El govern espanyol ha decidit l'exhumació de Franco del Valle de los Caídos, una mesura que ha posat el cadàver del dictador al centre de la vida política. La controvèrsia delata la pervivència del franquisme quaranta-tres anys després de la mort del general. La vicepresidenta Carmen Calvo va definir de "inassumible" que un dictador descansi en una tomba d'Estat, un fet que no es produeix en cap altre país del món.
La posició dels contraris a l'exhumació és difícil de defensar des d'un punt de vista democràtic. Un repàs a l'hemeroteca dona una idea del context en què es va aixecar la basílica benedictina de la serra de Guadarrama i de quin era el discurs que el règim va fer entorn el Valle de los Caídos. Us oferim un ràpid cop d'ull a la jornada "gloriosa" d'inauguració, quan es complien vint anys de la fi de la Guerra Civil.
Aquell 1 d'abril de 1959
Franco va inaugurar la basílica del Valle de los Caídos l'1 d'abril de 1959. El dia anterior hi havien estat traslladades les restes del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, fins aleshores a l'Escorial. Les despulles de José Antonio havien patit diversos trasllats. Afusellat a Alacant en els mesos inicials de la Guerra Civil, fou enterrat primer en una fossa comuna, després al cementiri d'Alacant i, el 1939, conduït a la localitat madrilenya.
El règim es va abocar a l'acte amb tota la seva maquinària propagandística. Parafernàlia triomfalista, culte a la personalitat del dictador i discurs revengista van confluir a l'esplanada en què es van aplegar unes 40.000 persones, entre elles 10.000 excombatents, que van rebre el seu Caudillo amb fervor. Després de la missa funeral, Franco va fer un discurs.
Cal dir que vint anys després de la fi de la contesa, el règim havia hagut de fer canvis. De l'estètica falangista pura i el llenguatge feixista, s'havien moderat alguns aspectes. Els tecnòcrates de l'Opus Dei havien començat a ocupar alts càrrecs de l'administració i els "camisas viejas" iniciaven un lent declivi. De la idea inicial d'enterrar al Valle només els del bàndol "nacional" s'havia passat a deixar espai a morts republicans. Molts d'ells -dels més de 33.000 enterrats- traslladats sense permís de la família.
"La anti-España está vencida, pero no muerta"
Les paraules de Franco, dites el 1959, podien haver estat dites el 1939. El dictador va tornar a deslegitimar els vençuts, que no eren uns compatriotes derrotats, sinó uns enemics a destruir, amb la benedicció de l'Església. Per això va tornar a subratllar el component suposadament religiós de la contesa que havia guanyat: "La nostra guerrra no va ser un enfrontament civil, sinó una vertitable croada". I un advertiment: "L'antiEspanya va ser vençuda i derrotada, però no està pas morta. Permanentement veiem com alça el cap a l'exterior". Franco insistia en els seus missatges d'odi envers els perdedors de la Guerra Civil i afirmava que "seria pueril creure que el diable se someti. Inventarà noves juguesques i disfresses".
Des d'aleshores, la basílica va ser escenari i aparador del règim. Allí s'hi portava els dirigents estrangers que visitaven Madrid i s'hi van celebrar les grans commemoracions del règim, com el funeral per José Antonio cada 20 de novembre, data del seu afusellament. Després de la mort de Franco, va deixar d'estar en l'agenda oficial (Joan Carles, ja rei, encara el visitaria el primer aniversari de la desaparició del dictador). Només els nostàlgics l'han conservat com un lloc de trobada i record. Sense Franco, quedaran enterrats per sempre els seus dies d'esplendor i caldrà afrontar el debat de la reconversió.
