08
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
17:33h
Un dels episodis de la història contemporània de Catalunya que han generat més imaginari ha estat el de les milícies antifeixistes durant la Guerra Civil. Malgrat això, el que se'n sabia fins ara era poc i no es disposava d'una monografia aprofundida sobre el tema. L'historiador Gonzalo Berger acaba de culminar una rigorosa recerca amb fonts primàries que s'acaba de publicar. Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat (Eumo) aporta molta informació i trenca bastants tòpics.
Les milícies es van crear en l'inici de la guerra per fer front a l'aixecament militar feixista del juliol de 1936. Fins a la creació de l'Exèrcit popular de Catalunya, van ser un dels braços armats de la generalitat republicana. Gonzalo Berger ho explica a NacióDigital: "Demostren la capacitat de la societat civil catalana d'articular-se com a resposta a una agressió, en aquest cas militar". Berger subratlla que sorgissin en un país com Catalunya, "que com totes les societats havia tingut expressions de violència, però era antimilitarista".
Més de 40.000 combatents i tres fronts
Les milícies, formades per civils voluntaris procedents de dotze organitzacions polítiques i socials, van anar anar incrementant els seus integrants fins arribar a 45.000 el novembre de 1936. Van combatre en tres fronts: Madrid, Aragó i Mallorca. Berger detalla el control que hi va tenir la Generalitat, primer des del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i més tard des de la conselleria de Defensa. Desmenteix així la brama que les milícies depenien de les diferents organitzacions i estaven en bona part descontrolades. Com també matisa l'hegemonia de la CNT-FAI. Menys de la meitat dels seus membres pertanyien a aquestes organitzacions.
El govern de la República escanya la Generalitat
Un dels capítols del llibre analitza les enormes dificultats financeres que va patir l'esforç de guerra de la Gneeralitat. El govern de la República va haver d'empassar-se que, amb l'esclat de la guerra, la Generalitat es fes amb competències de defensa, però després va dificultar tant com va poder les finances catalanes, que van col·lapsar les milícies. En algun cas, segons Berger, això va dificultar possibles operacions militars que haguessin estat crucials, com la recuperació de Mallorca. La Generalitat va haver de recórrer a costosos crèdits de la República.
Dones en combat
Berger també destaca el paper de les dones, tingut fins ara per subordinat. Tot i van ser sols un 3% dels integrants, les 1.300 milicianes van jugar un paper rellevant en primera línia. I, en contra del que es creia, no eren de la CNT en la seva majoria, sinó del PSUC.
La recerca també aporta dades sobre la presència de combatents estrangers, fins ara obviats envers els membres de les Brigades Internacionals. Berger aporta dades sobre la presència de combatents francesos i italians.
A finals de 1936, les milícies comencen a cedir espai al que serà l'Exèrcit Popular de Catalunya. S'imposa la militarització i la crida a les lleves per encarar amb una mínima possibilitat de victòria l'escenari bèl·lic. Durant uns mesos, l'exèrcit estarà sota les ordres del govern de Lluís Companys. Serà fins als Fets de Maig, la gran ferida interna entre anarquistes i PSUC que suposarà un major control de Catalunya per part del govern de la República. El juny de 1937, l'Exèrcit Popular de Catalunya passa a dependre de l'executiu central.
Gonzalo Berger ha consultat una imponent documentació, en la qual destaquen més de 190.000 documents del fons de subsidis de milicians de l'Arxiu Nacional de Catalunya. També s'ha capbussat en l'Arxiu Montserrat Tarradellas de Poblet, on hi ha força material sobre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Gràcies a la seva investigació, podem conèixer més a fons el funcionament i la història d'un del braços més heroics de la Catalunya contemporània.
Les milícies es van crear en l'inici de la guerra per fer front a l'aixecament militar feixista del juliol de 1936. Fins a la creació de l'Exèrcit popular de Catalunya, van ser un dels braços armats de la generalitat republicana. Gonzalo Berger ho explica a NacióDigital: "Demostren la capacitat de la societat civil catalana d'articular-se com a resposta a una agressió, en aquest cas militar". Berger subratlla que sorgissin en un país com Catalunya, "que com totes les societats havia tingut expressions de violència, però era antimilitarista".
Més de 40.000 combatents i tres fronts
Les milícies, formades per civils voluntaris procedents de dotze organitzacions polítiques i socials, van anar anar incrementant els seus integrants fins arribar a 45.000 el novembre de 1936. Van combatre en tres fronts: Madrid, Aragó i Mallorca. Berger detalla el control que hi va tenir la Generalitat, primer des del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i més tard des de la conselleria de Defensa. Desmenteix així la brama que les milícies depenien de les diferents organitzacions i estaven en bona part descontrolades. Com també matisa l'hegemonia de la CNT-FAI. Menys de la meitat dels seus membres pertanyien a aquestes organitzacions.
El govern de la República escanya la Generalitat
Un dels capítols del llibre analitza les enormes dificultats financeres que va patir l'esforç de guerra de la Gneeralitat. El govern de la República va haver d'empassar-se que, amb l'esclat de la guerra, la Generalitat es fes amb competències de defensa, però després va dificultar tant com va poder les finances catalanes, que van col·lapsar les milícies. En algun cas, segons Berger, això va dificultar possibles operacions militars que haguessin estat crucials, com la recuperació de Mallorca. La Generalitat va haver de recórrer a costosos crèdits de la República.
Dones en combat
Berger també destaca el paper de les dones, tingut fins ara per subordinat. Tot i van ser sols un 3% dels integrants, les 1.300 milicianes van jugar un paper rellevant en primera línia. I, en contra del que es creia, no eren de la CNT en la seva majoria, sinó del PSUC.
La recerca també aporta dades sobre la presència de combatents estrangers, fins ara obviats envers els membres de les Brigades Internacionals. Berger aporta dades sobre la presència de combatents francesos i italians.
A finals de 1936, les milícies comencen a cedir espai al que serà l'Exèrcit Popular de Catalunya. S'imposa la militarització i la crida a les lleves per encarar amb una mínima possibilitat de victòria l'escenari bèl·lic. Durant uns mesos, l'exèrcit estarà sota les ordres del govern de Lluís Companys. Serà fins als Fets de Maig, la gran ferida interna entre anarquistes i PSUC que suposarà un major control de Catalunya per part del govern de la República. El juny de 1937, l'Exèrcit Popular de Catalunya passa a dependre de l'executiu central.
Gonzalo Berger ha consultat una imponent documentació, en la qual destaquen més de 190.000 documents del fons de subsidis de milicians de l'Arxiu Nacional de Catalunya. També s'ha capbussat en l'Arxiu Montserrat Tarradellas de Poblet, on hi ha força material sobre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Gràcies a la seva investigació, podem conèixer més a fons el funcionament i la història d'un del braços més heroics de la Catalunya contemporània.