03
d'agost
del
2018
Actualitzat
a les
12:22h
El rei emèrit, Joan Carles de Borbó, ha complert 80 anys. I ho ha fet envoltat de tota la litúrgia de les grans celebracions de l'Estat. Aquest cop no se li ha fet cap lleig, com es va produir amb motiu dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, quan no se'l va convidar a l'acte que es va fer al Congrés. El pare de Felip VI va fer anys el mateix dia que el Tribunal Suprem decidia que el vicepresident Oriol Junqueras continués a la presó d'Estremera.
El procés sobiranista ha posat en qüestió l'Estat postfranquista i el Madrid oficial no perd ocasió per subratllar efemèride i commemoracions. La classe política espanyola, amb poques excepcions, s'ha abocat a llençar encens sobre la figura del monarca emèrit que, després de saltar-se el pare en la línia de successió, ara ha de compartir dignitat amb el seu fill, en una curiosa cohabitació de reis. L'Espanya oficial ha mostrat totes les gràcies de Joan Carles, però la trajectòria d'aquest Borbó arrossega moltes nafres. Us en mostrem només deu.
1.- Saltar-se el pare
Joan Carles de Borbó va protagonitzar un dels episodis més sorprenents en la història de les monarquies europees. Net del darrer rei, Alfons XIII, fill de l'hereu a la Corona, Joan de Borbó, no va tenir escrúpols per saltar per damunt del pare quan va acceptar l'oferiment del general Franco per ser el seu successor. Va ser l'any 1969. El dictador no perdonava a Joan de Borbó que s'hagués desmarcat del règim i apostés per una sortida política al franquisme. Calia buscar un altre hereu i Joan Carles va dir que sí. "Papá, o soy yo o ninguno", li va dir al pare per justificar la seva actitud. La ferida entre tots dos va trigar anys a cicatritzar.
Durant sis anys, Joan Carles va fer un paper d'estrassa. El 1969, va jurar els Principios del Movimiento: "Recibo de Su Excelencia la legitimidad surgida el 18 de julio de 1936", va dir a les Corts. No era la legitimitat dinàstica la que acatava, sinó la dels militars aixecats contra la República. Era el príncep hereu d'un dictador que controlava tots els ressorts del poder. No tenia facultats ni pertanyia al govern. Franco el veia prou dúctil, però tampoc es feia massa il·lusions sobre ell. Quan Joan Carles li demanava que li donés consells per governar després d'ell, Franco sempre responia: "Vostè governarà d'una manera molt diferent". Però, en el mentrestant, ell callava mentre la dictadura continuava reprimint.
3.- Cap d'Estat interí mentre es "regala" el Sàhara al Marroc
Amb Franco agonitzant i Joan Carles com a cap d'Estat en funcions, es va accelerar la crisi del Sàhara, territori colonitzat que el Marroc reclamava, malgrat que Madrid havia garantit un procés de descolonització. En un context de guerra freda, els Estats Units no volien que el Sàhara passés al Front Polisario, força representativa de la població alineada amb Algèria, amb règim socialista i amic de l'URSS. Tots els factors en joc es van alinear contra els saharauis.
Rabat va llençar l'anomenada Marxa Verda, una mobilització popular sobre el territori. El Marroc va obtenir el seu botí, malgrat que Joan Carles va fer un viatge llampec a El Aaiun per mostrar lideratge. Però el novembre de 1975, Madrid, espantat davant una possible guerra amb el Marroc, va lliurar la colònia al nou amo, Hassan II. Va ser un dels episodis més vergonyosos de la política internacional d'Espanya.
4.- El dubte entorn el 23-F
L'actuació del rei durant l'intent de cop del 23-F de 1981 va servir per mitificar la seva figura i donar-li una legitimitat que li mancava. Amb tot, després de dècades, continuen les ombres sobre el paper del monarca en les setmanes prèvies al cop, com la seva relació amb el general Armada, antic col·laborador i implicat en la trama, o les maniobres de la Zarzuela per fer a un costat Adolfo Suárez. Una peça determinant per aturar el cop va ser el general Fernández Campo, braç dret de Joan Carles i qui va impedir que Armada entrés a la Zarzuela aquella nit. Què hagués passat si Fernández Campo no hagués estat a palau?
5.- Les amistats amb les monarquies del Golf
La relació entre Espanya i l'Aràbia Saudiita ve de lluny. El franquisme va afermar un vincle estret amb Riad des dels anys quaranta i la crisi del petroli va reforçar-lo encara més. Però Joan Carles va excel·lir en una dilomàcia personal que va començar quan va demanar al príncep Fahd un préstec per afermar-se en el tron en l'inici del seu regnat. Va ser Fahd, més tard rei, qui li va regalar a Joan Carles el iot Fortuna, un nom molt ben triat.
Des d'aleshores, la figura del Borbó és sempre present en tots els acords econòmics entre Madrid i Riad. Uns negocis que inclouen projectes com l’AVE de Riad a la Meca, de prop de 7.000 milions per a un consorci liderat per Renfe, Talgo, Adif, l’OHL de Villar Mir i Cobra, filial d’ACS. Però també venda d'armes de l'espanyola Navantia per a un país que està en guerra al Iemen.
6.- El sector negocis de la monarquia
L'obsessió del rei emèrit pels diners ha estat constant des de l'inici del seu regnat. Sempre s'ha repetit que la monarquia espanyola no ha tingut cort, però el cert és que sí que ha tingut sector negocis. Una figura clau en l'administració de la fortuna privada de Joan Carles va ser Manuel Prado y Colón de Carvajal, diplomàtic i home pont de molts negocis amb les monarquies àrabs. Implicat en diversos escàndols de corrupció, va ser enxampat en casos com Grand Tibidabo per apropiació indeguda, passant un temps a la presó.
A mesura que el pes dels afers que queien sobre el rei, es feia més feixuc, s'esquerdava també el mur de silenci que l'havia protegit durant dècades. La premsa estrangera ja feia temps que publicitava dades i rumors sobre la fortuna del monarca. El The New York Times va apuntar el 2012 la xifra de 1.800 milions d'euros com a fortuna personal del monarca emèrit. El pressupost de la Casa Reial era aleshores de 8,3 milions d'euros anuals.
7.- Botswana: el penúltim escàndol
En la vida de Joan Carles, hi ha una data fatídica: el 14 d'abril. No tant la de l'any 1931 -que també-, que és quan es va proclamar la República i el seu avi va haver de sortir del país cames ajudeu-me, sinó del 2012. Aquell dia va patir una caiguda amb fractura del maluc quan participava en una cacera d'elefants a Botswana, acompanyat de l'alemanya Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una espavilada que utilitzava el cognom del seu exmarit per obrir-se camí en l'alta societat i fer negocis, i amb qui Joan Carles mantenia una relació estreta. L'incident -en plena crisi econòmica que castigava Espanya- va forçar el rei a demanar disculpes. La seva relació amb Corinna també va deixar en evidència la crisi matrimonial amb la reina Sofia. Amb el temps, sembla que la relació amb Corinna s'esllanguiria i Joan Carles reprendria el lligam amb una amiga íntima de molts anys, Marta Gayá, amb qui se la va veure a Irlanda recentment.
8.- Corrupció en família
Un dels moments més durs del regnat de Joan Carles I va ser el processament de la seva filla, la infanta Cristina de Borbó, i del gendre, Iñaki Urdangarin, pel cas Nóos. Quan el gener del 2013, la fiscalia va imputar Urdangarin per suposat frau fiscal, va començar un camí que duria a l'abdicació. Després vindria la sentència, amb la condemna a sis anys de presó pel marit i l'absolució per ella. L'escàndol arribava ja al mateix si de la família reial. Era el colofó d'un llarg regnat.
9.- El moment més dur: l'abdicació
El 2 de juny del 2014, el president del govern, Mariano Rajoy, va anunciar la decisió del rei d'abdicar. La suma d'escàndols que acumulava el monarca es va acabar fent insuportable. Amb una monarquia que havia perdut bona part de la seva popularitat, enmig de l'ascens de Podem i una societat irritada per la crisi econòmica, amb el sobiranisme prenent la iniciativa a Catalunya, Joan Carles va aparèixer com l'esglaó més feble de la cadena de l'Estat. El rei també patia de feia temps la campanya en contra d'un sector de la dreta mediàtica més reaccionària, que no li perdonava la bona relació que havia mantingut amb el felipisme i les tensions amb el govern d'Aznar.
El procés sobiranista ha posat en qüestió l'Estat postfranquista i el Madrid oficial no perd ocasió per subratllar efemèride i commemoracions. La classe política espanyola, amb poques excepcions, s'ha abocat a llençar encens sobre la figura del monarca emèrit que, després de saltar-se el pare en la línia de successió, ara ha de compartir dignitat amb el seu fill, en una curiosa cohabitació de reis. L'Espanya oficial ha mostrat totes les gràcies de Joan Carles, però la trajectòria d'aquest Borbó arrossega moltes nafres. Us en mostrem només deu.
1.- Saltar-se el pare
Joan Carles de Borbó va protagonitzar un dels episodis més sorprenents en la història de les monarquies europees. Net del darrer rei, Alfons XIII, fill de l'hereu a la Corona, Joan de Borbó, no va tenir escrúpols per saltar per damunt del pare quan va acceptar l'oferiment del general Franco per ser el seu successor. Va ser l'any 1969. El dictador no perdonava a Joan de Borbó que s'hagués desmarcat del règim i apostés per una sortida política al franquisme. Calia buscar un altre hereu i Joan Carles va dir que sí. "Papá, o soy yo o ninguno", li va dir al pare per justificar la seva actitud. La ferida entre tots dos va trigar anys a cicatritzar.
2.- Franco-Joan Carles: una relació particularEl mejor trozo de Black Mirror: pic.twitter.com/zToXQs7yMm
— Bernat Castro (@Berlustinho) 3 de gener de 2018
Durant sis anys, Joan Carles va fer un paper d'estrassa. El 1969, va jurar els Principios del Movimiento: "Recibo de Su Excelencia la legitimidad surgida el 18 de julio de 1936", va dir a les Corts. No era la legitimitat dinàstica la que acatava, sinó la dels militars aixecats contra la República. Era el príncep hereu d'un dictador que controlava tots els ressorts del poder. No tenia facultats ni pertanyia al govern. Franco el veia prou dúctil, però tampoc es feia massa il·lusions sobre ell. Quan Joan Carles li demanava que li donés consells per governar després d'ell, Franco sempre responia: "Vostè governarà d'una manera molt diferent". Però, en el mentrestant, ell callava mentre la dictadura continuava reprimint.
Proclamació del rei Joan Carles I Foto: Casa Reial
3.- Cap d'Estat interí mentre es "regala" el Sàhara al Marroc
Amb Franco agonitzant i Joan Carles com a cap d'Estat en funcions, es va accelerar la crisi del Sàhara, territori colonitzat que el Marroc reclamava, malgrat que Madrid havia garantit un procés de descolonització. En un context de guerra freda, els Estats Units no volien que el Sàhara passés al Front Polisario, força representativa de la població alineada amb Algèria, amb règim socialista i amic de l'URSS. Tots els factors en joc es van alinear contra els saharauis.
Rabat va llençar l'anomenada Marxa Verda, una mobilització popular sobre el territori. El Marroc va obtenir el seu botí, malgrat que Joan Carles va fer un viatge llampec a El Aaiun per mostrar lideratge. Però el novembre de 1975, Madrid, espantat davant una possible guerra amb el Marroc, va lliurar la colònia al nou amo, Hassan II. Va ser un dels episodis més vergonyosos de la política internacional d'Espanya.
4.- El dubte entorn el 23-F
L'actuació del rei durant l'intent de cop del 23-F de 1981 va servir per mitificar la seva figura i donar-li una legitimitat que li mancava. Amb tot, després de dècades, continuen les ombres sobre el paper del monarca en les setmanes prèvies al cop, com la seva relació amb el general Armada, antic col·laborador i implicat en la trama, o les maniobres de la Zarzuela per fer a un costat Adolfo Suárez. Una peça determinant per aturar el cop va ser el general Fernández Campo, braç dret de Joan Carles i qui va impedir que Armada entrés a la Zarzuela aquella nit. Què hagués passat si Fernández Campo no hagués estat a palau?
El rei emèrit Joan Carles i el rei saudita. Abdalá bin Abdelaziz Foto: Europa Press
5.- Les amistats amb les monarquies del Golf
La relació entre Espanya i l'Aràbia Saudiita ve de lluny. El franquisme va afermar un vincle estret amb Riad des dels anys quaranta i la crisi del petroli va reforçar-lo encara més. Però Joan Carles va excel·lir en una dilomàcia personal que va començar quan va demanar al príncep Fahd un préstec per afermar-se en el tron en l'inici del seu regnat. Va ser Fahd, més tard rei, qui li va regalar a Joan Carles el iot Fortuna, un nom molt ben triat.
Des d'aleshores, la figura del Borbó és sempre present en tots els acords econòmics entre Madrid i Riad. Uns negocis que inclouen projectes com l’AVE de Riad a la Meca, de prop de 7.000 milions per a un consorci liderat per Renfe, Talgo, Adif, l’OHL de Villar Mir i Cobra, filial d’ACS. Però també venda d'armes de l'espanyola Navantia per a un país que està en guerra al Iemen.
6.- El sector negocis de la monarquia
L'obsessió del rei emèrit pels diners ha estat constant des de l'inici del seu regnat. Sempre s'ha repetit que la monarquia espanyola no ha tingut cort, però el cert és que sí que ha tingut sector negocis. Una figura clau en l'administració de la fortuna privada de Joan Carles va ser Manuel Prado y Colón de Carvajal, diplomàtic i home pont de molts negocis amb les monarquies àrabs. Implicat en diversos escàndols de corrupció, va ser enxampat en casos com Grand Tibidabo per apropiació indeguda, passant un temps a la presó.
A mesura que el pes dels afers que queien sobre el rei, es feia més feixuc, s'esquerdava també el mur de silenci que l'havia protegit durant dècades. La premsa estrangera ja feia temps que publicitava dades i rumors sobre la fortuna del monarca. El The New York Times va apuntar el 2012 la xifra de 1.800 milions d'euros com a fortuna personal del monarca emèrit. El pressupost de la Casa Reial era aleshores de 8,3 milions d'euros anuals.
7.- Botswana: el penúltim escàndol
En la vida de Joan Carles, hi ha una data fatídica: el 14 d'abril. No tant la de l'any 1931 -que també-, que és quan es va proclamar la República i el seu avi va haver de sortir del país cames ajudeu-me, sinó del 2012. Aquell dia va patir una caiguda amb fractura del maluc quan participava en una cacera d'elefants a Botswana, acompanyat de l'alemanya Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una espavilada que utilitzava el cognom del seu exmarit per obrir-se camí en l'alta societat i fer negocis, i amb qui Joan Carles mantenia una relació estreta. L'incident -en plena crisi econòmica que castigava Espanya- va forçar el rei a demanar disculpes. La seva relació amb Corinna també va deixar en evidència la crisi matrimonial amb la reina Sofia. Amb el temps, sembla que la relació amb Corinna s'esllanguiria i Joan Carles reprendria el lligam amb una amiga íntima de molts anys, Marta Gayá, amb qui se la va veure a Irlanda recentment.
Iñaki Urdangarin i la Infanta Cristina, arribant al judici del cas Nóos Foto: Europa Press
8.- Corrupció en família
Un dels moments més durs del regnat de Joan Carles I va ser el processament de la seva filla, la infanta Cristina de Borbó, i del gendre, Iñaki Urdangarin, pel cas Nóos. Quan el gener del 2013, la fiscalia va imputar Urdangarin per suposat frau fiscal, va començar un camí que duria a l'abdicació. Després vindria la sentència, amb la condemna a sis anys de presó pel marit i l'absolució per ella. L'escàndol arribava ja al mateix si de la família reial. Era el colofó d'un llarg regnat.
9.- El moment més dur: l'abdicació
El 2 de juny del 2014, el president del govern, Mariano Rajoy, va anunciar la decisió del rei d'abdicar. La suma d'escàndols que acumulava el monarca es va acabar fent insuportable. Amb una monarquia que havia perdut bona part de la seva popularitat, enmig de l'ascens de Podem i una societat irritada per la crisi econòmica, amb el sobiranisme prenent la iniciativa a Catalunya, Joan Carles va aparèixer com l'esglaó més feble de la cadena de l'Estat. El rei també patia de feia temps la campanya en contra d'un sector de la dreta mediàtica més reaccionària, que no li perdonava la bona relació que havia mantingut amb el felipisme i les tensions amb el govern d'Aznar.
10.- L'hora de l'ostracisme
Amb l'abdicació, va venir l'ostracisme. Si els escàndols del monarca havien acabat amb el matrimoni amb Sofia de Grècia, el cas Nóos va acabar de fracturar la família reial, amb un Felip VI necessitat de consolidar-se deixant llast. La infanta Cristina va ser allunyada de palau i es va evidenciar el distanciament entre els nous monarques -Felip i Leticia- i un Joan Carles que simbolitzava el passat. L'"oblit" de convidar-lo a l'acte dels 40 anys de les eleccions de 1977 va ser el punt àlgid de l'ostracisme. La crisi d'Estat, però, exigeix de recórrer a tots els recursos possibles per mostrar cohesió. Aquest dissabte, per primer cop des de la seva abdicació, el rei emèrit acompanyarà el seu fill en els actes de la Pasqua Militar. Per un dia, l'uniforme reconciliarà els Borbons.
Amb l'abdicació, va venir l'ostracisme. Si els escàndols del monarca havien acabat amb el matrimoni amb Sofia de Grècia, el cas Nóos va acabar de fracturar la família reial, amb un Felip VI necessitat de consolidar-se deixant llast. La infanta Cristina va ser allunyada de palau i es va evidenciar el distanciament entre els nous monarques -Felip i Leticia- i un Joan Carles que simbolitzava el passat. L'"oblit" de convidar-lo a l'acte dels 40 anys de les eleccions de 1977 va ser el punt àlgid de l'ostracisme. La crisi d'Estat, però, exigeix de recórrer a tots els recursos possibles per mostrar cohesió. Aquest dissabte, per primer cop des de la seva abdicació, el rei emèrit acompanyarà el seu fill en els actes de la Pasqua Militar. Per un dia, l'uniforme reconciliarà els Borbons.