Torra va demostrar, de nou, que el cinisme que contamina la política professional no va amb ell. Per això el seu discurs va ser sincer quan no va prometre ni dates ni grans plans i es va limitar a demanar confiança i a afirmar que, si la gent hi és, si la mobilització (la "marxa" pels drets civils, socials i polítics) és permanent, passaran coses. Coses en forma d'una reacció contra una sentència injusta de l'1-O que creï un "momentum" o en forma d'obrellaunes que obligui Sánchez a pactar el referèndum. En aquest sentit la internacionalització, el procés constituent i la recuperació de lleis socials (veurem com) van semblar actors secundaris al costat del pes del carrer.
Torra va assumir les limitacions d'una presidència condicionada per una repressió severa, el desacord estratègic i l'espasa de Dàmocles del 155. No vol passar pel que no és. Ni vol deixar enrere Puigdemont ni vol aparentar que la seva presidència descansa sobre una agenda consensuada. Per això el seu discurs va ser una suma de missatges per acontentar els partits del Govern (singularment a ERC, que amb l'apel·lació a tots "els demòcrates" i la "república compartida" veia compassada la seva posició i la del president), els socis potencials, les entitats i Puigdemont. Es notava que la conferència, que va haver de ser retallada severament ahir mateix perquè durava més de 75 minuts, bevia de moltes fonts.
El president no va prometre el cel. Hi va posar literatura, però no va insinuar jugades mestres ni solucions definitives a un plet que la immensa majoria de l'independentisme ja ha assumit que serà llarg i amb un Estat que ara ja sabem el pa que hi dona. Torra és dels que creu que l'1-O hauria de ser encara vinculant i que hi ha prou majoria per fer-ho, però també assumeix les enormes limitacions (i contradiccions) del moment. Segurament amb tristor personal. Ofereix a Pedro Sánchez guardar al calaix l'1-O i el 21-D a canvi d'un referèndum acordat a l'escocesa. És una proposta realista que, en canvi, es confronta amb el cinisme d'un president espanyol que fa d'un nou Estatut l'única solució (que sigui la seva proposta és molt legítim) malgrat que sap que ni els independentistes el volen, ni el voldria el principal grup de la cambra catalana, Ciutadans. Sap, a més, que, per anar més enllà de l'actual text caldria primer una reforma constitucional que li donés pista i que ell per ara ni es planteja i que ni el PP ni Cs contemplen.
Per fer-vos una bona idea de la conferència d'ahir al vespre us aconsello llegir la completa crònica d'Oriol March i la informació de com ho va encaixar la Moncloa. També dues opinions: la d'Irene Ramentol a La veu de Nació i la contundent columna de Francesc-Marc Àlvaro.
Rutina judicial. La conferència de Torra aixecarà menys polseguera de la prevista i avui el focus serà de nou al Suprem, on es decideix sobre les recusacions -amb poques expectatives de prosperar- dels jutges de l'1-O per part dels líders independentistes. Podeu llegir la informació d'Aida Morales per tenir pistes. Els diputats de Junts per Catalunya s'ho miraran des de Brussel·les, on faran convivències durant tres dies per preparar el curs polític.
Domènech se'n va tip. A la conferència de Torra hi havia el PSC però no els comuns, que després d'una tensa reunió van decidir no ser-hi. La mala maror no marxa ni del grup ni del partit, que no acaba de tancar amb èxit el procés fundacional. No ho fa fins al punt que ahir al vespre el líder del partit i el grup parlamentari, Xavier Domènech, va anunciar que ho deixa. Ada Colau és ara l'únic referent d'aquest espai polític, que perd el guanyador de les dues últimes eleccions generals a Catalunya. A Domènech, castigat pel pobre resultat del 21-D i la incapacitat de cosir els diferents sectors, ICV i dirigents propers a l'alcaldessa, de qui s'havia distanciat, li han fet molt la guitza i marxa fastiguejat. Ahir Colau ho va lamentar però també va afirmar que ella havia pensat en plegar en un intent de desplaçar del focus el dimissionari. Avui intentarà tancar la crisi en una entrevista a RAC1. Aquesta anàlisi de Sara González us ajudarà a entendre què ha passat.
Vist i llegit
Els mitjans de comunicació intentem "crear comunitat" per fidelitzar tant com podem els nostres lectors i animar-los a fer-se'n subscriptors o a difondre continguts. Molts fan trobades amb els subscriptors o socis. La revista The New Yorker n'havia organitzat una, amb esperit crític, amb Steve Bannon, conseller de Trump a la Casa Blanca i un dels ideòlegs dels ultres americans. La decisió de convidar-lo ha aixecat polseguera malgrat les promeses de preguntes dures i el mitjà ha optat per retirar la invitació a Bannon. Anar-hi costava 59 dòlars. Ho explica Íñigo Sáenz de Ugarte al seu blogGuerra Eterna. Com diu l'autor el màrqueting i el periodisme compromès tenen límits. Hi ha lectors que volen més activisme que periodisme.
El passadís
A Foment no guanyen per ensurts i ningú entén el qui encara és el seu president. Dilluns la directiva va deixar clar a Gay de Montellà que vol eleccions immediates a l'entitat, posant fi -sembla- al seu entossudiment per convocar-les després de les de la CEOE. Tradicionalment, Foment elegeix president abans, de manera que l'elegit pot negociar amb força la representació catalana a la confederació espanyola. Però el que ningú esperava és que Gay especulés amb una candidatura seva a la CEOE, on Joan Rosell acaba també el mandat. Això ha irritat profundament Rosell. A l'organització espanyola s'ha arribat a un consens entorn el vicepresident Antonio Garamendi, un nom fort de la burgesia basca. La pretensió de Gay de Montellà de plantar-li cara ha deixat en mal lloc Rosell, que va avalar en el seu moment Gay de Montellà a Foment. A més, es retreu al president dels empresaris catalans que s'hagi aprofitat de la confiança de Rosell, qui el va fer responsable de l'àrea internacional de la CEOE, el que li ha permès viatjar i fer relacions d'alt nivell. Gay no se'n perdia una, especialment els viatges oficials de Felip VI. Rosell considera que Gay de Montellà ha estat, com a mínim, deslleial. Són íntims enemics reconeguts.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1976 el periodista Joaquim Maria Puyal iniciava, a Ràdio Barcelona, les emissions en català dels partits del Barça, que fins la temporada passada també feia a Catalunya Ràdio. El seu relleu l'ha agafat Ricard Torquemada. Puyal s'hi va posar en un partit de lliga conta la UD Las Palmas i els culers van guanyar per 4 a 0. En aquesta entrevista amb Mònica Terribas a El Matí de Catalunya Ràdio el mateix Puyal va recordar fa unes setmanes aquells inicis i el que ha representat el futbol en català, un gran avenç per la normalització de la llengua. Aquest cap de setmana vam entrevistar el seu assessor lingüístic, Jordi Mir, que és membre de l'IEC i explicava com el periodista va adaptar la llengua als usos populars.
L'aniversari
El 5 de setembre de 1946 va nàixer a Zanzíbar el vocalista del grup britànic de rock Queen Freddie Mercury, que va morir a Londres de sida el 1991. La seva varietat de registres el van acostar a molts públics i els seus eren dels concerts més multitudinaris dels anys 80. Un dels clips més memorables de Mercury és I want to break free, on els components de la banda parodien una telenovel·la britànica vestits de dona. La cançó, que MTV va vetar inicialment als Estats Units en un excés de moralisme, va acabar convertida en un dels himnes del Consell Nacional Africà que liderava Nelson Mandela. A casa nostra ens va impactar el Barcelona que, en motiu de la concessió dels Jocs, el cantant va interpretar amb Montserrat Caballé. El podeu veure aquí.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi