06
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
11:47h
Un miracle. Sí, els miracles existeixen. Existeixen a l’art, sobretot. A la literatura, per exemple, quan Truman Capote torna a l’escena del crim d’A sang freda, sis o set anys després, amb motiu del rodatge del film de Richard Brooks, i descriu allò que veu, allò que roman allà des de la nit de l’assassinat: el barret del pare de família, alguns mobles, les persianes venecianes de la finestra... Es produeix un miracle, perquè, tal com ell mateix explica, la vida i l’art s’han fusionat, s’han fet una sola cosa. Qui és intel·ligent sap que al cine, els miracles són habituals.
Els objectes del passat, fixar-se en ells, explicar-los, injectar-los vida, són fàcilment susceptibles d’esdevenir miracles. Els periodistes ho sabem. El cronista sap identificar la veritat que hi ha concentrada en un paper vell, en una foto en blanc i negre, en una carpeta que fa llarg temps que no s’obre. Als Encants els miracles són el pa de cada dia. Ho sabem tots aquells que estem obsessionats per aquest indret que no és un indret sinó una cerimònia. Una cerimònia que té lloc quatre cops per setmana sota aquell sostre obliquo de les Glòries. Als Encants, fa algunes setmanes, s’hi va esdevenir un miracle prodigiós. No ens l’han explicat fins fa pocs dies i alerta perquè el canal ha sigut Twitter, on la intel·ligència i el traç elegant els has de cercar amb lupa. O sigui que el miracle és doble.
Una de les persones que es va quedar amb el nom de l’Emilio gravat a subconscient va ser l’Oriol Querol. És un fanàtic dels Encants, dels centenars d’històries que s’hi acumulen, d’allò que significa que els objectes que omplien de sentit la vida d’algú, quan aquest algú marxa d’aquest món apareguin exposats a la plaça dels Encants a mercè que algú vulgui adquirir-los i endur-se’ls a casa seva. Jo estic obsessionat amb aquesta idea. La idea de l’objecte que no està mort sinó que té vida. L’objecte que explica qui ha sigut el seu propietari i quina és l’època que el va veure néixer. La vida d’una postal vella, d’un sotagot, d’un catàleg publicitari, d’una invitació a un esdeveniment, d’un calendari de butxaca i d’un punt de llibre trobat, esclar, dins d’un llibre a mig llegir. La vida d’una llibreta vella, d’un bloc de notes, d’un plec de papers mig manuscrits, mig mecanografiats.
Això, un plec de papers mig manuscrits i mig mecanografiats, va ser el que va trobar l’Oriol als Encants. Una de les parades li va cridar especialment l’atenció. Era la més concorreguda i la que tenia el material exposat més variat, més vistós, més curiós. Tota mena d’objectes de la llar, cintes VHS, magnetòfons i transistors, quadres, molts llibres, objectes relacionats amb la química, carpetes amb retalls i documents amb el nom de qui havia sigut el seu propietari. El nom de l’Emilio Miró Paniello va començar a ressonar com una campana dins del cap de l’Oriol. Era el senyor de l’esquela i l’epitafi misteriós.
Què va comprar de tot el lot impúdicament exposat davant dels ulls de tothom? Un plec de papers mig manuscrits i mig mecanografiat: el seu diari personal. Un bon objecte per fer arqueologia emocional, sentimental, humana, humanista. Entre moltes altres coses (consideracions sobre el seu ofici –la química- sobre futbol, sobre cine) l’Emilio hi va deixar escrita –a principis dels anys seixanta- la seva història d’amor no corresposta amb la Mari, la seva cosina germana.
Si això no és un miracle ja em direu què és. Un miracle esdevingut a Barcelona, que mentre agonitza encara té capacitats màgiques. Un miracle que s’ha fet corpori entre els centenars de miracles latents que tots els dilluns, dimecres, divendres i dissabte tenen lloc als Encants. Un miracle amb perfum de bon periodisme. Gràcies, Oriol i Albert, per haver-lo fet possible. I per haver-lo volgut explicar.
Mercat dels Encants Foto: Albert Alcaide
Els objectes del passat, fixar-se en ells, explicar-los, injectar-los vida, són fàcilment susceptibles d’esdevenir miracles. Els periodistes ho sabem. El cronista sap identificar la veritat que hi ha concentrada en un paper vell, en una foto en blanc i negre, en una carpeta que fa llarg temps que no s’obre. Als Encants els miracles són el pa de cada dia. Ho sabem tots aquells que estem obsessionats per aquest indret que no és un indret sinó una cerimònia. Una cerimònia que té lloc quatre cops per setmana sota aquell sostre obliquo de les Glòries. Als Encants, fa algunes setmanes, s’hi va esdevenir un miracle prodigiós. No ens l’han explicat fins fa pocs dies i alerta perquè el canal ha sigut Twitter, on la intel·ligència i el traç elegant els has de cercar amb lupa. O sigui que el miracle és doble.
El miracle l’ha oficiat el periodista Oriol Querol i el ressuscitat –si ens posem bíblics posem-nos-hi del tot- és el senyor Emilio Miró Paniello, aquell ciutadà barceloní que va deixar escrit allò que volia que aparegués a la seva esquela: “Ha dejado este mundo sin haber hecho nada de interés”. Vam veure l’esquela a La Vanguardia el dia 7 de febrer d’aquest any i l’Albert Om s’hi va fixar tant que li va dedicar un dels seus Islàndia de RAC1. Se’n va anar al funeral del senyor, va parlar amb els seus cosins i entre tots vam saber una mica més sobre la història de l’Emilio. “Sin haber hecho nada de interés”. Per què devia voler que quedés això per a la posteritat? Aquesta consideració tan fatalista, tan trista i enigmàtica alhora.¿Os acordáis de la misteriosa esquela del hombre que había “dejado este mundo sin haber aportado nada de interés”? He encontrado algo, una especie de cápsula del tiempo, que demuestra que eso no era verdad. Hagamos un viaje, hacia el mejor verano de su vida.⬇️ pic.twitter.com/nh7F16E01M
— Oriol Querol (@OriolQF) 2 de setembre de 2018
Una de les persones que es va quedar amb el nom de l’Emilio gravat a subconscient va ser l’Oriol Querol. És un fanàtic dels Encants, dels centenars d’històries que s’hi acumulen, d’allò que significa que els objectes que omplien de sentit la vida d’algú, quan aquest algú marxa d’aquest món apareguin exposats a la plaça dels Encants a mercè que algú vulgui adquirir-los i endur-se’ls a casa seva. Jo estic obsessionat amb aquesta idea. La idea de l’objecte que no està mort sinó que té vida. L’objecte que explica qui ha sigut el seu propietari i quina és l’època que el va veure néixer. La vida d’una postal vella, d’un sotagot, d’un catàleg publicitari, d’una invitació a un esdeveniment, d’un calendari de butxaca i d’un punt de llibre trobat, esclar, dins d’un llibre a mig llegir. La vida d’una llibreta vella, d’un bloc de notes, d’un plec de papers mig manuscrits, mig mecanografiats.
Mercat dels Encants Foto: Albert Alcaide
Això, un plec de papers mig manuscrits i mig mecanografiats, va ser el que va trobar l’Oriol als Encants. Una de les parades li va cridar especialment l’atenció. Era la més concorreguda i la que tenia el material exposat més variat, més vistós, més curiós. Tota mena d’objectes de la llar, cintes VHS, magnetòfons i transistors, quadres, molts llibres, objectes relacionats amb la química, carpetes amb retalls i documents amb el nom de qui havia sigut el seu propietari. El nom de l’Emilio Miró Paniello va començar a ressonar com una campana dins del cap de l’Oriol. Era el senyor de l’esquela i l’epitafi misteriós.
Què va comprar de tot el lot impúdicament exposat davant dels ulls de tothom? Un plec de papers mig manuscrits i mig mecanografiat: el seu diari personal. Un bon objecte per fer arqueologia emocional, sentimental, humana, humanista. Entre moltes altres coses (consideracions sobre el seu ofici –la química- sobre futbol, sobre cine) l’Emilio hi va deixar escrita –a principis dels anys seixanta- la seva història d’amor no corresposta amb la Mari, la seva cosina germana.
Bé, tampoc es tracta que expliqui jo aquí tota la història. L’Oriol l’ha explicada molt bé a un fil de Twitter –que té més onze mil retuits i uns vint mil m'agrades- i dilluns la va explicar molt bé de viva veu junt amb l’Albert Om al primer Islàndia de la nova temporada. La conclusió no em resisteixo a resumir-la: l’Oriol ha trobat la Mari –al seu Monzón natal- i li ha regalat el diari del seu cosí. O sigui: un home mor, una esquela explica que no havia fet res interessant a la seva vida, un periodista va al seu funeral i explica espurnes d’aquesta vida, un altre periodista troba el seu diari i demostra que l’epitafi és mentida o com a mínim discutible. I la seva història d’amor es completa a la fi a través de les pàgines escrites, de la literatura. I la barrera del pas del temps salta pels aires, es difumina, és dinamitada.Por suerte, Emilio había sido muy meticuloso en la numeración, así que con un poco de paciencia, era posible ordenarlas. Al fin, lo conseguí. En total, 280 hojas con 560 páginas escritas entre el 13 de octubre de 1960 y el 27 de diciembre de 1962. Tenía 20 años. Vamos allá. pic.twitter.com/LPsxSJsKLX
— Oriol Querol (@OriolQF) 2 de setembre de 2018
Si això no és un miracle ja em direu què és. Un miracle esdevingut a Barcelona, que mentre agonitza encara té capacitats màgiques. Un miracle que s’ha fet corpori entre els centenars de miracles latents que tots els dilluns, dimecres, divendres i dissabte tenen lloc als Encants. Un miracle amb perfum de bon periodisme. Gràcies, Oriol i Albert, per haver-lo fet possible. I per haver-lo volgut explicar.