30
d'agost
del
2018
Actualitzat
a les
20:23h
La memòria històrica va camí de convertir-se en el gran tema de la política espanyola en els propers mesos. El president del govern, Pedro Sánchez, va anunciar la seva intenció de crear una Comissió de la Veritat sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista. Ho va dir des de Bolívia, en el transcurs d'una visita oficial a diversos països d'Amèrica Llatina. Sánchez va afegir en les mateixes declaracions que considerava necessari un Museu de la Memòria però que el Valle de los Caídos no li semblava el lloc adequat. Feia pocs dies que el seu govern havia aprovat el reial decret per exhumar les restes de Franco de la basílica. Les paraules del líder socialista han sobtat i posen damunt la taula un tema fins ara poc elaborat, com és la d'una Comissió de la Veritat.
Sánchez no ha donat detalls sobre aquesta comissió, però sí que ha especificat que hauria de ser molt plural i incloure "totes les perspectives històriques". Potser no és casual que n'hagi parlat des d'Amèrica Llatina, on es van constituir comissions de la veritat per fer llum sobre les dictadures de l'Argentina o Guatemala, entre d'altres. Però què és una Comissió de la Veritat i per què serveix? Qui les forma? Quins països les han establert? Quina problemàtica pot comportar?
1. Què és i per a què serveix?
Una Comissió de la Veritat és un òrgan que es crea en un país després d'un període de gran violència, en què s'han produït greus violacions dels drets humans i fractures socials, i es vol tancar les ferides establint la veritat dels fets. En la majoria de casos neixen després de la fi d'una dictadura. L'objectiu és també establir un relat sobre els fets que pugui ser assumit per una gran majoria de la societat. Tot i que n'hi ha hagut de diversos tipus, en la majoria dels casos recullen els testimonis de les víctimes i no tenen, en principi, facultats judicials, si bé sovint generen processaments de responsables.
2. Qui la forma?
Solen ser constituïdes per figures de gran prestigi social i inclouen representants d'entitats cíviques i esglésies. La Comissió de la Veritat de l'Argentina, potser la més emblemàtica de totes, va ser presidida per l'escriptor Ernesto Sábato, figura independent i d'una gran autoritat moral. En el cas del Canadà, on se'n va crear una l'any 2009 per investigar l'assimilació patida per pobles indígenes, la van integrar representants del govern, membres de diverses esglésies i delegats de diversos pobles aborígens, anomenats allí les Primeres Nacions. La comissió creada a Sud-àfrica va ser presidida pel bisbe Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau.
3. En quins països se n'han creat?
Se n'han creat prop d'una trentena en els darrers vint-i-cinc anys, majoritàriament a Amèrica Llatina i a l'Àfrica. En la majoria de casos, s'ha fet després d'un règim criminal (Xile, Haití, Guatemala, Sud-àfrica) o d'una guerra civil (Libèria, Sierra Leone).
Com hem esmentat, el cas de l'Argentina és el més conegut. Va ser creada després de la fi del règim militar argentí (1976-83) i els milers de desapareguts que hi va haver. L'organisme es va nomenar Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP) i es va dedicar durant prop d'un any a recollir testimonis i verificar centres de detenció (en va detectar 340) i nombre de víctimes (en va poder registrar 8.961). No va tenir facultats judicials, però sí que va servir per processar, pocs anys després, als integrants de les juntes militars.
A Sud-àfrica es va crear la Comissió de Veritat i Reconciliació de Sud-àfrica l'any 1995, amb la fi del règim racista de l'apartheid. Va ser una de les més destacades, però el seu resultat va generar controvèrsia. Els seus treballs van estar condicionats pel mateix procés de transició sud-africà i la voluntat de blindar els acords entre el Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela, que representava la majoria negra, i la minoria blanca que havia regit el país. La Comissió va escoltar molts testimonis d'atrocitats i les víctimes van ser escoltades. Però alguns sectors de l'opinió van criticar l'aposta pel perdó a molts responsables de crims i la lentitud en les indemnitzacions a moltes víctimes.
4. Quines dificultats presenta el cas espanyol?
El cas espanyol presenta, si més no, dificultats importants respecte als casos esmentats. Un és la distància cronològica. Les comissions de la veritat es constitueixen immediatament després de la caiguda de les dictadures. A més, en molts casos va ser en uns moments en què els règims militars estaven del tot desacreditats i havien estat bé derrotats (en el cas argentí, després de la guerra de les Malvines amb la Gran Bretanya), derrocats per la força, com el règim dels Duvalier a Haití, o per les urnes, com la dictadura de Pinochet a Xile.
A vuitanta anys de la Guerra Civil i més de quaranta de la mort del dictador, la situació és diferent. Com en altres aspectes de la recuperació de la memòria històrica a Espanya, i coneixent els precedents -com la llei d'Amnistia de 1977 o la de la Memòria de Rodríguez Zapatero del 2007-, entre la retòrica i la realitat pot haver molta distància.
Sánchez no ha donat detalls sobre aquesta comissió, però sí que ha especificat que hauria de ser molt plural i incloure "totes les perspectives històriques". Potser no és casual que n'hagi parlat des d'Amèrica Llatina, on es van constituir comissions de la veritat per fer llum sobre les dictadures de l'Argentina o Guatemala, entre d'altres. Però què és una Comissió de la Veritat i per què serveix? Qui les forma? Quins països les han establert? Quina problemàtica pot comportar?
1. Què és i per a què serveix?
Una Comissió de la Veritat és un òrgan que es crea en un país després d'un període de gran violència, en què s'han produït greus violacions dels drets humans i fractures socials, i es vol tancar les ferides establint la veritat dels fets. En la majoria de casos neixen després de la fi d'una dictadura. L'objectiu és també establir un relat sobre els fets que pugui ser assumit per una gran majoria de la societat. Tot i que n'hi ha hagut de diversos tipus, en la majoria dels casos recullen els testimonis de les víctimes i no tenen, en principi, facultats judicials, si bé sovint generen processaments de responsables.
2. Qui la forma?
Solen ser constituïdes per figures de gran prestigi social i inclouen representants d'entitats cíviques i esglésies. La Comissió de la Veritat de l'Argentina, potser la més emblemàtica de totes, va ser presidida per l'escriptor Ernesto Sábato, figura independent i d'una gran autoritat moral. En el cas del Canadà, on se'n va crear una l'any 2009 per investigar l'assimilació patida per pobles indígenes, la van integrar representants del govern, membres de diverses esglésies i delegats de diversos pobles aborígens, anomenats allí les Primeres Nacions. La comissió creada a Sud-àfrica va ser presidida pel bisbe Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau.
3. En quins països se n'han creat?
Se n'han creat prop d'una trentena en els darrers vint-i-cinc anys, majoritàriament a Amèrica Llatina i a l'Àfrica. En la majoria de casos, s'ha fet després d'un règim criminal (Xile, Haití, Guatemala, Sud-àfrica) o d'una guerra civil (Libèria, Sierra Leone).
Com hem esmentat, el cas de l'Argentina és el més conegut. Va ser creada després de la fi del règim militar argentí (1976-83) i els milers de desapareguts que hi va haver. L'organisme es va nomenar Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP) i es va dedicar durant prop d'un any a recollir testimonis i verificar centres de detenció (en va detectar 340) i nombre de víctimes (en va poder registrar 8.961). No va tenir facultats judicials, però sí que va servir per processar, pocs anys després, als integrants de les juntes militars.
A Sud-àfrica es va crear la Comissió de Veritat i Reconciliació de Sud-àfrica l'any 1995, amb la fi del règim racista de l'apartheid. Va ser una de les més destacades, però el seu resultat va generar controvèrsia. Els seus treballs van estar condicionats pel mateix procés de transició sud-africà i la voluntat de blindar els acords entre el Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela, que representava la majoria negra, i la minoria blanca que havia regit el país. La Comissió va escoltar molts testimonis d'atrocitats i les víctimes van ser escoltades. Però alguns sectors de l'opinió van criticar l'aposta pel perdó a molts responsables de crims i la lentitud en les indemnitzacions a moltes víctimes.
4. Quines dificultats presenta el cas espanyol?
El cas espanyol presenta, si més no, dificultats importants respecte als casos esmentats. Un és la distància cronològica. Les comissions de la veritat es constitueixen immediatament després de la caiguda de les dictadures. A més, en molts casos va ser en uns moments en què els règims militars estaven del tot desacreditats i havien estat bé derrotats (en el cas argentí, després de la guerra de les Malvines amb la Gran Bretanya), derrocats per la força, com el règim dels Duvalier a Haití, o per les urnes, com la dictadura de Pinochet a Xile.
A vuitanta anys de la Guerra Civil i més de quaranta de la mort del dictador, la situació és diferent. Com en altres aspectes de la recuperació de la memòria històrica a Espanya, i coneixent els precedents -com la llei d'Amnistia de 1977 o la de la Memòria de Rodríguez Zapatero del 2007-, entre la retòrica i la realitat pot haver molta distància.