entrevista

Joan Margarit: «No m'interessen ni els somnis ni l'esperança perquè són mentida»

El poeta, que publica en prosa "Per tenir casa cal guanyar la guerra", assegura que "Espanya és franquista des del segle XV" | Afirma que "la mort d'una filla no se supera, s'incorpora i continues", però que "la poesia dona un bocí de consol"

per Pep Martí, 9 de setembre de 2018 a les 08:11 |
Joan Margarit fotografiat al pati de casa seva. | Adrià Costa
Un dels records més vívids de la infantesa de Joan Margarit és la mort de la seva germana Trini, de meningitis. Eren els anys més cruels de la postguerra i a Espanya encara no havia arribat la penicil·lina. A la llum de les espelmes, assisteix als esforços inútils per salvar la nena, banyada en un cubell d'estany perquè li baixi la febre. Joan Margarit dibuixa a Per tenir casa has de guanyar la guerra (Proa) els records que l'han forjat, en un itinerari -que no unes memòries- a la recerca dels orígens de la seva obra poètica.

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és poeta i arquitecte. Va decidir especialitzar-se en Càlcul d'Estructures després d'haver viscut els aiguats terribles del Vallès del 1962. Com a poeta, ha obtingut els premis Carles Riba, el Nacional de Literatura i, a nivell d'Estat, el Nacional de Poesia i el Nacional de la Crítica. L'any passat li van atorgar el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda. Als seus 80 anys, atén NacióDigital per explicar aquest trajecte cap a l'inici del seu jo i opinar sobre l'Espanya i la Catalunya que li ha tocat de viure.   


"La vida és terrible, només has de mirar al voltant teu, la quantitat de morts que van quedant pel camí"


- A Per tenir una casa cal guanyar la guerra fa un viatge en prosa pel bressol de la seva obra poètica. S'ha endut moltes sorpreses?

- Algunes. Hi he estat quatre anys, en això. Qualsevol prosista ho escriu en un any. El que vol dir que ha estat un camí enrevessat. Si entres dins teu has de fer passos difícils. Un camí llarg, a vegades plaent, a vegades emprenyador. No m'han quedat ganes de tornar-hi perquè el temps que m'interessava s'ha acabat.

- No és l'inici d'una trilogia?


- No, no. Comença i acaba. L'objectiu no és explicar a cap lector si baixo de Rubí o pujo de Girona, això no té interès per al lector, ni per a mi. Busco per què soc el que soc. Si jo fos un novel·lista, podria escriure un llibre sobre la vida determinada d'algú. Per fer un poema, jo no he de sortir, he d'entrar en mi. El punt de contacte amb el lector és que allò que tu li envies, que és una cosa que has trobat dins teu, ell o ella diguin: això soc jo. Això és un poema. I una altra cosa que pot aportar un poema: que et dona tranquil·litat, et dona afecte, pot ser un refugi. El llibre està fet més amb mentalitat de poeta que de prosista.        

- Ha dit que la seva infantesa no va ser gens infeliç. Però el llibre és dur, colpidor. Hi ha una presència dominant de la pèrdua...

- És que la vida és dura. La vida és terrible, només has de mirar entorn teu, la gent que coneixes, la quantitat de morts que van quedant pel camí.  
 

Joan Margarit. Foto: Adrià Costa


- ... i de la por. Explica que va escriure condicionat per la violència i per la por que va veure en els pares.

- La por és la que ens fa fer totes les bestieses del món. La por a l'altre, la por a l'estrany, la por. El meu pare no havia acabat la carrera d'arquitecte, havia tingut sort de trobar una feina que els va permetre llogar una casa, i la meva mare treballava de mestra, que ja sabem el que era en aquella Espanya. Joves i feliços, es van casar el 27 d'abril de 1936, dia de la Verge de Montserrat. El 18 de juliol, quan tornaven de banyar-se a Castelldefels, esclata la guerra. A partir d'aquí, comença el drama. El pare va decidir amagar-se a la casa de Sanaüja, pensant que el conflicte duraria poc.

- Explica molts moments colpidors.

- En una casa del davant nostre, s'havia amagat un capellà. El van anar a buscar un grup anarquista, però ja havia marxat. Li van preguntar al meu avi matern si sabia on era. Ell tenia un caràcter virulent i els va contestar: "No ho sé, i si ho sabés, no us ho diria". I se'l van emportar a la txeca del carrer Sant Elies, que és on jo el vaig conèixer, on la mare em va dur perquè em conegués quan vaig néixer. Aquell home va entrar allí amb els cabells negre i va sortir amb els cabells blancs. Passem de la il·lusió de dos joves que es casen el dia de la Verge a la por terrorífica d'aquest país.

- Hi ha molts records durs del anys de la postguerra. La mort de la seva germana Trini, de meningitis.

- Sí, una mort a les fosques. Una mort a la llum d'una espelma encara és més dur.

- El patiment de la seva germana Esther per ser esquerrana.

- Sí, a l'escola l'obligaven a dur la ma esquerra lligada a l'esquena. Va perdre el sentit d'on era la dreta i l'esquerra. Jo, quan conduïa, no li podia dir: gira a l'esquerra o a la dreta, sinó gira cap a on hi ha aquell edifici de color blanc.
 

Joan Margarit. Foto: Adrià Costa


- Guarda un bon record de la seva etapa als minyons escoltes, amb mossèn Batlle. Explica que va ser l'única experiència lligada a la religió que va viure com a positiva.

- La religió pot ser molt castradora. Jo vaig ser un nano que no es va creure mai res. A casa meva, la mare anava a missa, però tant ella com el pare passaven tanta por que d'aquest tema ni en parlaven. La meva mare només em deia: "Convé que vagis a missa". Si els escoltes em deien que ens havíem de confessar per poder combregar, cap problema. Explicava quatre xorrades i avall. Tant em feia ser pur com impur. Veia que allò era secundari. L'important per mi era tenir aquells companys, jo que no n'havia tingut mai, pels canvis que vam haver de fer de Sanaüja a Barcelona, a Rubí, a les Canàries.
 
- Recorda el moment del Congrés Eucarístic, el 1952, com una cosa horrible.

- És que va ser monstruós. Com si els haguessin deixat anar a tots de cop... Van sortir tots amb els viàtics en totes direccions. Des dels altaveus del carrer se sentien invocacions: "De rodillas, Señor, ante el sagrario...". A la plaça de Pius XII, a la Diagonal, es va aixecar un altar gegantí. Anaves amb tramvia i, quan es passava davant d'una església, la meitat de la gent se senyava. Era propi d'una dictadura com aquella, on manava el pitjor de la societat, que són els capellans i els militars.

- La infantesa de bona part d'una generació hagués estat diferent sense el que va suposar el franquisme?

- Home, i tant. Però no ens enganyem: aquest és un país que és "franquista" des del segle XV.  És un país dur, format per diversos països sempre en males relacions. França es va reinventar el segle XVIII: els reis fora, i tornem a començar en tots els camps. L'antiguitat de la França moderna és a finals del segle XVIII. Espanya no s'ha refundat des del segle XV. El gran canvi que hi va haver va ser passar dels Àustries als Borbons.

"La República va ser un esquitx, cinc anys enmig de cinc segles d'història d'Espanya"

- Hi veu així una clara continuïtat històrica des del segle XV?

- Hi ha hagut alguns esquitxos, com va ser la Segona República, però és del 1931. El 1936 la fumen enlaire. Quan suma, sense guerra? Cinc anys. I la resta són cinc segles. La sort que tenim ara és que estem vinculats estretament amb Europa. El destí nostre és el destí d'Europa. Que tampoc te'n pots refiar massa, però te'n pots refiar més que d'aquí. Si algun dia Europa no aguanta, li aconsello que marxi l'abans possible.    
 

Joan Margarit: "Jo sóc crític amb el meu poble perquè me l'estimo". Foto: Adrià Costa


- El franquisme és la gran ombra sobre nosaltres?

- Sí, però ve de més lluny això. El pobre Cervantes, sent recaptador d'impostos, ja va viure en les seves carns el que era Espanya. I ho va sentir Quevedo.
 
- Li interessa el debat entorn el Valle de los Caídos?

- Em deixa del tot indiferent. Com si volen posar-hi un parc temàtic. Memòria històrica? Però si som el segon país del món amb gent a les cunetes. El primer és Cambodja. Pol Pot va manar només quatre anys i va eliminar mig país. Aquest és el principal. Després ja venim nosaltres.  

- Com veu el moment polític?

- Veig un excés d'estètica. Ho deia Unamuno: "Levantinos, os pierde la estética". A nosaltres ens perd l'estètica i, d'altra banda, Pla deia que érem bruts. Dos pobles nets són, per exemple, l'andalús i l'italià, que sense tenir eines ni diners, sent més pobres que nosaltres, emblanquinen les cases. A Catalunya, hi ha gent que construeix un magatzem i deixa les totxanes a la vista. Però jo soc crític amb el meu poble perquè me l'estimo. Jo vaig ser el primer a fer un discurs independentista a l'Ajuntament de Barcelona.

- Què li sembla l'actitud de l'Estat amb Catalunya?

- És el que dèiem abans, és una actitud del segle XV. No m'ha sorprès gaire, però. No he vist altra cosa.
 
Margarit: "El llibre està fet més amb mentalitat de poeta que de prosista". Foto: Adrià Costa

- En el llibre explica que va entendre el concepte d'independència al col·legi major San Jorge, quan va conèixer dos estudiants algerians que eren del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria.

- Sí, i que estaven becats pel govern de Franco. Hi ha dues grans maneres d'assolir la independència. Una és enfrontant-te amb l'Estat amb un cost de milers de morts, que és el que va passar a Algèria. I una altra és aprofitant un moment de gran crisi i descomposició d'un estat, com va passar amb la dissolució de l'URSS. No hi ha gaire vies més. Els algerians em van explicar que llançaven un ruc contra les tanques de filat metàl·lic electrificat perquè els membres del Front poguessin passar a Algèria des del Marroc. "Acabareu amb tots els rucs del Marroc!", vaig bromejar jo. Però ells em van respondre: "És que si no tenim ruc, llancem el més vell".

"Hi ha dues maneres d'assolir la independència, amb milers de morts o aprofitant una descomposició com la de l'URSS"
- En la seva obra, Joana és central. Ha viscut la pèrdua de dues filles, l'Anna i la Joana. Com es pot superar la mort de dues filles?

- No té ni nom. Perquè si se't mora el pare, com a mínim tens una paraula, que és orfe. L'Anna era un nadó, però per la mare ja tenia nou mesos. Això no se supera. Els grans patiments s'incorporen i continues. La paraula superar és un eufemisme.

- Per situacions així, la poesia pot ser una esperança?

- No és una esperança. No m'interessa ni l'esperança ni el somni, perquè són una mentida. Esperança és confiar en una cosa que no vindrà.

- Quina seria la paraula? Consol?

- Consol. Somnis o esperances, no. Prefereixo una mica de realitat que molts somnis. Els esforços, els vull fer amb una cosa real. Un poema no resoldrà res, però et pot donar un bocí de consol.  
 

Joan Margarit: A la vida, hi ha dues etapes nítides, la infantesa i la senectut. Al mig, un gran embolic". Foto: Adrià Costa


- Parla del seu primer poema, que escriu estant a les Canàries, i diu que mai no l'ha recitat.

- No té cap interès per ningú, ni per mi. És el primer, no l'he recitat mai, i no el penso recitar ara... Al llibre només surten les coses que poden anar en un poema.

- Perquè no és un llibre de memòries.

- No ho és. A la vida hi ha dues etapes que són nítides, la infantesa i la senectut. A la infantesa s'estan fabricant els fonaments de l'individu. Al final, amb la senectut, hi ha un tret molt característic: ja no la podràs jutjar.  

"Ser vell és difícil, està ple de vells que volen ser joves, és patètic"

- És difícil ser vell?

- És clar que sí. N'està ple, de vells que no entren a la senectut. Vagi a un vestuari de gimnàs i escolti els diàlegs de persones que no volen ser velles, gent que van donant voltes mentre se'ls esgoten les forces. És el més ridícul que hi ha. És patètic. Vells que volen ser joves.

- I entre la infantesa i la senectut...

- Hi ha un gran embolic. Un embolic que està molt bé, que s'ha de viure, sense ell no podríem vestir-nos o menjar.

- No té nostàlgia de ser jove?

- No, home, no. Per què, si has viscut la joventut amb intensitat? No hi ha res que sigui etern. Si alguna cosa enyores és que no has arribat al final. La vida està feta per acabar-se.          
 

Joan Margarit. Foto: Adrià Costa.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació