Reciclats d'estiu

Quimi Portet: «Em vaig fer músic per oblidar-me dels problemes de la humanitat»

El músic osonenc publica "Festa Major d'Hivern", un disc on les cançons "no són impermeables a la situació del país i a la violència i a la repressió que l'Estat aplica sobre Catalunya"

per Esteve Plantada , 8 d'agost de 2018 a les 12:17 |
Quimi Portet presenta «Festa major d'hivern», el seu desè disc en solitari | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les festes major d'hivern són una de les grans paradoxes de la cultura tradicional catalana, el moment on conviuen la nostàlgia i el fred amb les ganes de fer festa, malgrat tot. Una paradoxa des d'on s'edifica el darrer disc de Quimi Portet, titulat precisament Festa Major d'Hivern (Quisso Records), el desè de la seva carrera en solitari. Tretze cançons on la irona s'entrellaça amb l'emoció, on el rock permet gaudir d'una veu profunda com mai. Un engranatge més en una de les trajectòries més interessants, robustes i singulars de l'espectre músico-festiu del país.
 

- Festa Major d'Hivern és el seu desè disc. El primer, Persones estranyes, va sortir l'any 1987, quan molt poca gent feia discos de rock en català. Va ser una raresa, que el temps ha posat en valor.
 

- Soc una persona que sempre tendeix a l'optimisme. En aquest sentit, haig de confessar que no havia descartat tenir una carrera en solitari en català, ja en aquells temps. Sempre he fet moltes coses en solitari, però també soc un perfecte treballador en equip, com he demostrat a El Último de la fila o treballant en projectes com els de l'Adrià Puntí o l'Albert Pla. Potser per això faig també tantes coses sol, per desengreixar, i perquè treballar en solitari t'enfronta directament amb les teves mancances. És un repte d'on surten coses que no sortirien mai treballant en equip.
 

- Sempre ha reivindicat la seva feina com a ofici, molt proper a l'artesania.
 
- Sí, i tinc la sort que aquest ofici m'agrada. I, com que m'agrada, ho he anat aprenent tot. No hi ha cap cosa que no em generi curiositat, fins i tot la "propaganda". Ara m'encanta que em facin entrevistes! Em permet racionalitzar el disc, explicar-te'l a tu mateix per després saber explicar-lo als altres.
 
- Ha tocat el baix, la bateria, l'esquellot, els teclats, canta, produeix, composa, mescla. És el concepte de cançó d'autor portat a la màxima expressió.
 
- El que faig és música popular contemporània. Com que no hi ha una acadèmia, ni unes normes, faig el que vull. Però cal no perdre de vista que és un gènere menor. En principi, no estàs obligat a res, no té perquè ser filosòfic, ni donar cap solució sobre la vida o la situació política, ni millorar el mon o empitjorar-lo. No estàs obligat a res. I, justament, això és el que m'agrada de l'ofici: ser totalment lliure i poder explorar la teva llibertat.
 
- Això que diu contrasta molt amb la majoria dels creadors del pop o del rock, que necessiten exhibir-se constantment.
 
- He adaptat el meu ofici al ciutadà Quimi Portet. Amb els anys he après què és el que m'agrada. He explorat quines em sembla que són les meves prioritats i he lluitat per elles. En aquest món tan complex i hiperconnectat, és molt difícil saber quines són: comprar-me una moto, un pastor alemany o un cotxàs? No, la meva prioritat és ser feliç. I un cop tens clar això, has de lluitar.
 
- Li agrada fer-ho sol, però el disc té dues excepcions. Una, el productor David Tickle, amb qui ja havia coproduït a Astronomía razonable i tres cançons d'Hoquei sobre pedres.
 
- Durant aquests anys, sempre he pensat que m'agradaria tornar a treballar amb ell. Com que és el desè disc, vaig pensar que em mereixia un petit homenatge i per això l'hem contractat [riu]. Ha mesclat i ho ha fet molt bé, ha acabat de fer el disc més pulcre. L'ha aclarit.
 
- L'altra col·laboració és la del guitarrista Phil Manzanera, que toca la guitarra a Pedalada popular.
 
- Tenim una amistat de fa anys. Algunes vegades ha tocat amb mi en directe. El darrer concert de la darrera gira, vam dir que tocaria en una cançó del nou disc, i així ha estat. Ens feia il·lusió.
 
- En cada disc hi ha molta dedicació en trobar el millor so possible, en evolucionar, en no estancar-se. Denota un gran autoexigència i que s'ha de ser curós amb el talent.
 
- En aquest país costa molt tirar endavant: és molt petit, hi ha molt poc públic, els mitjans són més limitats, i tothom qui utilitza el català fa un esforç, des dels Manel fins a l'últim nano que apareix. És lògic que de vegades no es donin les condicions òptimes per a què tot sigui perfecte. En el meu cas, vaig tenir la sort de fer una carrera amb el Manolo García i vendre molts discos. I ara, penso que això que faig és una forma de compensar a les divinitats, fent-ho sempre el millor que es pugui.

"En aquest país costa molt tirar endavant: és molt petit, hi ha molt poc públic, els mitjans són més limitats, i tothom qui utilitza el català fa un esforç"

- Ha passat de vendre tres milions i mig de discos amb El Último a tenir un públic molt més reduït.

- Després d'El Últim vaig tornar funcionar partint de zero, perquè la meva carrera en solitari no ha aprofitat res del públic que tenia abans. No és que sigui antagònic, en absolut, però sí que no s'hi assembla gaire. És un plaer, perquè he arribat a uns territoris estètics, mentals i literaris als quals d'altra manera no hagués arribat.
 

- Sempre confessa que li agrada més fer discos que el directe.
 
- Sí, tot i que quan faig directe, dic que m'agrada més fer directes [riu]. Això passa perquè mai coincideixen. El cert és que no puc intentar reproduir els meus discos en directe, i el que acabem fent són versions, que ens motiven més que fer les cançons tal com estan al disc. El procés torna a ser un plaer, perquè hi afegeixes un entusiasme nou. Ara bé, quan acabi la gira tornaré a dir que m'agrada molt més l'estudi. També tinc la sort de tocar amb l'Àngel Celada i en Jordi Busquets, tot un honor, dos músics de gran nivell.
 
- Sempre destaquem el gran domini del Quimi musical, però també destaca per les lletres, per l'univers tan personal i ric que ha creat. Amb en Jaume Sisa, a qui comparen sovint, té en comú que utilitza molt les llistes i enumeracions.
 
- Els surrealistes francesos ja ho feien, als anys 20. Les llistes van molt bé per cantar i et permeten dir una quantitat d'emocions en dos versos. Una llista ja porta el ritme incorporat. Pràcticament ella soleta és rock, sobretot si hi ha una certa paradoxa i les coses no acaben de coincidir, directament fent-ne oxímorons.
 
- Li preocupa si no s'acaba d'entendre, o si les lletres són massa críptiques?
 
- Ep, també tinc cançons on explico coses. Però n'hi ha on faig servir les paraules una mica com fan els poetes. Per exemple, un mot com "Cincinnati". No et deixa indiferent, per bé o per mal. Aquestes coses del llenguatge m'agraden. Una llista fa saltar el cervell d'una banda a l'altra. La música és abstracta, no sempre és comprensible. Però el llenguatge no ho és. Els qui ens dediquem a aquest ofici ens ho passem pipa. Barregem música i llenguatge, i fem que la cançó es mogui en uns terrenys d'interjecció, on passen coses que no s'explica ni qui les fa.
 
- Al principi de tot em deia que sempre tendeix a l'optimisme. Per això la ironia, sempre el sentit de l'humor?
 
- Al disc també hi ha moltes lletres malenconioses, sobre el pas del temps, però l'humor i el riure són molt presents. El que més ens uneix a les persones és l'humor. Hi ha un riure que és total i que és insuperable, que uneix els amics, les parelles, que t'uneix amb els fills i amb l'especia humana, en general.
 
- Ens ho hauríem d'aplicar més, això de riure? Penso, sobretot, en riure més a llocs com el Parlament, on darrerament hi ha força tensió.
 
- No! Al Parlament hi ha d'altres problemes. El Parlament del nostre país està intervingut per un Estat autoritari i violent. No estem per riure, perquè riure no vol dir ser frívol. Jo intento no ser-ho. Ara, això sí: que la gent, quan pot, riu. És molt necessari fer-ho.
 
"El Parlament del nostre país està intervingut per un Estat autoritari i violent. No estem per riure, perquè riure no vol dir ser frívol"

- Les cançons del disc estan escrites entre octubre i desembre. Just en un dels processos polítics i socials més intensos que ha viscut el país. De fet, repassant les lletres, hi ha moltes frases que podrien tenir alguna doble lectura.
 
- És evident, perquè no visc al marge de la situació política, ni molt menys. Però també és cert que sempre m'he dedicat a la música com a evasió. Per mi, la música és flipar, com el Sisa. Hi ha gent per qui la música és una manera d'intervenir en la societat i de millorar-la. I els admiro: gent com Llach i Raimon, que volen intervenir i millorar les coses. Jo no, jo em vaig fer músic pel contrari: per flipar i per oblidar-me dels problemes de la humanitat i de la sordidesa a la qual et pot portar la vida. No et diré, tampoc, que visc al marge. No és el cas. I el disc està fet en una època on encara no es veia la repressió que hi ha ara mateix. Faig música per aïllar-me d'això.
 
- A Bestiar sentimental diu: "No m'entens i tu no m'entens, però és tan emocionant: som un bestiar sentimental mil voltes humiliat".
 
- Hi ha una cosa del col·lectiu, és cert. Però també és una cosa generacional. La gent de la meva edat vam créixer en una època on semblava que el món anava a millor: vam arribar a la lluna, més igualtat, més justícia social, els americans van perdre el Vietnam... Semblava que tot aniria cap a la llibertat, cap a la comprensió entre els homes, cap a la igualtat de gèneres, la desaparició de l'homofòbia i del capitalisme salvatge.... I no, més aviat hem vist que era una gran ensarronada. Tot ha tornat... i de manera virulenta. És una sensació d'engany terrible. I aquestes cançons no són impermeables a la situació del país i a la violència i a la repressió que l'Estat aplica sobre Catalunya, les seves institucions i els seus ciutadans.
 
- Per què el títol, Festa Major d'Hivern?
 
- Aquest disc s'anava a dir Cincinnati, i ja estàvem fent la portada. Títol típic Quimi Portet. La primera cançó, Cinc-cents metres, que és instrumental, es deia Cincinnati. Però van venir el Gerardo i la gent de Fina Estampa a sentir el disc i vam veure que es deia Festa Major d'Hivern. Vaig trobar que era un títol fantàstic per aquest disc.
 
- A l'estiu tot és més fàcil. Les festes major d'hivern són moments molt delicats, en general...
 
- Hi ha molt voluntarisme, però això de ballar la conga amb anorac... Tot i que també hi ha de tot, fins i tot parelles que s'han conegut a l'hivern [riu]. S'ha de tenir esportivitat, en aquest món... La festa major d'hivern és el triomf de l'esportivitat que té l'espècie humana a l'hora de divertir-se. De la gran il·lusió que hi posa, malgrat les adversitat que troba davant. És admirable!
 
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
Cultura i Mitjans
Participació