de Bèlgica no necessàriament casa amb el que exposa Junqueras des de la presó, de la mateixa manera que costa interpretar si Torra pacta amb Aragonès o conviuen esmenant-se. Els interrogants s'amplifiquen a les Corts espanyoles, on ERC fa el discurs més desacomplexadament realista i el PDECat continua sent un objecte no identificat després del debat congressual del partit.

L'independentisme va saber llegir el paper capital que podia jugar en la caiguda de Rajoy però encara no ha conclòs com ha de conviure amb Sánchez, tan afeblit per la falta de suports parlamentaris que és capaç de fer compatibles una iniciativa per al diàleg amb l'independentisme al Congrés amb un veto al referèndum al Senat de la mà de PP i Ciutadans. Paradoxes d'una nova etapa sense guió ni cartografia.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació