01
de setembre
del
2018
Actualitzat
el
03
de setembre
a les
18:28h
Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), porta unes sandàlies de taló a la mà que s'ha posat durant la presentació de la nova temporada de Catalunya Ràdio, però que ara ja ha canviat per unes vambes. "Només són per la foto", confessa. I potser el moment esdevé l'exemple perfecte de qui és Empar Moliner, escriptora i un dels rostres mediàtics catalans per excel·lència. Llibres, relats, articles d'opinió, ràdio, televisió... res se li resisteix.
Comença curs i seguirà analitzant l'actualitat a diari des del Catalunya Migdia i TV3, a més d'escriure opinió i ser bastant activa a Twitter. Sobre el moment vital que viu Catalunya com a país se la veu notablement preocupada i admet que "la prioritat és que alliberin els presos".
- Sempre té aquest ritme frenètic?
- El meu ritme és com una jornada laboral partida en molts trossos. No treballo més que tu, l'únic és que treballo en llocs diferents. El meu dia és: em llevo a les 6 i o escric o vaig a córrer. I després va passant el dia i miro quin article faré o igual em llevo i ja tinc la idea bona. Les altres coses que faig són anar a la ràdio o a la tele i veure què hi ha. Ara, per exemple, a la tele faré una cosa diferent aquest any que és més feina allà i menys feina a casa, però sinó, preparo les coses a casa. Vaja, que a mi escriure m'agrada, escriure per un llibre, o escriure per un article m'agrada.
- En aquest sentit, és escriptora i també una de les cares més mediàtiques de Catalunya, en quina se sent més còmode?
- Escrivint, escrivint! Clar. Escrivint pots -i sobretot escrivint ficció- tu pots rectificar, parlant de vegades no. Vull dir que una frase la pots tornar enrere. El que passa és que ara trobo que és un moment complicat per la ficció, que és el que sempre escric. Ara estàs escrivint històries contemporànies que passen a Catalunya i dius: "Ostres, la situació política tan bèstia que hi ha ara..." Llavors es fa difícil, per exemple, fer una història de dos que es troben en un bar sense que hi hagi la presència de tot el que està passant a Catalunya ara, de presos polítics i tot això. Llavors estic pensant com fer-ho, perquè si ho poses, és molt present i si no ho poses, és molt artificial... Crec que és un moment complicat per la ficció contemporània però també interessant.
- Creu que és un moment que requereix més responsabilitat? Comenta que prefereix escriure perquè pot rectificar, alguna vegada s'ha penedit d'alguna cosa que hagi dit?
- Ara no et sabria dir què, però sí. Però després penses, no és tan dir "em penedeixo d'això" sinó dir -que això de vegades t'ho diuen amics o companys- això ho trauran de context, o això ho malinterpretaran segur. Tothom té moltes ganes d'enfadar-se molt, tothom està molt a la que salta. Hi ha molta gent amb ganes d'ofendre's. Tu veus que les ofenses són tan artificials com un edulcorant de vainilla, i dius: ara s'ha ofès perquè li està bé ofendre's. I després també veus que, diguis el que diguis, diran el que voldran.
- Vostè és una persona que utilitza molt la ironia i l'humor en el seu discurs, creu que l'humor té límits? Quina és la funció de la ironia?
- Jo crec, i et diré una cosa, des que hi ha gent a la presó, ens han robat la ironia. En tot cas queda el sarcasme, però ens han robat la ironia i el sentit de l'humor. La ironia funciona millor quan tu estàs bé. Si tu mires per exemple els escriptors en èpoques convulses, hi ha mala llet. No dic que no pugui fer-se ironia, però més sobre tu mateix. És a dir, jo crec que com que pesa tant en la societat, o en la majoria de la societat, aquesta gent empresonada injustament, tampoc et posaràs a fer broma sobre el que t'ha dit un taxista. Jo crec que ens han robat la ironia. Mai m'hauria esperat que l'estat espanyol hagués fet tot el que ha fet. S'ha de fer humor de tot? Sí, però llavors la resta de la gent té dret a considerar si aquest humor és graciós o no. L'humor no té límits però té autolímits. Jo no trobaria graciós fer broma d'un nen, o d'una discapacitat física, però evidentment trobo que s'ha de poder fer.
- S'autocensura?
- No, és a dir, simplement és que hi ha coses que no em semblen gracioses. Ara bé, fer broma d'un mateix em sembla molt interessant, i crec que la broma bona és la que fas de tu mateix.
- Com creu que serà aquest nou curs polític, podrà tornar l'humor?
- Suposo que el temps anirà fent-nos pell d'armadillo, però espero que no, jo no vull que passi això. A vegades en tinc la necessitat i sí que faig articles irònics i veig que la gent demanda una mica d'això. I jo els combino, i també a la tele m'ho diuen. Fins i tot els presos polítics ens ho deien: feu-nos riure, feu-nos riure. Bé, ho intentarem.
