El despertador: 10 de setembre

La via Sànchez

El futur líder de la Crida donarà la batalla al Suprem i, com la resta de l'independentisme institucional, pressiona al màxim Pedro Sánchez pel referèndum pactat. Avui també són notícia l'any judicial espanyol, el poder popular, Boye, la conquesta de Mallorca i Jordi Tarrés

per Ferran Casas, 10 de setembre de 2018 a les 06:00 |
La Diada de demà serà un èxit. Els trams estan pràcticament plens, les territorials de l'ANC han contractat un número d'autobusos similar al dels altres anys i centenars de milers de persones estan a punt per omplir la Diagonal i enviar al món dos missatges: que els presos i exiliats gaudeixen d'un ampli suport popular, i que Catalunya anhela una via democràtica per ser un estat independent. Els presos són, malauradament, la novetat d'aquest any (Sara González en va parlar amb els voluntaris de l'ANC) i la seva veu i incidència en el moviment és inqüestionable, encara més en un context de desorientació per la manca de full de ruta compartit.

Junts per Catalunya (JxCat) i ERC tenen posicions molt similars sobre l'actual moment i com gestionar-lo, però ho expressen de forma diferent i això alimenta el neguit. I també dins de JxCat, i de la futura Crida Nacional per la República, hi ha diferents accents. Qui està predestinat a liderar-la, l'expresident de l'ANC Jordi Sànchez, ens ha concedit una entrevista des de la presó de Lledoners i desplega el seu argumentari, una via serena i inclusiva però decidida. En l'entrevista que li hem fet amb Oriol March a les portes d'una Diada que, a diferència del que va passar l'any passat, no podrà organitzar, Sànchez parla del judici. Comparteix amb la resta de reclusos l'estratègia d'afrontar-lo "políticament" (Oriol Junqueras ha explicat a Público que tornaria a fer el mateix per garantir el vot l'1-O) però ell no el dona per perdut.


I no ho fa malgrat que la Fiscalia no preveu que decaigui el delicte de rebel·lió, que assegura penes molt dures. Ahir ho explicava El País i no sembla que s'hagués d'equivocar ni que el govern de Pedro Sánchez ho hagi d'evitar. Avui al migdia, a Madrid, s'obre l'any judicial al Tribunal Suprem amb el rei Felip VI, el president del TS i el CGPJ Carlos Lesmes i la Fiscal General de l'Estat María José Segarra i tindrem nous indicis per confirmar que no s'ha estovat res.

El dirigent de la Crida afirma, però, de forma rotunda, que no es pot equiparar Sánchez i Rajoy i que amb el govern del PSOE hi ha un canvi substancial perquè s'assumeix que som davant un conflicte polític, tot i jutjar insuficient un referèndum per l'Estatut. Al que sí està disposat, com Torra, que ahir va ser a la Sexta, i ERC (ho deia Toni Comín), és a deixar enrere l'1-O sempre que el govern espanyol pacti un referèndum d'independència. El dubte és com forçar-l'hi. L'entrevista la podeu llegir aquí, així com també la meva opinió sobre les sortides republicanes després de l'experiència de la passada tardor i la de Germà Capdevila a La Veu de Nació.


El poder del carrer. L'empresonament i exili dels líders polítics i la instal·lació d'un cert soft power a Palau ha fet que, de nou, s'apel·li "al poble", a la mobilització permanent per trobar respostes. Sobre això us aconsello dos reportatges, un d'històric i un altre de dades. Pep Martí ens recorda la Marxa pels drets civils de Martin Luther King als EUA que ara inspira a Torra i Roger Tugas ens descobreix quines són les comarques més predisposades a un procés constituent "des de baix" i que volen més "poder popular". Llegiu-lo aquí. Per cert que sobre el moment del país i les seves dilatades trajectòries Pep Martí ha parlat amb dos savis, el poeta Joan Margarit i el cineasta Pere Portabella. Llegiu-los amb calma.


Vist i llegit



L'anunci que dona el tret de sortida a la campanya institucional dels 40 anys de la Constitució, en el qual parlen de forma distesa un republicà i un franquista veterans de la batalla de l'Ebre, no ha agradat a Podem però sí, i molt, a José Antonio Zarzalejos, que en un article a El Confidencial es remetia a un gest similar, en aquest cas una foto de 1987 a El País on apareixien els republicans Líster, Rubial o Leizaola al costat de personalitats de la dictadura com Ramón Serrano Suñer, Pilar Primo de Rivera o Raimundo Fernández Cuesta. En el seu article tot ho reduïa a una necessària reconciliació. I posar-la en pràctica és bo, esclar que sí. Però no pagant-ne el preu de la impunitat i l'amnèsia relativista perquè, i això ho relativitza Zarzalejos, el règim de Franco també va ser genocida i cruel. Memòria, sí. Oblit, no.


 El passadís

Gonzalo Boye, advocat dels líders independentistes a l'exili, s'ha fet popular per la seva habilitat com a lletrat (Xavier Roig n'ha fet aquest article) i per una contundència dialèctica que ha aixecat els ànims a molts sobiranistes. Una de les seves frases més famoses és el ja clàssic "ahí lo dejo" que va piular fa uns mesos en la vigília de que la justícia alemanya donés el primer cop de porta a Llarena. Divendres, en un dinar organitzat per l'entitat Sobirania i Justícia, on vaig tenir la sort d'acompanyar-lo com a ponent, Boye va explicar que el seu tuit no era premonitori, sinó que després d'un dia de treball intens i de prendre unes cerveses amb un company lletrat ja no volia entrar en més batalla a Twitter i va piular això. El triomf jurídic de l'endemà va fer que, lògicament, el tuit es llegís com a premonitori i després s'hi va abonar davant altres citacions. En tot cas sí que va explicar que, a diferència del que passa a Espanya, en la majoria de sistemes judicials europeus els magistrats tenen poc marge per interpretar la llei i que, per tant, era prou clar el que passaria a Alemanya amb les acusacions de rebel·lió contra Puigdemont.


 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1229, un extraordinari estol de 150 vaixells militars (a més d'algunes petites embarcacions) amb 1.500 cavallers i uns 15.000 peons comandats pel rei Jaume I arribava a Santa Ponça per començar la campanya militar de conquesta de Mallorca. Les naus havien partit dels ports de Tarragona, Cambrils i Salou després que uns mesos abans, en un sopar a casa de Pere Martell a Tarragona, el rei i alguns nobles del Principat decidissin emprendre l'ofensiva, que posteriorment ratificarien les Corts. L'11 de setembre hi ha els primers combats i el 12 de setembre els catalans vencen els sarraïns a la batalla de Portopí. El 31 de desembre ocupaven Palma (aleshores Madina Mayurqa) i establien un règim feudal. El rei va tornar a Catalunya el novembre de 1230 amb la campanya encaminada i es va centrar en la conquesta del País Valencià. Després d'incorporar Mallorca a la corona vindrien les Pitiüses i Menorca i s'aniria afermant el control català de la Mediterrània. Les illes es van repoblar amb rossellonesos, empordanesos i barcelonins. Us deixo un programa d'IB3 en què, de forma distesa, s'explica la conquesta.  


 L'aniversari

El 10 de setembre de l'any 1966, avui fa 52 anys, naixia a Rellinars, al Vallès Oriental, el pilot de trial Jordi Tarrés. És un mite d'aquesta disciplina del motor ja que va ser set cops campió del món (1987, 1989 a 1991 i 1993 a 1995), dos cops subcampió (1988 i 1992) i va guanyar els Sis Dies d'Escòcia i set cops el Trial de les Nacions. Va ser nou vegades campió d'Espanya. Tarrés va canviar el trial gràcies al seu estil amb tota mena de salts i moviments i va ser un dels primers pilots professionals. El pilot de Beta primer i de Gas Gas després es va retirar el 1997 i des d'aleshores es dedica a formar joves pilots i a comercialitzar productes relacionats amb el món de la moto. En aquest vídeo podeu recordar-lo competint, el 1993 a Saragossa en un format indoor, amb el garrotxí Marc Colomer, un altre dels mites del nostre trial. 

Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

Fes clic aquí per subscriure't-hi

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació