Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

entrevista

Borja de Riquer: «El pacte constitucional se l'han carregat unilateralment els partits espanyols»

L'historiador analitza el procés de centralització a Espanya i afirma que "avui més que mai, Madrid és la capital del capitalisme espanyol" | Adverteix que "amb una majoria justa, un Estat antagonista i sense suports internacionals, la via unilateral és errònia"

per Pep Martí, 16 de setembre de 2018 a les 12:00 |
Borja de Riquer | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de setembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un dia li van preguntar a Salvador Espriu què havia estat el franquisme. I el poeta va contestar: "1939, 1940, 1941..." i així fins al 1975. Una manera molt clara de subratllar el llast de la dictadura. Ens explica l'anècdota l'historiador Borja de Riquer, un dels grans especialistes en la Catalunya contemporània, per qui encara no s'ha explicat prou el que va significar la repressió.

Nascut a Barcelona el 1945, catedràtic emèrit d'Història Contemporània de la UAB, autor dels volums sobre l'etapa franquista de la voluminosa Història de Catalunya de Pierre Vilar, amb una nombrosa bibliografia, el proper novembre apareixerà la Història mundial de Catalunya (Edicions 62), que ha dirigit al davant d'un equip de 99 especialistes. Expert en la Lliga Regionalista, està treballant en una àmplia biografia de Francesc Cambó, que serà important. En aquesta entrevista, parla de la història, però també i molt de la realitat present de Catalunya.


- Venim de la gran mobilització de la Diada. En unes setmanes, es complirà el primer aniversari de l'1-0. L'allau d'esdeveniments se succeeix mentre l'independentisme viu un debat intern molt intens. Vist amb perspectiva històrica, en quin moment estem?

- Crec que no s'ha valorat prou bé les enormes dificultats que suposa sortir de l'estat espanyol. Fa un any i mig, alguns polítics parlaven d'això com si fos bufar i fer ampolles. Que n'hi havia prou que una majoria de catalans volgués perquè fos una realitat. S'ha constatat en primer lloc que som una majoria justeta. Segon, que l'antagonista no només no ha volgut negociar res sinó que n'està radicalment en contra i disposat a utilitzar tots els procediments d'un Estat fort, que té el monopoli de la violència, entre d'altres coses. I en tercer lloc, que no tenim suports internacionals. Tenim simpaties, però no suport polític ni diplomàtic. En aquestes condicions, la via unilateral és errònia. Els historiadors sabem que les independències s'aconsegueixen o mitjançant la força, una mena de guerra d'independència, o per mitjà d'una negociació en la qual es porta l'antagonista a unes condicions en què es veu forçat a negociar. Aquesta segona via és la que s'ha d'intentar.

- Què cal per avençar en aquesta via?

- Això implica acumular moltes forces, trobar més simpaties i suports, i portar l'antagonista a un punt en què no tingui altra que negociar.      

 

Borja de Riquer. Foto: Adrià Costa


- La il·lusió d'un poble mobilitzat és un factor determinant, també.

- És un factor fonamental i, a més, és extraordinari. La mobilització que hi ha hagut a la societat catalana des del 2010 a favor del dret a decidir, i una part d'ella a favor de la independència, és la més important que hi ha hagut a Europa els darrers anys. En cap altre país hi ha la capacitat de treure al carrer un milió de persones, any rere any, amb aquesta força, aquest entusiasme i amb aquest plantejament absolutament democràtic. Ara, amb això no n'hi ha prou.

- Per què li costa tant a aquest Estat d'acceptar la diferència?

- Per diverses raons. Una és la tradició històrica. La immensa majoria de dirigents espanyols tenen una cultura política que parteix d'un estat centralitzat identificat amb una nació única espanyola. Això de la diversitat de nacions no s'ha assumit mai. A vegades, els socialistes han parlat de federalisme, però era un federalisme aigualit, no que reconegués la realitat i el pacte. Per pactar un acord federal, primer has de reconèixer tots els membres. Si una comunitat no és lliure, difícilment pot pactar. Una altra raó és l'existència d'uns interessos lligats al model d'Estat. El que s'ha produït des del franquisme és una centralització de l'economia espanyola a Madrid. Avui, més que mai, Madrid és la capital del capitalisme espanyol.   

"Barcelona no té un hub com tenen Milà o Frankfurt perquè el govern espanyol només vol potenciar Barajas"

- Molt més que en altres èpoques?

- Sí. Mai havia hagut una centralització tal de les grans decisions, econòmiques, financeres, industrials, com ara. Qui distribueix, mana. I volen continuar distribuint. I volen continuar penalitzant. L'economia catalana està sent ofegada per una sèrie de decisions polítiques a Madrid. Podríem fer una llista. En infraestructures, el corredor del mediterrani, l'aeroport, el port. Són decisions que responen al model centralista i que dificulten el lliure desenvolupament de Catalunya. Per què Barcelona no té un hub com tenen Milà o Frankfurt? Per què no interessa al govern espanyol, que vol potenciar Barajas. A Alemanya hi ha tres ciutats hub: Munic, Frankfurt i Berlín. A Espanya només pot ser Madrid.

- Això quan comença?

- Amb el franquisme. Aleshores es prenen les grans decisions, per exemple, despullar la borsa de Barcelona, que deixa de ser autònoma, i subordinar-la a la de Madrid. O fer que les grans inversions es decideixin a Madrid. Per exemple, es va intentar impedir que la Fiat ubiqués la Seat a Barcelona. I quan la Fiat va dir que a Barcelona o enlloc, van haver d'acceptar. El problema és que en democràcia, tant la dreta com l'esquerra, tant el PSOE com el PP, han accentuat aquest poder econòmic malgrat l'estat de les autonomies.
 

Borja de Riquer durant l'entrevista amb Nació Digital. Foto: Adrià Costa


- No hi ha hagut cap canvi amb la democràcia?

- L'únic que hi ha hagut és un cert repartiment dels recursos fiscals, però sempre controlats des de Madrid, llevat dels casos del País Basc i Navarra. Per què ha estat un tema fonamental que Catalunya no disposi d'una fiscalitat pròpia? Perquè hi ha un model econòmic espanyol a decidir des de Madrid, que és la repartidora cap a les zones que viuen de la cultura de la subvenció i no de la productivitat. És un tema prou conegut però que políticament és molt incorrecte. Com també ho és preguntar què se n'ha fet dels recursos que la Unió Europea i l'estat espanyol han invertit en certes regions meridionals perquè després continuïn sent les regions amb més atur d'Europa. Això no es pot preguntar perquè és ofendre.

- Ha de caure un règim a Espanya perquè Catalunya doni un salt en el seu autogovern? La Generalitat de 1931 va ser possible amb la proclamació de la República, i es va recuperar amb la fi de la dictadura.

- En general, les crisis greus espanyoles són el que han permès canvis importants a Catalunya. Dins de la "legalitat constitucional" s'ha aconseguit molt poc. El primer projecte d'Estatut, l'any 1919, fracassa a les Corts de la monarquia. L'Estatut republicà s'aconsegueix en un context de canvi de règim en què Catalunya ha jugat un paper fonamental. A la Transició també hi va haver un pacte. La nova Constitució no seria ni centralista ni reconeixeria el dret d'autodeterminació, com reclamaven les oposicions antifranquistes. Seria un entremig. El que ha passat és que s'ha imposat la visió més restrictiva de les autonomies i s'ha impedit el desenvolupament de la singularitat dins de la Constitució. L'Estatut de Maragall va ser fruit d'una lectura generosa de la Constitució perquè Catalunya pogués tenir un règim en què els catalans ens poguéssim sentir còmodes. Això s'ho va carregar un Tribunal Constitucional molt polititzat. El pacte constitucional se l'han carregat unilateralment els partits constitucionalistes espanyols, tant el PP com el PSOE.    

"No hi ha ni rastre de la tercera via, que hauria de venir de la part espanyola"

- Hi ha d'haver una crisi espanyola greu per desbloquejar la situació a Catalunya?

- Una crisi que obri una etapa nova que permeti una negociació que acabi donant la veu als catalans perquè diguin què volen ser. I ha d'haver aleshores una oferta espanyola nova atractiva. Perquè si no, la independència guanyaria segur. Però no permeten votar. Tenen por i tenen por perquè no tenen cap oferta generosa. I el dilema és continuar com estem o canviar. Dependència i subordinació o independència. La famosíssima tercera via no ha aparegut per enlloc. No hi ha ni rastre de la tercera via. Perquè la tercera via ha d'aparèixer d'una oferta espanyola política que signifiqui una diferència de la situació actual.

- El Congrés acaba de votar la convalidació del reial decret per exhumar Franco del Valle de los Caídos.

- Ja fa temps que els historiadors, jo mateix, vam denunciar que, a la llei de la memòria històrica de Rodríguez Zapatero, el tema del Valle n'era absent. Es va fer un informe però va quedar bandejat. És una ignomínia i un insult el que és avui dia el Valle de los Caídos. És un monument de la dictadura en el qual hi ha la tomba del dictador i, fins i tot, el discurs que l'acompanya. Tot el monument és la tesi de la dictadura de la Guerra Civil i el franquisme. El que és una vergonya és que cap govern democràtic no s'hagi plantejat canviar-ho en tants anys. El que cal allí és fer una interpretació democràtica de perquè es va fer i presentar-ho com un símbol del que va ser la dictadura.
 

Borja de Riquer al seu despatx de la UAB, a Bellaterra. Foto: Adrià Costa


- Com és que no hi ha encara una memòria compartida de la República i la guerra?

- Perquè hi va haver una transició pactada i no un trencament. Hi ha tot una dreta que genèticament ve del franquisme. No reconeixen la República com el precedent democràtic. Per ells, la democràcia neix amb Juan Carlos i amb Suárez. La memòria republicana no és reivindicable. Consideren que no era un règim democràtic. Per ells, superar el franquisme vol dir assumir-ne totes les herències. Els demòcrates que han governat no s'han atrevit a atacar aquest tema i no ho van fer quan tenien una clara hegemonia. Creien que era massa d'hora. I ara és massa tard. El PSOE no es va atrevir.

"El pitjor llegat del franquisme ha estat la por col·lectiva que va generar"

- Sobre la repressió franquista encara s'han de dir moltes coses?

- Catalunya l'hem estudiat força. Disposem d'estudis quantitatius sobre la gent, les institucions, els partits, des d'afusellaments a confiscacions i persecucions. Això ho han fet bé els historiadors. On hi ha més dèficit, tot i que s'han fet bons programes de divulgació, és explicar de manera àmplia el que va significar la repressió. Recordo que li van preguntar a Salvador Espriu què era el franquisme. I va respondre: "1939, 1940, 1941, 1942..." i va estar comptant fins al 1975. I sempre reprimint. S'ha de difondre més el significat de tot allò. El que va significar per molta gent tenir por de parlar de política.  Hi ha molta gent que va estar anys a la presó que no ho van explicar als fills fins molt de temps després. El pitjor llegat del franquisme ha estat la por col·lectiva que va generar.

- Quan Cánovas del Castillo diu el 1875, quan retornen els Borbons després del sexenni democràtic i la Primera República, "hem vingut a continuar la història d'Espanya", ja indica que els règims democràtics són vistos com un parèntesi que trenca la història.

- És el que van voler fer amb la monarquia a la mort de Franco. Era retornar a "la institució de sempre". La República era una anomalia que millor cal oblidar. La "normalitat" era la monarquia amb la mateixa dinastia. El més greu és que fins i tot sectors democràtics s'ho van empassar. Altra cosa hagués estat dir que s'acceptava la nova situació perquè no hi havia prou força per canviar-ho. Però és que ho van esborrar. El PSOE tenia el dret d'autodeterminació per Catalunya, el País Basc i Galícia en el seu programa els anys setanta, i ho van esborrar. Fins a inicis dels vuitanta, crec que moltes més coses no es podien fer. El problema és després. Quan el sistema democràtic, a partir del 1982, es consolida. El pitjor que es pot dir d'un sector de l'esquerra espanyola és que va esborrar la seva pròpia memòria. És el millor que li podia passar a la dreta: que s'oblidés la tradició democràtica, republicana i antifranquista.    
 

Borja de Riquer: "El pitjor que es pot dir d'un sector de l'esquerra espanyola és que va esborrar la seva pròpia memòria". Foto: Adrià Costa


- Va ser un jove antifranquista. En canvi, el seu pare va ser un home vinculat al franquisme. Això no li va causar problemes a casa?

- Evidentment. Fins que em vaig emancipar a l'acabar els estudis, amb el meu pare vaig arribar, després d'algunes tensions i picabaralles, a l'acord de no parlar de política, religió i universitat. El meu pare havia estat vicerector de la UB i de l'Autònoma, i teníem visions bastant diferents sobre la universitat.

"Amb el meu pare, vam arribar a l'acord de no parlar mai de política, religió ni universitat"

- Els seus germans pensaven més com vostè?

- No tenien tanta sensibilitat política com jo. Jo era més aviat l'ovella negra. Amb el temps, el meu pare es va anar liberalitzant i jo potser em vaig moderar una mica i, per tant, hi havia més possibilitat  de tractar els temes. Però jo intentava no fer-ho perquè no tenia massa sentit.  

- Queden encara dempeus molts mites de la història d'Espanya?

- Un mite important que queda és el que envolta la Il·lustració espanyola del segle XVIII. Encara historiadors actuals defensen l'època de Carles III com la del gran canvi espanyol. El pensament il·lustrat espanyol és molt tradicional, agrarista i notablement recelós del que és el creixement que experimenta l'economia catalana a partir de la manufactura, la industrialització i del comerç exterior.

- El pensament il·lustrat espanyol és més feble i conservador del que s'ha dit?

- Si comparem Antoni de Capmany amb els il·lustrats castellans, veiem que aquests només parlen d'agricultura, mentre Capmany parla de manufactura, comerç, relacions internacionals, i que les institucions jurídiques i mercantils han d'ajudar al model de creixement modern, que és el que estan fent els anglesos i els holandesos. Els il·lustrats espanyols miren només a Castella i Andalusia, i parlen només de dinamitzar la societat agrària. Són dos mons. I delaten por al nou món de la industrialització.  
 

Borja de Riquer: "Quin ha estat el millor Borbó? Seria un concurs difícil". Foto: Adrià Costa


- Quin ha estat el millor Borbó?

- Seria un concurs difícil. Potser Ferran VI, fill gran de Felip V, que no va regnar molts anys i va ser poc actiu, que és el millor d'un monarca. Va ser una època poc conflictiva.

- Ha biografiat Francesc Cambó, el gran líder de la dreta catalanista del primer terç de segle. Què és el que encara no sabem de Cambó?

- De Cambó no se'n sap tot entre d'altres coses perquè els lectors s'han cregut les memòries de Cambó. Són unes memòries que estan molt bé però estan plenes d'oblits i de deformacions de fets polítics. I d'això en tinc moltes proves. Segurament en dos o tres anys faré una biografia àmplia de Cambó, on revisaré molts aspectes de la seva vida política i donaré informació nova també dels seus afers econòmics, del seu paper de mecenes i també de la seva vida privada, que ha estat amagada.

"Cambó va posar la monarquia per davant de Catalunya i la democràcia"

- Què ha quedat de Cambó?

- De Cambó ha quedat la imatge del polític catalanista i conservador que intenta acomodar Catalunya dins d'una Espanya liberal. Però no troba interlocutors espanyols disposats a jugar, i alhora topa amb el desafiament de sectors socials catalans, i la seva opció serà conservadora. Un home que vol reformar profundament l'estat espanyol perquè pugui acollir una autonomia catalana, el 1917, acaba entrant en governs espanyols, no per canviar el règim monàrquic i centralista sinó perquè no s'enfonsi. El retret més gran a Cambó és que l'abril de 1931 no veu venir el canvi que venia, no es va apuntar a construir una dreta republicana democràtica, sinó que juga fins al final a defensar aquella monarquia. Si s'autoexilia aquell abril amb aquella frase tan significativa ("Ja no tinc res a fer a l'estat espanyol") és perquè es nota un vençut. Ha posat per davant la monarquia respecte Catalunya i la democràcia. 
 
- El 14 de novembre apareixerà la "Història mundial de Catalunya", que ha dirigit. Una obra que recull 124 fets del passat, elaborat per 99 especialistes. Què vol ser?
 
- És una obra que vol oferir una visió polifònica de la història de Catalunya, des de la troballa dels primers habitants del territori que ara és Catalunya, fa 400.000 anys, a la proclamació singular de la independència el 27 d'octubre passat. És una obra en què apareixen els grans fets de la història, però de manera innovadora, gens convencional, i aportant dades fruit de la recerca recent. Hi ha des dels reconeguts vins de la Tarraconense a l'Imperi romà a l'èxit del cotxe de la Hispano Suïssa en el concurs d'Indianàpolis del 1928, de la primera escena de violència entre homes armats amb arcs, de fa 10.000 anys, a l'inici de l'era Cruyff. Els meus assessors han estat l'arqueòleg Miquel Molist, l'especialista en història antiga Isabel Rodà, el medievalista Josep Maria Sayrach i el modernista Joaquim Albareda. En total, són 124 episodis redactats per 99 especialistes, entre ells Eva Serra i Josep Fontana, recentment traspassats.
 

Borja de Riquer al departament d'Història Contemporània de l'Autònoma. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació