26
d'agost
del
2018
Actualitzat
el
04
de setembre
a les
14:19h
La memòria de la Guerra Civil i l'exili és ben viva a casa de Núria Sales. Ho és en els records i en molts dels objectes. La historiadora conserva, com un company fidel, l'os de peluix que la mare li va regalar després d'un dels bombardejos franquistes sobre Barcelona. També guarda a prop els esclops que van fer per ella uns soldats del front d'Aragó que eren a les ordres del seu pare, oficial de l'exèrcit republicà, i autor, anys després, de la novel·la Incerta glòria.
La filla de Joan Sales i Folch és historiadora, especialitzada en l'època moderna i en la Guerra de Successió. Va créixer a l'exili i es va formar com a investigadora a París, on va ser deixeble de Pierre Vilar. En la seva bibliografia hi ha títols que són ja clàssics, com Història dels Mossos d'Esquadra, Els botiflers i Els segles de decadència (s- XVI-XVIII). És coautora d'una Història dels Països Catalans, que és un manual de referència.
- És una filla de l'exili. Se'n va anar molt jove de Catalunya, quan només tenia sis anys i no va tornar fins al 1948.
- Per mi, curiosament, la sensació d'exili la vaig sentir quan vaig tornar, el 1948, venint de Mèxic, on havia deixat bons amics. Aquí, tota la gent progressista i catalanista que s'havia significat havia hagut de marxar. Havien quedat els vells, els molt petits i els franquistes, és clar. Era una Barcelona trista i resclosida. Al primer exili, a la República Dominicana, m'ho havia passat bomba perquè vivíem a tocar de la platja. Teníem una cala per nosaltres, a un lloc on un italià havia volgut aixecar una urbanització. Vivíem en un bungalow tot rosegat de termites. Però era un món fascinant. De nit, els crancs s'aixoplugaven a tocar de casa i els sentíem.
- El seu pare com vivia l'exili?
- El va passar neurastènic. Però a part d'això, tenia un gran record dels dos anys que vam ser a la República Dominicana, fent de mestre a l'Escola Normal. Després vam anar a Mèxic, on ell es va guanyar la vida com a linotipista. En va aprendre tot treballant, però el van contractar com si ja en sabés i a la nit es quedava hores per corregir els errors que feia.
- De la guerra en guarda records?
- Sí. A Barcelona vivíem al carrer de Rosselló i recordo quan corríem al refugi. Vaig ser durant uns mesos a Berga, per allunyar-me dels bombardejos. Però em moria d'enyorament. L'impacte pels bombardejos em va durar anys. Fins que vaig ser gran, quan sentia un avió m'entraven esgarrifances. Ho associava a bombardeig imminent.
- Va visitar el front.
- Sí, hi vam anar un cop a veure el pare, al front d'Aragó. Feia un fred! Vam agafar penellons, que feien un mal! Uns soldats em van fer un parell d'esclops, que encara conservo.
- Després, a inicis dels seixanta, va tornar a marxar.
- Sí, després de casar-me amb el físic Oriol Bohigas, vam marxar a viure a França, a tocar de París. Poc després que ell acabés el servei militar, que va fer a Ceuta. Ell va anar amb una beca de l'Institut Francès, i jo amb un encàrrec de l'editorial Ariel per traduir una biografia de John Kennedy, que encara no era president però sí candidat. I com que va guanyar, es va publicar. Gràcies a l'editor Argullós, que també havia ajudat molt el meu pare perquè tornés de Mèxic, donant-li feina. En principi, havíem de ser a França per dos anys però ja ens hi vam quedar. Al meu marit el va contractar al Centre Nacional de Recerca Científica.
- Va tornar definitivament a Catalunya fa pocs anys, quan va quedar vídua. Vostè té una perspectiva històrica que molts no tenim. Com ha viscut aquest moment que viu el país?
- Ho he vist de manera positiva. M'ha sorprès la gran mobilització popular que hi ha hagut. Ho vaig veure l'1 d'octubre, quan vaig anar a votar acompanyada de la meva filla. Quan vaig entrar al col·legi, molta gent va aplaudir, suposo que pel fet de veure una dona gran amb cabells blancs. Em vaig sentir honorada!
- La reacció de l'Estat també l'ha sobtat?
- No tant. L'Estat ha mantingut de sempre una actitud hostil envers Catalunya. De vegades molt hostil, de vegades no tant. Ara hi ha el govern de Pedro Sánchez, que sembla més civilitzat i menys carpetovetònic que Rajoy, però l'estat espanyol sempre ens serà hostil. Ara ho és menys si ho comparem amb els bombardejos que ha patit Catalunya en la història, i només de la Guerra Civil, sinó ja al segle XIX, amb Espartero, entre d'altres.
- Vostè és filla de Joan Sales. La seva novel·la Incerta glòria ha estat considerada la gran novel·la de la Guerra Civil. Per vostè, què és el més destacat del llibre?
- És una mirada de la guerra d'una persona que és catòlica i republicana, i patriota. Pel meu pare, dos valors que comptaven molt eren la fe i la pàtria, que era Catalunya. Incerta glòria significa també que ens podem aproximar a un conflicte com va ser el drama de la guerra estan alineats -ell ho estava, amb el bàndol republicà- però evitant els dogmatismes.
- El catolicisme era un element essencial en el seu pare?
- Ell era més cristià que explícitament catòlic. Va ser el primer a publicar en català autors com Kazantzakis, un ortodox grec, i Dostoievski, un ortodox rus. Li agradaven molt els novel·listes ortodoxos.
- El país ha superat la Guerra Civil?
- No. Una guerra civil, de fet, no se supera mai. Encara resten espurnes de les guerres carlines! A casa no se'n parlava gaire de la guerra. El pare, quan li preguntaves, t'explicava coses. Però ell no en solia dir guerra civil, s'hi referia més aviat com una guerra contra Catalunya. El meu pare era d'un patriotisme radical. Però no era gens anticastellà. Sap qui era l'autor a qui més admirava el meu pare?
- Digui'm.
- Cervantes. I no pels mateixos motius que Martí de Riquer. Admirava Cervantes no pas per motius erudits, tot i que també li agradava el Quixot, sinó per la persona de Cervantes, com la seva decisió de combatre a Lepant, on va perdre una ma. Li atreia molt el personatge.
- Què n'opina dels intents de recuperar la memòria històrica? Ara s'exhumaran les restes del general Franco del Valle de los Caídos. El fet li produeix alguna satisfacció?
- Això sí que em deixa estupefacta. El Valle de los Caídos se'l va empescar Franco. A mi el que em semblaria bé és que no el toquessin.
- No veu bé l'exhumació?
- Que no ho remenin. Deixem que els morts enterrin els seus morts. No em sembla bé que traslladin el cos de Franco, em genera una sensació contrària, és una cosa molt hispànica. Ja ho van fer els franquistes amb les restes de José Antonio.
- Han sorgit veus reclamant que el Valle de los Caídos sigui un espai d'interpretació de la guerra i la repressió.
- Sí, aquesta proposta té bons defensors, de Borja de Riquer a Hilari Ragué. Em sembla bé. També comprenc que les famílies vulguin recuperar les restes dels seus familiars, això sí. Com em sembla bé que es facin fora símbols franquistes. Recordo la impressió que em va fer el primer cop que vaig veure en una església romànica una pintada en negre: "José Antonio, ¡presente!". Era com un vandalisme, però és que manaven els vàndals.
- Som a poques setmanes de la celebració de la Diada. Vostè és una especialista en la Guerra de Successió i el 1714.
- La meva història moderna és més la del segle XVI, però.
- Però té obres rellevants sobre el segle XVIII, com la seva història dels Mossos d'Esquadra.
- Sap perquè m'hi vaig dedicar? Perquè sóc descendent de la família Veciana, dels tres primers caps de les Esquadres: Pere Anton, Pere Màrtir i Felip. Se'n parlava com a botiflers, i el meu pare em va animar a estudiar-los.
- Ha tingut una visió heterodoxa sobre la lluita entre felipistes i botiflers.
- En un conflicte com va ser la Guerra de Successió hi ha sempre maniqueisme i jo sempre l'he volgut evitar. Amb tot, un català del 1705 tenia més motius per ser austriacista que per ser felipista. Felip V ja va venir mal predisposat contra els catalans, inspirat per Lluís XIV. Una cosa curiosa ja que els catalans havien tingut simpatia pel seu pare, Lluís XIII, a qui deien Lluís el Just. La concepció del poder de la Casa d'Àustria era més confederal, el dels Habsburg era un imperi amb entitats polítiques d'ordre diferent que es juxtaposaven.
- I de cara al futur, veu més plausible un futur austriacista o una independència? O que continuï l'Espanya actual?
- No ho sé. El futur el veig molt obert.
- Com veu l'horitzó d'una Catalunya independent?
- Li veig un problema: ens allunyaria dels nostres germans de l'antiga Corona d'Aragó, de valencians i mallorquins.
- Com a historiadora, ha estat deixeble d'una gran figura com Pierre Vilar. Què és el que no s'esborra d'aquests mestratges?
- Pierre Vilar va ser un gran historiador, però també una gran persona, tant ell com la seva dona, una basca francesa, Gabriela Berrogain, que treballava als arxius francesos i que, durant l'ocupació alemanya, conspirava i tenia gent amagada a casa seva. A Vilar el vèiem quasi cada setmana. Era un home de compromís polític i social, però mai va ser d'un partit. Se l'etiquetava de comunista, però mai va pertànyer al PCF i cap organització li feia el pes.
La filla de Joan Sales i Folch és historiadora, especialitzada en l'època moderna i en la Guerra de Successió. Va créixer a l'exili i es va formar com a investigadora a París, on va ser deixeble de Pierre Vilar. En la seva bibliografia hi ha títols que són ja clàssics, com Història dels Mossos d'Esquadra, Els botiflers i Els segles de decadència (s- XVI-XVIII). És coautora d'una Història dels Països Catalans, que és un manual de referència.
"La independència de Catalunya ens allunyaria dels antics germans de la Corona d'Aragó"
Núria Sales, en una de les habitacions on llegeix diàriament Foto: Albert Alemany
- Per mi, curiosament, la sensació d'exili la vaig sentir quan vaig tornar, el 1948, venint de Mèxic, on havia deixat bons amics. Aquí, tota la gent progressista i catalanista que s'havia significat havia hagut de marxar. Havien quedat els vells, els molt petits i els franquistes, és clar. Era una Barcelona trista i resclosida. Al primer exili, a la República Dominicana, m'ho havia passat bomba perquè vivíem a tocar de la platja. Teníem una cala per nosaltres, a un lloc on un italià havia volgut aixecar una urbanització. Vivíem en un bungalow tot rosegat de termites. Però era un món fascinant. De nit, els crancs s'aixoplugaven a tocar de casa i els sentíem.
- El seu pare com vivia l'exili?
- El va passar neurastènic. Però a part d'això, tenia un gran record dels dos anys que vam ser a la República Dominicana, fent de mestre a l'Escola Normal. Després vam anar a Mèxic, on ell es va guanyar la vida com a linotipista. En va aprendre tot treballant, però el van contractar com si ja en sabés i a la nit es quedava hores per corregir els errors que feia.
- De la guerra en guarda records?
- Sí. A Barcelona vivíem al carrer de Rosselló i recordo quan corríem al refugi. Vaig ser durant uns mesos a Berga, per allunyar-me dels bombardejos. Però em moria d'enyorament. L'impacte pels bombardejos em va durar anys. Fins que vaig ser gran, quan sentia un avió m'entraven esgarrifances. Ho associava a bombardeig imminent.
- Va visitar el front.
- Sí, hi vam anar un cop a veure el pare, al front d'Aragó. Feia un fred! Vam agafar penellons, que feien un mal! Uns soldats em van fer un parell d'esclops, que encara conservo.
Núria Sales, entrevistada pel periodista Pep Martí. Foto: Albert Alemany
- Després, a inicis dels seixanta, va tornar a marxar.
- Sí, després de casar-me amb el físic Oriol Bohigas, vam marxar a viure a França, a tocar de París. Poc després que ell acabés el servei militar, que va fer a Ceuta. Ell va anar amb una beca de l'Institut Francès, i jo amb un encàrrec de l'editorial Ariel per traduir una biografia de John Kennedy, que encara no era president però sí candidat. I com que va guanyar, es va publicar. Gràcies a l'editor Argullós, que també havia ajudat molt el meu pare perquè tornés de Mèxic, donant-li feina. En principi, havíem de ser a França per dos anys però ja ens hi vam quedar. Al meu marit el va contractar al Centre Nacional de Recerca Científica.
- Va tornar definitivament a Catalunya fa pocs anys, quan va quedar vídua. Vostè té una perspectiva històrica que molts no tenim. Com ha viscut aquest moment que viu el país?
- Ho he vist de manera positiva. M'ha sorprès la gran mobilització popular que hi ha hagut. Ho vaig veure l'1 d'octubre, quan vaig anar a votar acompanyada de la meva filla. Quan vaig entrar al col·legi, molta gent va aplaudir, suposo que pel fet de veure una dona gran amb cabells blancs. Em vaig sentir honorada!
- La reacció de l'Estat també l'ha sobtat?
- No tant. L'Estat ha mantingut de sempre una actitud hostil envers Catalunya. De vegades molt hostil, de vegades no tant. Ara hi ha el govern de Pedro Sánchez, que sembla més civilitzat i menys carpetovetònic que Rajoy, però l'estat espanyol sempre ens serà hostil. Ara ho és menys si ho comparem amb els bombardejos que ha patit Catalunya en la història, i només de la Guerra Civil, sinó ja al segle XIX, amb Espartero, entre d'altres.
- Vostè és filla de Joan Sales. La seva novel·la Incerta glòria ha estat considerada la gran novel·la de la Guerra Civil. Per vostè, què és el més destacat del llibre?
- És una mirada de la guerra d'una persona que és catòlica i republicana, i patriota. Pel meu pare, dos valors que comptaven molt eren la fe i la pàtria, que era Catalunya. Incerta glòria significa també que ens podem aproximar a un conflicte com va ser el drama de la guerra estan alineats -ell ho estava, amb el bàndol republicà- però evitant els dogmatismes.
Joan Sales, pare de Núria Sales, en una de les fotos que té en un moble de la casa. Foto: Albert Alemany
- El catolicisme era un element essencial en el seu pare?
- Ell era més cristià que explícitament catòlic. Va ser el primer a publicar en català autors com Kazantzakis, un ortodox grec, i Dostoievski, un ortodox rus. Li agradaven molt els novel·listes ortodoxos.
"El meu pare era un patriota radical, però gens anticastellà, el seu autor preferit era Cervantes"
- El país ha superat la Guerra Civil?
- No. Una guerra civil, de fet, no se supera mai. Encara resten espurnes de les guerres carlines! A casa no se'n parlava gaire de la guerra. El pare, quan li preguntaves, t'explicava coses. Però ell no en solia dir guerra civil, s'hi referia més aviat com una guerra contra Catalunya. El meu pare era d'un patriotisme radical. Però no era gens anticastellà. Sap qui era l'autor a qui més admirava el meu pare?
- Digui'm.
- Cervantes. I no pels mateixos motius que Martí de Riquer. Admirava Cervantes no pas per motius erudits, tot i que també li agradava el Quixot, sinó per la persona de Cervantes, com la seva decisió de combatre a Lepant, on va perdre una ma. Li atreia molt el personatge.
Núria Sales rient durant l’entrevista. Foto: Albert Alemany
- Què n'opina dels intents de recuperar la memòria històrica? Ara s'exhumaran les restes del general Franco del Valle de los Caídos. El fet li produeix alguna satisfacció?
- Això sí que em deixa estupefacta. El Valle de los Caídos se'l va empescar Franco. A mi el que em semblaria bé és que no el toquessin.
- No veu bé l'exhumació?
- Que no ho remenin. Deixem que els morts enterrin els seus morts. No em sembla bé que traslladin el cos de Franco, em genera una sensació contrària, és una cosa molt hispànica. Ja ho van fer els franquistes amb les restes de José Antonio.
- Han sorgit veus reclamant que el Valle de los Caídos sigui un espai d'interpretació de la guerra i la repressió.
- Sí, aquesta proposta té bons defensors, de Borja de Riquer a Hilari Ragué. Em sembla bé. També comprenc que les famílies vulguin recuperar les restes dels seus familiars, això sí. Com em sembla bé que es facin fora símbols franquistes. Recordo la impressió que em va fer el primer cop que vaig veure en una església romànica una pintada en negre: "José Antonio, ¡presente!". Era com un vandalisme, però és que manaven els vàndals.
Núria Sales al jardí de casa seva amb vistes al Tibidabo. Foto: Albert Alemany
- Som a poques setmanes de la celebració de la Diada. Vostè és una especialista en la Guerra de Successió i el 1714.
- La meva història moderna és més la del segle XVI, però.
"Em va atreure estudiar la història dels Mossos perquè sóc descendent dels primers tres caps de les esquadres"
- Però té obres rellevants sobre el segle XVIII, com la seva història dels Mossos d'Esquadra.
- Sap perquè m'hi vaig dedicar? Perquè sóc descendent de la família Veciana, dels tres primers caps de les Esquadres: Pere Anton, Pere Màrtir i Felip. Se'n parlava com a botiflers, i el meu pare em va animar a estudiar-los.
- Ha tingut una visió heterodoxa sobre la lluita entre felipistes i botiflers.
- En un conflicte com va ser la Guerra de Successió hi ha sempre maniqueisme i jo sempre l'he volgut evitar. Amb tot, un català del 1705 tenia més motius per ser austriacista que per ser felipista. Felip V ja va venir mal predisposat contra els catalans, inspirat per Lluís XIV. Una cosa curiosa ja que els catalans havien tingut simpatia pel seu pare, Lluís XIII, a qui deien Lluís el Just. La concepció del poder de la Casa d'Àustria era més confederal, el dels Habsburg era un imperi amb entitats polítiques d'ordre diferent que es juxtaposaven.
Núria Sales, a casa seva. Foto: Albert Alemany
- I de cara al futur, veu més plausible un futur austriacista o una independència? O que continuï l'Espanya actual?
- No ho sé. El futur el veig molt obert.
"La independència de Catalunya ens allunyaria dels antics germans de la Corona d'Aragó"
- Com veu l'horitzó d'una Catalunya independent?
- Li veig un problema: ens allunyaria dels nostres germans de l'antiga Corona d'Aragó, de valencians i mallorquins.
- Com a historiadora, ha estat deixeble d'una gran figura com Pierre Vilar. Què és el que no s'esborra d'aquests mestratges?
- Pierre Vilar va ser un gran historiador, però també una gran persona, tant ell com la seva dona, una basca francesa, Gabriela Berrogain, que treballava als arxius francesos i que, durant l'ocupació alemanya, conspirava i tenia gent amagada a casa seva. A Vilar el vèiem quasi cada setmana. Era un home de compromís polític i social, però mai va ser d'un partit. Se l'etiquetava de comunista, però mai va pertànyer al PCF i cap organització li feia el pes.
Porta de la casa de la família Sales i Folch. Foto: Albert Alemany