Entrevista

Valter Hugo Mae: «Ser mare és l'experiència més extrema de la humanitat»

El celebrat escriptor portuguès publica en català "Homes imprudentment poètics", una obra concebuda com un llarg poema en el qual ressonen conceptes com la bondat, l'odi i la convivència

per Esteve Plantada, 5 d'agost de 2018 a les 08:00 |
Valter Hugo Mãe | Albert Alcaide
Valter Hugo Mae (Angola, 1971) és poeta, narrador i una ànima inquieta. de conversa generosa que concep la literatura com un "camí a la transcendència". Amb més d’una vintena de títols publicats, i després de rebre premis tan prestigiosos com el José Saramago (2007), la seva obra ens mostra un autor exigent i brillant, preocupat per les paraules i per les idees que creen, com si cada llibre fos una ofrena de complicitat amb els lectors. Amb ell parlem d'Homes imprudentment poètics (Rata) –traduïda al català per Víctor Martínez-Gil–, una obra concebuda com un llarg poema on ressonen conceptes com la bondat, l'odi i la convivència.
 

- Vostè es diu Valter Hugo Lemos, però signa els seus llibres com a Valter Hugo Mae. I "mãe" significa "mare", en portuguès.
 
- No volia tenir un nom administratiu, ni que els meus llibres fossin una activitat de la "normalitat". De fet, no m'interessa l'art com un camí a la normalitat. M'interessa com a camí cap a una transcendència possible. I no volia tenir un nom que ja estigués molt esgotat en la dimensió civil, per això el canvi. El nom mateix ja és una primera proposta literària i conceptual, el nom com a part de l'obra.
 

- Crear una diferència entre la dimensió de l'art i la vida?
 
- Jo crec que l'art existeix perquè puguem entendre tota la resta. El que ens correspon és estudiar la humanitat en tota la seva extensió. Si ho penses, en un extrem hi soc jo, com a home, però en un altre extrem meu hi ha la dona, i sobretot la mare. Ser mare és l'experiència més extrema de la humanitat, el més semblant al miracle. Quan vull parlar de l'experiència humana completa, haig de parlar d'aquest tot que és format per mi com a home i per la dona que és mare. Aquesta és la mesura de la humanitat. I la literatura és una utopia per entendre tota aquesta mesura. I com a escriptor, no em puc quedar limitat en el meu propi gènere.
 
- És un concepte d'escriptura més propera a l'experiència espiritual que a l'ofici narratiu.
 
- Sí, en la meva feina hi ha una espiritualitat. No una espiritualitat de la transcendència pura, sinó una espiritualitat centrada en l'evidència, en aquesta experiència concreta.
 
- Pot ser que per això hagi portat la història d'Homes imprudentment poètics al Japó?
 
- Sí, m'interessa Japó per aquesta possibilitat que tenen d'entendre o construir una convicció que va més enllà de les evidències. M'interessa aquesta cultura de pensar que les coses són vives –com l'aigua, per exemple–, perquè si tens una relació amb els elements, com si fossin intel·ligents, almenys saps que la natura és un projecte intel·ligent i no tens l'arrogància d'utilitzar la natura com una cosa frívola que pot oferir-nos un servei i després pots llençar a la brossa.
 
- Per què ambientar l'obra en aquest context de faula?
 
- Jo volia escriure una novel·la que em proposés una solució pels temps que estem vivint avui en dia, ara mateix. Em sembla que vivim temps de fractura fàcil, de radicalització de les idees, d'un antagonisme imbècil que ens fa enemics. I volia tornar a un concepte que té a veure amb la impressió que podem ser enemics, però educats. Potser no serem iguals, amb idees diferents, però m'interessa molt que l'exercici de l'opulència no ens tregui ni la dignitat ni la responsabilitat. I Japó és un exemple de societat que va madurar aquesta experiència "d'antagonisme educat".
 
"Vivim temps de fractura fàcil, de radicalització de les idees, d'un antagonisme imbècil que ens fa enemics"

- La novel·la ens porta a un temps remot, més de dos segles enllà.
 
- M'interessava anar lluny, a aquell moment, perquè és l'instant en què Japó passa de ser medieval i rudimentari a ser modern, en què la cordialitat i la societat és elogiada per aquesta nova consciència que has de tenir, encara que només sigui per una qüestió cosmètica: una conducta que respecti sempre els altres. M'interessa molt aquest pensament japonès: que sóc part d'un col·lectiu, i que després de conèixer el col·lectiu puc reconèixer la meva identitat a partir de la diferència que tinc amb els altres.
 
- És tot el contrari del què passa avui al món occidental.
 
- Perquè nosaltres tenim una eufòria per la individualitat. I em sembla una cosa imbècil. Tot l'esforç de saber qui sóc, ha de ser un esforç per la trobada amb els altres. Si no, no m'interessa l'alienació.
 
- Em deia que "vivim temps de fractura fàcil". Com explica l'auge dels radicalismes, de la xenofòbia, de la duresa verbal, de la pujada política de l'extrema dreta que estem patint a escala planetària. Només cal fixar-se en Trump, o en les darreres eleccions franceses...
 
- És l'odi, que està instal·lat pertot. A tots els països passa, també a Portugal. Si veus les xarxes socials i la utilització que se'n fa, construïda a partit de la possibilitat de tenir una veu, només podem acabar tenint això, aquesta una veu que serà horripilant.
 
- A l'estat espanyol hi ha, ara mateix, una censura bestial: condemnen rapers per les seves lletres, hi ha líders socials i polítics electes a la presó o exili, han arribat a retirar un llibre del mercat...
 
- Sí, conec la situació. Hi ha diverses coses gravíssimes, com també impedir una exposició. Al mateix temps que tenim una major consciència de les coses i una idea cada vegada més clara, una filosofia més potent i que entén què som, a l'altra banda tenim els extremistes que no volen que el món avanci o que s'aprengui res. És refusar la nostra pròpia natura. I és una estupidesa típica dels temps previs a una gran ruptura, quan ens preparem a una hecatombe, una guerra, una època de patiment col·lectiu.
 
- Creu que això passarà?
 
- Crec que aquest segle és un segle de reducció de la humanitat. De reducció de la quantitat de gent que viu al planeta. Hi haurà guerra, conflictes i la diplomàcia no podrà amb tot. Em sembla molt clar que estem esgotant els recursos naturals, com l'aigua. Vaig tenir una experiència recent a Sao Paulo, quan no hi havia aigua per a la població i no se sabia quan les reserves tornarien a ser plenes altra vegada. Al final, és una qüestió de supervivència, no de si pots o no banyar-te.
 
- El que diu és desolador.
 
- És que no estem preparant el món per a tots. Crec que les elits i el poder està preparant el món per a uns pocs. I per a pocs, serà un món increïble! Però per a la gran majoria serà fatal.
 
- A Europa també arribarà, el conflicte?
 
- És impossible que no ens esquitxi. L'única matèria prima que Europa produeix de veritat són les idees, però això no ens farà ser oblidats pel conflicte. De fet, serà l'oportunitat del món de fer una venjança contra Europa, perquè el nostre continent té aquesta dimensió de culpabilitat per haver tingut una utopia, per ser un continent de profunda esperança i de feina humanística. Però els altres ens culpen de ser una elit.
 
- Al llibre veiem la relació de dos personatges envoltats pel dolor. Però també la sensibilitat, la poesia, una mena de bombolla que els resguarda.
 
- Soc un fanàtic de la poesia. M'interessa la poesia com a veritat literària. No m'interessa explicar una història. Sí, em puc apassionar per un relat, però m'interessa molt més la manera com l'explico. Em pot fer molt feliç que un personatge mor, tant com si caça una bona peça o té fills. El que m'interessa és la possibilitat del llenguatge, els conceptes que puc dir a través de l'expressió. Estic segur que una novel·la es fa literatura quan arriba a la poesia.
 
- Hi ha sempre un joc, que es veu també a la traducció, amb paraules i girs que sonen estranys.
 
- Sempre vull que les paraules em regalin coses amagades, coses que no han estat mostrades abans. L'ofici d'escriptor és treballar el llenguatge fins que pugui dir coses noves. Aquesta novel·la obliga a repensar cada frase.
 
"Estic segur que una novel·la es fa literatura quan arriba a la poesia"

- Per exemple, no utilitza la paraula "no".
 
- Aquí, a Europa, és una paraula normalíssima, però al Japó es fa un excurs per no utilitzar la paraula. Això m'obliga a fer un discurs on pot haver una negació de moltes coses, però que també m'obliga a buscar nous camins. Quan vaig començar a escriure, m'oprimia, com si estigués amb una altra persona i em digués "no pots, no pots". Però, després, ja no podia ni escriure un missatge a un amic amb la paraula "no". Això produeix un objecte expressiu diferent al de la nostra normalitat, i m'agrada que els llibres no siguin convencionals.
 
- També hi ha l'absència de marques de diàleg. Tot això provoca la implicació el lector.
 
- És com si llegissis un poema molt llarg. En una novel·la com aquesta, no pots llegir per saber "si la noia es casa o no", ha de llegir pel valor que té cada idea, cada frase. I també volia crear una urgència en el lector, que notés que si atrapa les paraules és una sort.
 

Valter Hugo Mãe Foto: Albert Alcaide

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació