Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
ENTREVISTA

Sergi Pàmies: «Jo era un pijo d'esquerres»

L'escriptor publica el llibre de contes "L'art de portar gavardina", on busseja per la seva vida per donar forma a la creació literària | "He defugit deliberadament el debat sobre l’autoficció, que em sembla una collonada, i he anat cap a l’autoretrat, que trobo molt més sòlid", apunta

per Toni Vall, 5 de setembre de 2018 a les 15:34 |
Sergi Pàmies | Adrià Costa
Sergi Pàmies és fill de Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies, polític i escriptora. Molt coneguts, marcats per l’exili i per la militància comunista. Ja no són en aquest món. És important tenir això present per introduir L’art de portar gavardina (Quaderns crema), el nou llibre de contes de Pàmies, que al seu torn, té dos fills. Com a La bicicleta estàtica i sobretot Cançons d’amor i de pluja, l’escriptor busseja per la seva vida per donar forma a la creació literària. No és autobiografia, li agrada més dir-li autoretrat.

-Estic una mica espantat per què em sembla que només se m’acudeixen preguntes abstractes i transcendents per a fer-te.  

-Ah si? Doncs va dispara.

-Què és més difícil esforçar-te a escriure ficció o reprimir-te per a escriure sobre tu mateix?
-No faig distincions entre una cosa i l’altra. No ho elaboro tant. Des de fa tres llibres noto que necessito un espai més íntim d’escriptura més enllà del que escric als diaris. Una necessitat íntima, diguem-ne.

"Perquè tingui sentit i sigui perdurable l’autoretratat ha de quedar desafavorit, tenir un punt assumible de fustigació"

-Em sembla que dius que L’art de portar gavardina és, entre altres coses, un llibre d’absències.
-Sí, a tres nivells. Les absències confirmades, els pares. L’absència de l’amor. I l’absència dels fills, que no és ben bé una absència sinó una distància perquè han marxat de casa.

-La bicicleta estàtica i Cançons d’amor i de pluja estan clarament emparentats amb el llibre que ens ocupa oi?
-Sí, molt.
 
-El traç autobiogràfic enfila els tres.
-M’agrada més parlar d’autoretrat. M’he proposat fer-ho a la manera dels pintors i els fotògrafs: perquè tingui sentit i sigui perdurable l’autoretratat ha de quedar desafavorit, tenir un punt assumible de fustigació. Vaig pensar que no volia renunciar a aparèixer a les meves històries a condició de ser implacable amb mi mateix. Si no, era fàcil caure en l’autocomplaença, la vanitat i el narcisisme.

-Et vas documentar?
-Sí, vaig anar al MNAC a passejar una bona estona. A veure art i autoretrats, cosa que em va donar molta tranquil·litat. Quan els referents que tens són extraliteraris et quedes molt tranquil. Rembrandt i Van Gogh, per exemple, mai són complaents amb si mateixos.
 

Sergi Pàmies Foto: Adrià Costa


-També podies prendre una mica de mal...
-Home, no. La voluntat primordial era passar-m’ho bé, no ser gens masoquista. Si parles de tothom, de pares, de fills, d’amics, l’esforç per evitar escriure sobre tu mateix arriba un moment que pot ser deshonest. Escric sobre les coses bones i també sobre les dolentes. No evito les zones d’ombra.

-També vols evitar la nostàlgia.
-A La bicicleta estàtica hi havia un personatge que s’extirpava la nostàlgia i l’esperança. La nostàlgia entesa com a indústria sentimental resulta tòxica. Constatar que hi ha coses del passat que trobes a faltar perquè et semblaven millors que les d’ara no és ser nostàlgic és constatar algunes realitats. El que rebutjo és la nostàlgia entesa com a sermó.

"Compte amb la vanitat i el narcisisme. Per això he defugit deliberadament el debat sobre l’autoficció, que em sembla una collonada, i he anat cap a l’autoretrat, que trobo molt més sòlid"

-A Cançons d’amor i de pluja no apareixien gavardines però sí una corbata...
-Sí, la corbata ¡vermella! que li vam posar al meu pare quan va morir.
 
-Saps què és el que més m’agrada de com utilitzes la gavardina al llibre oi?
-El cine?

-Esclar!
-La gavardina és la peça de vestir més simbòlica del segle XX. És unisex, cinèfila i política. A més a més, m’ha resultat un recurs literàriament molt útil. Hitler, Stalin, Colombo... I la que sens dubte és la més gran gavardina moral de la història, la de Jack Lemmon a L’apartament, l’oficinista que deixa el seu apartament al seu cap perquè hi porti les seves cites i que acaba redimint-se gràcies al veí i a l’ascensorista.
 
-C.C. Baxter, un dels grans personatges de la història del cinema!
-Molt gran! I Lemmon torna a portar gavardina a Desparegut, amb un altre rerefons, el del pare que busca el seu fill desaparegut a la dictadura militar de Pinochet i s’enfronta al serveis d’intel·ligència dels Estats Units.
 

Sergi Pàmies Foto: Adrià Costa


-Parles de les gavardines de la teva mare, de la que li vas comprar al teu pare a El Corte Inglés i de la que lluïes tu durant un viatge a Berlín.
-El gavardinisme és una forma de vida!

-Humphrey Bogart, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Montgomery Clift, Lino Ventura, Yves Montand, Jorge Semprún, Sami Frey, Alain Delon, George Sanders i Gerard Philipe. Déu ni do amb la llista dels homes que li agradaven a la teva mare!
-Mai m’ho va dir però pensant després amb tots ells, una de les coses que tenen en comú és en algun moment o altre de la seva vida o del seu cinema van portar gavardina.

-Tu hauries posat uns altres gavardinistes...
-Sí, Trintignant, Boris Vian, Richard Burton...

-Hi ha naturalitat major que escriure sobre allò que et va passant a la vida?
-No tot s’hi val! Bé, segons la meva mare sí. Però no convé criminalitzar allò que no és viscut. A la fantasia li dono també condició de vida i per tant també entra dins de la naturalitat que dius.

-El tema està en no defugir la pròpia vida a l’hora d’escriure?
-Exacte. Les sèries i el cine han expropiat el protagonisme que abans tenia la literatura quasi en exclusiva. Ara, a la literatura li queda el patrimoni d’allò que només és por a explicar escrivint-ho: el jo. Però, repeteixo, compte amb la vanitat i el narcisisme. Per això he defugit deliberadament el debat sobre l’autoficció, que em sembla una collonada, i he anat cap a l’autoretrat, que trobo molt més sòlid.

"Tenia un radicalisme juvenil de senyoret. Havia viscut a París, anava a la filmoteca, llegia llibres de Camus i escoltava Tangos. No era el fill d’un comunista de base sinó un privilegiat"

-Saps que no he tingut la sensació de trobar ni una sola “mentida” al teu llibre?
-Bé, la mentida és veritat i la veritat és mentida. És un vell axioma. M’agrada, com a tu, tenir la sensació que allò que veus al cine o llegeixes en un llibre, és tan de veritat que t’afecta i t’emociona.
 
-Dius que els cinc anys entre aquest llibre i l’anterior són molt importants.
-Sí, a Cançons... hi escrivia sobre la mort dels pares i a aquest sobre l’absència i el llegat. Al llarg d’aquests cinc anys he hagut de gestionar l’absència i a aprendre a comportar-me amb el llegat. Als meus pares, persones conegudes i amb fortes implicacions polítiques, no els podíem enterrar i prou. Et quedaven deures per fer.
 

Sergi Pàmies Foto: Adrià Costa


-És curiós que Quim Monzó també va parlar del final dels seus pares a diversos contes de Mil cretins.
-Mil cretins és una obra mestra sobre l’agonia i la impotència dels fills quan assisteixen a l’agonia dels pares. Poques coses s’han escrit al respecte amb tanta força i intensitat.

-Expliques que els teus pares es van haver d’adaptar abruptament a una nova realitat que els va sorprendre molt: la democràcia.
-Va costar molt! El meu pare va estar amagat entre els 20 anys i els 60. A partir dels 60 ja no li va caler. La meva mare i jo practicàvem sobre ell un control de qualitat obsessiu. Vist amb la perspectiva dels anys, els imbècils érem nosaltres, ell va actuar amb molta més naturalitat.

-De tu mateix escrius que de jove practicaves una “subversió contestatària subvencionada”.
-Era un pijo d’esquerres! Tenia un radicalisme juvenil de senyoret. Havia viscut a París, anava a la filmoteca, llegia llibres de Camus i escoltava Tangos. No era el fill d’un comunista de base sinó un privilegiat.

-Molt crític amb el teu pare.
-Molt. Saps allò de “matar el pare”. Doncs això. Un intent de desmitificar allò que ningú m’havia demanat que mitifiqués.  

-El conte en què fantasieges amb ser fill de Jorge Semprún és el moll de l’os del llibre.
-Al seu llibre autobiogràfic, Jorge Semprún li diu de tot al meu pare. Totes les tesis de Semprún eren més justes i democràtiques que les teories del partit que el va expulsar. Una expulsió en la que el meu pare hi va tenir molt a veure. És aquesta una situació deliberadament perversa, amb molt morbo. S’ajunten unes forces tel·lúriques molt bèsties. Estic d’acord amb Semprún i discrepo amb el meu pare. Però és el meu pare. I aquí hi ha la caldera en ebullició...
 

Sergi Pàmies Foto: Adrià Costa


-Podem extreure algunes reflexions sobre l’esquerra, sempre en fals, les seves eternes contradiccions...
-Ui! Això és una qüestió que dono per perduda. Mira com està el món! Mira el fracàs estrepitós de l’esquerra!
 
-“Les opinions són fantasies encobertes”, escrius.
-És d’aquelles frases que escrius per descobrir si tenen sentit o no. Un aforisme temerari. Sona bé i com conjectura no està malament. Té a veure, em sembla, amb l’ús pervers que fem de les opinions. Aquell vell axioma segons el qual els fets són sagrats i les opinions lliures ja no funciona: els fets ens els inventem i per tant les opinions han deixat de ser lliures.

"Tan sovint, per molt que t’esforcis no podràs fer feliç a qui pretens fer feliç. La sobreprotecció, el patiment per algú no signifiquen automàticament que aquest algú se senti recompensat"

-El conte més diferent, que pot passar desapercebut però em sembla fonamental és el de l’11-S.
-És el més rar. Representa el combat entre la magnitud del fet col·lectiu i la meva mesquinesa personal: mentre uns assassins encastaven dos avions a les Torres Bessones jo sortia al carrer a rondar per les farmàcies per a comprar antibiòtics perquè el meu fill els necessitava i no volia que s’acabessin fruit d’una possible psicosi col·lectiva. Mentre anava de farmàcia en farmàcia ja veia que allò no era normal, que tindria conseqüències. No m’ho he tret del cap fins que ho he escrit. Amb un temps prudencial entre mig. És un d’aquells contes que necessita temps abans d’escriure’l.

-Encara no s’ha calibrat prou com va ser d’important l’11-S per molta gent?
-Totalment. Va ser el principi de totes les decepcions. El 2001 tenia 41 anys i ara en tinc 58. Disset anys que m’he passat perdent bitllets de mil amb les butxaques foradades. Un procés de decepció total.

-La clau de tot està a l’últim conte: la necessitat de fer feliç als qui t’envolten.
-Sí, allà està tot. Tan sovint, per molt que t’esforcis no podràs fer feliç a qui pretens fer feliç. La sobreprotecció, el patiment per algú no signifiquen automàticament que aquest algú se senti recompensat. Tampoc per efecte de l’obsessió ni tan sols de l’afecte. I em sembla que és just que sigui així perquè sinó no tindria gràcia. Hi hauria un mètode infal·lible per a fer –ho i es perdria el component atzarós. Arriba un moment a la vida en què algú et diu: “Ja no soc feliç”.
 

Sergi Pàmies Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació