15
d'agost
del
2018
Actualitzat
el
17
d'agost
a la
13:34h
Carles Puigdemont, candidat de Junts per Catalunya (JxCat), va fer una proclama solemne en un míting celebrat a Igualada: si guanyava les eleccions del 21 de desembre, tornaria al Palau de la Generalitat acompanyat de tot el Govern legítim. Tota l'estratègia de campanya -liderada pel lema Perquè torni el president, has de votar el president- estava encaminada a defensar la idea de restitució, però el pas dels mesos va convertir les promeses en incomplertes. Especialment quan, el 2 de juny, va prendre possessió el nou Govern.
La situació de presó i d'exili, els processos judicials oberts i els equilibris interns van fer que el corrent legitimista no passés de les paraules als fets. La primera esquerda en el camí va arribar el 30 de gener, quan es va suspendre el ple d'investidura de Puigdemont davant les mesures cautelars imposades per un Tribunal Constitucional (TC) fortament pressionat per Soraya Sáenz de Santamaría. La suspensió va obrir la capsa dels trons entre JxCat i ERC, que feien públiques unes disputades des de feia mesos soterrades.
La renúncia de Puigdemont a ser investit pel Parlament va comportar l'aposta per Jordi Sànchez, número dos de la candidatura presidencial, i quan el jutge Pablo Llarena li va denegar el permís per sortir de Soto del Real va ser Jordi Turull qui es va situar al capdavant de la investidura. Llarena el va enviar a la presó abans que es pogués sotmetre a la segona votació; en la primera, la CUP no li havia fet costat. JxCat i ERC van tornar a posar de nou el nom de Sànchez sobre la taula abans de fer el pas definitiu en favor de Quim Torra, a qui Puigdemont va ungir com a successor.
Cares noves després de la renúncia
La composició del Govern que va dissenyar Torra incloïa Jordi Turull -Presidència-, Josep Rull -Territori i Sostenibilitat-, Lluís Puig -Cultura- i Toni Comín -Salut-, però la negativa de Mariano Rajoy a publicar els nomenaments al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va portar a un nou canvi de plans. Els quatre membres de l'executiu legítim de Puigdemont van caure de l'alineació definitiva i van entrar Damià Calvet -Territori-, Laura Borràs -Cultura- i Alba Vergés -Salut-. Àngels Chacón va incorporar-se a l'executiu com a consellera d'Empresa, càrrec vacant després que Elsa Artadi fes el salt a Presidència.
Abans de fer aquests canvis, però, la situació ja no obeïa a la lògica de restitució. ERC, discrepant amb JxCat a l'hora de promoure més confrontació amb l'Estat, ja havia buscat substituts als empresonats i exiliats, amb l'excepció de Comín. El vicepresident Oriol Junqueras va ser substituït per Pere Aragonès, nou home fort del partit, i a Exteriors va ser Ernest Maragall qui va agafar el relleu de Raül Romeva. Meritxell Serret -nomenada, després, delegada del Govern a Brussel·les-, va passar el testimoni d'Agricultura a Teresa Jordà, mentre que Carles Mundó -ara membre de la Comissió Jurídica Assessora juntament amb Francesc Homs- va cedir la plaça a Ester Capella. Chakir el Homrani va passar a ser titular de Treball, Afers Socials i Famílies, abans en mans de Dolors Bassa.
Cap dels integrants de l'actual executiu tenia rang de conseller la legislatura passada. Entre les principals novetats, a banda del mateix president Torra, hi havia les de Miquel Buch a Interior -substituint Joaquim Forn, ja allunyat de la primera fila arran del procés judicial- i de Jordi Puigneró a Polítiques Digitals i Administració Pública, departament de nova creació. La cartera d'Ensenyament va passar de JxCat a ERC, que va triar el perfil experimentat -ja sap què era ocupar el càrrec durant el tripartit- de Josep Bargalló. Els republicans, al comandament un cop més d'Economia, van optar per no situar de nou peces clau al seu lloc -els investigats Josep Maria Jové i Lluís Salvadó són ara diputats-, però Lluís Juncà, cap de gabinet i -després- alt càrrec del departament, és ara director general de Tributs.
Una minoria de secretaris generals repeteix
El mateix dia que el Govern va prendre possessió, els consellers van nomenar els secretaris generals de cada departament. Només un terç dels que ocupaven els càrrecs en l'anterior legislatura van continuar en el càrrec. Els departaments de Treball -Josep Ginesta-, Cultura -Dolors Portús-, Agricultura -David Mascort- i Territori -Ferran Falcó- mantenen el mateix secretari general previ a l'aplicació del 155, mentre que la resta presenten canvis, inclosos Presidència i Acció Exterior, dos dels que més van notar la intervenció de l'autonomia.
En el primer cas, Joaquim Nin va deixar el càrrec i li va agafar el relleu Meritxell Masó, que en l'anterior Govern era secretària general de Governació sota el comandament de Meritxell Borràs, una altra de les conselleres que no va continuar. En el segon, a Exteriors, Maragall va confiar en Mercè Salvat, que passava a ocupar la plaça d'Aleix Villatoro, actual director general de Relacions Institucionals i amb el Parlament.
Canvis a Interior; continuïtat a l'aparell exterior
Un dels nomenaments de secretari general més anticipats va ser el de Brauli Duart, que passava a ser el número dos d'Interior després de presidir durant anys la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta conselleria, una de les que més interès va tenir el govern espanyol en intervenir durant l'aplicació del 155, ha patit dos canvis rellevants. El primer és que Andreu Martínez va assumir la direcció dels Mossos, i el segon és que Josep Lluís Trapero, cessat per Mariano Rajoy, no va voler tornar a assumir el comandament de la policia catalana. El nou cap dels Mossos és Miquel Esquius, després que Buch rebés la negativa de Trapero a ser restituït.
El departament tampoc ha situat en el mateix lloc que ocupava abans del cessament Patrícia Plaja, encarregada de la comunicació de la policia catalana i premiada per la seva tasca durant els atemptats del 17-A a Barcelona i a Cambrils. Entre els altres casos icònics de no-restitució hi ha el d'Agustí Colomines al capdavant de l'Escola de l'Administració Pública de Catalunya (EAPC) -el conseller Puigneró va avaluar amb ell aquesta possibilitat-, i en el camp contrari hi ha el de Ferran Mascarell, situat de nou com a delegat del Govern a Madrid. L'entorn de Puigdemont el situa com a candidat de la Crida a Barcelona. D'entre els 260 alts càrrecs cessats per Rajoy, se n'han recuperat almenys uns noranta.
En el camp internacional, el conseller Maragall ha optat per la restitució en aquelles delegacions que ja s'han posat en marxa. Es tracta d'Alemanya -Marie Kapretz-, Suïssa -Manel Manonelles-, Itàlia -Luca Bellizzi- i Gran Bretanya -Sergi Marcén-, en les quals segueixen els que van ser cessats pel 155. A Brussel·les, però, no s'ha situat de nou Amadeu Altafaj com a delegat, sinó que s'ha optat per l'exconsellera Serret. Els nous representants a França -on abans hi havia Martí Anglada, recuperat com a alt càrrec- i als Estats Units es decidiran a través d'un concurs públic.
Malgrat que en les primeres files el canvi de cares és notori, el compromís de Torra, tal i com va especificar en el debat d'investidura i com ha repetit en diverses entrevistes, és poder investir Carles Puigdemont quan les circumstàncies ho permetin. La restitució, abans del 21-D indispensable com a objectiu, ha esdevingut -per ara- promesa inacabada.
La situació de presó i d'exili, els processos judicials oberts i els equilibris interns van fer que el corrent legitimista no passés de les paraules als fets. La primera esquerda en el camí va arribar el 30 de gener, quan es va suspendre el ple d'investidura de Puigdemont davant les mesures cautelars imposades per un Tribunal Constitucional (TC) fortament pressionat per Soraya Sáenz de Santamaría. La suspensió va obrir la capsa dels trons entre JxCat i ERC, que feien públiques unes disputades des de feia mesos soterrades.
La renúncia de Puigdemont a ser investit pel Parlament va comportar l'aposta per Jordi Sànchez, número dos de la candidatura presidencial, i quan el jutge Pablo Llarena li va denegar el permís per sortir de Soto del Real va ser Jordi Turull qui es va situar al capdavant de la investidura. Llarena el va enviar a la presó abans que es pogués sotmetre a la segona votació; en la primera, la CUP no li havia fet costat. JxCat i ERC van tornar a posar de nou el nom de Sànchez sobre la taula abans de fer el pas definitiu en favor de Quim Torra, a qui Puigdemont va ungir com a successor.
Cares noves després de la renúncia
La composició del Govern que va dissenyar Torra incloïa Jordi Turull -Presidència-, Josep Rull -Territori i Sostenibilitat-, Lluís Puig -Cultura- i Toni Comín -Salut-, però la negativa de Mariano Rajoy a publicar els nomenaments al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va portar a un nou canvi de plans. Els quatre membres de l'executiu legítim de Puigdemont van caure de l'alineació definitiva i van entrar Damià Calvet -Territori-, Laura Borràs -Cultura- i Alba Vergés -Salut-. Àngels Chacón va incorporar-se a l'executiu com a consellera d'Empresa, càrrec vacant després que Elsa Artadi fes el salt a Presidència.
Mundó, que va optar per no seguir com a conseller de Justícia i per deixar l'escó de diputat, és ara membre de la Comissió Jurídica Assessora
Abans de fer aquests canvis, però, la situació ja no obeïa a la lògica de restitució. ERC, discrepant amb JxCat a l'hora de promoure més confrontació amb l'Estat, ja havia buscat substituts als empresonats i exiliats, amb l'excepció de Comín. El vicepresident Oriol Junqueras va ser substituït per Pere Aragonès, nou home fort del partit, i a Exteriors va ser Ernest Maragall qui va agafar el relleu de Raül Romeva. Meritxell Serret -nomenada, després, delegada del Govern a Brussel·les-, va passar el testimoni d'Agricultura a Teresa Jordà, mentre que Carles Mundó -ara membre de la Comissió Jurídica Assessora juntament amb Francesc Homs- va cedir la plaça a Ester Capella. Chakir el Homrani va passar a ser titular de Treball, Afers Socials i Famílies, abans en mans de Dolors Bassa.
Cap dels integrants de l'actual executiu tenia rang de conseller la legislatura passada. Entre les principals novetats, a banda del mateix president Torra, hi havia les de Miquel Buch a Interior -substituint Joaquim Forn, ja allunyat de la primera fila arran del procés judicial- i de Jordi Puigneró a Polítiques Digitals i Administració Pública, departament de nova creació. La cartera d'Ensenyament va passar de JxCat a ERC, que va triar el perfil experimentat -ja sap què era ocupar el càrrec durant el tripartit- de Josep Bargalló. Els republicans, al comandament un cop més d'Economia, van optar per no situar de nou peces clau al seu lloc -els investigats Josep Maria Jové i Lluís Salvadó són ara diputats-, però Lluís Juncà, cap de gabinet i -després- alt càrrec del departament, és ara director general de Tributs.
Una minoria de secretaris generals repeteix
El mateix dia que el Govern va prendre possessió, els consellers van nomenar els secretaris generals de cada departament. Només un terç dels que ocupaven els càrrecs en l'anterior legislatura van continuar en el càrrec. Els departaments de Treball -Josep Ginesta-, Cultura -Dolors Portús-, Agricultura -David Mascort- i Territori -Ferran Falcó- mantenen el mateix secretari general previ a l'aplicació del 155, mentre que la resta presenten canvis, inclosos Presidència i Acció Exterior, dos dels que més van notar la intervenció de l'autonomia.
Només els números dos de Cultura, Agricultura, Territori i Treball continuen en el càrrec respecte l'anterior legislatura
En el primer cas, Joaquim Nin va deixar el càrrec i li va agafar el relleu Meritxell Masó, que en l'anterior Govern era secretària general de Governació sota el comandament de Meritxell Borràs, una altra de les conselleres que no va continuar. En el segon, a Exteriors, Maragall va confiar en Mercè Salvat, que passava a ocupar la plaça d'Aleix Villatoro, actual director general de Relacions Institucionals i amb el Parlament.
Canvis a Interior; continuïtat a l'aparell exterior
Un dels nomenaments de secretari general més anticipats va ser el de Brauli Duart, que passava a ser el número dos d'Interior després de presidir durant anys la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta conselleria, una de les que més interès va tenir el govern espanyol en intervenir durant l'aplicació del 155, ha patit dos canvis rellevants. El primer és que Andreu Martínez va assumir la direcció dels Mossos, i el segon és que Josep Lluís Trapero, cessat per Mariano Rajoy, no va voler tornar a assumir el comandament de la policia catalana. El nou cap dels Mossos és Miquel Esquius, després que Buch rebés la negativa de Trapero a ser restituït.
El departament tampoc ha situat en el mateix lloc que ocupava abans del cessament Patrícia Plaja, encarregada de la comunicació de la policia catalana i premiada per la seva tasca durant els atemptats del 17-A a Barcelona i a Cambrils. Entre els altres casos icònics de no-restitució hi ha el d'Agustí Colomines al capdavant de l'Escola de l'Administració Pública de Catalunya (EAPC) -el conseller Puigneró va avaluar amb ell aquesta possibilitat-, i en el camp contrari hi ha el de Ferran Mascarell, situat de nou com a delegat del Govern a Madrid. L'entorn de Puigdemont el situa com a candidat de la Crida a Barcelona. D'entre els 260 alts càrrecs cessats per Rajoy, se n'han recuperat almenys uns noranta.
Patrícia Plaja, encarregada de comunicació dels Mossos durant els atemptats del 17-A i cessada per Rajoy, no ha estat resituada en el càrrec
En el camp internacional, el conseller Maragall ha optat per la restitució en aquelles delegacions que ja s'han posat en marxa. Es tracta d'Alemanya -Marie Kapretz-, Suïssa -Manel Manonelles-, Itàlia -Luca Bellizzi- i Gran Bretanya -Sergi Marcén-, en les quals segueixen els que van ser cessats pel 155. A Brussel·les, però, no s'ha situat de nou Amadeu Altafaj com a delegat, sinó que s'ha optat per l'exconsellera Serret. Els nous representants a França -on abans hi havia Martí Anglada, recuperat com a alt càrrec- i als Estats Units es decidiran a través d'un concurs públic.
Malgrat que en les primeres files el canvi de cares és notori, el compromís de Torra, tal i com va especificar en el debat d'investidura i com ha repetit en diverses entrevistes, és poder investir Carles Puigdemont quan les circumstàncies ho permetin. La restitució, abans del 21-D indispensable com a objectiu, ha esdevingut -per ara- promesa inacabada.