17
d'agost
del
2018
Actualitzat
a les
12:42h
Fa 60 anys, en plena dictadura franquista, Espanya estava en guerra. A l'Àfrica, l'exèrcit espanyol combatia contra unes unitats irregulars que tenien el suport del Marroc. L'objectiu era preservar el territori d'Ifni, al sud-oest marroquí, en mans espanyoles. La guerra d'Ifni va ser un conflicte sagnant sobre el qual els mitjans de comunicació del règim -que eren tots- van desinformar de manera descarada. En bona part, es va ocultar a l'opinió pública. Va ser una guerra amagada, sobretot perquè qui havia estat "el general més jove d'Europa", el "centinela de Occidente", va patir una severa derrota al desert.
Una exposició al Museu Etnològic, Ifni. La mili dels catalans a l'Àfrica, recorda una part del conflicte. Un dels seus comissaris és l'antropòleg Alberto López Bargados, professor de la UB. Explica a NacióDigital que "va ser una guerra sotmesa a la censura informativa i que va desmentir una de les veritats oficials del franquisme: la suposada amistat entre Espanya i el Marroc. Entre 1957 i 1958 es va dirimir la sort d'Ifni, que va passar al Marroc, l'autèntic vencedor, que donava suport a l'anomenat exèrcit d'alliberament nacional d'Ifni".
1956: la independència del Marroc
El Marroc va obtenir la seva independència el 1956, quan s'iniciava el procés de descolonització a l'Àfrica. França i Espanya van haver de renunciar als seus protectorats marroquins. Madrid va perdre així el territori del Rif, al nord. Però el nacionalisme marroquí volia el país sencer i mirava Ifni, encara sota bandera espanyola. Eren els anys del moviment panarabista. Al Marroc, era molt potent l'Istiqlal, el partit nacionalista que competia amb la monarquia de Mohamed V -i després de Hassan II- pel lideratge de la societat marroquina. Des del mateix moment de la independència, l'objectiu del nou regne va ser construir el Gran Marroc, que incloïa els territoris del Sàhara (que obtindrien el 1975), Ifni i Cap Juby, situats entre el Marroc i el Sàhara.
El 23 de novembre de 1957, va començar un atac de l'anomenat Exèrcit d'Alliberament Nacional contra les posicions d'Ifni, un territori erm, d'uns pocs milers d'habitants, que era utilitzat bàsicament com a enclavament militar. Però l'atac va agafar per sorpresa les autoritats espanyoles. Durant sis mesos es van produir forts combats, mentre els marroquins avançaven cap a la capital, Sidi Ifni, petita població de la costa, que va poder ser protegida. Franco va enviar diverses banderes de la Legió i vaixells de la marina avituallaven la ciutat.
Una derrota completa
La guerra va concloure l'abril de 1958, ara fa tot just 60 anys. Els Acords d'Angra de Sintra van suposar una derrota per Espanya, obligada a cedir quasi tots els 1.600 quilòmetres quadrats del territori, tret dels 200 que formaven Sisi Ifni i una zona del voltant. El Marroc es va apoderar també de Cap Juby. Espanya es va trobar aïllada en aquell conflicte. Els Estats Units no van facilitar a Madrid el material que aquest esperava. I per Espanya, era més essencial preservar el Sàhara.
Sidi Ifni va mantenir-se sota bandera espanyola fins al 1969 quan la descolonització ja no podia aturar-se. Poc abans havia hagut de concedir la independència a Guinea Equatorial. Però entre el 1958 i el 1969, Sidi Ifni era una destinació possible pels qui feien el servei militar, i sens dubte era el més temut.
Miquel Querol: "Els morts no van ser repatriats"
"Em va tocar fer la mili a Sidi ifni. Jo dic que vaig tenir sort perquè em van sortejar...", explica amb humor Miquel Querol, d'Almacelles, que va ser a l'Africa els anys 1963-64. Presideix l'Associació Catalana de Voluntaris de Sidi Ifni. Querol recorda les xifres de les víctimes: "Un total de 386 morts, 578 ferits i 80 desapareguts". Ja no hi havia conflicte armat, però la situació era d'alto el foc en estat d'alerta permanent.
Per Querol, el més dramàtic de tot va ser que "els morts no van ser repatriats. No sabem si pel cost o per no escenificar la guerra. va ser una vergonya. Quan finalment es va descolonitzar el territori, es van desenterra per portar-los al cementiri de San Lázaro, a la Palma de Gran Canaria. Això es Espanya". Seixanta anys després d'aquell conflicte, els morts per Espanya a la sorra del desert encara no han tornat a casa.
Una exposició al Museu Etnològic, Ifni. La mili dels catalans a l'Àfrica, recorda una part del conflicte. Un dels seus comissaris és l'antropòleg Alberto López Bargados, professor de la UB. Explica a NacióDigital que "va ser una guerra sotmesa a la censura informativa i que va desmentir una de les veritats oficials del franquisme: la suposada amistat entre Espanya i el Marroc. Entre 1957 i 1958 es va dirimir la sort d'Ifni, que va passar al Marroc, l'autèntic vencedor, que donava suport a l'anomenat exèrcit d'alliberament nacional d'Ifni".
1956: la independència del Marroc
El Marroc va obtenir la seva independència el 1956, quan s'iniciava el procés de descolonització a l'Àfrica. França i Espanya van haver de renunciar als seus protectorats marroquins. Madrid va perdre així el territori del Rif, al nord. Però el nacionalisme marroquí volia el país sencer i mirava Ifni, encara sota bandera espanyola. Eren els anys del moviment panarabista. Al Marroc, era molt potent l'Istiqlal, el partit nacionalista que competia amb la monarquia de Mohamed V -i després de Hassan II- pel lideratge de la societat marroquina. Des del mateix moment de la independència, l'objectiu del nou regne va ser construir el Gran Marroc, que incloïa els territoris del Sàhara (que obtindrien el 1975), Ifni i Cap Juby, situats entre el Marroc i el Sàhara.
El 23 de novembre de 1957, va començar un atac de l'anomenat Exèrcit d'Alliberament Nacional contra les posicions d'Ifni, un territori erm, d'uns pocs milers d'habitants, que era utilitzat bàsicament com a enclavament militar. Però l'atac va agafar per sorpresa les autoritats espanyoles. Durant sis mesos es van produir forts combats, mentre els marroquins avançaven cap a la capital, Sidi Ifni, petita població de la costa, que va poder ser protegida. Franco va enviar diverses banderes de la Legió i vaixells de la marina avituallaven la ciutat.
Una derrota completa
La guerra va concloure l'abril de 1958, ara fa tot just 60 anys. Els Acords d'Angra de Sintra van suposar una derrota per Espanya, obligada a cedir quasi tots els 1.600 quilòmetres quadrats del territori, tret dels 200 que formaven Sisi Ifni i una zona del voltant. El Marroc es va apoderar també de Cap Juby. Espanya es va trobar aïllada en aquell conflicte. Els Estats Units no van facilitar a Madrid el material que aquest esperava. I per Espanya, era més essencial preservar el Sàhara.
Sidi Ifni va mantenir-se sota bandera espanyola fins al 1969 quan la descolonització ja no podia aturar-se. Poc abans havia hagut de concedir la independència a Guinea Equatorial. Però entre el 1958 i el 1969, Sidi Ifni era una destinació possible pels qui feien el servei militar, i sens dubte era el més temut.
Miquel Querol: "Els morts no van ser repatriats"
"Em va tocar fer la mili a Sidi ifni. Jo dic que vaig tenir sort perquè em van sortejar...", explica amb humor Miquel Querol, d'Almacelles, que va ser a l'Africa els anys 1963-64. Presideix l'Associació Catalana de Voluntaris de Sidi Ifni. Querol recorda les xifres de les víctimes: "Un total de 386 morts, 578 ferits i 80 desapareguts". Ja no hi havia conflicte armat, però la situació era d'alto el foc en estat d'alerta permanent.
Per Querol, el més dramàtic de tot va ser que "els morts no van ser repatriats. No sabem si pel cost o per no escenificar la guerra. va ser una vergonya. Quan finalment es va descolonitzar el territori, es van desenterra per portar-los al cementiri de San Lázaro, a la Palma de Gran Canaria. Això es Espanya". Seixanta anys després d'aquell conflicte, els morts per Espanya a la sorra del desert encara no han tornat a casa.