- Quin paper tindrà el Catalunya Migdia en aquest nou curs? Que n'espera?
- No en tinc ni idea. T'he de dir que no en tinc ni idea. Nosaltres a la segona hora tenim tertulians, tertulians de tots colors, i tractar amb tertulians és curiós, divertit i alhora complicat, per mi. Espero que tothom pugui parlar amb llibertat i espero que, bé, el meu màxim desig és que s'alliberin els presos polítics. Aquesta és la qüestió, i espero que tots els tertulians que vinguin a la ràdio, que són de molts colors, estiguin d'acord en aquest punt. M'agradaria que el màxim tertulianisme estigués d'acord en aquest punt, en què aquesta presó és injusta, que això, per sort, està passant.
- Què significa treballar a la televisió i la ràdio públiques? És també una responsabilitat?
- Jo crec que quan tot va bé tot és "estupendo". Recordo les èpoques de l'Antoni Bassas amb en Quim Monzó i de què parlàvem i tot. I podíem parlar de la revista Dígame. Teníem el dret a la frivolitat, que crec que és un dret que ara hem perdut una mica. Si ets frívol, sembla que no estàs parlant d'altres coses.
- Precisament sobre això li volia preguntar, les coses de les que no es parla.
- Clar! És tan important que quan veus algú, és més important fixar-se de què no parla tant. Jo crec que quan estàs escrivint, sempre que no sigui novel·la de ficció, has de tenir present la persona, o l'entitat, com si t'estigués mirant. Llavors dius: "Bé, faré aquesta broma, li podria fer a la cara?" Si és que sí, endavant, tot i que evidentment que hi ha vegades que s'ofendrà igual, però bé.
- Parlant de les coses que un no diu, no té descripció a la biografia del seu compte de Twitter... és per alguna cosa en concret?
- Ah, no, és que no sé que posar, veus a la gent: "M'agrada córrer, m'agrada x... No sé què posar, tu què hi tens posat? I la gent, què hi sol posar?". Jo no ho miro mai... Penso a posar-me "escriptora" i penso, no ho seràs perquè ho escriguis... no ho sé. Qualsevol frase d'aquestes contundents em fan certa vergonya aliena... però ara m'ho pensaré. O m'ho copiaré d'Albert Rivera.
- Què no faltarà mai en Empar Moliner?
- Ah, el vi! La gent que estimo, llibres, córrer, menjar... els plaers fungibles de la vida. Les coses que s'acaben i de les que quan les has fet no en queda res excepte el teu record... això m'encanta.
Comença curs i seguirà analitzant l'actualitat a diari des del Catalunya Migdia i TV3, a més d'escriure opinió i ser bastant activa a Twitter. Sobre el moment vital que viu Catalunya com a país se la veu notablement preocupada i admet que "la prioritat és que alliberin els presos".
- Sempre té aquest ritme frenètic?
- El meu ritme és com una jornada laboral partida en molts trossos. No treballo més que tu, l'únic és que treballo en llocs diferents. El meu dia és: em llevo a les 6 i o escric o vaig a córrer. I després va passant el dia i miro quin article faré o igual em llevo i ja tinc la idea bona. Les altres coses que faig són anar a la ràdio o a la tele i veure què hi ha. Ara, per exemple, a la tele faré una cosa diferent aquest any que és més feina allà i menys feina a casa, però sinó, preparo les coses a casa. Vaja, que a mi escriure m'agrada, escriure per un llibre, o escriure per un article m'agrada.
- En aquest sentit, és escriptora i també una de les cares més mediàtiques de Catalunya, en quina se sent més còmode?
- Escrivint, escrivint! Clar. Escrivint pots -i sobretot escrivint ficció- tu pots rectificar, parlant de vegades no. Vull dir que una frase la pots tornar enrere. El que passa és que ara trobo que és un moment complicat per la ficció, que és el que sempre escric. Ara estàs escrivint històries contemporànies que passen a Catalunya i dius: "Ostres, la situació política tan bèstia que hi ha ara..." Llavors es fa difícil, per exemple, fer una història de dos que es troben en un bar sense que hi hagi la presència de tot el que està passant a Catalunya ara, de presos polítics i tot això. Llavors estic pensant com fer-ho, perquè si ho poses, és molt present i si no ho poses, és molt artificial... Crec que és un moment complicat per la ficció contemporània però també interessant.
- Creu que és un moment que requereix més responsabilitat? Comenta que prefereix escriure perquè pot rectificar, alguna vegada s'ha penedit d'alguna cosa que hagi dit?
- Ara no et sabria dir què, però sí. Però després penses, no és tan dir "em penedeixo d'això" sinó dir -que això de vegades t'ho diuen amics o companys- això ho trauran de context, o això ho malinterpretaran segur. Tothom té moltes ganes d'enfadar-se molt, tothom està molt a la que salta. Hi ha molta gent amb ganes d'ofendre's. Tu veus que les ofenses són tan artificials com un edulcorant de vainilla, i dius: ara s'ha ofès perquè li està bé ofendre's. I després també veus que, diguis el que diguis, diran el que voldran.
- Vostè és una persona que utilitza molt la ironia i l'humor en el seu discurs, creu que l'humor té límits? Quina és la funció de la ironia?
- Jo crec, i et diré una cosa, des que hi ha gent a la presó, ens han robat la ironia. En tot cas queda el sarcasme, però ens han robat la ironia i el sentit de l'humor. La ironia funciona millor quan tu estàs bé. Si tu mires per exemple els escriptors en èpoques convulses, hi ha mala llet. No dic que no pugui fer-se ironia, però més sobre tu mateix. És a dir, jo crec que com que pesa tant en la societat, o en la majoria de la societat, aquesta gent empresonada injustament, tampoc et posaràs a fer broma sobre el que t'ha dit un taxista. Jo crec que ens han robat la ironia. Mai m'hauria esperat que l'estat espanyol hagués fet tot el que ha fet. S'ha de fer humor de tot? Sí, però llavors la resta de la gent té dret a considerar si aquest humor és graciós o no. L'humor no té límits però té autolímits. Jo no trobaria graciós fer broma d'un nen, o d'una discapacitat física, però evidentment trobo que s'ha de poder fer.
- S'autocensura?
- No, és a dir, simplement és que hi ha coses que no em semblen gracioses. Ara bé, fer broma d'un mateix em sembla molt interessant, i crec que la broma bona és la que fas de tu mateix.
- Com creu que serà aquest nou curs polític, podrà tornar l'humor?
- Suposo que el temps anirà fent-nos pell d'armadillo, però espero que no, jo no vull que passi això. A vegades en tinc la necessitat i sí que faig articles irònics i veig que la gent demanda una mica d'això. I jo els combino, i també a la tele m'ho diuen. Fins i tot els presos polítics ens ho deien: feu-nos riure, feu-nos riure. Bé, ho intentarem.
- Quin paper tindrà el Catalunya Migdia en aquest nou curs? Que n'espera?
- No en tinc ni idea. T'he de dir que no en tinc ni idea. Nosaltres a la segona hora tenim tertulians, tertulians de tots colors, i tractar amb tertulians és curiós, divertit i alhora complicat, per mi. Espero que tothom pugui parlar amb llibertat i espero que, bé, el meu màxim desig és que s'alliberin els presos polítics. Aquesta és la qüestió, i espero que tots els tertulians que vinguin a la ràdio, que són de molts colors, estiguin d'acord en aquest punt. M'agradaria que el màxim tertulianisme estigués d'acord en aquest punt, en què aquesta presó és injusta, que això, per sort, està passant.
- Què significa treballar a la televisió i la ràdio públiques? És també una responsabilitat?
- Jo crec que quan tot va bé tot és "estupendo". Recordo les èpoques de l'Antoni Bassas amb en Quim Monzó i de què parlàvem i tot. I podíem parlar de la revista Dígame. Teníem el dret a la frivolitat, que crec que és un dret que ara hem perdut una mica. Si ets frívol, sembla que no estàs parlant d'altres coses.
- Precisament sobre això li volia preguntar, les coses de les que no es parla.
- Clar! És tan important que quan veus algú, és més important fixar-se de què no parla tant. Jo crec que quan estàs escrivint, sempre que no sigui novel·la de ficció, has de tenir present la persona, o l'entitat, com si t'estigués mirant. Llavors dius: "Bé, faré aquesta broma, li podria fer a la cara?" Si és que sí, endavant, tot i que evidentment que hi ha vegades que s'ofendrà igual, però bé.
- Parlant de les coses que un no diu, no té descripció a la biografia del seu compte de Twitter... és per alguna cosa en concret?
- Ah, no, és que no sé que posar, veus a la gent: "M'agrada córrer, m'agrada x... No sé què posar, tu què hi tens posat? I la gent, què hi sol posar?". Jo no ho miro mai... Penso a posar-me "escriptora" i penso, no ho seràs perquè ho escriguis... no ho sé. Qualsevol frase d'aquestes contundents em fan certa vergonya aliena... però ara m'ho pensaré. O m'ho copiaré d'Albert Rivera.
- Què no faltarà mai en Empar Moliner?
- Ah, el vi! La gent que estimo, llibres, córrer, menjar... els plaers fungibles de la vida. Les coses que s'acaben i de les que quan les has fet no en queda res excepte el teu record... això m'encanta.