La tercera és que la gent està indignada, i molt, amb la repressió de l'Estat que ha provocat presó i exili, però que això no els aparta de l'objectiu últim: la independència. La quarta, que es desprèn dels discursos, és que l'ANC insisteix en la via unilateral per fer efectiva la República i Òmnium recepta al moviment més calma per seguir avançant i preparar el proper embat des d'una posició més reforçada. I la cinquena és que manifestar-se serveix per guanyar autoestima i per constatar que, malgrat que cal ser-ne més, els independentistes ja en són molts. Ara, però, calen concrecions: dotar-se d'un pla per fer efectiva la República.
Ni les entitats marquen com ni els partits s'atreveixen a debatre-ho. A la Diada, malgrat el que esperaven els sectors més enfadats i intransigents, no hi va haver bronques ni revoltes contra els partits però va quedar clar que el judici de la tardor serà un punt d'inflexió i que caldrà afinar les respostes per provocar un nou "momentum". Per ara, Junts per Catalunya i ERC insisteixen en el referèndum pactat. Una proposta invencible democràticament, que genera un consens amplíssim, que dona legitimitat i que, de pas, els permet guanyar temps. Però saben que no és possible ni a curt ni a mig termini amb el PP, el PSOE i Cs.
L'altra via per ser independent -que òbviament ningú descarta- és la unilateral si es donen les condicions que no es van donar el 27-O, sobretot quant a convicció. Però ara, i a diferència del que passava a la passada tardor, ningú sap dir com es transitarà. El col·lapse tant d'una via com de l'altra (hores d'ara totes dues podrien ser titllades de "màgiques") explica el bloqueig. Caldrà treballar-ho molt i aplicar-se amb generositat, rigor i paciència.
El govern espanyol tampoc ho té fàcil. L'entrevista de Josep Borrell a la BBC n'és una bona prova. Lluny dels seus exabruptes quan era l'estrella de les manifestacions de Societat Civil, el ministre va dir que Catalunya és una nació i que ell, "personalment", no és partidari de la presó preventiva. Passa, però, que les nacions tenen dret a decidir -o com a mínim un reconeixement singular- i que el seu govern no ha mogut ni un dit perquè els líders independentistes no estiguin empresonats. Hi ha coses que fora d'Espanya i el seu ecosistema mediàtic costen molt d'explicar.
Sobre la Diada us deixo diverses peces: la crònica d'Oriol March i Roger Tugas, la contracrònica de Pep Martí, l'anàlisi de Joan Serra Carné sobre els protagonistes, l'opinió de Sara González, i un exhaustiu recull de la premsa internacional per mesurar l'impacte de la jornada.
El govern de Sánchez no era "el millor de la història". Al govern espanyol li costarà explicar-se fora sobre el procés mentre hi hagi presos i exiliats i els catalans no puguin decidir el seu futur. I, a més, l'executiu de Pedro Sánchez comença a tenir balanç de danys. En cent dies dues dimissions. Primer Màxim Huerta per no pagar impostos i ara Carmen Montón (la substituirà María Luisa Carcedo) per obtenir irregularment un màster a la Universitat Rei Joan Carles I de Madrid, que sincerament s'ho haurà de fer mirar. L'única virtut de tot plegat per als socialistes és que ara podran seguir castigant Pablo Casado pel seu màster per no assumir cap responsabilitat.
Tornar a l'escola. I avui comença el curs escolar i universitari. Més mestres que mai -els sindicats no en tenen prou- i més alumnes que mai a Catalunya en una planificació que es va veure afectada pel 155. Janira Planesus en dona tots els detalls.
Vist i llegit
La lluita feminista està d'actualitat. No només és necessària. Sobretot és justa. Però passa que es desacredita quan hi ha qui la utilitza per barrejar naps amb cols. És el que hauria fet, després de perdre l'Open USA femení, la tennista Serena Williams, tota una llegenda d'aquest esport. A El País la periodista Isabel Valdés, experta en polítiques de gènere, explica que "usar el feminisme com a justificació per a qualsevol cosa és una manipulació dels valors del moviment, els debilita i converteix el discurs en una trampa". Un article valent.
El passadís
La judicialització del procés ha comportat la irrupció dels advocats dels dirigents independentistes als mitjans i a les xarxes. Això els ha convertit en celebritats en el camp sobiranista, com es va comprovar en la manifestació de la Diada. Jaume Alonso-Cuevillas, defensor de Carles Puigdemont, va atendre nombroses peticions de fotos i selfies en el tram destinat a les autoritats. Gonzalo Boye, coordinador de la defensa internacional dels presos, va estar molt sol·licitat, especialment per un grup d'advocats que seguia la marxa amb la toga posada. Aamer Anwar i Ben Emmerson van fer discursos molt contundents des de l'escenari i des de ben a prop els seguia Jordi Pina, defensor de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, vestit amb una samarreta oficial de la Diada d'enguany.
L'efemèride
La Diada és la commemoració d'una resistència heroica, la de Barcelona el 1714. Però el 12 de setembre també és un dia d'importants efemèrides militars de l'edat mitjana. Aquest dia de l'any 1229 les tropes de Jaume I van guanyar els sarraïns a Portopí i encarar la conquesta de Mallorca. I també es va viure, anys abans, una derrota clau. El 1213 les tropes de la corona d'Aragó, que comandava Pere el Catòlic, pare de Jaume I, van ser derrotades pels francesos a la batalla de Muret. El fet marcava la fi del domini i l'expansió de la Casa de Barcelona a Occitània. Jaume I, el Conqueridor, se centraria en guanyar terres als sarraïns i en l'expansió per la Mediterrània amb les reeixides campanyes de València i les Balears. El rei conqueridor no tenia un bon record del seu pare: quan era un infant l'havia ofert com a penyora al vencedor de Muret, Simó de Montfort, que finalment es va fer càrrec de la seva educació després que Pere morís a la batalla. La llegenda diu que la derrota de les tropes catalanes i aragoneses va arribar després d'una gran festa nocturna del rei i la seva cort el dia abans i en la qual no va faltar de res. Grups de recreació històrica de l'Aragó van participar en un acte de memòria de la batalla i del rei Pere i ho van recollir en aquest vídeo.
L'aniversari
El 12 de setembre de 1846 naixia a les Cabanyes, a l'Alt Penedès, el bisbe de Vic Josep Torras i Bages, que va morir el 1916 a la capital osonenca. És el representant més qualificat del catalanisme conservador vinculat al catolicisme. Va intentar normalitzar el català com a llengua d'ús escrit, i no només oral, a l'església catalana, i també va ser autor de La tradició catalana, que acostà molts fidels al regionalisme. Va arribar al bisbat de Vic en un moment en què totes les diòcesis del país les ocupaven prelats catalans i després de refusar ser bisbe de Burgos. Se li atribueix el lema Catalunya serà cristiana o no serà, que durant anys han reivindicat sectors democristians. L'historiador Xavier Baró ens atansa a la seva influent figura en aquesta entrevista que, amb motiu del centenari de la seva mort, li va fer el programa de TV3 Signes dels temps.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi