01
d'agost
del
2018
Actualitzat
a la
13:00h
"Coses més rares mos han de passar", deia Joan Miquel Oliver a la cançó Alpinistes-samurais. Més d'una dècada després d'escriure aquella lletra, el presagi s'ha acomplert: els alienígenes han envaït la Terra, tothom ha desaparegut i una munió de zombis-cabra causa el caos. Aquest és el punt de partida d'Alexandra Schneider und ihr Casiotone (L'Altra editorial), la tercera novel·la de l'autor mallorquí. Delirant, fresca i concisa, amb un llenguatge que sempre va al gra, subtil en la manera de capturar l'univers intransferible d'un escriptor que se sent còmode en la faula, inventant escenaris on poder gaudir i poder-se recrear.
"Van ser quinze dies d'escriure, a raig, sense saber què passaria en cap moment", en un llibre que és "un homenatge a la brevetat, molt semblant a un capítol de 20 minuts d'una sèrie de Netflix o de dibuixos animats", explica Oliver, que afirma que "el meu sistema creatiu és aquest, improvisar". Escriure com el darrer pas de la invenció, sense guió, deixant-se sorprendre contínuament. "La millor manera de ser imprevisible és que no sàpigues ni tu mateix què passarà", i afegeix que "quan escric, no m'agrada fer trampes, ni fer coses molt elaborades. Hi ha autors a qui se'ls nota molt quan preparen el terreny per espantar-te".
En el seu cas, res no és cap mena d'impostura. Tot flueix de manera orgànica, perquè ha de passar, valent-se d'ironia, d'humor, d'un llenguatge "quan més clar i concís, millor" i un sentit de l'humor molt subtil –"hi ha capítols que no estan ni escrits, de manera molt intencionada"–, amb la naturalitat mateixa de la vida, per molt que això sigui inversemblant. "La meva idea era fer una història molt real, amb personatges reals". El mateix Oliver –narrador interruptus–, l'il·lustrador Albert Pinya o el líder de Mishima, David Carabén, per dir-ne només tres. "Em va molt bé per imaginar-me la història, i perquè m'agrada fer-ho: és una manera de conviure amb els teus amics durant quinze dies i fer-los fer el que vulguis".
Més sentit comú i menys testosterona
Uns personatges que en l'entramat i les accions d'Alexandra Schneider und ihr Casiotone, es veuen empesos a ser herois. Amb una particularitat: "He posat personatges femenins per qüestionar la mitologia masclista d'aquest mena d'històries. Volia trencar la idea que si hem de salvar el món ho hem de fer nosaltres, els homes, i no pas les dones". A la novel·la, el model ancestral es veu sortosament capgirat: són dues dones qui hauran d'entomar el pes de l'escomesa: Clara Viñals i l'Alexandra del títol. "Al capdavall, és l'evidència del poder de la intel·ligència. Més sentit comú i menys testosterona".
Sense sonar gens cerimoniós, ni quan Oliver ho explica, ni quan ho ha escrit. Perquè la senzillesa és un manament infranquejable. "Quan escrius has de fer el possible perquè el lector es faci la imatge que tu tens, no cap altra. Per això m'agrada ser concís i molt concret. Amb una frase ho presentes tot". Per això l'estil és tan cinematogràfic. "Jo volia fer una novel·la extraterrestre mallorquina i tenia al cap els tòpics de les invasions de cine, tipus Mars attacks!, amb la comunitat científica i l'exèrcit mobilitzat". Amb una ànima essencialment visual, sense oblidar que la lectura sempre ha de ser "neta i fidel".
Mallorca, província alemanya del futur?
Sense oblidar que el deliri també pot explicar moltes coses de l'ara i l'aquí, com qui no vol la cosa. Potser per això els invasors són extraterrestres alemanys –"vaig trobar molt graciós que ho fossin, perquè és una contradicció en si mateixa, és impossible, em vaig fer gràcia a mi mateix"– i s'assegura que Mallorca serà una província alemanya en el futur. "Podria passar. Els catalans mallorquins vam ser un regne català, ara un comunitat autònoma d'Espanya i al final potser serem una província d'Alemanya. És una dialèctica entre invasors i envaïts, entre la gent nova que s'adapta i qui s'adapta a qui ve. I això té un ventall de possibilitats infinit".
Tantes com la creativitat d'Oliver, que no atura i que viu l'art com un fibló esmolat, sense res de més o de menys. "Aquest llibre és com una cançó pop: no pot durar 8 minuts, sinó 3 com a molt. I quan el llibre s'ha acabat, s'ha acabat". Ras i curt. Dels alpinistes-samurais als zombis-cabra, en un recorregut que sedueix lectors i oients, melòmans i lletraferits. Sempre des de la fascinació i la quotidianitat d'allò que surt de la norma, fins al punt que algú diu, al mateix llibre, que Joan Miquel Oliver està com una cabra. Ell somriu, en veu baixa, murri. "Estic un poc pirat. Haig de fer un esforç per estar presentable. Estic constantment gastant màquina per poder viure en societat". Tan normal com ho són les coses més increïbles.
"Van ser quinze dies d'escriure, a raig, sense saber què passaria en cap moment", en un llibre que és "un homenatge a la brevetat, molt semblant a un capítol de 20 minuts d'una sèrie de Netflix o de dibuixos animats", explica Oliver, que afirma que "el meu sistema creatiu és aquest, improvisar". Escriure com el darrer pas de la invenció, sense guió, deixant-se sorprendre contínuament. "La millor manera de ser imprevisible és que no sàpigues ni tu mateix què passarà", i afegeix que "quan escric, no m'agrada fer trampes, ni fer coses molt elaborades. Hi ha autors a qui se'ls nota molt quan preparen el terreny per espantar-te".
En el seu cas, res no és cap mena d'impostura. Tot flueix de manera orgànica, perquè ha de passar, valent-se d'ironia, d'humor, d'un llenguatge "quan més clar i concís, millor" i un sentit de l'humor molt subtil –"hi ha capítols que no estan ni escrits, de manera molt intencionada"–, amb la naturalitat mateixa de la vida, per molt que això sigui inversemblant. "La meva idea era fer una història molt real, amb personatges reals". El mateix Oliver –narrador interruptus–, l'il·lustrador Albert Pinya o el líder de Mishima, David Carabén, per dir-ne només tres. "Em va molt bé per imaginar-me la història, i perquè m'agrada fer-ho: és una manera de conviure amb els teus amics durant quinze dies i fer-los fer el que vulguis".
Més sentit comú i menys testosterona
Uns personatges que en l'entramat i les accions d'Alexandra Schneider und ihr Casiotone, es veuen empesos a ser herois. Amb una particularitat: "He posat personatges femenins per qüestionar la mitologia masclista d'aquest mena d'històries. Volia trencar la idea que si hem de salvar el món ho hem de fer nosaltres, els homes, i no pas les dones". A la novel·la, el model ancestral es veu sortosament capgirat: són dues dones qui hauran d'entomar el pes de l'escomesa: Clara Viñals i l'Alexandra del títol. "Al capdavall, és l'evidència del poder de la intel·ligència. Més sentit comú i menys testosterona".
Sense sonar gens cerimoniós, ni quan Oliver ho explica, ni quan ho ha escrit. Perquè la senzillesa és un manament infranquejable. "Quan escrius has de fer el possible perquè el lector es faci la imatge que tu tens, no cap altra. Per això m'agrada ser concís i molt concret. Amb una frase ho presentes tot". Per això l'estil és tan cinematogràfic. "Jo volia fer una novel·la extraterrestre mallorquina i tenia al cap els tòpics de les invasions de cine, tipus Mars attacks!, amb la comunitat científica i l'exèrcit mobilitzat". Amb una ànima essencialment visual, sense oblidar que la lectura sempre ha de ser "neta i fidel".
Mallorca, província alemanya del futur?
Sense oblidar que el deliri també pot explicar moltes coses de l'ara i l'aquí, com qui no vol la cosa. Potser per això els invasors són extraterrestres alemanys –"vaig trobar molt graciós que ho fossin, perquè és una contradicció en si mateixa, és impossible, em vaig fer gràcia a mi mateix"– i s'assegura que Mallorca serà una província alemanya en el futur. "Podria passar. Els catalans mallorquins vam ser un regne català, ara un comunitat autònoma d'Espanya i al final potser serem una província d'Alemanya. És una dialèctica entre invasors i envaïts, entre la gent nova que s'adapta i qui s'adapta a qui ve. I això té un ventall de possibilitats infinit".
Tantes com la creativitat d'Oliver, que no atura i que viu l'art com un fibló esmolat, sense res de més o de menys. "Aquest llibre és com una cançó pop: no pot durar 8 minuts, sinó 3 com a molt. I quan el llibre s'ha acabat, s'ha acabat". Ras i curt. Dels alpinistes-samurais als zombis-cabra, en un recorregut que sedueix lectors i oients, melòmans i lletraferits. Sempre des de la fascinació i la quotidianitat d'allò que surt de la norma, fins al punt que algú diu, al mateix llibre, que Joan Miquel Oliver està com una cabra. Ell somriu, en veu baixa, murri. "Estic un poc pirat. Haig de fer un esforç per estar presentable. Estic constantment gastant màquina per poder viure en societat". Tan normal com ho són les coses més increïbles.
Joan Miquel Oliver Foto: Adrià Costa