Els actes institucionals d'ahir van ser de to alt. El sobiranisme no té, per ara, un full de ruta clar -no sap com ho farà- i guanya temps demanant l'improbable referèndum pactat (en això coincideixen Puigdemont, Junqueras, Torra...) mentre espera el judici del Suprem. Enlloc d'estratègia, per ara hi posen sentiment i reivindicació, en aquest cas amb els presos i els exiliats com a eix. Llegiu la crònica d'Oriol March i Roger Tugas sobre els actes institucionals. També us aconsello tres opinions. L'editorial de NacióDigital -que com sabeu reservem per a les dates rellevants-, la del nostre cap de Política Joan Serra Carnésobre la Diada i més enllà a la Veu de Nació, i la de dos polítics independentistes i d'esquerres, Joan Tardà, d'ERC, i Jaume Asens, tinent d'alcalde de Barcelona, sobre els presos i la República.
Sobre com s'afronta políticament aquesta Diada us aconsello aquesta informació, amb molts elements analítics, d'Oriol March. A NacióDigital podeu seguir el minut a minut que avui elaborarem una trentena de periodistes a Barcelona i en diferents indrets del país. Que tingueu una gran Diada!
El carrer i les togues. L'independentisme tornarà a fer-se avui seu el carrer. Els trams de la Diagonal ja estan plens per a aquesta tarda i el missatge serà contundent. De la seva força als carrers en fa aquest tema de dadesRoger Tugas. I si l'independentisme és fort als carrers i per això li dona protagonisme, l'unionisme ho és a les sales de vistes dels tribunals i per això les ha convertit en l'únic terreny de joc on resoldre el conflicte. L'obertura de l'any judicial a Madrid va ser ahir contundent. De Carlos Lesmes, president del TS i el CGPJ, no en podíem esperar res, i de la nova Fiscal General de l'Estat, María José Segarra, que mantindrà les acusacions de rebel·lió, ara ja està clar que tampoc. L'estratègia endimoniada de Rajoy, que va comptar amb el suport del PSOE i Cs, va assetjar ahir una mica més el vicepresident Pere Aragonès i ERC. El jutge del 13 demana al TSJC que l'imputi per desobediència per no haver impedit l'1-O. Per cert, que ahir la ideòloga de la judicialització, l'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, derrotada contra pronòstic per Pablo Casado, se'n va anar a casa. Pep Martíla retrata així.
Vist i llegit
"Per què encara són tan minoritaris els homes que es fan a ells mateixos la pregunta de qui cuidarà els nens quan jo no hi sigui?". L'escriptora osonenca Najat El Hachmi es fa aquesta pregunta en un article a El Periódico en el qual posa de nou sobre la taula el gran trencaclosques de la conciliació familiar i laboral i com el pes de la responsabilitat segueix encara recaient majoritàriament en la figura de la dona. El Hachmi interpel·la directament els partits no només per equiparar els permisos de maternitat i paternitat, sinó que els exigeix que vagin més enllà perquè la cura dels fills s'ha de resoldre de forma equitativa entre els membres de la parella més enllà de les 16 primeres setmanes.
El passadís
La Generalitat i el Parlament van carregar d'emotivitat els actes institucionals de la Diada. I, com no, no hi podia faltar una sorpresa. A l'escaleta de l'acte que es va lliurar als periodistes no hi constava l'actuació de Lluís Llach, que darrerament se'n fa un tip d'agafar el micro per cantar i reivindicar, que és el que havia fet durant anys i panys. La seva Cançó d'amor a la llibertat va emocionar la plaça de Sant Jaume. Però Llach, que ara intenta prodigar-se poc en el debat polític, no va parlar.
L'efemèride
L'11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya i es recorda també l'atemptat contra les Torres Bessones a Nova York l'any 2001, la primera gran acció del terror global que encara causa estralls. Però es també l'efemèride, i avui en fa ja 45 anys, de la caiguda del govern de Salvador Allende a Xile. Ajudats pels serveis secrets americans, que temien que el seu model de socialisme, allunyat del totalitarisme cubà, triomfés a Amèrica Llatina, els militars es van alçar contra el govern legítim. Allende va resistir al Palau de la Moneda, que va ser bombardejat per les tropes lleials al general Augusto Pinochet, i va acabar morint víctima de les bombes. Aquest és el seu darrer discurs retransmès per la ràdio. "Tenen la força i podran avassallar-nos, però no es detenen els processos socials ni amb els crims ni amb la força. La Història és nostra i la fan els pobles", va deixar dit. Oportú sempre.
L'aniversari
Tal dia com avui de l'any 1962, fa 56 anys, va nàixer el futbolista basc Julio Salinas. Format a la pedrera de l'Atlètic de Bilbao va passar per l'Atlètic de Madrid abans d'arribar al Barça el 1988. S'hi va estat fins el 1994 amb Johan Cruyff d'entrenador i va guanyar, entre d'altres títols, una Copa d'Europa i quatre lligues. Salinas, que es va retirar l'any 2000 a l'Alabès i que va ser internacional amb Espanya, era un davanter amb un estil peculiar, potser per la seva alçada, que el feia semblar un tant maldestre a l'àrea. Ara bé, se sabia col·locar i tenia un olfacte de gol envejable. En l'actualitat es dedica als negocis i fa de comentarista explotant les seves habilitats com a comunicador. Aquí podeu veure els millors moments d'un dels 9 més recordats del Barça.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi